"Tautologies post vacacionals"

"Men in trees: homes als arbres. Una gran metàfora per explicar la por humana. Els humans ens sentim a gust i sans i estalvi a casa, és el nostre refugi, com en eles jocs infantils: casa i ja no et podien "matar" ni "pillar"; estaves salvat. Dalt dels arbres passa el mateix, en sentim salvats tot i l'espai reduit, tot i el perill de caure o de perdre´t alguna cosa millor que passi a ras de terra, però ens és igual, sacrifiquem tot allò, per una vista aerea i segura del món. Mullar-se sense aigua. Des de dalt enes fem una idea, sovint equivocada del que passa abaix i ens consolem que les nostres vistes són millors des de l'alçada, almenys més segures..Sabeu allò de que els arbres no deixen veure el bosc, doncs això passa. Ens acomodem i ens sentim segurs i desprès perdem tot interès en res més que en allò conegut i la seguretat que ens ofereix la caseta en el nostre arbre. Després ve alló que el desconegut, l'aliè és pitjor que lo nostre tot i que sapiguem que el nostre espai és reduit, parcial ens entestem a afirmar-nos en la nostra seguretat, en el nostre "món" conegut. Com costa donar un pas més enlla!!!...

"Tot el que fem, encara que sembli inútil, algun dia ens serveix per alguna cosa, si més no, com a tema de conversa."

" Algú em va dir una vegada que els homes tenien el detall de morir-se abans que les dones. Apa nois, de debò us creieu tan considerats?, què passa amb els anys de guerra pre-mortem?"

La Noia Ocell, un conte amb moralitat

La noia ocell

La Lluna volia volar. Des de ben petita mirava els ocells com passaven vora el sol i travessaven els núvols. De nit, es passava hores embadalida, davant la finestra de la seva habitació, mirant els estels i les nits de lluna plena, li agradava mirar-los des del terrat.

Moltes nits somiava que era membre d’una família d’ocells i que aquests, li ensenyaven a moure els braços, com si fossin ales. De vegades, notava que es desprenia del llit i s’enlairava per l’habitació, tot movent els braços amunt i avall, i era llavors quan els movia més de pressa i amb més força per veure si aconseguia travessar el sostre i sortir volant rumb els estels, en les suaus nits d’estiu, empesa per la dolça brisa que entrava per la finestra entreoberta. Però amb aquest febril moviment de braços es despertava emmarada de calor i comprovava que tot havia sigut un somni. Quina decepció!.

La Lluna volia volar. Era una noia espavilada i desperta. Els seus pares de seguida havien fet cas a les peticions de la petita i estimulaven la seva imaginació tot regalant-l’hi contes d’aviadors o d’astronautes. Els feia gràcia que un dia la seva filla posés un peu al satèl·lit terrestre que duia el seu nom: la Lluna, com van fer Amstrong i companyia aquell gloriós dia dels anys 60.-Aquesta noia és molt valenta. No m’estranyaria que fes carrera espacial!-, es deien cofois els seus pares.

La Lluna vivia en un barri petit, d’una ciutat petita i ja de ben menuda, insistia a obrir-se horitzons; sempre volia anar un carrer més enllà, pujar més amunt i saltar més lluny que les seves amigues. – Ai, aquesta noia, sembla un xicotot!-, feia sovint la seva àvia. Les seves amigues gaudien deixant-se endur per les iniciatives arriscades de la noieta: ella era sempre la que proposava els jocs i la que distribuïa els papers. Les amigues, fascinades per la imaginació i iniciativa de la noia, es deixaven endur i cofoies es submergien en els mons fantàstics de la seva amiga que era, quasi sempre, la tripulant de la nau espacial. Ja no quedava gairebé ni un racó de l’habitació de la Lluna sense un mòbil de planetes, fotografies i pòsters de naus espacials, avions, ocells o, fins i tot, éssers fantàstics i mitològics, amb ales això sí, ja que aquesta era l’única condició indispensable per situar-se en el “mosaic d’honor”. La Lluna, doncs, va créixer així entre fantasies i somnis de llibertat i de cels eterns.

Com a tot jovent, arriba un moment difícil en la vida humana: la pubertat. I la Lluna no en va ser una excepció, ans el contrari: un cas claríssim de rebel·lia, d’autoafirmació i de pèrdua de la personalitat. Arriba aquell moment en què, a més dels canvis físics, un jove es replanteja moltes coses i, sovint, no entén o no comparteix el que passa al seu voltant i s’hi rebel·la, només pel fet de fer-se escoltar i veure. Els pòsters i fotos d’avions, ocells i naus varen ser substituïts per motius polítics, revolucionaris, ideològics i, sobretot, musicals. Tota aquella passió aèria s’esvaïa i al seu lloc hi havia una por irracional al desconegut, al món, al vast horitzó que s’estenia davant seu, a la llibertat. La Lluna va veure que no era més que un gra de sorra a l’univers. Aquell sentiment de petitesa i d’insignificança la va omplir de preguntes i de pors. El cel esdevenia un element amenaçador: tota aquella grandària i amplitud podia deixar-se caure i esclafar-la en un no-res.

Ja no es sentia la reina del món, la noia de la pel·lícula, la que no tenia por d’anar més enllà, més ràpid, més amunt. Tot d’una, s’adonà de que no era capaç de moure’s; el món l’aterria i va agafar por a tot: a les alçades, a la malaltia, a la mort, als avions, als espais petits. Vivia en un espai petit: una casa petita, en un barri petit d’una ciutat petita. Se li queia al damunt. No li agradava i volia sortir, desfer-se’n, volar!. Però no podia, es sentia clavada a terra. Enyorava aquells dies que es sentia capaç de tot. Ara les pors la lligaven i la paralitzaven. Per què? Es demanava. No sabia la resposta. Repassava la seva vida i no recordava en quin fatídic moment va canviar aquella ímpetu per la presó opressora de la por. No entenia per què deixava que la dominés i per què no podia desfer-se’n, per més que ho intentés.

Ara es dedicava a somniar, a fer plans, viatges i mil destinacions exòtiques però a l’hora de materialitzar-los sempre es feia enrere, amb qualsevol excusa i, seguidament, es maleïa per la covardia i la por que sentia. – Quants avions surten al dia al món, i quants tenen algun problema? Malgrat es volgués consolar amb estadístiques, la por l’impedia de fer el pas. Sempre havia desitjat volar, tenia aquells somnis infantils encara molt presents i no podia entendre com, en qüestió de pocs anys, havia canviat tan radicalment la seva opinió, i sense motiu, sobre aixecar els peus de terra. Les seves amigues, les que es deixaven portar pels seus jocs d’infants, ara li explicaven tots aquells viatges meravellosos que feien amb altres amigues o els romàntics viatgets amb el nòvio.

Els anys passaven i la Lluna, ja una dona jove, cada cop es tancava més en sí mateixa. No volia sentir a parlar les meravelles dels viatges de les amigues, ni que li demanessin l’opinió o que els expliqués l’últim destí exòtic on havia estat (les Illes Medes) mentre que elles li explicaven les meravelles de les Seychelles o les Bermudes. La Lluna es moria d’enveja i de ràbia. Volia però no podia. Fins i tot, havia deixat de relacionar-se amb nois per por que li demanessin de fer un viatge d’aquests. Es va muntar una vida de viatges imaginaris: anava a les agències de viatge i demanava els recorreguts i horaris del viatge que volia fer. Viatjava per catàleg. – més segur i barat-, pensava tot consolant-se.

Es sentia presonera, trista i patètica; un ocell sense ales. No donava crèdit de com havia acabat així: sola i trista, plena de pors que l’immobilitzaven i que no la deixaven viure de debò. Ara mirava els núvols del capvespre amb nostàlgia, somiant aquells viatges espacials i les voltes al món que havia fet dins el seu cap, quan era petita i estava segura que les faria de debò.

Un dia, mentre observava des del balcó un capvespre increïble, va desitjar tenir ales i volar cap aquell infinit, aquella immensitat. En aquella sensació màgica va córrer cap a l’armari i va recuperar els seus antics tresors. Va agafar el globus terrestre i el fa fer girar, girar i girar i amb el dit va assenyalar un punt a l’atzar de la bola: Toga. Què punyetes, i on parava Toga?!. Poc l’importà, ho va tenir clar, volia i podia, havia arribat l’hora. Aquella tarda, tot mirant el cel i l’infinit que es dibuixava davant seu va retrobar la nena petita valenta i decidida que es volia menjar el món. L’endemà al matí ja tenia a les seves mans un bitllet d’avió cap a Toga.

La por instintiva dels instants següents li volia fer anul·lar, trencar i oblidar aquella ximpleria però ella, va fer el cor fort. S’havia decidit deslliurar-se de les cadenes de la por que l’ancoraven a la seva petita ciutat del seu petit país i que no deixaven veure el gran món ni créixer com a persona. Li calia retrobar aquella nena per trobar la força de tirar endavant i desfer-se d’aquella inútil angoixa que durant anys l’havia atrapada com una aranya a la xarxa del conegut i segur, al barri, que l’havien segrestat a casa seva dins de sí mateixa i del seu món de fantasia. La Lluna més que ningú sabia que viatjar és cultura, així ho havia après i així els hi ho explicava als clients de l’agència de viatges on treballava. Certament, un viatge sempre ofereix noves formes de vida i contrastos que fan replantejar-se el mode de fer propi. El coneixement ens fa entendre altres visions i ajuda a comprendre´s millor un mateix.

Sabeu què? Vencent tota mena de temors, finalment, la Lluna va trobar un encisador el auxiliar de vol que li va donar bons consells per perdre la por a volar. Des d’aleshores la Lluna ha trobat al cel, l’amor i, també, el seu mitjà de vida: va abandonar la seva trista feina a l’agencia de viatges i es va llençar a l’acció. Es va fer auxiliar de vol i va trobar feina a l’aerolínia, on treballava el seu xicot. Recordeu que l’amor obra miracles i les pors es poden vèncer si un s’ho proposa, només cal voler desfer-se de les cadenes, moure els braços amb decisió i començar a volar!.