Dissabte a la nit, una torrada...

No pot més. Vomita. Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba, una altra torrada. Tona ve de Barcelona on ha estat de festa amb els col·legues. Té el cap ennuvolat. No té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substàncies. Ho ha passat bé. Se sent bé, de sobte l’envaeix una sensació nova, creu haver trobat l’amor, desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.


Sent el seu cos lleuger com si flotés. Vola per la carretera dins la seva nau de segona mà. No s’atura enlloc, les llums verdes li donen ales. Es sent feliç, lliure, no pensa en res. Li agradaria conservar aquella sensació per sempre, que se’n pogués tallar trossets i fer-hi capsuletes per prendre en els moments durs per fer-los més lleugers, més zen. Com una aspirina que t’alleuja el mal de cap però que els seus efectes tinguessin més a veure amb l’humor. Píndoles del bon rotllo. Bé de fet era una experta en pastilles per tractar el mal humor i la seva amiga, la farmacèutica, li en proporcionava en dies durs com aquell. Ara estava com nova però sabia que aviat la química positiva s’acabaria i començarien els efectes secundaris, la pesantor, la somnolència i aquells malsons i formigueigs per tot el cos. Tan se val, el moment s’ho valia. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap. Una pastilla d’efectes eterns potser. Seria genial.


Les imatges de la nit apareixien a ràfegues dins del seu cap, com les de les llums dels pocs cotxes amb els que es creua. Ja quasi ni recorda que de poc no surt, no en tenia ganes, sort que la Sílvia havia insistit tant si no estaria a casa sola, amargada, menjant-se l’olla. Ara ja ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. “El món és meravellós!”- Pensa. Encara no havia tornat a casa que ja estava planejant un altre nit com aquella. “Cal repetir-ho més sovint”- es diu. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen: “ja s’afaita”. Tona pot tornar sense donar explicacions de res. És tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen, segur. La mare amb un ull obert, com si la veiés i el pare ronca a pota-solta”. “Aquells ulls, aquella veu, quines mans!... espero tornar-lo a trobar la propera vegada” somieja mentre s’esforça a recordar el noi amb el que havia lligat a la discoteca aquella nit. “Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré. Quina nit, quina calma....”.

Un stop i una corba tancada obliguen a reduir la marxa un segon, tot just per poder rectificar la maniobra. Gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i un altre, aquell que tant li agrada el de “les gepes del camell” quan de sobte, Zas! Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull , les cames li fan figa fruit del que duia al cosa més l’ensurt que acaba de rebre. És allà, ja el veu. Un gran volum immòbil. S’acosta i el volum pren forma. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. Se li regira l’estomac, vol córrer però les cames no li responen, se sent clavada a terra, maleïda, condemnada per sempre més. Té el cap emboirat, tot ha anat tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta i marxar, així haurà complert. Sí, això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s i menys entrar en la seva nau de dues portes. Millor que el dugui assegut al maleter. Ho havia vist en una pel·li, la idea li va semblar bé llavors: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. Decideix que serà el millor i més ràpid. Obra el maleter i hi ajeu mig inconscient. Amb la porta del maleter de darrera oberta no veu res: ni el que ve al darrera ni si l’home està bé i si encara hi és o l’ha perdut pel camí. Procura alentir la marxa i agafar les corbes amb suavitat. Segueix endavant. El cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Se sent confosa, els ulls se li tanquen en aquells minuts tan foscos, tan durs, el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.


La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble de l’establiment, just darrera el cotxe patrulla, sap que sempre els troba allà prenent un cafè a la terrassa. “Semblen robots”, pensa. Quan surt està contenta. Les ofertes eren bones i encara li han sobrat uns quants euros que li aniran bé per la farra de la nit. Agafa les bosses de la compra i amb una mà obra la porta del maleter. “Cada dia hi ha menys gent i menys llum en aquest súper”. Quan les va a desar, el veu, allà arraulit, mort. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro masegat. El món li cau al damunt. Li entren basques, li roda el cap. Vol fugir, comença a córrer però no pot, és massa fort. No pot ser. Torna enrere, per assegurar-se que no és cap malson. Continua allà, arraulit, en silenci, fred.. Qui és i que hi fa allà?. No entén res. La seva boca s’obra de manera automàtica i comença a cridar a demanar ajuda, de seguida ve gent corrents i els robots, els policies que estaven esmorzant tranquil·lament a la terrassa com cada dia. Mentre arriben pensa que es despertarà o que és una broma d’aquelles que fan a la gent en aquells programes en que amaguen una càmera oculta. “Segur ara aquests “policies” seran actors i de seguida em portaran el ram de flors, aplaudiran tots i riurem, mentre em moro de vergonya”. Segur.

Arriben tots, uns criden els altres també, els policies m’amenacen, m’obliguen a posar-me contra el cotxe amb les mans al cap. M’amenacen amb les armes mentre criden a reforços. “Jo no, jo no...” Tona no entén res del que ha passat en qüestió de segons. Tremola, té nàusees. És casualitat, una broma pesada del destí? Algú li vol mal? L’han confosa amb algú altre. Segur. Ajuda, ha de buscar ajuda aviat, algú que l’escolti, que no li cridi, que l’entengui. Repassa els possibles salvadors dins del seu cap mentre les llàgrimes li corren galtes avall. Es nota la gola seca, no pot ni parlar. Tothom l’acusa amb la mirada. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? I per què a ella, al seu cotxe?. Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res, no sent res. S’ha tancat com una tortuga dins la closca intentant esbrinar el per què, el com i quan... repassant la seva vida si havia fet mal o devia alguna cosa a algú i no es recordava mentre la policia li anava fent tot un seguit de preguntes i més preguntes. No sentia les paraules només sentia uns molestos grinyols, com violins desafinats, que no la deixaven en pau, no la deixaven pensar. No podia pensar, El cap era com si se li hagués després de cos, com si flotes per sobre les espatlles, no el dominava, els ulls li pesaven, les cames i els braços eren de plom. Confusió, fàstic, ràbia i terror. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per què!?. Els agents la retenien esperant els reforços. Tona se sent traïda, atrapada, engabiada com un ocell, impotent i perduda, retinguda i imputada contra la seva voluntat. Vol la mama.

Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap li continua rodant. Prou!. No pot més. “No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. “No és meu”?. Quina frase de dir en aquells moments, ni que fos el diari del mati que algú ha deixat en el seient del costat del bus i quan a algú el vol agafar fa un gest per educació al que Tona sol respondre “No és meu” com dient “ja el pot agafar, ja” . Com es diu d’aquelles coses de les que unes vol desprendre, com el diari, un cop llegit ja no serveix. Doncs, igual el mort en el seu maleter no serveix, fa nosa, no el vol, necessita lloc per posar-hi les bosses de la compra i aquell bony que s’hi ha trobat li ho impedeix. Aquella frase estúpida era l’únic que aconseguia articular amb més o menys contundència “no és meu” en aquell moment equivalia a “jo no ho he fet”, “sóc innocent”, “algú em vol fotre”, “la víctima sóc jo”... i d’altres per l’estil. Tot allò que volia dir però no podia i que amb aquella estúpida afirmació pretenia donar a entendre. “un mort d’usar i tirar” se li escapava el riure amb l’idea. El sarcasme era una de les seves millors armes en moments difícils però aquells “robots” amb cara de pocs amics no estaven per monsergues. Arribava la cavalleria. Més llums blaves i sirenes. Més agents, més preguntes, més mirades inquisidores i xiuxiuejos.

D’entre tants robots d’uniforme blau en destacaven un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els agents m’emmanillen, cap el cotxe. Estic llesta. Les sirenes em destrossen el cervell. La ressaca! Prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.

Mentir, un tema recurrent (ai, menteixo, no ho fem mai. Menteixo)

Mentir. La Mentida. Us sona? qui no l’ha usada mai, ni que sigui de les blanques (les piadoses), aquelles que ni ho són per poca mentida i malícia que en elles que hi ha. Jo he mentit. Tothom ha mentit. Qui digui que no ho ha fet mai....menteix.

Eva i Adam ja mentien, qui sap si inclús Déu va mentir sobre el Paradís, ai que em fico en un merder...però ara dic veritat, veieu quin panorama, quina complexitat. On és l’equilibri?. Les mentides no sempre són dolentes ni negatives. Hi ha mentides que desmarcaren la ironia i la hipocresia de les mitges veritats. Hi ha mentides que diuen més veritats que la veritat mateixa. Irònic, demencial? Potser sí, però és cert. Quina paradoxa, no creieu?.

Us estic atabalant, perdoneu. No volia. Menteixo. Un altre cop. La mentida tindrien que rebateixar-la amb un nom més adient, més verídic. Afrontem-ho, és un recurs d’ús diari i universal, arriscaria a dir que és l’estratègia que més usem en la nostra vida. Aquesta té un efecte additiu, un efecte Pringle (no vull fer publicitat, no em paguen per això, de fet no em paguen per res, ho faig perquè vull. Mentida, perquè ho necessito. Mentida, perquè ho he de dir i punt, sinó rebento). Però tornem a l’efecte Pringle: "cuando haces pop ya no hay stop" . És a dir; qui atura a un mentider quan comença a bastir un castell de cartes per tapar mentida sobre mentida?. Alguns direu, doncs jo menteixo quan vull i també puc aturar-ho... (mentida!).

Stephen Glass us ho podria explicar molt bé en algun dels seus articles (http://es.wikipedia.org/wiki/Stephen_Glass). Acabo de veure la seva historia per la tele. Per cert, la tele, les arts més mentides, sabeu? Son ficció, aparença, representacions de la Veritat. Els mitjans de comunicació venen ficcions per maquillar una veritat. Una veritat incomoda o una mentida més gran?. L’ésser humà menteix, és innat a la seva natura així que fins i tot menteix per dir la veritat perquè la Veritat ningú sap del cert que és, pel què intentem dir el políticament correcte per ser acceptats tot i que per dins sabem que el que diem no ens ho creiem de debò, almenys no ho juraríem perquè tot és mentida en el món en el que vivim.

És clar que la mentida té efectes terapèutics, sabeu? Per això és tan utilitzada. Quan la gent anava a la església a “confessar-ho tot” o actualment es va al psicòleg qui diu als individus que ens escolten tota la veritat dels seus actes del seus sentiments. La natura humana pot ser terrible i en maquillem la major part per por que no pensin que estem pitjor del que estem, pel que preferim ser uns bojos mentiders a uns bojos sans (aquests darrers són molt perillosos, visionaris en deien i els cremaven a les fogueres...).

Mentim. Mentim als clients per guanyar-nos-els, mentim a les noies per lligar-nos-les, mentim als nois per no ferir la seva virilitat, mentim al cambrer quan ens demana si tot ha estat bé, mentim al policia per evitar que ens posi una multa (no si jo no anava tan de pressa, no si jo no vaig begut i menys amb un cotxe robat...). Mentim a la parella quan afirmem no tenir cap amant o que no fantasiegem mai amb algú altre...No sé si jo sóc jo, si em dic així o si el meu DNI és legal. Quin patir. Mentida! No pateixo gens o potser sí. Els polítics menteixen a l’electorat per obtenir els vots, els jefes sobre l’imminent augment als empleats per que treballin més i millor, els empleats sobre el seu excel·lent rendiment als seus caps per obtenir un augment, els fills als pares, els germans als germans, els amics als amics, els productes de bellesa menteixen a les lletges que creuen en miracles, menteix el trampós a l’innocent, menteixo jo escrivint amb faltes d’ortografia simulant un altre persona, però qui sap si Pompeu ens mentia...?. Inclús ho fa el gos a l’amo. No! no té ganes d’anar a buscar el pal o la pilota que li has llençat. Només ho fa per educació. No té ganes de deixar-te en ridícul. Qui en el seu sa judici aniria a buscar un pal o algun altre objecte que et llences un pallús ple d’il·lusió i esperança, algú que es creiés superior per més animal que fossis. Pobre il·lús!. El teu amic ho fa per compliment i per endur-se una bona salsitxa extra, de premi.

Qui més menteix i qui millor ho fa més amunt puja en l’escala social pel què, de retruc esdevé més envejat i respectat pels altres que menteixen a l’afirmar que no els importa compartir la seva sort (ui si, ara em discutireu que hi ha qui puja pels propis mèrits, o era mentida?). Menteix i menteix, puja i puja amunt, més amunt, més amunt....on la caiguda serà més ràpida i profunda als Inferns (p.s l’infern, el cel, conceptes que assenyalen una gran veritat que emmascara una gran mentida, com el Pare Noel però seguiu mentint als vostres fills, que no perdin la il·lusió, pobrets). Fins i tot ens menteix la nostra ombra quan es mostra més gran, més allargada i més negra del que en veritat és.

No us prenc el pèl i si sou prou llestos sabreu acceptar, o no, el meu discurs. Les paraules se les endú el vent però els idiotes pesen massa per a què els envoli... Quina certesa!.

"Hobbies"

Una palabra difícil que refiere a algo difícil en el mundo actual. Su definición técnica diría algo así como aquellas preferencias en tus ratos de ocio. O sea, qué te gusta hacer en los ratos libres. ¿A todos nos gusta lo mismo? ¿Los hobbies son internacionales y unisex o cada cultura y género tiene sus preferencias?. Supongo, por lo que a mí respecta. Como todo hoy día estas actividades se van universalizando cada vez más y muchas ya no hacen distinciones de bolsillo, sexo o religión. Debe haber tratados y artículos que hablen sobre el tema seguro, pero me limitaré a narrar mi propia experiencia a modo de ejemplo.

Debo advertirles, hay un problema. Cada vez tengo menos claro cuál es mi hobby, si es que tengo ya alguno, tenía pero se quedaron por el camino, ninguno me acaba de convencer (deportes, manualidades, arte, cocina…). No soy nada ducha en ellos excepto uno que reconozco como el deporte nacional. Me explicaré. La edad nos vuelve un poco “mantas” cabe decirlo. Todo el deporte que practicamos (por exceso y obligación) en el cole o en los extraescolares cuando éramos niños nos relega a la mayoría (excepto a un sacrificado grupo que lo siguen practicando en su vida adulta) a un deporte de élite a partir de la adolescencia: el “manting-weekend”; es decir, a hacer el manta como buen hijo de vecino durante el fin de semana. Cosa que en mi caso se refiere a olvidarse de madrugar y de hacer cualquier actividad física de desgaste (ni en la operación Bikini, oiga.) para dedicarme a actividades más reposadas alejadas, del tipo FYEO (For your eyes only “Sólo para tus ojos”), que sirvan de desconexión del ritmo frenético de la semana laboral.

A mi me gusta pasear cerca del mar, leer y surfear por la red (sin agua ni medusas) donde como mucho te puedes pillar algún virus. Pero lo que de verdad me apasiona es el panching y apalancarme en el sofá viendo como otros con espíritu más activo sudan la gota gorda: me encanta ver aquellos machos que se dejan la piel en el asfalto corriendo (ya sea a pie, en moto o en F1) o qué decir del goce de arrepaparse con una pizza y una cerveza (a lo Bart Simpson) mientras ves a 22 tíos en pantalón corte pelearse por un balón. ¡Cuántas tardes de gloria deportiva ha vivido mi sofá! Este tresillo se merece una medalla de oro ya que el Ketchup se ha encargado de estamparle los aros olímpicos. Pediría que le dieran al menos una medalla al valor, pobre o un Plan Renove para poder inaugurar otro.

¡Qué vueltas da la vida! ¡Qué tiempos aquellos en los que uno se ponía el chándal y era parte activa del “juego”!. Pues un poco por rebeldía y un poco por el desgaste físico natural de la edad, el cuerpo, que es sabio, ahora invierte esta energía en otras actividades más mentales que físicas (insisto, al menos en mi caso): música, películas, lectura…con lo que activas otras partes del cuerpo: los músculos de los ojos, dedos y las energías sinopsiales o algo así me dijeron en el cole. A veces me pongo nostálgica recordando aquellos días y me digo: “Va, ponte ropa cómoda y ve un rato a correr por el paseo o en bici” Pero ni corro ni voy en bici (es que no tengo). Una vez en plena navegación cibernética me dejé llevar por la locura del temporal y me saqué un bono de oferta para el Bicing, (las bicicletas que alquilan en la ciudad). ¡Menuda ocurrencia! Hacer “andar” una bicicleta estática no daría tanto trabajo, ¡no están duras ni ná las Bicing del diantre!. Necesitas un kit de emergencia para poder usarlas: aceite 3 en 1 para los pedales y mandos, ruedas, bombillas, herramientas de regulación de sillín y manillar y, sobretodo, repelente mátaloquesea que tengan. No sabes quién o qué las ha usado antes pero se nota... Es un deporte de alto riesgo, disciplina con la que no comulgo sin mi sofá así que rompí el bono. Con aquel maldito intento recuperé, con creces, el tiempo perdido de desgaste físico de todos estos años que no lo practicaba: llegué a la universidad sudando la gota gorda recordando con suma claridad el por qué cada vez que mi cuerpo pide marcha (ir en bici, ir a correr, hacer tenis... como antes) mi cabeza tiene la gran lucidez de abortar la idea con mil y una excusas de extremada eficacia: “hoy llueve o lloverá”,” hace frío”, “se va a hacer oscuro enseguida”, “es demasiado temprano para ello”,”hacen un programa en la tele que quería ver”… cualquier excusa es plausible.

“La pereza”, diréis, pero no. Es el deporte de los post adolescentes premenopáusicos, el “panching, soffing”, por el que ahora me pirró. Esa es la razón por la que fui reduciendo el número de hobbies para dedicar el mayor tiempo posible a practicarlo. La semana es muy dura y larga pero al fin llega el ansiado momento el recargar las pilas. Cualquier otra actividad física iría en detrimento de este principio y, además, pensar a qué dedicar mi tiempo libre… (como dice la canción) me saturaba. Hay demasiada oferta...

He encontrado un deporte a mi medida que practico muy a gusto, puede realizarse solo o en compañía, con cualquier tipo de ropa y calzado o sin ello, en invierno, verano y primavera, con frío o calor, de día o de noche, a cualquier hora y en cualquier lugar que esté habilitado, su coste es muy moderado en comparación a los otros hobbies por lo que en estos tiempos de vacas flacas es muy recomendable. Ahora sí: si tienen algún riesgo coronario, híper colesterol, hipertensión o hiper lo que sea mejor moderen su práctica se han dado casos de gente que se ha excedido en ello y ha quedado asimilado al sofá por lo que otros practicantes sin saber de la suerte del colega se han sentado encima a ver partidos y han vertido el Ketchup sobre él.