A UNA DONA FEIXUGA

La dona grossa arrossega la bossa
Tota pesada, tota rodona.
No va gaire de pressa,
Les seves cames semblen de ciment
I els passos feixucs marquen,
La marxa lenta, deambulant, pesarosa.
No té pressa, tampoc podria tenir-la,
Com tortuga carregada i feixuga,
Sort que ningú no l’espera a casa estant.
La dona va capficada,
La seva mirada no mira enlloc
I sembla que avanci tot remugant una cançó,
Una cançó com aquelles dels esclaus,
Presoners treballadors, als camps de cotó.
La dona, de sobta, s’atura deixant anar
A terra tot el pes del seu cos plantant-hi arrels,
Es gira i em mira, o a mi em sembla això.
Sospira, potser pensant que encara
Li queda un bon tros per arribar a casa.
Agafa, de nou, la càrrega i reprèn la processó.
Avança, lentament, carregada, mirant sense mirar,
Tot murmurant la mateixa cançó.



© Carme Folch, 2011.