L´Ofici (bilingüe cat-eng)

"Escriure per no morir,
ser llegit per recordar...
Mirar el cel per somiar,
i imprimir l´ ànima en un full en blanc"

"Writing for not to die,
to be read to never forget..
Look at the sky to dream,
And print your soul in a white sheet".

10/12/05

"Nietzscheologie"

"Turn back to begin (ing) from philosophy to philology?!,
or instead of these going ahead?"
10/12/05

Dorothyparkejant....

" Jo no m´afaito (em depilo) per presumir i estar maca,
jo ho faig per no semblar-me tant als homes"
17/8/05 st.antoni

"Le Dur Destine" (peut être)

Peut être oui
peut être non
qu´un jour je serais
ce (celui) qui demande
(d´être) mes droits, ma condition.
Une princesse pour un peuple
un espoir, une illusion.

Peut être oui
peut être non
Je le sens, je le sais:
mon royaume m´attends encore.


(à MC, 11/3/05)

“DIADA ESFERIFICADA” St. Jordi 2007

“DIADA ESFERIFICADA” St. Jordi 2007

Els millors plans són aquells no fets. Els millors dies són aquells pimpam que no penses en res en concret i simplement t hi trobes.
Ahir no va ser un St. Jordi qualsevol. Ahir per primer cop o almenys des de fa molts anys, era en viu i en directe. La tele i jo ens vàrem esferificat en un uníson matxambrat increïble. Exagero? No pas. Ahir sense haver-ho previst vaig aparèixer a la PL. Catalunya a les 15.55 i com si fos al meu sofà, davant l´aparell, vaig veure aparèixer els meus puntuals, però sense clicar el comandament de la TV, eren allà, davant dels meus ulls com cada dia, puntuals a la cita. La pantalla que normalment ens separa era ahir una simple tanca urbana, la distancia era extremadament curta, jo hi era!.
Hi eren tots: les noies, els còmics, els redactors, col•laboradors, el presentador, cameres... per un cop vaig poder veure el de “dins” i el de “fora” :la preparació per a l´escenificació. Era curiós, els veia i no sabia reconèixe ´ls com els de sempre: els prims més prims, els alts més alts.. i inclús algun que semblava artificial no em lligaven les cames amb el tronc, com si els haguessin partit en dos i n´ haguessin ajuntat les meitats a l´atzar, un efecte raríssim: cames esprimatxades en cossos refets...era com en els somnis on les realitats es trastoquen en l´experiència onírica. Per eren Ells allà. No podia creure-ho. Eren allà, davant meu com cada dia per començar puntuals a la cita. Ells els intocables! Cada dia ens separava un forat insalvable i per més que digués o fes mai no reaccionaven, les meves paraules es perdien en les ones (ja digitals de la nostra era). Però avui no, els tenia palplantats al meu davant: jo era quasi dins del set format pel plató i les diverses estances avui trasmudades en rulottes per a l´ocasió: restauradors facials ( que feien miracles mireu sinó aquelles actrius veteranes que s´agafen al tren dels 50 quan hi surten i que en realitat ronden els 75), estilistes, redactors, control i inclús el Sr. i la Sra. Roca mòbils ( si, els wc) això si, d´ús exclusiu del personal en això no hi podíem interaccionar. Fins i tot es feren dur el regidor que molt amablement ens va fer entrar dins del joc de miralls i ens va aprofitar com a públic participatiu i engrescador per obrir el Club dels socis del programa. Em manava a mi, l´espectador passiu de cada dia!.
La multitud cridanera i apassionada que m´envoltava semblaven sortides d´un concert dels Pecos dels anys 60 (disculpeu si no tocaven llavors, la meva època és plena de desinformadors i agitadors), doncs amb el mateix furor i empenta es dedicaven a cridar i a piropejar tot element mòbil del programa, fins el noi del cafè. Tots ells eren objectes de felicitacions, petons, petició de contacte físic, fotos i inclús de intercanvis de... en fi. Massa per aquella gent, massa per mi. Un quadre surrealista que només havia fet que imprimir les primeres pinzellades d´aquella tarda assolellada. Però aquell era el seu públic, aparcats de la societat en aquella edat que diuen fer més nosa que servei eren com adolescents que alborotejaven ben eixerides quan normalment jeien passivament al sofà a contemplar s ho en la llunyania, però que dia a dia i gràcies a la seva fidelitat els acaben estimant com a propis, els fan companyia en aquelles angostoses i llargues tardes els distreuen de les seves cabòries i que coi, els alegren la vista. Avui eren elles les que tornaven be contentes la “visita” a la família de la sobretaula i els volien demostrar tot el seu afecte i vida interior.

Malauradament, en aquella hora el sol encara era massa despert i jo volia seguir “pintant” la meva diada amb d´altres matisos. Calia un canvi d´escenari i em vaig desplaçar Rambla avall entre llibres, globus partidistes, roses i multituds d´amor, reaccionaris i guiris cap a l´enclau de l´enviada del programa. Jo vivia el programa des de dins aquella tarda i aquest va ser el marc de la meva petita “cabòria” no gens menys que vaig anar a petar al niu de les cabòries a la Plaça de St. Jaume més concretament a la Generalitat de Catalunya.

A la porta de la Generalitat estava l´enviada especial del Club cobrint un espectacle de declamació poètica feta per figures, figurasses de l´escena catalana que sovinteigen els culebrots per arribara final de mes. El públic, al igual que el que m´havia envoltat abans, edat avançada veïns de tota la vida contemporanis gairebé dels poetes llegits JV Foix i companyia, els grans per els grans semblava. Aquí la claca estava més civilitzada, eren d´un altre nivell o potser d´aquella edat que fa sordejar i endormiscar sense treva a qui la té. Sigui com sigui, jo, com a part del programa estava en l´enclau de l´ enviada especial, a tocar d´ella, també la vaig trobar diferent, més maca.

Els actors que esperaven el seu torn per llegir anaven formant una cua a peu d´escenari i mentrestant es saludaven, com si no s´haguéssin vist des d´ el segle pasta, petaven la xerrada animosament- com les festes de societat per quedar integrat i molt entonat amb el entorn vers el que mira de fora, i es feien petons- típic entre els actors- Al voltant de les cadires de la platea improvisada s´anaven formant cercles de curiosos i turistes ensimismats per la grandor insospitada d´aquell dia comú en el seu calendari. Tot escoltant els pares de la pàtria de la boca del pares de l´escena, vaig decidir anar més enllà i deixar-me endur per l´ambient de la plaça i el bamboleig de la gentada dels voltants i és així com va anar a parar el guant ( amb mà a dins) del mosso amb espardenyes que guardava l´entrada de la Generalitat, al meu braç dret, però amb suavitat i sense apartar els seus ulls dels meus amb connexió. Molt amablement m´indicà el que ja havia fet centenars de vegades, deduït de la llarga cua del carreret de darrera la plaça on vaig anar a parar, es veu que tota aquella gent volia visitar el famós Pati dels Tarongers seu de la xocolatada i foto matinal de “familia-a-matar-però-aparentment-feliç-i cordial” dels polítics, i carotes de torn. Tot aquell preciós edifici obria les seves portes en un dia on la cultura es mastegava per l´aire, allà dins es perdia en l´inmensitat de tapissos i quadres per a nens pintats per arreu on es veu que els Presidents de torn, a falta de guarderies, deixen entretenir els néts mentre mengen xocolata i riuen amb “els grans”. No ho tenia previst, però tampoc no hi havia pujat mai així que va estar bé i molt acord en aquella tarda de pimpam que vivia. Això si, no vaig voler marxar sense signar i dedicant visques i hurres a la Diada, al Barça i a Catalunya, falta li fa ja que com la pobre estaca uns estiren molt per aquí i d´altres massa per allà i al final acabarem dins del enorme “pet català” ,sense ingestió de calçots prèvia. Orgullosa del meu missatge institucional i amb les funcions de Princesa de Catalunya acomplertes vaig disposar a retrobar-me amb els grans: públic, autors i autors que encara mantenien aquella serenor i paciència eterna dels que seràn recompensats (he dit que la xocolata ja s´havia acabat? no es devien enterar)
La “traca” com tota festa popular que es digni, va ser notar un rebombori d´armaris amb pinganillus que acompanyaven, gairebé en volandes, al MHP Montilla a la cua prop l´escenari, i desprès que una coneguda actriu trobes el llibre del qual havia de llegir el seu fragment i de pas se li colés, va ser el seu torn, i presentat, atenció: com un actor més (literalment) per afable presentador de l´acte, va pujar no gens menys a llegir son àdhuc poema amb un català fluït del Llobregat. Desprès del numeret general vaig decidir que” mon Joan del peu” ( el meu galindó) reclamava atencions. Calia anar fins a Marina per a trobar el ràpid de tornada cap a casa. Acomiadant-me, per dins però amb sentiment, de la grata companyia vaig decidir retornar a l set de pl Catalunya tancar el Club fins l ´endemà com mana la rutina. Així doncs entre més petons, turistes i globus partidistes que encara pol.lulaven per la zona vaig pujar Rambla amunt amb l´esquena ben guardada per un furgó policial que em seguia, cosa que em va fer pensar en el mosso de guants blancs i espardenyes i la seva tendresa i amabilitat al indicar-me per quadrimilionesima vegada la mateixa direcció que a tots els altres.
Ja hi era, i el set començava a no ser-hi. em va fer pena veure´l quasi nu. Però em reconfortava l´idea de tornar-lo a trobar en el meu sofà puntual i amb alguna al•lusió sobre els fets on em pogués sentir un altre cop una mica més a prop.