"LAMENT D’APOL.LO"

En el boig brogit de la ciutat
Sento, de sobte, uns sons estranys.
No són pas de cotxes ni de gent cridant
Sembla un instrument que gemega tot melodiant.

Crida cada cop més fort, més dolç
I del no-res Apol.lo aparegué:
“Digues-me bon Febus
per a qui toca la teva lira
aquesta tan bella i malenconiosa melodia?”

I ell em respongué:
“Toco per Dafne, la bella nimfa
que Peneus transformà en llorer
marcint un amor que se’ns tornà impossible,
I vós per què ploreu?”

Jo ploro pel món i la seva ruïna
M’agradaria ser Prometeu i proveir els homes
de Pau i Bonhomia.
Però aquest món s’ha tornat ben boig
I ara els déus ens castiguen.
Aquí dalt estant veig les llums de la ciutat
I imagino que el món és una illa pacífica.

Fem, bell Apol.lo sonar els nostres instruments al vent
Toquem El Lament dels Impossibles
Que tu mai tindràs de Dafne el seu amor
I jo mai podré viure, en aquest món corcat, en harmonia.
Que els teus dits celestials acaricien la lira
Com la meva ment acaricia la follia
de caure al no-res i llevar-me així la vida:

T’acompanyaré al més enllà i ens farem companyonia
Car aquí em sento molt sola en aquesta meva ciutat enfollida.

© Carme Folch, 2011.