COVARDIA

Sóc covard, ho admeto.
No tinc remei, no tinc esma.
Sentiments maleïts, difícils, eteris
Que a voltes esdevenen
Punxes de dolor o papallones alegres.
Eufòria, decepció, esperança, por...
No puc. No goso.
Sóc covard, ho admeto.

Ho he intentat tants cops,
Ho ben prometo,
Veient el teu rostre sota un raig de lluna
Veient el teu cos submergit sota la mar de broma
Imatges divines que m’obsessionen
Un foc passional i una por terribles encenen
En la meva trista figura, en el meu Jo covard.

Sí, sóc covard, ho admeto.
No sé per què costa tant pronunciar
uns mots tan simples, les paraules justes
l’expressió del desig que em crema ben a dins
el goig que voldria cridar al món.
Només dues paraules, set lletres adorables.
És ben trist, oi?
Com voldria, més no goso dir-te fluixet a cau d’orella:

T’ESTIMO!

Sí, sóc covard, ho admeto.




© Carme Folch, 2011.