DOLCES MELS DE L'AMOR PRIMAVERAL

Dolces mels de l’amor primaveral

Dolces mels de l’amor primaveral

Que el sol escalfa i fa créixer

Tonteries que s’escriuen en un paper

Al estar enamorat sense perdre la decència

Si a l'amor i al sol de primavera hi afegeixes...

Dolç elixir d’etilè, més sulfat de mala ingesta,

Amanit amb gotes de vi ranci per la maror cruenta

D’un món que tomba i cau tot i que el teu l’amor el sustenta

Desperta Home de déu, desperta que la revolta promet ser cruenta.

Amor, vi, sol...

Sang, fetge i metzina...

Bonic dol que les mels emmetzina la sàvia de Dionís

L’Apol·lo més bell que a tots fascina,

Alerta Tànatos!  que és Eros el que aquest cop l’excita,

Deixa’l fer pobre  Home de déu, pobre criatura que l’amor el mou...

L’amor el mou i el duu cap a terres hostils, terres verges de inconeixença i lascívia...

Viu en la terra, rebolca’t en el fang, gaudeix i vibra en les mels de l’amor terrenal

Que el demà ningú no el sospita. ..

© Carme Folch, 2013

EL TEU COS, LA MEVA PÀTRIA

Les meves mans com vaixells

Suren en el teu cos lluent, la meva pàtria.

Van a la deriva, recorrent la teva pell,

La geografia del teu cos: el teu tors,

Les teva espatlla, la teva cara,

Les teves cames gruixudes, braços forts

Que m’envolten mentre em perdo

en el teu mar de pell plàcid i immens

que s’esmuny sota els meus dits i es revolta

a cada besada, a cada carícia meva esdevenint

un oceà enfurit que es mou a batzegades

gronxant-me violentament, devorant-me,

fent-me teva sense salvació ni treva.

Jo m’hi deixo anar, els sentits m’exploten:

Ara suro, ara m’enfonso, ara emergeixo de nou

En la teva pell, recorrent el teu cos humit, excitat,

Que em respon les carícies amb d’altres tendres,

Passionals, viscerals, complaents, tot delerós de mi.

Tot es remou. El món som tu i jo. La nit ens ofega.

Vull fondrem amb la teva olor, les teves formes masculines,

Càlides, fortes, lluents, com un tità delerós d’amor.

Goso creure per uns instants que t’he fet meu però al mirar-te

Ho veig clar ets tu qui m’ha conquerit, jo hi he consentit, extasiada,

Seduïda per les teves mans que com crestes d’ones m’acaricien tota,

A la deriva em sento, nàufraga d’un amor profund i immens com el nostre.

M’has conquerit amor, m’has fet teva, plaent de dolor et busco, et desitjo,

M’enfonso en tu, sense paraules, només el silenci i el rumor de l’amor

D’uns cossos delerosos que es busquen sota els llençols de l’oceà passió,

Amb la lluna, com a espectadora d’aquesta nostra escena d’amor, que ens observa

Tot agitant,  amb la seva enveja encara més l’oceà que ens engoleix com la fosca nit.

© Carme Folch, 2012

RÁFAGAS DE SILENCIO


No sé escribir ya.
Sin expresión, ni sentimientos.
El ruido silencioso en mi cabeza
Me tormenta causando un sufrimiento
Peor que los cielos más inaccesibles
O los más hambrientos y sulfúricos infiernos.
Cuando escribir es sólo ruido vacío, yermo,
Es mejor callar o incluso, amar sin miedo.
Pero ya no puedo.

No puedo,
Pues temo que, al igual que a mis palabras,
El silencio me oprima y se vuelva pesado hierro
Que me aprisione y me apague y el amor
Se rompa añicos al tocar el suelo cual espejo,
Acarreándome siete años de áspera soledad
Silencio frío y olvido eterno.
No sé amar, ni escribir ya:
Rompo la pluma y callando muero.



© Carme Folch, 2012

PLOU FOC

Plou el cel en la meva ànima,
Plou foc damunt dels ulls
del mortal que no veu lluny.

Tancat en aquest sarcòfag en vida,
Inspirant el poc aire viciat de mort,
que pel minúscul forat s'esmuny.

El mar s'asseca,
La terra es torna erma,
el cel enrogeix d'enuig.

El final s'acosta, el final no és lluny:
Lluitem o Morim!
Cridem o emmudim!

Ara o Mai...


© Carme Folch, 2012

"CORAZÓN ROJO" Primavera poética 12

ROJO,

QUE TE QUIERO ROJO.

CORAZÓN LOCO,

PALPITANTE DE AMOR.

CORAZÓN ALEGRE,

CORAZÓN VIVO...

¡CORAZÓN ROJO!

© Carme Folch, 2012

Fill de Natura

Noia ara ets dona.
La Primavera et fa renéixer
Les ànsies de ser mare,
En el teu ventre ara buit.

Dona, ara et sents dona.
El sol càlid abraça el teu sexe
Les flors i els seus aromes
Fan sentir que la vida et crida.

Dona, ara et sents mare.
El ventre nu sent que la vida clama
Tot cercant omplir el teu ventre
Per engendrar el fill que el teu cor reclama.

Mare ara seràs mare.
La vida genera vida com la Natura mana
Un acte generós, un acte d’amor,
Un acte natural que fa girar la roda
Tal com la Mare Natura així proclama.



© Carme Folch, 2012

PERDIGONS ESCÈNICS

L’actor magnífic a l’escena
Llueix sota els focus.
Tot dret, ben empolainat,
Avança heroic vers la platea
Amb un braç alçat i vigorós.

Respira fons, a punt està
De fer un gran parlament,
Una declaració revulsiva
Del seu estat intern,
Gens monòdic ni pretensiós.

Comença la monserga,
Les paraules brollen cadents
I punyents d’entre els seus llavis
quan de sobte,
un perdigó humit i rodó,
ataca sense avís ni criteri
a l’espectador amatent que
l’escolta a primera fila.

El senyor queda immòbil,
Garratibat per l’atac,
A mig moure però quiet
Al rebre el regal actoral,
Vol increpar-lo, moure’s per
netejar tan loquaç salivot
mentre els qui l’acompanyen
que han estat testimonis muts de
l’escena de platea s’aguanten
el riure per no ofendre al Magnífic.

L’actor Rei acaba el parlament,
Un silenci sepulcral, la gent l’escolta
Ignorant de la seva sort, ignorant del
Regal que l’artista ofereix a públic entregat,
Que el venera des de la primera fila.
Acaba la funció, aplaudiments, salutacions
I llums. L’ànima de l’actor, les paraules
Se’n van dins la ment dels espectadors però
n’hi ha un que se’n va amb més sort,
un perdigó gros i humit del seu ídol al mocador.



© Carme Folch, 2012