19 d’agost 2010

Vent de memòria, un poema estivo-existencialista


Vent de memòria

El vent no em deixa pensar,
Se’m endú els pensaments, les imatges, les olors.
Tots aquells sentiments i sensacions que tenia tan gravades en el cap,
ara fugen i vol airegen, fugisserament, mar enllà i nord endins.

D’aquí cap allà, el vent mou el meu cap i en foragita els esperits:
Revisc la meva infància, jugo amb els amics perduts,
Estimo als antics amants i coquetejo amb els possibles pretendents.
Les possibilitats que hi eren han marxat, tot volant, terra endins i mar enllà.

Ara romanc sola amb l’infinit obert.
Qui vaig ser no importa ja i amb qui va estar ja no hi és.
Només jo i el món, jo i el moment.
Cap on tirar, quin camí agafar: el llarg i correcte o el curt i equivocat?
La vida és curta i els errors es paguen cars, però tan se val.
No vull pensar! només deixar-me anar, a mercè del vent,
mar endins, terra enllà, cap on ningú m’esperi, ni jo conegui.
El món als meus peus i tot torna a començar.

Safe Creative #1011047764175

1 comentari:

Frede ha dit...

M'agrada. A vegades es millor estar sol i poder avançar que no tenir el "vent en contra"