05 de març 2012

PERDIGONS ESCÈNICS




L’actor magnífic a l’escena
Llueix sota els focus.
Tot dret, ben empolainat,
Avança heroic vers la platea
Amb un braç alçat i vigorós.

Respira fons, a punt està
De fer un gran parlament,
Una declaració revulsiva
Del seu estat intern,
Gens monòdic ni pretensiós.

Comença la monserga,
Les paraules brollen cadents
I punyents d’entre els seus llavis
quan de sobte,
un perdigó humit i rodó,
ataca sense avís ni criteri
a l’espectador amatent que
l’escolta a primera fila.

El senyor queda immòbil,
Garratibat per l’atac,
A mig moure però quiet
Al rebre el regal actoral,
Vol increpar-lo, moure’s per
netejar tan loquaç salivot
mentre els qui l’acompanyen
que han estat testimonis muts de
l’escena de platea s’aguanten
el riure per no ofendre al Magnífic.

L’actor Rei acaba el parlament,
Un silenci sepulcral, la gent l’escolta
Ignorant de la seva sort, ignorant del
Regal que l’artista ofereix a públic entregat,
Que el venera des de la primera fila.
Acaba la funció, aplaudiments, salutacions
I llums. L’ànima de l’actor, les paraules
Se’n van dins la ment dels espectadors però
n’hi ha un que se’n va amb més sort,
un perdigó gros i humit del seu ídol al mocador.



© Carme Folch, 2012