LA LLACUNA

Del bell mig de la llacuna daurada
Va sorgir Amor, foc fou a l’instant
De la superfície aquosa i àurea
Que el sol de la tarda tenyia tornassolada
Era estiu, era Jove, hi flotava la màgia
Recordo aquell dia, festa i pubertat
On gaudi de la vida i l’amor plegats
En aquell breu instant de vida.

L’hivern t’ha tornat mirall de glaç
Ara ets llacuna freda, blanca, estígia.
Els records dins teu, gelats romanen
El temps s’aturat, no passen els anys.
El meu cor vell recorda aquells dies
D’estiu on l’amic vaig estimar, enfollida.

Potser no et torni a veure daurar pels raigs
De l’estiu, les teves aigües encantades.
Ja el sol de la joventut se’m escapa.
La nit mor en la meva vella ànima.
Però el record joiós del goig d’aquell
Estiu, per uns instants, m’ha fet revifar
La flama potent i viva de l’Amor
Que un dia en el meu cor cremà ígnia.





© Carme Folch, 2011.