ABSALOM

La clau del món he perdut
En néixer humà i tossut.
No sabem que hi ha un topall
No ens volem creure sols, sense pigall.
El món és gran, fosc i misteriós,
Ni totes les enciclopèdies podrien dur-nos claror
Al coneixement total e inabastable.
Se’ns escapa alguna cosa, és evident i raonable,
Ja que, ni tan sols podem desxifrar el propi present
A hores d’ara i els aconteixements que s’hi amaguen.
És la gràcia del Cosmos, la gracia del Creador
Tan se val el nom: inventor, narrador en veu en off…
Ni mil anys de vida ens donarien la Raó:
El món és món i l’home, un pobre ninot.
Cadascú l’interpreta com pot,
Cadascú en fa la seva versió.
Aquí rau la gràcia d’aquest prisma de mil cares,
Que és el nostre globus del món ignot.
La gràcia de la ignorància, de la oculta Veritat
Ja que, la nostra visió de la mateixa, en fa
Desaparèixer, la seva veritable objectivitat.


© Carme Folch, 2011.