29 de març 2011

ALMA SULFUROSA




Alma sulfurosa es sin duda la mía
Noto la inquietud en tu seno
Debo dejar abierta la herida
Alma sulfurosa que se expresa sin medida.

Alma sulfurosa mueves mi mano por la cuartilla
Alma errante y arrepentida musitas pecados,
Ansias, alegrías. Dicta a mi corazón,
Resuena tu esencia en mi cabeza vacía.


No pienso. Sólo escribo.


Escribo tus súplicas, no permitas que te silencie.
Sólo tu puedes borbotear palabras, versos y rimas.
Empieza el estruendo, se remueven mis entrañas oníricas
Dime, te escucho, yo escribo, tu, Alma Sulfurosa, libérate:
Dicta, dicta, dicta...



© Carme Folch, 2011.

26 de març 2011

MALA COBDÍCIA




La terra tremola ufanosa
Amb clams de glòria i de llibertat
L’home s’alça erecte
Àvid de grandesa i de terres per abastar
La cobdícia, mala consellera
No és amiga de fiar.
Dèbils mortals egoistes, volem més
Sense, a canvi, res donar.


Plora el màrtir mortal, amb vils súpliques
Demana clemència i maleeix la seva sort
No és més ric el que més arreplega
Sinó aquell qui és feliç amb sa conhort
Les riqueses afebleixen l’ànima
Corrompen l’esperit i fan el cervell tou.
Si ens domina la cobdícia, ai las,
Cal cavar una fossa per enterrar-hi son agulló.


Pobres homes d’esperit feble,
Pobres ànimes sense perdó,
S’han perdut per una mala vida
S’han perdut pel seu mal cor.


© Carme Folch, 2011.

23 de març 2011

CATALANS DE MENA




Escolteu bona gent:
No sóc poeta expert
Però tinc bon sentiment.
Els anys han emblanquinat els meus cabells
La vida se’m reflexa en les arrugues al rostre
La experiència m’ha fet savi
I al mateix temps ignorant del temps modern.


Vull contar-vos una història: la més bella del món
Catalunya és nostra terra, Catalunya és nostra nació
I una llengua molt dolceta tinc per anomenar el món.
Sóc pobre, mes feliç, sóc pagès, més cofoi.
Més noble que cap cavaller
Més regi que cap sobirà
Estimo la terra, comtessa mare,
Orgullós de la modèstia i el bon fer
Orgullós de mon treball per guanyar el pa amb seny.


És ma terra molt petita
I modesta la seva gent catalana, van i venen.
Formiguetes enfeinades, discretes i sanes.
Tots junts formem una nació com a bandera
Amb el cor quadribarrat que ens agermana.



© Carme Folch, 2011.

21 de març 2011

NATURALEZA YERMA



El mar calma mi sed de ti
El fresco aire de la montaña
Llena mis pulmones de amor
Nada es paisaje si no estás aquí
No hay vida con este dolor; Naturaleza Yerma.

Me gustaría ser gaviota y volar
Ser cervatillo y correr a donde tu estás.
Sólo el sol conoce tus secretos,
Escucha la luna tu llanto y mi lamento,
Las estrellas brillan ciegas de amor de duelo.

Naturaleza infinita, naturaleza muerta.
No hay amor sobre la capa de la tierra,
No hay pasión bajo el cielo cubierto de espesa niebla
No hay vida sin tu presencia. Naturaleza Yerma.
¡Para Mundo y tráeme a Amor antes de que muera!.



© Carme Folch, 2011.

19 de març 2011

EL MAR AL COR




El fort onatge remodela el paisatge
La brisa em porta la teva olor
Els meus ulls et cerquen en el oratge
La teva imatge torna a mi com escuma d’amor.

El cor se m'encongeix dins el pit
Les meves mans t’enyoren, et busquen els meus dits
Ets com el vent que bufa sorrut:
vas arribar fort i te’n anares mut.

Amor de salobre, fortor de amor.
Intens, salat i moll.
Amor d’estiu i turment d’hivern,
Torna a mi com l’onada torna al mar rugent.



© Carme Folch, 2011.

09 de març 2011

SOMBRAS DE UN PAISAJE




Miro mi vida y sólo veo el decorado
Ilusiones, visiones, sombras del pasado.
Montañas imposibles que ascendí
Otras en las que morí en el intentó
Lagos en los que me zambullí
Mares que contemplé soñando despierto.

Caras, voces, risas, llantos
Personas que conocí y que ahora añoro tanto
Gente que dejé atrás, amigos que nos separamos.
La vida avanza sin parar
Y sólo veo mi reflejo en la ventana
Del tren que me lleva al mañana
Mientras allá en el fondo, el decorado.


Miro mi vida y sólo veo el decorado
Ilusiones, visiones, sombras del pasado
Que ahora recuerdo como si hoy fuera antaño.



© Carme Folch, 2011.

06 de març 2011

VIDA DE CARTÓN PIEDRA


Dicen que el teatro es como la vida
Y yo digo que la vida es un teatro
Y mientras, el Director se ha fugado.
Los suplentes que quedan no tienen oficio
Sólo mandar una lista de órdenes y sacrificios
Que nos imponen a los actores
Que vivimos en este vodevil histriónico.
¡No somos marionetas sino personas!
¡No somos de madera sino de barro!


Pensamos, sentimos, amamos,
Obecedemos, obecedemos, obedecemos
No nos quejamos. No nos pagan por ello.
¿Queremos ser actores o marionetas de barro?
Pinocchio tenia más humanidad que nosotros.
Nos Acobardamos, callamos, nos negamos.
¿Por qué vivir sin vivir y actuar sin escenario?


¡Pueblo, salid y vivid, pequeños actores humanos
Trabajad para haceos hombres y actuad de verdad,
Bajo el sol como foco y con el mundo
a vuestros pies como humilde escenario!.


© Carme Folch, 2011.