TEIXIT D'ESPERANÇA

Teixit d'esperança

Diuen que l'esperança no mor mai.
Sóc eterna com els àtoms en l'espai.
Cor feble, fetge malalt, pulmó foradat,
ni vosaltres no em podreu condemnar!
L'amistat i la solidaritat amables virtuts vitals,
Matèria etèria, cossos cerquen altres cossos,
Un donant de generositat reviu en un trasplant.
Amb el cos regenerat, tinc una nova vida per davant!

© Carme Folch, 2011 (amb motiu de la Marató de TV3)
http://www.locantich.cat/2011/12/teixit-desperanca-poemes-per-la-marato.html

"ESCRIC UN NO DIR RES"

Escric un no dir res
Sense res a dir
Només embrutar paper.
Escric un no dir res
Amb la pesantor de l’acer
Al cor i un nus en l’ànima.
L’angoixa de l’existir
En un món cec i sord, al viure.
Vacant d’il•lusió, sense alè,
Sense plans per a construir res.

Escric un no avui buit
Amb un passat present estàtic
I un futur incert enlaire.
No són mots durs ni cínics
Són proves tangibles del podrit,
Tot plegat minúcies reivindicatives
En el paper, solament taques opaques.

Escric un no dir res, dient ja massa
I el silenci en els mots que retrunyen
Traeix els planys de l’Home
En un món englobat que gira i gira
Com una adés servil, adés rebel, màquina més.


© Carme Folch, 2011.

TIME’S UP

El Ocaso ha llegado.
Es hora de volar,
Dejar atrás el pasado,
Afrontar un futuro singular.

La aventura del mundo
Abre la puerta de par en par,
Me llama y yo acudo
Pues no la puedo ignorar.




© Carme Folch, 2011.

INMATERIAL

Escriuré en silencis per dir: “T'estimo!”.
Escriuré en nombres per dir: “T'enyoro!”.
Escriuré en dibuixos per dir-te,
Un cop més, que no puc escriure
Ni un mot sense tu, perquè tu
Ets la tinta i el recipient,
La ploma i el paper.
Tu ets les quatre lletres d'Amor
I el foc clamorós de Prometeu.
Tu vida meva ets el meu alè,
La meva guspira d’energia còsmica,
El Big Bang que em desencadena.
Estimem, t'ho prego, i no tallis
Segles d'evolució continua i serena.



© Carme Folch, 2011.

DEFUGIR EL TEMPS

Ha arribat el temps de criar el demà,
Ha arribat el temps de proveir el futur,
Ha arribat el temps d’alletar el Temps
Com si fos un infant petit i perdut.

Ha arribat el temps d’agafar el temps ben fort,
De no deixar-lo avançar, ni amb la mort.
Ha arribat el temps de treure el cap del forat
I mirar cara a cara la vida, la realitat.

Al final, covards i valents junts es podreixen
Sota terra, trepitjats pel mateix Temps alat.



© Carme Folch, 2011.

NULIDADES

Disipé las nubes del cielo
Para ver qué escondían
Y me encontré cara a cara
Con la NADA.

Abrí las aguas del mar
Para ver que ocultaban
Y delante de mí, allí estaba
El VACÍO.

Escarbé la tierra con mis manos
Recorriendo su profunda garganta
Y de pronto quedó al descubierto
El HOMBRE que yacía allí enterrado,
Sepultado bajo el peso del TIEMPO.



© Carme Folch, 2011.

PREGNANT

I’m pregnant of emptiness.
I’m pregnant of doubts.
I’m pregnant of fears.
Indeed, I’m a human being.

Cannot talk,
Cannot move,
Cannot breath,
Cannot live.

I’m pregnant of ice.
I’m pregnant of steel.
I’m pregnant of a could soul
A body with petrol in veins
Instead of blood.

I’m pregnant of anger.
I’m pregnant of disease.
I’m full of nothing.
I’m a human being.



© Carme Folch, 2011.