LA LLACUNA

Del bell mig de la llacuna daurada
Va sorgir Amor, foc fou a l’instant
De la superfície aquosa i àurea
Que el sol de la tarda tenyia tornassolada
Era estiu, era Jove, hi flotava la màgia
Recordo aquell dia, festa i pubertat
On gaudi de la vida i l’amor plegats
En aquell breu instant de vida.

L’hivern t’ha tornat mirall de glaç
Ara ets llacuna freda, blanca, estígia.
Els records dins teu, gelats romanen
El temps s’aturat, no passen els anys.
El meu cor vell recorda aquells dies
D’estiu on l’amic vaig estimar, enfollida.

Potser no et torni a veure daurar pels raigs
De l’estiu, les teves aigües encantades.
Ja el sol de la joventut se’m escapa.
La nit mor en la meva vella ànima.
Però el record joiós del goig d’aquell
Estiu, per uns instants, m’ha fet revifar
La flama potent i viva de l’Amor
Que un dia en el meu cor cremà ígnia.





© Carme Folch, 2011.

A UNA DONA FEIXUGA

La dona grossa arrossega la bossa
Tota pesada, tota rodona.
No va gaire de pressa,
Les seves cames semblen de ciment
I els passos feixucs marquen,
La marxa lenta, deambulant, pesarosa.
No té pressa, tampoc podria tenir-la,
Com tortuga carregada i feixuga,
Sort que ningú no l’espera a casa estant.
La dona va capficada,
La seva mirada no mira enlloc
I sembla que avanci tot remugant una cançó,
Una cançó com aquelles dels esclaus,
Presoners treballadors, als camps de cotó.
La dona, de sobta, s’atura deixant anar
A terra tot el pes del seu cos plantant-hi arrels,
Es gira i em mira, o a mi em sembla això.
Sospira, potser pensant que encara
Li queda un bon tros per arribar a casa.
Agafa, de nou, la càrrega i reprèn la processó.
Avança, lentament, carregada, mirant sense mirar,
Tot murmurant la mateixa cançó.



© Carme Folch, 2011.

Welcome Love?

Love, what a weird game.
You gave me everything
And I refused it all.

I didn’t wanted to fall again
I didn’t wanted to feel the pain
I didn’t wanted to see your again
I didn’t wanted to admit,
That love was in front of me.

Now Love gives me a new chance
But yes, again, nothing for granted
“It’s up to you to live and love
Or to die of boredom” says Love.

Now I feel free
Now I feel able to live completely and
Now I could shout: welcome Love!


© Carme Folch

ABSALOM

La clau del món he perdut
En néixer humà i tossut.
No sabem que hi ha un topall
No ens volem creure sols, sense pigall.
El món és gran, fosc i misteriós,
Ni totes les enciclopèdies podrien dur-nos claror
Al coneixement total e inabastable.
Se’ns escapa alguna cosa, és evident i raonable,
Ja que, ni tan sols podem desxifrar el propi present
A hores d’ara i els aconteixements que s’hi amaguen.
És la gràcia del Cosmos, la gracia del Creador
Tan se val el nom: inventor, narrador en veu en off…
Ni mil anys de vida ens donarien la Raó:
El món és món i l’home, un pobre ninot.
Cadascú l’interpreta com pot,
Cadascú en fa la seva versió.
Aquí rau la gràcia d’aquest prisma de mil cares,
Que és el nostre globus del món ignot.
La gràcia de la ignorància, de la oculta Veritat
Ja que, la nostra visió de la mateixa, en fa
Desaparèixer, la seva veritable objectivitat.


© Carme Folch, 2011.