"LA CASUALITAT"

LA CASUALITAT


Un concepte digne d’estudi sobre el qual s’han vessat rius de tinta. Per què passen les casualitats? Hi ha alguna explicació lògica, física, teològica... o una mica de tot plegat?.

És definible com: “Allò que pot ocórrer ara i aquí, de cop i volta, sense cap raó”, com si sorgís un xampinyó. Pluf! Tachán! Eccolà, la casualitat! Casualitat, coincidència, destí, càlcul de probabilitats...Mira que hi ha gent al món i hores al dia, minuts o moments per sortir o arribar a un lloc pel que el barem de possibilitats, sense previ avís, sense calcular de que et trobis amb algú en concret o et passi determinada en un determinat moment (una trucada, un test al cap, un llamp enmig del camp...) és il·limitat. Com diu el poeta “tot està per fer, tot és possible” doncs, amb la casualitat passa una mica això, sense preavís, com l’amor o la mort que l’atrapa al girar qualsevol cantonada d’un carrer qualsevol.

Suposem que s’han de conjugar tota una sèrie de factors perquè s’esdevingui. Com una alineació planetària que permet un eclipsi. És difícil però aquesta darrera, per contra, gràcies als avenços tacticocientífics si que es pot preveure i no la nostra protagonista. Pot aparèixer en qualsevol moment, qualsevol dia de sobte plom! Et trobes a fulanet pel carrer o en tal lloc (potser aquell dia no has torçat pel mateix carrer o has sortit una mica abans o després de casa o de la feina o potser aquell dia el bar on vas a dinar està tancat per motius personals qui sap si no compinxats amb el destí perquè avui i ara et trobis a tal persona que feia segles que no veies. El destí et deparava una “sorpresa”. Heus aquí la casualitat. El curiós del cas és que per més que la busquis que intentis provocar els esdeveniments no la trobaràs. La casualitat s’esmuny dels planificadors, dels maniàtics del control. Simplement, espera, ajupida, com les lleones a punt de caçar per quan baixen la guàrdia la presa, zass! Ja la tens a sobre i no et deixa temps per reaccionar. Normalment és una sorpresa “positiva” excepte que t’enganxi la teva dona amb una amant al llit. Ah, carinyu casualitat que avui he plegat abans de la feina. Ah, carinyu, casualitat que avui havia comprat un ganivet nou i ben esmolat... cornuts, eunucs. Això no és casualitat, crec...o enganxis el teu fill fent campana de l’Insti i fumant porros amb els amigots mentre la mare passeja feliç pel parc del bracet del seu amant:
- Eh, què hi fas tu aquí, Ràpid cap a classe aquesta nit em sentiràs, quan ho expliqui al pare....!
- Ostres, mare?! Jo no.. eh, i tu? Quan expliquis al pare què, que tens un amant?! Ja li explicaré jo. Fem un pacte, ara?.

Ja ho tenen això les casualitats, un efecte “sorpresa” de vegades un tan pervers. La casualitat, el caprici del destí, d’aquest pla traçat del continu d’esdeveniments que conformen la nostra vida ha fet que, precisament, avui i aquí em trobi amb algú inesperat, quin imprevist!.

La gràcia de les casualitats és poder-les explicar als amics, familiars, desconeguts a l’ascensor o mentre t’atraquen (o atraques, perquè avui dia amb la crisi...) per calmar els nervis.... Així, aquestes “gràcies del destí” serveixen d’anècdotes per trencar la trista rutina i són emprades també com a excusa i justificar-se del perquè no ha assistit o arriba tard fulanet a la feina, a la cita amb la noia del xat...”casualment he agafat un tren diferent del meu i just va i s’ha espatllat” “ho sento, arribo tres hores tard però no és culpa meva és culpa de Renfe, el tren ha arribat on time i el vagó sencer ens hem anat de festa a celebrar-ho, pagava el maquinista, sort que no fa la línia del Garraf” i com aquestes en trobaríem a grapats com la de ho sento “un ovni ha aparcat a la meva plaça i he hagut de fer una volta més per trobar un forat”...No trobeu que amb tanta excusa que comença per “casualment” sempre hi ha el típic cas perdut, patró dels impossibles, que atrau com si fos un imant totes aquestes “casualitats” ?. Ja torna a ser-hi el llardós de les excuses sonades i el jefe li riu les gràcies “Bé, passi però a la propera...” A la propera què tornaràs a riure-li les gràcies i quan em passa a mi ostres, llavors no te’n fa gens i pringo. Coi de pilotes. Aquest protohumà que atrau tots aquests fenòmens parapsicologics són la nova espècie anomenada casuapatològica una malaltia cada cop més estesa a la nostra cultura occidental, ja que a la cultura oriental totes aquestes casualitats i demés individus fenomenològics que belluguen se’ls cruspeixen.

Aquesta habilitat que tenen alguns individus ja era patent a la prehistòria on l’Homo Casualitus va inventar el foc “per casualitat” i el seu predecessor l’Homo Casualitor va inventar la roda “per casualitat” i la nissaga segueix i segueix fins a la meva àvia que ha trobat plaça en una residència pública “per casualitat” va morir la primera de la llista d’espera i l’ordenador va menjar-se uns quants noms... ostres no vull ni pensar el motiu real només us diré que ve de família siciliana...En fi, que tots contents ens hem deslliurat de la vella (de bon rotllo) i ella ha trobat el seu amor en una boca sense dents de Màlaga que va ingressar-hi també la setmana passada “per la mateixa o continua casualitat”.

A tothom li ha passat més o menys algun cop un fenomen “estrany”, inexplicable, inesperat al llarg de la seva vida. O no?. Diuen que la sort se la busca cadascú i és cert però les casualitats apareixen soletes del no-res, del pluff! Són incontrolables i imprevisibles. Tenen tants números de aparèixer com les errades dels preservatius (5%) o sigui són com aquests impredictable i “con+don” (amb+ do de la oportunitat, vaja) o almenys això creiem els profans en ciència quàntica i física nuclear (sense nucleols afegits). Però, sigui qui sigui qui mana “allà dalt” (Déu, vint, el sol, la lluna, els Marcianitus d’en Sisa...) sembla que pretén “obsequiar-nos”, les seves formiguetes amb “sorpresetes” cada tant. Be, en certa manera algunes “sorpresetes” són amenes i trenquen la rutina, com he dit abans, tant si són negatives com positives, encara que millor aquestes últimes. Però el que és innegable és que si la vida fos un plat de patates les casualitats en serien la salsa Brava o el Tabasc si m’apureu. T’aixeques pensant: què passarà avui? A qui em trobaré? Qui m’atropellarà? Però les casualitats fugisseres són punyeteres: si saben que les esperes s’amaguen. L’efecte sorpresa és la seva arma sense això no són res però quan l’aconsegueixen tenen un poder enorme tant que poden canviar-te la vida.

Quantes vegades no hem llegit això a la literatura? “Era tan bona persona fins que un dia va caure-li un llamp al damunt i es va tornar verd, lleig i dolent...” Bé, o arguments similars en positiu “Era tan gafe que li va caure l’únic test que la Sra. Ramona s’havia descuidat de enretirar del balcó quan va sentir per la tele l’avís de ventades fortes. Però al noi, aquell traumatisme cranial li va suposar una benedicció: des d’aleshores era capaç de veure les noies nues. És clar que quan tenia davant la seva mare la cosa empitjorava molt...” I tantes i tantes novel·les d’amor o de sang i fetge en que si no fos per les casualitats aquells dos no s’haurien trobat mai (per bé o per mal per enamorar-se o per assassinar-se l’un a l’altre, així sí, sempre recíprocament). La millor literatura, els grans clàssics oblidats a l’ostracisme, es fonamenten en les casualitats, sense els seus efectes “màgics” un llibre no té ganxo. Mireu, si no, aquest inici d’una novel·la de Balzac de la que, casualment, no en recordo el títol però si més endavant, per casualitat, el recordés ja ho s’ho diré:

“Emma Bovary vivía en su casa de pueblo con su marido. Tenía una vida aburrida, monótona, no era, ni de lejos, la vida que había soñado de joven que llevaría cuando fuese mayor. Ella quería ser artista del Moulin Rouge y vivir en una gran ciudad como París y no en provincias rodeada de gallinas y hombres sebosos con cara de sapo como estaba. Ella tenía ambición. Quería ser conocida, admirada, amada, envidiada por todos. Quería codearse con la élite, vivir en sus lujos, conocer a gente interesante a reyes, condes, duques, lo que sea con título y dinero, también quería conocer a la parte más bohemia y loca de la sociedad: artistas y mecenas, defensores de causas perdidas pero apasionados hasta la médula. Quería rodearse de sabios, de talento, de belleza para conversar con ellos en su salón, sobre pintura, literatura, música, moda y política. De ninguna manera habíia soñado que viviría en un pueblucho abandonado rodeada de viejos y energúmenos sin modales que la veían como una niña mona pero tonta. Ella valía mucho más, se merecía mucho más que quedar relegada a ser la Sra. Bovary, su mujer florero y sonreír como una tonta durante las aburridas cenas de médicos, curas y ancianos del circulo de amistades de su marido, la “crème” del pueblo.

Mientras cosía en su butaca cerca de la ventana esperando a que su marido volviera del trabajo se perdió en sus pensamientos cuando, de pronto (Notem aquest canvi, el “suddenly” anglés que introdueix un fet inesperat que trenca línia d’acció) alguien llamó a la puerta. La abrió y quedó atónita al ver a un ser muy extraño que afirmaba ser un tal Elvis de Graceland que venía a rescatarla de su desidia. Cuando el tal Elvis se dijo que si se iba con él sería su Reina del Rock en Las Vegas, Emma pese a no entender ni una palabra de todo aquello que el extranjero le decía le pareció que la trataría como a una reina y decidió irse con aquel galán del pelo en forma de ola. Sin dudarlo le tomó de la mano y ambos se perdieron corriendo por el camino que llevaba al bosque”.

Veieu el que us deia? Elvis picant a la porta d’Emma, mira que hi havia portes per trucar i va i truca a la seva. Com hi havia anat a parar allà? De casualitat: per un forat de cuc, amb una nau espacial, caminant per sobre de l’Arc de Sant Martí, per un error del guionista o per uns papers barrejats? Tan se val. Va aparèixer així, com un bolet, pluff! Ja la tenim muntada. Tot i que a Emma no li va saber gens de greu ans al contrari però Elvis aviat se’n penediria d’aquella toia assolellada i no va trigar ni un parell de setmanes en enviar-se-la a Charles “a tota pastilla” (mai millor dit) i tot seguit va fixar-se en una mossa de plastilina una tal Cher que podia ser candidata a la nova Reina del Rock.

Veieu com, doncs, les causalitats obren un espai al morbo, a noves dimensions abans no imaginades. Penseu en la descoberta d’Amèrica si no. Gràcies a aquesta el Sr. Mc Donald pot vendre les seves hamburgueses que d’altre manera els indis se l’haguessin menjat a ell amb patates i s’haguessin fet un bon postís amb la seva perruca de rínxols vermells. Un altre cas més.

Mireu, per exemple, jo avui no havia de ser aquí dient-vos tot això. És estrany, sabeu? però si m’hi he posat era per donar-vos un altre cas recent i personal de “casualitat”. Jo avui resulta que m’he trobat pel carrer a una parella que s’acosten i em pregunten per una adreça, per casa meva?!). No us sembla estrany?. Algú que no has vist mai, ni coneixes de res, se’t atansa enmig del carrer per demanar-te si els pots indicar una adreça que busquen. Mira que hi ha gent al carrer i et pregunten precisament a tu com arribar a casa teva, donant-te l’adreça exacta, de la que acabava de sortir feia uns minuts. Sí, ho reconec, aquesta en concret ratlla la supracasualitat. En aquests temps de crisis no et pots fiar de ningú, així que després de indicar-els-hi la meva adreça els vaig seguir de prop. Eren un matrimoni de mitjana edat, ben vestits, però mai se sap amb aquests temps que corren...Quan van ser davant la porta, van trucar al timbre. Els vaig sorprendre per l’esquena. Sí? -vaig fer. S van girar sobresaltats i quan em van veure van fer, tranquil·lament “Ah, és vostè, quin ensurt!, ja l’hem trobada gràcies”. Val a dir que educats ho eren. Llavors em van dir que eren notaris que venien a dur una notificació a la propietària de la casa (o sigui jo) perquè li corresponia una herència d’un familiar (que jo ni sabia que tenia) que residia a Amèrica (una mena d’Indiano terratinent o no sé què que s’havia enriquit qui sap com però que havia mort sense cap altre familiar més directe així que van anar descartant fins a trobar-me a mi).
Voleu saber com s’acaba la història?. Doncs, com ha començat. Vaig heretat una cabra. El meu signe del zodíac és Àries (o sigui cabra). I què, doncs coi! Precisament! Ironia del destí o casualitat? Encara hi dono voltes...


© Carme Folch