Entrevista a Scriptman Bennet, escriptor d’èxit
Em demana que descrigui la meva feina?. Bé, no sé què puc dir-li. Tots els tòpics són certs. Bé, potser no al cent per cent però molt aproximats. Jo no m’ho creia fins que vaig anar-hi trobant. De fet, semblava que m’haguessin prefabricat per això i disculpi l’expressió. En el meu cas, és una mena de pacte amb el destí o de predeterminació, digui-li com vulgui, només cal fixar-se com els meus sants pares, a hores d’ara ja no els guardo cap rancor, em van posar per nom: Scriptman. De petit, somiava que era un nom de súper-heroi i vaig provar d’estar a l’alçada llençant-me a volar des de el balcó pel que em vaig trencar el braç en dos intents fallits abans d’adonar-me que potser no estava ben bé fet per això o que em calia madurar per adquirir més poder per poder volar.
En fi, un es fa gran, i estudia una mica a l’institut o això es diu. Casualitats de la vida que el professor de llatí em va tenir en gran estima, massa pel meu gust, semblava un pop des del dia en que va passar llista i va veure un projecte d’escriptor en mi. La risa fluixa que li agafava en llegir les meves notes als pares falsificades i la seva insistència en un ensenyament més personal, fora d’hores, li van complicar la vida i va acabar a Xinxin le calabois, ja m’entén, a la presó, per assetjament a menors. Bé, el que li deia va ser aquest home i l’amor a les llengües i als adolescents que em va fer adonar del potencial que amagava el meu nom. Fins aleshores jo no tenia cap intenció de dedicar-me al món de les lletres a mi m’interessaven els codis binaris i després de classe feia classes particulars de pirateria aplicada a l’informàtica amb un veí dos cursos més endavant del meu. Volia fer calers i ràpid. Llàstima que l’enxampessin abans de poder fer-me el darrer control pel que mai vaig poder obtenir el títol i em vaig decantar cap a altres oficis menys lucratius però més legals. Pensar que algun dia podia compartir una cel·la de 2 per 2 amb un professor de llatí i pro-Cesar m’horripilava.
En fi, amb un nom tan prometedor em vaig prometre no decebre als meus futurs lectors per si les forces del destí n’havien programat algun i vaig començar a evolucionar en el meu estil, encara molt primerenc. De les notes als pares falsificades, vaig passar als certificats mèdics d’ineptitud, pel que em vaig deslliurar del servei a la pàtria i vaig poder conduir un cotxe “legalment”. El meu segon cotxe ja el vaig comprar amb un xec dels meus, com el lloguer dels sis primers anys del meu apartament de luxe al centre de la ciutat. Vaig passar uns anys molt còmodes de dia però un infern de nit ja que només feia que somiar que m’enxampaven i acabava a la cel·la dos per dos amb l’estimat professor de llatí. Pel que vaig decidir anar a un convent on em vaig dedicar a la pregaria i la meditació i em vaig adonar els errors que havia comés pels que vaig demanar perdó fent una mena de llista de faltes. L’estil tan personal de la llista de pecats va ser motiu d’afalac per part dels monjos per l’estil tan personal que hi havia emprat. “Has obert l’ànima i l’has despullada”. El comentari em va recordar ja sap qui de la cel·la dos per dos per que vaig tocar el dos del monestir i vaig llogar una habitació al centre de la ciutat. Molt bona combinació de transports i molts serveis però un autèntic manicomi: robatoris, sirenes, crits, artistes, lladres i turistes per tot arreu.
Al cinquè dia i la corresponent quarta nit en blanc ja no podia més pel que vaig escriure una carta amb un to molt personal però ferma i solemne a les autoritats del districte perquè hi posessin remei. Vaig guanyar el primer premi del concurs de prosa popular del barri i des d’aleshores ja no he parat. M’han plogut les ofertes amb contractes milionaris i és clar, les entrevistes. Per això som aquí.
Que li expliqui el procediment creatiu que faig servir?. Home, és una pregunta molt personal, no li ho diré tot perquè l’espionatge industrial està a la que salta però a grans trets se’n podrà fer una idea, espero. Miri, la meva feina és molt abnegada, sap?. Primer has de tenir el cap clar, ben despert, saber el què vols dir com i per què. Has d’enfrontar-te al fet literari amb els sentits desperts, relaxar-te i deixar parlar la Musa. Després bé el complicat: la Musa al ser dona, sa de saber de què coi parla, ja se sap que en les direccions i en l’espai les dones no acaben de estar gaire fines donant indicacions. Pel que has d’interpretar el que et vol dir, sense perdre el sentit originari, l’essència, sinó millor que pleguis la paradeta i te’n vagis a jugar a golf (de fet he millorat molt el meu handicap darrerament). Bé, un cop tens la idea clara al cap has de configurar la història i construir els personatges (m’encanta aquesta fase d’emulació divina). Cal crear a Eva i Adam al seu Edèn, donar-els-hi una vida, una entitat, el text ha de tenir coherència, sap i una base real perquè el lector es reconegui i s’identifiqui. Bé, això és el meu mètode d’altres grans plomes tindran patentats d’altres mètodes.
El començament és molt important, cal captar l’atenció del lector perquè tingui ganes de continuar llegint i esbrinar què passarà. Es sabut que els trobadors medievals ja havien desenvolupat tot un seguit de tècniques sofisticades, fins i tot un soroll sobtat com un pet servia per captar l’atenció de cavallers i dames o la genteta de la plaça del poble, depenent del servei. Jo sempre vaig una obertura estrident però educada, això ho vaig aprendre als meus anys de configuració de cartes i peticions a les entitats bancàries perquè em concedissin crèdit. El començament dic, el primer mot és molt important, quasi decisiu, sense un bon primer mot ja no hi ha res més. En la meva escola per correspondència solia emprat un “Benolugut”, ”Apreciat” o un “Hola” si volia ser més radical. Ara en la meva època més madura ja tutejo amb més convicció al lector, em permeto ser més irreverent o fins i tot pedant quan obro els més escrits amb una salutació en un altre idioma.
Oh, sí! El final! Un gran final, un gir inesperat, un “us tinc a tots bevent de la meva mà i ara us amorro a la font”, ja m’entén, cal sorprendre. En aquest món en que hi ha tans estímuls i tantes distraccions cal enganxar el lector amb un bon principi i al final retorçar-li el ganyot, sorprendre’l amb un final original i amb un breu però intens final. El relat ha de ser com una muntanya russa una gran pujada al principi, obrir al lector moltes expectatives, molts interrogants que s’aniran descobrint al llarg de l’obra però al final encara es refuta la hipòtesi inicial. Res és el que sembla, una mica estil Hitchcock, reconec que el mestre del suspens així com la Sra. Fletcher son unes grans influències. El famós nus si pot ser mariner millor que millor ajudarà a mantenir l’emoció desvetllada en el principi i conduirà cap un final apoteòsic que és l’efecte buscat.
Tota aquesta feina s’ha de planificar molt bé. Si recorda fa uns minuts quan li parlava d’escoltar la Musa, has d’anar confegint un esborrany de l’historia amb els grans blocs qui es qui i que volen els personatges, què vull que passi i llavors cal anar cosint els esdeveniments per anar desgranat tota la història. Només quan tens tot clar dins del cap, com diem en el gremi “quan tens volant tots els ocellets dins del cap” pots començar a escriure, abans no sinó pots esclafar els ous abans de que neixin els pollets, no sé si em segueix... Miri, el veig una mica atabalat vaig a fer-li una demostració pràctica.
Em relaxo, faig estiraments de dits, de coll i m’assec. Escolto, em deixo anar, obro la ment i el cor...Em murmura...una Musa... en italià... un italià contundent, s’excusa, és la Musa de Mussolini al que inspirava uns discursos seus. Em diu que en realitat li dictava la llista de la copra però ja se sap que la interpretació és molt oberta i el dictador es veu que en això era una mica obtús. Intento captar el sentit, el meu italià està força rovellat...Sí, ja sona la flauta ja veig les localitzacions, els personatges, sento el seu dolor, la seva passió...els dits...comencen a moure...escric, escric....sóc un creador, sóc un geni!. Vol fer el favor de callar que em desconcentra?!. La màquina tecleja, tecleja, el rodet roda i el paper...El paper! Oh, visió fatal! És blanc, tot blanc! Estic bloquejat, socors. Bloquejat davant un full en blanc!!!! Sense tinta, sense sang. Moro, moro, moro.
(Fi de l’entrevista amb el gran geni de la ploma que malauradament ens va deixar amb la intriga si finalment havia pogut o no desvetllar el cant de la seva sirena).
30 d’agost 2010
Entrevista a Scriptman Bennet, escriptor d’èxit
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada