14 d’abril 2009

Dissabte a la nit, una torrada...


Dissabte a la nit, una torrada...

Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba. Tona ve de Barcelona, de festa amb els col•legues, no té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substancies. Ho ha passat bé. Creu que ha trobat l’amor, però ara desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.

Es sent com flotant, vola per la carretera, les llums verdes li donen ales, no s’atura enlloc, es sent feliç, lliure, no pensa en res. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap.

Les imatges de la nit venen com ràfegues, com les de les llums dels pocs cotxes amb que es creua. Quasi no recorda que de poc no surt aquell vespres, si no fos per la Sílvia que ha insistit tant, ella no tenia cap ganes, no estava d’humor. Ara ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. El món és meravellós- pensa.

A mig camí comença a imaginar un altre nit com aquella, cal repetir-ho més sovint. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen; ja s’afaita. Poder tornar sense donar explicacions és tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen,segur. La mare amb un ull obert com si la veiés, el pare ronca a pota-solta. Aquells ulls, aquella veu, quines mans, espero que torni a trobar-lo. Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré”. Quina nit, quina calma.

Para un segon, ni tan sols un stop i gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i l’altre “les gepes del camell” que pensa i zas!. Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull. Ja el veu. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. S’apropa. Respira. Tona té el cap emboirat, tot va tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta. Això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s. En una pel•li ho va veure: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. L’obra. L’ajeu, Deixa la porta oberta. Condueix, el cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Es confon en els minuts tan foscos, tan durs de passar, els ulls es tanquen el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.
La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble just darrera el cotxe patrulla, sempre prenen un cafè a la terrassa. Semblen robots, pensa. Avui encara li han sobrat uns quants euros, les ofertes eren força bones. Està contenta. Agafa les bosses i amb una mà obra la porta. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro. El món se li cau al damunt. Corre. Li entren basques, li roda el cap. No pot ser, torna enrere, vol creure que no era tal. L’és. Té alguna cosina política russa potser ella...no entén res, qui i per què. Casualitat. Una broma pesada del destí. Ajuda, buscar ajuda. Les llàgrimes a la gola quasi no pot articular paraula. Els robots la segueixen. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res. La policia vinga fer preguntes, preguntes i més preguntes. No sent paraules sent grinyols, com violins desafinats, no pot concentrar-se. El cap li roda. Confusió, fàstic, ràbia. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per que!?. No deixen que marxi, la retenen. Es sent engabiada com un ocell, impotent, confosa, perduda. Vol la mama.
Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap flota, va cap el cel i fa una barrena vertical. Prou!.
“No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. Com qui el criden per donar-li alguna cosa de la que es vol desprendre. Tants cops havia dit aquella frase quan li demanaven el diari del seient del costat que ella acabava de deixar perquè algun passatger l’agafés. Llegit ja no serveix. Doncs ara estava en el mateix mort ja no serveix. Però resulta que aquest mort no l’he llegit jo (en els moments de pressió usava el sarcasme com a un resort per fugir-ne). Més llums blaves. Més robots, més preguntes, més mirades i xiuxiuejos entre ells.
Un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els robots m’emmanillen,cap el cotxe, les llums blaves m’apunyales els ulls, prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.

1 comentari:

Frede ha dit...

Uffffffffff, sembla viscut... Molt ben escrit, si senyora. Vinga, aviam si llegeixo alguna coseta més per aqui.