Tinc ganes de tastar la mel de la llimona sorda del teu do, res em fa a mi que no soni, ni quan ni fa sol. El cel blanc de vi degota amb els seus raigs porpres, amb gust de lluna amarga, pel trist hivern que fa, sense sol, un do de la mare al si de l'infant que gemega amb un mi ben mol
04 de febrer 2010
musicalment acolorit de calor
Etiquetas:
reflexions musicals
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Caram, quanta sinestèsia, quant de solfeig!... :)
Publica un comentari a l'entrada