Mites i altres divinitats refractides....

REFRACCIÓ: "canvi de direcció d'un raig de llum, de calor...en passar d'un medi a un altre de densitat diferent, que n'altera la velocitat".

Com es poden arribar a "deformar" els mites quan un se'ls troba cara a cara. No dic per millor, ni pitjor; sinó diferent.
Al principi, quan un té un mite, un ídol, algú que admira, que estima, fins i tot, la imatge mental que es forma d'aquella persona es desvirtua en el nostre cap,es modela segons els nostres paràmetres, ens l'apropiem.
Diuen que la tele engreixa o que a les fotos o als miralls del Tibidabo tothom queda fatal. Ningú es reconeix en la imatge que veu d'ell mateix o quan un escolta la seva veu gravada diu: ai, és la meva veu? no pot ser. Hom la troba estranya, llunyana.. fins i tot, lletja.

Això és la refracció de la imatge. Això passa quan trobem el nostre ídol cara a cara. A qui no li ha passat mai de trobar-se (si ha tingut la sort) a prop de la persona que idolatra, que admira i l'ha trobada "rara, diferent, estranya, llunyana" a la imatge mental que tenia de la mateixa?.
Al principi, el nostre cervell pateix una mena de shock un ... "no pot ser" o "me'l imaginava diferent, més... no ho sé".

En aquest "no ho sé" és on el cervell imatge que tenim (fantasma) i realitat xoquen i pugnen i al final en surt la imatge mental (el fantasma) resultant: un híbrid entre la imatge anterior i la realitat. És una sensació bestial: et dóna pau, al veure que realment existeix, aquella imatge tan somiada però alhora, t'obra un univers: i ara què?. Caldrà veure quina de les imatges ens queda en el record... jo encara estic en el procés. Cara a cara amb l'ideal.