Mentir, un tema recurrent (ai, menteixo, no ho fem mai. Menteixo)

Mentir. La Mentida. Us sona? qui no l’ha usada mai, ni que sigui de les blanques (les piadoses), aquelles que ni ho són per poca mentida i malícia que en elles que hi ha. Jo he mentit. Tothom ha mentit. Qui digui que no ho ha fet mai....menteix.

Eva i Adam ja mentien, qui sap si inclús Déu va mentir sobre el Paradís, ai que em fico en un merder...però ara dic veritat, veieu quin panorama, quina complexitat. On és l’equilibri?. Les mentides no sempre són dolentes ni negatives. Hi ha mentides que desmarcaren la ironia i la hipocresia de les mitges veritats. Hi ha mentides que diuen més veritats que la veritat mateixa. Irònic, demencial? Potser sí, però és cert. Quina paradoxa, no creieu?.

Us estic atabalant, perdoneu. No volia. Menteixo. Un altre cop. La mentida tindrien que rebateixar-la amb un nom més adient, més verídic. Afrontem-ho, és un recurs d’ús diari i universal, arriscaria a dir que és l’estratègia que més usem en la nostra vida. Aquesta té un efecte additiu, un efecte Pringle (no vull fer publicitat, no em paguen per això, de fet no em paguen per res, ho faig perquè vull. Mentida, perquè ho necessito. Mentida, perquè ho he de dir i punt, sinó rebento). Però tornem a l’efecte Pringle: "cuando haces pop ya no hay stop" . És a dir; qui atura a un mentider quan comença a bastir un castell de cartes per tapar mentida sobre mentida?. Alguns direu, doncs jo menteixo quan vull i també puc aturar-ho... (mentida!).

Stephen Glass us ho podria explicar molt bé en algun dels seus articles (http://es.wikipedia.org/wiki/Stephen_Glass). Acabo de veure la seva historia per la tele. Per cert, la tele, les arts més mentides, sabeu? Son ficció, aparença, representacions de la Veritat. Els mitjans de comunicació venen ficcions per maquillar una veritat. Una veritat incomoda o una mentida més gran?. L’ésser humà menteix, és innat a la seva natura així que fins i tot menteix per dir la veritat perquè la Veritat ningú sap del cert que és, pel què intentem dir el políticament correcte per ser acceptats tot i que per dins sabem que el que diem no ens ho creiem de debò, almenys no ho juraríem perquè tot és mentida en el món en el que vivim.

És clar que la mentida té efectes terapèutics, sabeu? Per això és tan utilitzada. Quan la gent anava a la església a “confessar-ho tot” o actualment es va al psicòleg qui diu als individus que ens escolten tota la veritat dels seus actes del seus sentiments. La natura humana pot ser terrible i en maquillem la major part per por que no pensin que estem pitjor del que estem, pel que preferim ser uns bojos mentiders a uns bojos sans (aquests darrers són molt perillosos, visionaris en deien i els cremaven a les fogueres...).

Mentim. Mentim als clients per guanyar-nos-els, mentim a les noies per lligar-nos-les, mentim als nois per no ferir la seva virilitat, mentim al cambrer quan ens demana si tot ha estat bé, mentim al policia per evitar que ens posi una multa (no si jo no anava tan de pressa, no si jo no vaig begut i menys amb un cotxe robat...). Mentim a la parella quan afirmem no tenir cap amant o que no fantasiegem mai amb algú altre...No sé si jo sóc jo, si em dic així o si el meu DNI és legal. Quin patir. Mentida! No pateixo gens o potser sí. Els polítics menteixen a l’electorat per obtenir els vots, els jefes sobre l’imminent augment als empleats per que treballin més i millor, els empleats sobre el seu excel·lent rendiment als seus caps per obtenir un augment, els fills als pares, els germans als germans, els amics als amics, els productes de bellesa menteixen a les lletges que creuen en miracles, menteix el trampós a l’innocent, menteixo jo escrivint amb faltes d’ortografia simulant un altre persona, però qui sap si Pompeu ens mentia...?. Inclús ho fa el gos a l’amo. No! no té ganes d’anar a buscar el pal o la pilota que li has llençat. Només ho fa per educació. No té ganes de deixar-te en ridícul. Qui en el seu sa judici aniria a buscar un pal o algun altre objecte que et llences un pallús ple d’il·lusió i esperança, algú que es creiés superior per més animal que fossis. Pobre il·lús!. El teu amic ho fa per compliment i per endur-se una bona salsitxa extra, de premi.

Qui més menteix i qui millor ho fa més amunt puja en l’escala social pel què, de retruc esdevé més envejat i respectat pels altres que menteixen a l’afirmar que no els importa compartir la seva sort (ui si, ara em discutireu que hi ha qui puja pels propis mèrits, o era mentida?). Menteix i menteix, puja i puja amunt, més amunt, més amunt....on la caiguda serà més ràpida i profunda als Inferns (p.s l’infern, el cel, conceptes que assenyalen una gran veritat que emmascara una gran mentida, com el Pare Noel però seguiu mentint als vostres fills, que no perdin la il·lusió, pobrets). Fins i tot ens menteix la nostra ombra quan es mostra més gran, més allargada i més negra del que en veritat és.

No us prenc el pèl i si sou prou llestos sabreu acceptar, o no, el meu discurs. Les paraules se les endú el vent però els idiotes pesen massa per a què els envoli... Quina certesa!.