EL TEU COS, LA MEVA PÀTRIA

Les meves mans com vaixells

Suren en el teu cos lluent, la meva pàtria.

Van a la deriva, recorrent la teva pell,

La geografia del teu cos: el teu tors,

Les teva espatlla, la teva cara,

Les teves cames gruixudes, braços forts

Que m’envolten mentre em perdo

en el teu mar de pell plàcid i immens

que s’esmuny sota els meus dits i es revolta

a cada besada, a cada carícia meva esdevenint

un oceà enfurit que es mou a batzegades

gronxant-me violentament, devorant-me,

fent-me teva sense salvació ni treva.

Jo m’hi deixo anar, els sentits m’exploten:

Ara suro, ara m’enfonso, ara emergeixo de nou

En la teva pell, recorrent el teu cos humit, excitat,

Que em respon les carícies amb d’altres tendres,

Passionals, viscerals, complaents, tot delerós de mi.

Tot es remou. El món som tu i jo. La nit ens ofega.

Vull fondrem amb la teva olor, les teves formes masculines,

Càlides, fortes, lluents, com un tità delerós d’amor.

Goso creure per uns instants que t’he fet meu però al mirar-te

Ho veig clar ets tu qui m’ha conquerit, jo hi he consentit, extasiada,

Seduïda per les teves mans que com crestes d’ones m’acaricien tota,

A la deriva em sento, nàufraga d’un amor profund i immens com el nostre.

M’has conquerit amor, m’has fet teva, plaent de dolor et busco, et desitjo,

M’enfonso en tu, sense paraules, només el silenci i el rumor de l’amor

D’uns cossos delerosos que es busquen sota els llençols de l’oceà passió,

Amb la lluna, com a espectadora d’aquesta nostra escena d’amor, que ens observa

Tot agitant,  amb la seva enveja encara més l’oceà que ens engoleix com la fosca nit.

© Carme Folch, 2012