VIDA BOHEMIA

VIDA BOHEMIA

Vida bohèmia, tòpic recorrent:
Nit, alcohol, festes, mala gent.
Sòrdids indrets, pocs calers,
Artistes, dròpols i vagabunds mendiquen junts
Vida bohèmia et sento a dins
Sense tu no sóc res : tu m’has fet així.
Diuen : buf !, inseguretat, mala vida, destí mesquí
M’arriscaré!, m’ agrada el perill!

Dissabte a la nit, una torrada...

Dissabte a la nit, una torrada...

Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba. Tona ve de Barcelona, de festa amb els col•legues, no té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substancies. Ho ha passat bé. Creu que ha trobat l’amor, però ara desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.

Es sent com flotant, vola per la carretera, les llums verdes li donen ales, no s’atura enlloc, es sent feliç, lliure, no pensa en res. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap.

Les imatges de la nit venen com ràfegues, com les de les llums dels pocs cotxes amb que es creua. Quasi no recorda que de poc no surt aquell vespres, si no fos per la Sílvia que ha insistit tant, ella no tenia cap ganes, no estava d’humor. Ara ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. El món és meravellós- pensa.

A mig camí comença a imaginar un altre nit com aquella, cal repetir-ho més sovint. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen; ja s’afaita. Poder tornar sense donar explicacions és tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen,segur. La mare amb un ull obert com si la veiés, el pare ronca a pota-solta. Aquells ulls, aquella veu, quines mans, espero que torni a trobar-lo. Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré”. Quina nit, quina calma.

Para un segon, ni tan sols un stop i gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i l’altre “les gepes del camell” que pensa i zas!. Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull. Ja el veu. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. S’apropa. Respira. Tona té el cap emboirat, tot va tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta. Això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s. En una pel•li ho va veure: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. L’obra. L’ajeu, Deixa la porta oberta. Condueix, el cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Es confon en els minuts tan foscos, tan durs de passar, els ulls es tanquen el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.
La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble just darrera el cotxe patrulla, sempre prenen un cafè a la terrassa. Semblen robots, pensa. Avui encara li han sobrat uns quants euros, les ofertes eren força bones. Està contenta. Agafa les bosses i amb una mà obra la porta. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro. El món se li cau al damunt. Corre. Li entren basques, li roda el cap. No pot ser, torna enrere, vol creure que no era tal. L’és. Té alguna cosina política russa potser ella...no entén res, qui i per què. Casualitat. Una broma pesada del destí. Ajuda, buscar ajuda. Les llàgrimes a la gola quasi no pot articular paraula. Els robots la segueixen. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res. La policia vinga fer preguntes, preguntes i més preguntes. No sent paraules sent grinyols, com violins desafinats, no pot concentrar-se. El cap li roda. Confusió, fàstic, ràbia. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per que!?. No deixen que marxi, la retenen. Es sent engabiada com un ocell, impotent, confosa, perduda. Vol la mama.
Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap flota, va cap el cel i fa una barrena vertical. Prou!.
“No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. Com qui el criden per donar-li alguna cosa de la que es vol desprendre. Tants cops havia dit aquella frase quan li demanaven el diari del seient del costat que ella acabava de deixar perquè algun passatger l’agafés. Llegit ja no serveix. Doncs ara estava en el mateix mort ja no serveix. Però resulta que aquest mort no l’he llegit jo (en els moments de pressió usava el sarcasme com a un resort per fugir-ne). Més llums blaves. Més robots, més preguntes, més mirades i xiuxiuejos entre ells.
Un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els robots m’emmanillen,cap el cotxe, les llums blaves m’apunyales els ulls, prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.

malos tiempos

el virus de nuestro tiempo: la ignorancia (y la idiotez que no deja salir de ella). Reflexionem siusplau reflexionem!

Mar...

Havieu pensat que en la paraula "mariner" aquesta ja conté el mar (nomes li falta una barca ;)

Reflexiones marciales...

Por que se empeñan en pintarnos en nuestra infancia un mundo de colores cuando luego nos pasamos el resto de la vida comprovando que sólo es gris...

AVUI no és AHIR

"ancorar-se al passat
no és viure el present i a més
és perdre´s el futur"
Carpe diem- digué el savi!

Normas de la vida y cómo proceder: Capítulo 2, La admiración, buena excusa para la autosuperación:

Normas de la vida y cómo proceder:
Capítulo 2, La admiración, buena excusa para la autosuperación:

“Las ganas de superación y ambición son antiguas como el hombre desde sus primeros días. Por eso en la vida hace falta tener ambición, unos objetivos a fijarse y buscarse una ”liebre”, una “zanahoria” a la que seguir. Una que nos dé motivación, ansia, ganas de tirar adelante, de ir más lejos, de atraparla.
Hace falta buscar un modelo para poderlo seguir y al cual semejarse, emular sus buenas cualidades para poder así crecer nosotros intentando atraparle usando sus armas. Como a todo buen “ burro” nos conviene saber qué zanahoria seguir, cual es nuestra ballena blanca; nuestra Moby Dick, hemos de seguirle la pista y acecharla.
Una vez conseguido el objetivo hace falta reorientarnos encontrando un objetivo mayor y así ir subiendo, ir avanzando, ir haciéndonos mejores, más perfectos, más ídolos en nosotros mismos, quizá empezaremos a seguir una zanahoria para otro que siempre es positivo. Entonces hemos de buscar un objetivo superior y otra vez vuelta a empezar: acercarnos y mirar de superarlo, siguiendo más lejos, adelante, mejor.