COVARDIA

Sóc covard, ho admeto.
No tinc remei, no tinc esma.
Sentiments maleïts, difícils, eteris
Que a voltes esdevenen
Punxes de dolor o papallones alegres.
Eufòria, decepció, esperança, por...
No puc. No goso.
Sóc covard, ho admeto.

Ho he intentat tants cops,
Ho ben prometo,
Veient el teu rostre sota un raig de lluna
Veient el teu cos submergit sota la mar de broma
Imatges divines que m’obsessionen
Un foc passional i una por terribles encenen
En la meva trista figura, en el meu Jo covard.

Sí, sóc covard, ho admeto.
No sé per què costa tant pronunciar
uns mots tan simples, les paraules justes
l’expressió del desig que em crema ben a dins
el goig que voldria cridar al món.
Només dues paraules, set lletres adorables.
És ben trist, oi?
Com voldria, més no goso dir-te fluixet a cau d’orella:

T’ESTIMO!

Sí, sóc covard, ho admeto.




© Carme Folch, 2011.

LA DONA DE CRISTALL

Era una dona gran, envellida pels anys i pels disgustos que la vida li havia portat. Cada dia el seu cervell semblava protegir-se contra el món, desfer-se de records inútils, dades, noms, cares, sentiments... ho esborrava tot mica en mica. Era un problema per aquella dama de l’escena. La dona s’inventà un sistema senzill per mirar de recordar certes coses que no podia oblidar, primer va intentar fer jocs fònics, cançonetes que contenien les paraules o frases que es proposava recordar, però aviat hagué d’ampliar la tècnica i els recursos memorístics per recordar el peu, simplement una paraula amb la que pogués fer brollar tot el seu parlament que sortia com una tirallonga un cop havia superat l’escull de la primera paraula. Així aviat quan li tocava representar el Hamlet pensava en “invisible” per dir “fantasma”, “porc” per “traïdor”, llum per “teatre”. Quan representava “La Tempestat” pensava en “titella” per dir “rei”, arbre per dir “bosc”, follet per dir “foll”. Quan tocà representar Txèkhov pensava en “dolç” per dir “cireres”, en “blanc” per dir “neu”, en “fosc” per dir “soledat”. Amb els drames més nostrats usava la mateixa tècnica “blau” per dir “mar”, “xarxa” pels “pescadors”, “gavina” pel “cel” tot i que de vegades aquest mot l’havia induït a cometre certs errors confonent la referència amb el text de Txèkhov però quan deixava anar dues frases del text veia les cares d’astorament de la companyia. Ella, que era una gata maula, simulava una tos com per escurar-se la gola, respirava a fons i ho tornava a intentar. Generalment, el segon intent sempre havia sigut fructífer.


La malaltia avançava massa de pressa i la companyia havia començat a buscar-li una substituta tot i sabent que això constituiria el seu final. Ella era el reclam de l’escena, ella omplia els teatres. El públic l’estimava i reconeixia la força de voluntat i el mèrit que tenia aquella dona en la seva situació. La malaltia havia estat un secret massa temps. Les continues equivocacions i blancs de memòria de la protagonista havien donat què parlar i les especulacions havien trobat resposta en el comunicat mèdic oficial fet pels portaveus de l’artista. Aquell exemple de vida i fortalesa havia calat al cor del seu públic que se l’estimava encara més i li feia costat omplint el teatre cada vespre. Un dia la situació es tornà kafkiana. Aquell vespre va ser la seva fi. Nora havia de representar una dona gran, una dama, de classe mitjana-alta, una esposa fidel, una bona muller amant del seu marit el qual la posseeix com qui té un àngel d’ales d’or, com si fos una figureta de vidre, la passió i la veneració de l’espòs es torna en proteccionisme exacerbat i ella passà a ser poc més que un simple trofeu que el marit orgullós exhibia i guardava gelós ben tancat a casa seva.


En el moment àlgid del seu monòleg la Nora pensà “mirall” i de sobte la seva ment li jugà una mala passada: es veié a sí mateixa en la seva vida acabada, llastimosa, vella i patètica. Ella un “personatge” vacu, insípid; una vella absurda que serveix per entretenir els necis. La ràbia la cegà i començà a maleir el seu marit, la seva carrera, la seva trista figura, com havia sigut de beneita per haver-se anul·lat d’aquella manera, havia deixat de ser persona, era un pur espectacle, el morbo del cap de setmana, la de qui en parla tothom i tothom comenta la llàstima que fa, pobre, pobre, vella, estúpida i gris desferra humana sense gota d’orgull ni d’amor propi. Egoista, simple i absurda, provocadora, malcriada, senil, borratxa d’èxit, borratxa d’enyorança d’un temps que no tornarà, melangiosa compulsiva, sorda, cega, muda al present, a la realitat, nina de fireta, flor d’una gerra de sobretaula, accessori bonic abans ara patètic, envellit i inútil. La misèria, la cobdícia, la mesquinesa humanes tots els seus pecats, les seves febleses i el seu orgull ara li estaven donant amb la porta a la cara. Era el final, ho sabia. Nora va fer un crit enorme, un crit superb, un crit que deixa aterrits els espectadors davant el dantesc panorama, l’escena fatal que ocorria davant seu, espectadors impàvids, actors descol·locats, tothom estava quiet expectant al desenllaç, a les reaccions de la gran dama de l’escena. Com si el monòleg hagué sigut un mal peu, va simular una tos com per aclarir-se la gola, va respirar profundament com si l’ànima li sortís d’entre els llavis, va fer mitja volta i va abandonar l’escena amb un meravellós mutis. “El millor de la història del teatre”, segons els crítics. La sala va quedar a les fosques.


© Carme Folch, 2011.