Love lies can be swept away

Love lies can be swept away

You’d promised me the moon
You just gave me a stone
You’d told me I was your sun
And I treated me like a frog


Too many lies I’ve heard
Too many lies to swept away to clean the way again
Of a corrupted love; a failed heart
Too many clouds are in our the sky and I cannot see the light, oh, oh, oh, no.

I’ve switched off my brain
Why should I plug it on again?
You come here with a sorry and forgive me flowers
I don’t need them I’ve just made grown my own garden.
No more begs, no more sorry, no more empty words of promises
I ask you for an act, a reaction that brings me again to life.


Too many lies I’ve heard
Too many lies to swept away to clean the way again
Of a corrupted love; a failed heart
Too many clouds are in our the sky and I cannot see the light, oh, oh, oh, no.

I give you a chance, the last and real one to emend
What you made wrong and to make all things right now
Stop lies stop fear: Communication, trust and love that’s our new deal.
Are you agree? I’m sure if we work on it we can win
If we give a chance to love together we’ll get a chance of life
Can you feel it it’s still here. Let’s make work to built our “nest” once for real.
But be careful now cause shadows are near:


Too many lies I’ve heard
Too many lies to swept away to clean the way again
Of a corrupted love; a failed heart
Too many clouds are in our the sky and I cannot see the light, oh, oh, oh, no.

where is love?

The answer my friend is floating on the sea
Like a bottle in the ocean
That get stucked in the beach
There in the frozen sand, alone, in a winter grey and chilly morning so far
Keeping inside a message from my heart
Where is love? Does it fall from skies above? Is it underneath the willow tree
That I’ve been watering with tears of love…

Felinitat humana; felicitat animal

Diu la Dorothy un dia fred d'hivern amb una copa de Daniels a la mà:

"No vull un home gosset que el vulgui perquè el tregui a passejar.
Jo vull un home felí que faci rum-rum i m'escalfi els peus al llit, em llepi cada matí i faci el salt del tigre quan toca".

"Llesta la noia"- pensà Paula- "Ara mateix vaig a la tenda a que em canvii la mascota".


Felix- Del latín felix: "feliz, afortunado, dichoso"; originalmente con significado de "fértil, fecundo". Felix the cat!!!!!!

Quan el bell es torna pervers....

"Tautologies post vacacionals"

"Men in trees: homes als arbres. Una gran metàfora per explicar la por humana. Els humans ens sentim a gust i sans i estalvi a casa, és el nostre refugi, com en eles jocs infantils: casa i ja no et podien "matar" ni "pillar"; estaves salvat. Dalt dels arbres passa el mateix, en sentim salvats tot i l'espai reduit, tot i el perill de caure o de perdre´t alguna cosa millor que passi a ras de terra, però ens és igual, sacrifiquem tot allò, per una vista aerea i segura del món. Mullar-se sense aigua. Des de dalt enes fem una idea, sovint equivocada del que passa abaix i ens consolem que les nostres vistes són millors des de l'alçada, almenys més segures..Sabeu allò de que els arbres no deixen veure el bosc, doncs això passa. Ens acomodem i ens sentim segurs i desprès perdem tot interès en res més que en allò conegut i la seguretat que ens ofereix la caseta en el nostre arbre. Després ve alló que el desconegut, l'aliè és pitjor que lo nostre tot i que sapiguem que el nostre espai és reduit, parcial ens entestem a afirmar-nos en la nostra seguretat, en el nostre "món" conegut. Com costa donar un pas més enlla!!!...

"Tot el que fem, encara que sembli inútil, algun dia ens serveix per alguna cosa, si més no, com a tema de conversa."

" Algú em va dir una vegada que els homes tenien el detall de morir-se abans que les dones. Apa nois, de debò us creieu tan considerats?, què passa amb els anys de guerra pre-mortem?"

La Noia Ocell, un conte amb moralitat

La noia ocell

La Lluna volia volar. Des de ben petita mirava els ocells com passaven vora el sol i travessaven els núvols. De nit, es passava hores embadalida, davant la finestra de la seva habitació, mirant els estels i les nits de lluna plena, li agradava mirar-los des del terrat.

Moltes nits somiava que era membre d’una família d’ocells i que aquests, li ensenyaven a moure els braços, com si fossin ales. De vegades, notava que es desprenia del llit i s’enlairava per l’habitació, tot movent els braços amunt i avall, i era llavors quan els movia més de pressa i amb més força per veure si aconseguia travessar el sostre i sortir volant rumb els estels, en les suaus nits d’estiu, empesa per la dolça brisa que entrava per la finestra entreoberta. Però amb aquest febril moviment de braços es despertava emmarada de calor i comprovava que tot havia sigut un somni. Quina decepció!.

La Lluna volia volar. Era una noia espavilada i desperta. Els seus pares de seguida havien fet cas a les peticions de la petita i estimulaven la seva imaginació tot regalant-l’hi contes d’aviadors o d’astronautes. Els feia gràcia que un dia la seva filla posés un peu al satèl·lit terrestre que duia el seu nom: la Lluna, com van fer Amstrong i companyia aquell gloriós dia dels anys 60.-Aquesta noia és molt valenta. No m’estranyaria que fes carrera espacial!-, es deien cofois els seus pares.

La Lluna vivia en un barri petit, d’una ciutat petita i ja de ben menuda, insistia a obrir-se horitzons; sempre volia anar un carrer més enllà, pujar més amunt i saltar més lluny que les seves amigues. – Ai, aquesta noia, sembla un xicotot!-, feia sovint la seva àvia. Les seves amigues gaudien deixant-se endur per les iniciatives arriscades de la noieta: ella era sempre la que proposava els jocs i la que distribuïa els papers. Les amigues, fascinades per la imaginació i iniciativa de la noia, es deixaven endur i cofoies es submergien en els mons fantàstics de la seva amiga que era, quasi sempre, la tripulant de la nau espacial. Ja no quedava gairebé ni un racó de l’habitació de la Lluna sense un mòbil de planetes, fotografies i pòsters de naus espacials, avions, ocells o, fins i tot, éssers fantàstics i mitològics, amb ales això sí, ja que aquesta era l’única condició indispensable per situar-se en el “mosaic d’honor”. La Lluna, doncs, va créixer així entre fantasies i somnis de llibertat i de cels eterns.

Com a tot jovent, arriba un moment difícil en la vida humana: la pubertat. I la Lluna no en va ser una excepció, ans el contrari: un cas claríssim de rebel·lia, d’autoafirmació i de pèrdua de la personalitat. Arriba aquell moment en què, a més dels canvis físics, un jove es replanteja moltes coses i, sovint, no entén o no comparteix el que passa al seu voltant i s’hi rebel·la, només pel fet de fer-se escoltar i veure. Els pòsters i fotos d’avions, ocells i naus varen ser substituïts per motius polítics, revolucionaris, ideològics i, sobretot, musicals. Tota aquella passió aèria s’esvaïa i al seu lloc hi havia una por irracional al desconegut, al món, al vast horitzó que s’estenia davant seu, a la llibertat. La Lluna va veure que no era més que un gra de sorra a l’univers. Aquell sentiment de petitesa i d’insignificança la va omplir de preguntes i de pors. El cel esdevenia un element amenaçador: tota aquella grandària i amplitud podia deixar-se caure i esclafar-la en un no-res.

Ja no es sentia la reina del món, la noia de la pel·lícula, la que no tenia por d’anar més enllà, més ràpid, més amunt. Tot d’una, s’adonà de que no era capaç de moure’s; el món l’aterria i va agafar por a tot: a les alçades, a la malaltia, a la mort, als avions, als espais petits. Vivia en un espai petit: una casa petita, en un barri petit d’una ciutat petita. Se li queia al damunt. No li agradava i volia sortir, desfer-se’n, volar!. Però no podia, es sentia clavada a terra. Enyorava aquells dies que es sentia capaç de tot. Ara les pors la lligaven i la paralitzaven. Per què? Es demanava. No sabia la resposta. Repassava la seva vida i no recordava en quin fatídic moment va canviar aquella ímpetu per la presó opressora de la por. No entenia per què deixava que la dominés i per què no podia desfer-se’n, per més que ho intentés.

Ara es dedicava a somniar, a fer plans, viatges i mil destinacions exòtiques però a l’hora de materialitzar-los sempre es feia enrere, amb qualsevol excusa i, seguidament, es maleïa per la covardia i la por que sentia. – Quants avions surten al dia al món, i quants tenen algun problema? Malgrat es volgués consolar amb estadístiques, la por l’impedia de fer el pas. Sempre havia desitjat volar, tenia aquells somnis infantils encara molt presents i no podia entendre com, en qüestió de pocs anys, havia canviat tan radicalment la seva opinió, i sense motiu, sobre aixecar els peus de terra. Les seves amigues, les que es deixaven portar pels seus jocs d’infants, ara li explicaven tots aquells viatges meravellosos que feien amb altres amigues o els romàntics viatgets amb el nòvio.

Els anys passaven i la Lluna, ja una dona jove, cada cop es tancava més en sí mateixa. No volia sentir a parlar les meravelles dels viatges de les amigues, ni que li demanessin l’opinió o que els expliqués l’últim destí exòtic on havia estat (les Illes Medes) mentre que elles li explicaven les meravelles de les Seychelles o les Bermudes. La Lluna es moria d’enveja i de ràbia. Volia però no podia. Fins i tot, havia deixat de relacionar-se amb nois per por que li demanessin de fer un viatge d’aquests. Es va muntar una vida de viatges imaginaris: anava a les agències de viatge i demanava els recorreguts i horaris del viatge que volia fer. Viatjava per catàleg. – més segur i barat-, pensava tot consolant-se.

Es sentia presonera, trista i patètica; un ocell sense ales. No donava crèdit de com havia acabat així: sola i trista, plena de pors que l’immobilitzaven i que no la deixaven viure de debò. Ara mirava els núvols del capvespre amb nostàlgia, somiant aquells viatges espacials i les voltes al món que havia fet dins el seu cap, quan era petita i estava segura que les faria de debò.

Un dia, mentre observava des del balcó un capvespre increïble, va desitjar tenir ales i volar cap aquell infinit, aquella immensitat. En aquella sensació màgica va córrer cap a l’armari i va recuperar els seus antics tresors. Va agafar el globus terrestre i el fa fer girar, girar i girar i amb el dit va assenyalar un punt a l’atzar de la bola: Toga. Què punyetes, i on parava Toga?!. Poc l’importà, ho va tenir clar, volia i podia, havia arribat l’hora. Aquella tarda, tot mirant el cel i l’infinit que es dibuixava davant seu va retrobar la nena petita valenta i decidida que es volia menjar el món. L’endemà al matí ja tenia a les seves mans un bitllet d’avió cap a Toga.

La por instintiva dels instants següents li volia fer anul·lar, trencar i oblidar aquella ximpleria però ella, va fer el cor fort. S’havia decidit deslliurar-se de les cadenes de la por que l’ancoraven a la seva petita ciutat del seu petit país i que no deixaven veure el gran món ni créixer com a persona. Li calia retrobar aquella nena per trobar la força de tirar endavant i desfer-se d’aquella inútil angoixa que durant anys l’havia atrapada com una aranya a la xarxa del conegut i segur, al barri, que l’havien segrestat a casa seva dins de sí mateixa i del seu món de fantasia. La Lluna més que ningú sabia que viatjar és cultura, així ho havia après i així els hi ho explicava als clients de l’agència de viatges on treballava. Certament, un viatge sempre ofereix noves formes de vida i contrastos que fan replantejar-se el mode de fer propi. El coneixement ens fa entendre altres visions i ajuda a comprendre´s millor un mateix.

Sabeu què? Vencent tota mena de temors, finalment, la Lluna va trobar un encisador el auxiliar de vol que li va donar bons consells per perdre la por a volar. Des d’aleshores la Lluna ha trobat al cel, l’amor i, també, el seu mitjà de vida: va abandonar la seva trista feina a l’agencia de viatges i es va llençar a l’acció. Es va fer auxiliar de vol i va trobar feina a l’aerolínia, on treballava el seu xicot. Recordeu que l’amor obra miracles i les pors es poden vèncer si un s’ho proposa, només cal voler desfer-se de les cadenes, moure els braços amb decisió i començar a volar!.

Paradoxa humana

De vegades les persones ens donem a nosaltres mateixos, més importancia de la que tenim, algú va dir, i crec qe té raó. Potser amb una vida més sencilla amb les coses essencials i no cal anar a buscar perfeccions perque no existeixen i despres t'enduus ple de desil.lusions de tot i t'amargues.
potser volem distanciar-nos del que el destí ens marca, rebelar-nos, volar a cegues i sovint ens estavellem.
De vegades ens obsesionem en aconseguir i arribar a... mirem amunt, fites massa altes o dificils i no ens adonem que sovint perdem l'essencial i important que tenim a l'alçada dels ulls i a l'abast de la mà, ho deixem escapar i sempre ens adonem de l'important que era quan ja ho hem perdut.

Metateatre

"Tot encadenant paraules, des de Shakespeare a Segarra,
de Molière a Guimerà, passen els records plens d'històries,
de vides, de memòries. Sofriments humans, plors, ira, desenganys,
però també amor, riures i sospirs, esperança, il.lusió.
La vida s'amaga en les paraules que l'actor reanima quan les diu,
surten juganeres, fresques o de vegades punyents i seques.
Autors, idees, Història, personatges, viuen i reneixen sota els focus
en la foscor de la sala els exhalen.
Tot és possible dins del joc escènic, la màgia surt envolta el moment:
Fosc, silenci, silenci, focus, silenci, teló amunt, amunt, l'actor diu, fa, viu la gent escolta amb atenció asseguda a la sala les histories que a escena es relaten: pau, comunió, sentiment compartit, emoció...
Baixa el teló, fosc, silenci, aplaudiments. La realitat torna a imposar-se."

reflexions matineres en un dia especial i corrent

Una reflexió sobre el fenòmen fan i artistes endiosats...
"un (gran) artista dinamita el món i la gent (els fans) liciten per les ruïnes"... Marco dixit again: "Reflexionem-hi siusplau reflexionem-hi..."

La Bête Humaine

Qui no mataria a qui gosi interposar-se en la fi?
Quan algú té l'objectiu, el desig a tocar, qui no es desfaria de qui/que gosés interposar-s´hi?
Reflexionem, siusplau, reflexionem.
Encara no em faig a l'idea, ho tinc tan a prop que no m'ho crec, totes les pors vénen a nublar-me la visió de la meta, ja arriba la fi!. Digue´m que no és un somni.
Tancar una porta tan llàrgament oberta i reobrir-ne una altra que tenia mig tancada... però això és la vida!

Mites i altres divinitats refractides....

REFRACCIÓ: "canvi de direcció d'un raig de llum, de calor...en passar d'un medi a un altre de densitat diferent, que n'altera la velocitat".

Com es poden arribar a "deformar" els mites quan un se'ls troba cara a cara. No dic per millor, ni pitjor; sinó diferent.
Al principi, quan un té un mite, un ídol, algú que admira, que estima, fins i tot, la imatge mental que es forma d'aquella persona es desvirtua en el nostre cap,es modela segons els nostres paràmetres, ens l'apropiem.
Diuen que la tele engreixa o que a les fotos o als miralls del Tibidabo tothom queda fatal. Ningú es reconeix en la imatge que veu d'ell mateix o quan un escolta la seva veu gravada diu: ai, és la meva veu? no pot ser. Hom la troba estranya, llunyana.. fins i tot, lletja.

Això és la refracció de la imatge. Això passa quan trobem el nostre ídol cara a cara. A qui no li ha passat mai de trobar-se (si ha tingut la sort) a prop de la persona que idolatra, que admira i l'ha trobada "rara, diferent, estranya, llunyana" a la imatge mental que tenia de la mateixa?.
Al principi, el nostre cervell pateix una mena de shock un ... "no pot ser" o "me'l imaginava diferent, més... no ho sé".

En aquest "no ho sé" és on el cervell imatge que tenim (fantasma) i realitat xoquen i pugnen i al final en surt la imatge mental (el fantasma) resultant: un híbrid entre la imatge anterior i la realitat. És una sensació bestial: et dóna pau, al veure que realment existeix, aquella imatge tan somiada però alhora, t'obra un univers: i ara què?. Caldrà veure quina de les imatges ens queda en el record... jo encara estic en el procés. Cara a cara amb l'ideal.

VIDA BOHEMIA

VIDA BOHEMIA

Vida bohèmia, tòpic recorrent:
Nit, alcohol, festes, mala gent.
Sòrdids indrets, pocs calers,
Artistes, dròpols i vagabunds mendiquen junts
Vida bohèmia et sento a dins
Sense tu no sóc res : tu m’has fet així.
Diuen : buf !, inseguretat, mala vida, destí mesquí
M’arriscaré!, m’ agrada el perill!

Dissabte a la nit, una torrada...

Dissabte a la nit, una torrada...

Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba. Tona ve de Barcelona, de festa amb els col•legues, no té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substancies. Ho ha passat bé. Creu que ha trobat l’amor, però ara desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.

Es sent com flotant, vola per la carretera, les llums verdes li donen ales, no s’atura enlloc, es sent feliç, lliure, no pensa en res. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap.

Les imatges de la nit venen com ràfegues, com les de les llums dels pocs cotxes amb que es creua. Quasi no recorda que de poc no surt aquell vespres, si no fos per la Sílvia que ha insistit tant, ella no tenia cap ganes, no estava d’humor. Ara ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. El món és meravellós- pensa.

A mig camí comença a imaginar un altre nit com aquella, cal repetir-ho més sovint. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen; ja s’afaita. Poder tornar sense donar explicacions és tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen,segur. La mare amb un ull obert com si la veiés, el pare ronca a pota-solta. Aquells ulls, aquella veu, quines mans, espero que torni a trobar-lo. Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré”. Quina nit, quina calma.

Para un segon, ni tan sols un stop i gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i l’altre “les gepes del camell” que pensa i zas!. Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull. Ja el veu. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. S’apropa. Respira. Tona té el cap emboirat, tot va tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta. Això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s. En una pel•li ho va veure: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. L’obra. L’ajeu, Deixa la porta oberta. Condueix, el cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Es confon en els minuts tan foscos, tan durs de passar, els ulls es tanquen el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.
La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble just darrera el cotxe patrulla, sempre prenen un cafè a la terrassa. Semblen robots, pensa. Avui encara li han sobrat uns quants euros, les ofertes eren força bones. Està contenta. Agafa les bosses i amb una mà obra la porta. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro. El món se li cau al damunt. Corre. Li entren basques, li roda el cap. No pot ser, torna enrere, vol creure que no era tal. L’és. Té alguna cosina política russa potser ella...no entén res, qui i per què. Casualitat. Una broma pesada del destí. Ajuda, buscar ajuda. Les llàgrimes a la gola quasi no pot articular paraula. Els robots la segueixen. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res. La policia vinga fer preguntes, preguntes i més preguntes. No sent paraules sent grinyols, com violins desafinats, no pot concentrar-se. El cap li roda. Confusió, fàstic, ràbia. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per que!?. No deixen que marxi, la retenen. Es sent engabiada com un ocell, impotent, confosa, perduda. Vol la mama.
Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap flota, va cap el cel i fa una barrena vertical. Prou!.
“No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. Com qui el criden per donar-li alguna cosa de la que es vol desprendre. Tants cops havia dit aquella frase quan li demanaven el diari del seient del costat que ella acabava de deixar perquè algun passatger l’agafés. Llegit ja no serveix. Doncs ara estava en el mateix mort ja no serveix. Però resulta que aquest mort no l’he llegit jo (en els moments de pressió usava el sarcasme com a un resort per fugir-ne). Més llums blaves. Més robots, més preguntes, més mirades i xiuxiuejos entre ells.
Un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els robots m’emmanillen,cap el cotxe, les llums blaves m’apunyales els ulls, prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.

malos tiempos

el virus de nuestro tiempo: la ignorancia (y la idiotez que no deja salir de ella). Reflexionem siusplau reflexionem!

Mar...

Havieu pensat que en la paraula "mariner" aquesta ja conté el mar (nomes li falta una barca ;)

Reflexiones marciales...

Por que se empeñan en pintarnos en nuestra infancia un mundo de colores cuando luego nos pasamos el resto de la vida comprovando que sólo es gris...

AVUI no és AHIR

"ancorar-se al passat
no és viure el present i a més
és perdre´s el futur"
Carpe diem- digué el savi!

Normas de la vida y cómo proceder: Capítulo 2, La admiración, buena excusa para la autosuperación:

Normas de la vida y cómo proceder:
Capítulo 2, La admiración, buena excusa para la autosuperación:

“Las ganas de superación y ambición son antiguas como el hombre desde sus primeros días. Por eso en la vida hace falta tener ambición, unos objetivos a fijarse y buscarse una ”liebre”, una “zanahoria” a la que seguir. Una que nos dé motivación, ansia, ganas de tirar adelante, de ir más lejos, de atraparla.
Hace falta buscar un modelo para poderlo seguir y al cual semejarse, emular sus buenas cualidades para poder así crecer nosotros intentando atraparle usando sus armas. Como a todo buen “ burro” nos conviene saber qué zanahoria seguir, cual es nuestra ballena blanca; nuestra Moby Dick, hemos de seguirle la pista y acecharla.
Una vez conseguido el objetivo hace falta reorientarnos encontrando un objetivo mayor y así ir subiendo, ir avanzando, ir haciéndonos mejores, más perfectos, más ídolos en nosotros mismos, quizá empezaremos a seguir una zanahoria para otro que siempre es positivo. Entonces hemos de buscar un objetivo superior y otra vez vuelta a empezar: acercarnos y mirar de superarlo, siguiendo más lejos, adelante, mejor.

No time for love

No time for love,
broken heart
words of wind and silence,
empty moon
lovers cry apart,
their sadness,
there´s no tomorrow
days from now
are grey, cold and full of sorrow.

"ESCRIBIR"

Escribe, esbribe
crea, concibe.
El blanco has de atacar,
a golpe de genio,
a golpe de musa
Escucha: las palabras brollan
de tu mente confusa,
día y noche
sin tregua, sin pausa
quieren salir, quieren decir.
¡Escuchalas!, las tienes ahí.

Por escènica...

Quan tens certs somnis les coses es capgiren, el teu univers trontolla, les afirmacions es tornen dubtes. No cal estar dormint per tenir somnis premonitoris on el subconscient et fa de mare, t´aconsella, t´avisa i et fa replantejar els reptes que impulsivament a cop de vent t´imposes, no cal. Relaxa´t. Gaudeix del paisatge, gaudeix de la terra, gaudeix de la vida. Frena. Reflexiona. Potser no hi ha possibilitat de tornar enrera aquest cop. I si fas un pas i caus?. Vols caure? potser no caus, però i si ho fas? Què passa? La vida et desborda?. I què? que passi si vol, que desbordi, que t´inundi. I si et quedes al marge, què passa? si ets feliç per què no? I si no ho ets doncs, llença´t ja és hora, però no cal un suicidi per saber que abans vivies.
Tot és una paradoxa, un miratge, ningú sap què vol ni on va realment. Nomès es deixen empenyer per la corrent per l´inercia, per la pressa de la vida. Vols ser com els altres? molt bé, doncs prova-ho, barreja-t´hi, camufla- t´hi. Si no et convenç, quan puguis afagat al marge i no et deixis endur per la corrent. sigues autèntic, sigues com vulguis però sigues tú.
I tranquil, el cel encara t´scolta i l´infern et rebrà quan vulguis amb els braços oberts. No pateixis, tothom t´espera.

My EX-

The reality like it is...
no t´arrosseguis...
No te arrastres es penoso...
N´insistez pas...
Oblida´m...

VODKAMAN

L´home que bevia vodka.

Es coneix que un home bevia vodka a totes hores.
Bevia per esmorçar, per matar el cuquet a mig matí, per acompanyar el dinar, per fer més "alegre" el berenar, incús per sopar, també desprès de sopar per per ajudar a fer païr, deia. Per anar a dormir:- "M´ajuda a fer venir el son". A mitja nit quan es llevava per anar a fer un riuet aprofitava per fer-ne un xarrup.
Si un dia havia fet un gran esforç el vodka li retornava les forçes i si un dia feia massa calor el vodka el refrescava. Inclus si es feia mal o un tall s´ho aliviava amb vodka.
- No pot ser, vaig dir. És impossible. I des de quan ho fa això?
- Des de que camina, em van dir.
- Impossible, tindria el fetge fet foie, estaria mort de cirrosis.
- Dincs es veu que no.
- El vulll coneixer.
Un cop el tenia davant no podia veure el que creia, el vaig estar espiant d´amagatotis un dia i mig i la rutina que duia l´home era la que m´havien descrit que feia. Exactament amb puntualitat i ritme marcial.
- Escolti perdoni, vaig fer, li puc demanar una cosa?
- Si.
- Per què veu tant de vodka?
L´home sense immutar-se ni un xic va fer.
- Per passar el fred som a l´hivern treballo ens aquests boscos lithuans on el vodka és l´aticongelant per excel.lencia.
- I, a l´estiu? faig fer amb innocencia. No li fa agafar més calor l´alcohol.
- Si, pero en la quantitat justa és un antitèrmic a més ajuda a protegir les defenses per l´hivern.
-Ah (em vaig quedar a quadres) i vaig decidir deixar-ho estar i marxar amb la meva totileria a una altre banda.
L´ home sense dir res més es va quedar allí palplantat, bevent vodka.