POST SCRIPTUM

L’escriptor (E) i la seva Musa(M) davant d’un full en blanc


E: Avui dia n’hi ha molts.
M: Masses…
E: Això no és bo
M: Masses veus per no dir res
E: És normal, és a l’abast de tothom.
M: Escriure és gratuït
E: Podríem dir…
M: Tot i que expressar-se per escrit correctament costa,
E: Ja que no tothom pot fer-ho
M: Molts no saben el que fan
E: No és només deixar-se endur
M: Acabar omplint papers a la babalà.
E: És més que això!
M: Escriure és un art a l’abast de pocs.
E: Malgrat molts no ho saben.
M: Com saps si ets o no ets bo?
E : No tothom sap reconèixer que no té el talent necessari.
M: Però això es nota, la veueta t’ho diu.
E: No saben escoltar la veueta
M: Alguns la interpreten malament, quan et diu: No ho facis!
E: Quan et diu: inútil, tros de merda amb potes, no saps escriure !
M: No em destrossis, animal, tros de merda seca!
E: No es donen per al•ludits i continuen…
M: Continuen escrivint sense fre.
E: Malgastant un temps preciós que mai recuperaran.
M: Per la seva tossuderia.
E: Per aquest instint humà mediocre
M: Per aquestes ànsies d’ensopegar amb la mateixa pedra dues vegades.
E: Els humans són ben rucs.
M: Quin animal (no humà) ensopega dues vegades amb la mateixa pedra?
E: Som cobdiciosos, volem abastar més d’allò que ens pertoca.
M: Cap ni un, on s’és vist? Potser es deixaran matar, per rucs, per poca traça, però mai ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Abans morts!. Són ben vius els animals.
E: No sabem parar. Malgrat ens n’adonem i tot i així seguim fent malbé el món amb
M: L’art és ben concret en aquest aspecte. O és o no és, no hi ha un segon intent.
E: El reciclatge. Tot és reciclable avui dia fins i tot la merda en art
M: Abstracte sentiment, la sensació que em deixa
E: i veure com alguns s’exciten contemplant-la merda. És merda, idiota! Què no ho veus ? És un coi cagalló sec emmarcat i penjat!. Res més! Com s’enganyen!
M: Tant d’inútil, junt. Com es pot fer un sacrilegi, igual? Sense treva. Tants i tants segles amb la mateixa monserga...
E: No m’escolta ningú, per què seguir?
M: parlant a la paret, acabo parlant a la paret. Em sento buit.
E : No m’inspira res. Això no és bo. Tenir tant de talent concentrat en …
M: La meva persona grisa, un artista, tancat en un cos de plàstic, insensible
E: Un sarcòfag buit. Quin sentit té ?
M : Ple d’errors, imperfecte, arrogant, egoista, un desperdici.
E : Tan d’esforç en un femer. L’obra efímera és merda efímera, en el meu cas.
M: Un artista buit, mut, cec, sord a la vida. Un impostor.
E: Un impostor que es vol fer passar per artista. Mireu-me!
M: Davant d’un full en blanc provant d’escriure
E : Sense saber què dir. Ningú m’escolta, mai ho han fet.
M: Omplint fulls i fulls de grisor, d’un negre diluït sense essència, sense missatge.
E: No tinc veu, no tinc res. És ben trist. Tant de talent...
M: Només cremo.
E: Natura morta.
M: Despullo arbres i després cremo els papers blancs embrutats per mi.
E: No té sentit.
M: Cap sentit possible.
E: Escric la darrera paraula de la meva obra inexistent:
E: Calla.
M: Calla. Post Scriptum: Mor.

© Carme Folch, 2012