Dissabte a la nit, una torrada...

No pot més. Vomita. Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba, una altra torrada. Tona ve de Barcelona on ha estat de festa amb els col·legues. Té el cap ennuvolat. No té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substàncies. Ho ha passat bé. Se sent bé, de sobte l’envaeix una sensació nova, creu haver trobat l’amor, desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.


Sent el seu cos lleuger com si flotés. Vola per la carretera dins la seva nau de segona mà. No s’atura enlloc, les llums verdes li donen ales. Es sent feliç, lliure, no pensa en res. Li agradaria conservar aquella sensació per sempre, que se’n pogués tallar trossets i fer-hi capsuletes per prendre en els moments durs per fer-los més lleugers, més zen. Com una aspirina que t’alleuja el mal de cap però que els seus efectes tinguessin més a veure amb l’humor. Píndoles del bon rotllo. Bé de fet era una experta en pastilles per tractar el mal humor i la seva amiga, la farmacèutica, li en proporcionava en dies durs com aquell. Ara estava com nova però sabia que aviat la química positiva s’acabaria i començarien els efectes secundaris, la pesantor, la somnolència i aquells malsons i formigueigs per tot el cos. Tan se val, el moment s’ho valia. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap. Una pastilla d’efectes eterns potser. Seria genial.


Les imatges de la nit apareixien a ràfegues dins del seu cap, com les de les llums dels pocs cotxes amb els que es creua. Ja quasi ni recorda que de poc no surt, no en tenia ganes, sort que la Sílvia havia insistit tant si no estaria a casa sola, amargada, menjant-se l’olla. Ara ja ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. “El món és meravellós!”- Pensa. Encara no havia tornat a casa que ja estava planejant un altre nit com aquella. “Cal repetir-ho més sovint”- es diu. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen: “ja s’afaita”. Tona pot tornar sense donar explicacions de res. És tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen, segur. La mare amb un ull obert, com si la veiés i el pare ronca a pota-solta”. “Aquells ulls, aquella veu, quines mans!... espero tornar-lo a trobar la propera vegada” somieja mentre s’esforça a recordar el noi amb el que havia lligat a la discoteca aquella nit. “Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré. Quina nit, quina calma....”.

Un stop i una corba tancada obliguen a reduir la marxa un segon, tot just per poder rectificar la maniobra. Gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i un altre, aquell que tant li agrada el de “les gepes del camell” quan de sobte, Zas! Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull , les cames li fan figa fruit del que duia al cosa més l’ensurt que acaba de rebre. És allà, ja el veu. Un gran volum immòbil. S’acosta i el volum pren forma. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. Se li regira l’estomac, vol córrer però les cames no li responen, se sent clavada a terra, maleïda, condemnada per sempre més. Té el cap emboirat, tot ha anat tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta i marxar, així haurà complert. Sí, això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s i menys entrar en la seva nau de dues portes. Millor que el dugui assegut al maleter. Ho havia vist en una pel·li, la idea li va semblar bé llavors: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. Decideix que serà el millor i més ràpid. Obra el maleter i hi ajeu mig inconscient. Amb la porta del maleter de darrera oberta no veu res: ni el que ve al darrera ni si l’home està bé i si encara hi és o l’ha perdut pel camí. Procura alentir la marxa i agafar les corbes amb suavitat. Segueix endavant. El cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Se sent confosa, els ulls se li tanquen en aquells minuts tan foscos, tan durs, el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.


La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble de l’establiment, just darrera el cotxe patrulla, sap que sempre els troba allà prenent un cafè a la terrassa. “Semblen robots”, pensa. Quan surt està contenta. Les ofertes eren bones i encara li han sobrat uns quants euros que li aniran bé per la farra de la nit. Agafa les bosses de la compra i amb una mà obra la porta del maleter. “Cada dia hi ha menys gent i menys llum en aquest súper”. Quan les va a desar, el veu, allà arraulit, mort. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro masegat. El món li cau al damunt. Li entren basques, li roda el cap. Vol fugir, comença a córrer però no pot, és massa fort. No pot ser. Torna enrere, per assegurar-se que no és cap malson. Continua allà, arraulit, en silenci, fred.. Qui és i que hi fa allà?. No entén res. La seva boca s’obra de manera automàtica i comença a cridar a demanar ajuda, de seguida ve gent corrents i els robots, els policies que estaven esmorzant tranquil·lament a la terrassa com cada dia. Mentre arriben pensa que es despertarà o que és una broma d’aquelles que fan a la gent en aquells programes en que amaguen una càmera oculta. “Segur ara aquests “policies” seran actors i de seguida em portaran el ram de flors, aplaudiran tots i riurem, mentre em moro de vergonya”. Segur.

Arriben tots, uns criden els altres també, els policies m’amenacen, m’obliguen a posar-me contra el cotxe amb les mans al cap. M’amenacen amb les armes mentre criden a reforços. “Jo no, jo no...” Tona no entén res del que ha passat en qüestió de segons. Tremola, té nàusees. És casualitat, una broma pesada del destí? Algú li vol mal? L’han confosa amb algú altre. Segur. Ajuda, ha de buscar ajuda aviat, algú que l’escolti, que no li cridi, que l’entengui. Repassa els possibles salvadors dins del seu cap mentre les llàgrimes li corren galtes avall. Es nota la gola seca, no pot ni parlar. Tothom l’acusa amb la mirada. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? I per què a ella, al seu cotxe?. Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res, no sent res. S’ha tancat com una tortuga dins la closca intentant esbrinar el per què, el com i quan... repassant la seva vida si havia fet mal o devia alguna cosa a algú i no es recordava mentre la policia li anava fent tot un seguit de preguntes i més preguntes. No sentia les paraules només sentia uns molestos grinyols, com violins desafinats, que no la deixaven en pau, no la deixaven pensar. No podia pensar, El cap era com si se li hagués després de cos, com si flotes per sobre les espatlles, no el dominava, els ulls li pesaven, les cames i els braços eren de plom. Confusió, fàstic, ràbia i terror. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per què!?. Els agents la retenien esperant els reforços. Tona se sent traïda, atrapada, engabiada com un ocell, impotent i perduda, retinguda i imputada contra la seva voluntat. Vol la mama.

Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap li continua rodant. Prou!. No pot més. “No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. “No és meu”?. Quina frase de dir en aquells moments, ni que fos el diari del mati que algú ha deixat en el seient del costat del bus i quan a algú el vol agafar fa un gest per educació al que Tona sol respondre “No és meu” com dient “ja el pot agafar, ja” . Com es diu d’aquelles coses de les que unes vol desprendre, com el diari, un cop llegit ja no serveix. Doncs, igual el mort en el seu maleter no serveix, fa nosa, no el vol, necessita lloc per posar-hi les bosses de la compra i aquell bony que s’hi ha trobat li ho impedeix. Aquella frase estúpida era l’únic que aconseguia articular amb més o menys contundència “no és meu” en aquell moment equivalia a “jo no ho he fet”, “sóc innocent”, “algú em vol fotre”, “la víctima sóc jo”... i d’altres per l’estil. Tot allò que volia dir però no podia i que amb aquella estúpida afirmació pretenia donar a entendre. “un mort d’usar i tirar” se li escapava el riure amb l’idea. El sarcasme era una de les seves millors armes en moments difícils però aquells “robots” amb cara de pocs amics no estaven per monsergues. Arribava la cavalleria. Més llums blaves i sirenes. Més agents, més preguntes, més mirades inquisidores i xiuxiuejos.

D’entre tants robots d’uniforme blau en destacaven un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els agents m’emmanillen, cap el cotxe. Estic llesta. Les sirenes em destrossen el cervell. La ressaca! Prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.