"LA CASUALITAT"

LA CASUALITAT


Un concepte digne d’estudi sobre el qual s’han vessat rius de tinta. Per què passen les casualitats? Hi ha alguna explicació lògica, física, teològica... o una mica de tot plegat?.

És definible com: “Allò que pot ocórrer ara i aquí, de cop i volta, sense cap raó”, com si sorgís un xampinyó. Pluf! Tachán! Eccolà, la casualitat! Casualitat, coincidència, destí, càlcul de probabilitats...Mira que hi ha gent al món i hores al dia, minuts o moments per sortir o arribar a un lloc pel que el barem de possibilitats, sense previ avís, sense calcular de que et trobis amb algú en concret o et passi determinada en un determinat moment (una trucada, un test al cap, un llamp enmig del camp...) és il·limitat. Com diu el poeta “tot està per fer, tot és possible” doncs, amb la casualitat passa una mica això, sense preavís, com l’amor o la mort que l’atrapa al girar qualsevol cantonada d’un carrer qualsevol.

Suposem que s’han de conjugar tota una sèrie de factors perquè s’esdevingui. Com una alineació planetària que permet un eclipsi. És difícil però aquesta darrera, per contra, gràcies als avenços tacticocientífics si que es pot preveure i no la nostra protagonista. Pot aparèixer en qualsevol moment, qualsevol dia de sobte plom! Et trobes a fulanet pel carrer o en tal lloc (potser aquell dia no has torçat pel mateix carrer o has sortit una mica abans o després de casa o de la feina o potser aquell dia el bar on vas a dinar està tancat per motius personals qui sap si no compinxats amb el destí perquè avui i ara et trobis a tal persona que feia segles que no veies. El destí et deparava una “sorpresa”. Heus aquí la casualitat. El curiós del cas és que per més que la busquis que intentis provocar els esdeveniments no la trobaràs. La casualitat s’esmuny dels planificadors, dels maniàtics del control. Simplement, espera, ajupida, com les lleones a punt de caçar per quan baixen la guàrdia la presa, zass! Ja la tens a sobre i no et deixa temps per reaccionar. Normalment és una sorpresa “positiva” excepte que t’enganxi la teva dona amb una amant al llit. Ah, carinyu casualitat que avui he plegat abans de la feina. Ah, carinyu, casualitat que avui havia comprat un ganivet nou i ben esmolat... cornuts, eunucs. Això no és casualitat, crec...o enganxis el teu fill fent campana de l’Insti i fumant porros amb els amigots mentre la mare passeja feliç pel parc del bracet del seu amant:
- Eh, què hi fas tu aquí, Ràpid cap a classe aquesta nit em sentiràs, quan ho expliqui al pare....!
- Ostres, mare?! Jo no.. eh, i tu? Quan expliquis al pare què, que tens un amant?! Ja li explicaré jo. Fem un pacte, ara?.

Ja ho tenen això les casualitats, un efecte “sorpresa” de vegades un tan pervers. La casualitat, el caprici del destí, d’aquest pla traçat del continu d’esdeveniments que conformen la nostra vida ha fet que, precisament, avui i aquí em trobi amb algú inesperat, quin imprevist!.

La gràcia de les casualitats és poder-les explicar als amics, familiars, desconeguts a l’ascensor o mentre t’atraquen (o atraques, perquè avui dia amb la crisi...) per calmar els nervis.... Així, aquestes “gràcies del destí” serveixen d’anècdotes per trencar la trista rutina i són emprades també com a excusa i justificar-se del perquè no ha assistit o arriba tard fulanet a la feina, a la cita amb la noia del xat...”casualment he agafat un tren diferent del meu i just va i s’ha espatllat” “ho sento, arribo tres hores tard però no és culpa meva és culpa de Renfe, el tren ha arribat on time i el vagó sencer ens hem anat de festa a celebrar-ho, pagava el maquinista, sort que no fa la línia del Garraf” i com aquestes en trobaríem a grapats com la de ho sento “un ovni ha aparcat a la meva plaça i he hagut de fer una volta més per trobar un forat”...No trobeu que amb tanta excusa que comença per “casualment” sempre hi ha el típic cas perdut, patró dels impossibles, que atrau com si fos un imant totes aquestes “casualitats” ?. Ja torna a ser-hi el llardós de les excuses sonades i el jefe li riu les gràcies “Bé, passi però a la propera...” A la propera què tornaràs a riure-li les gràcies i quan em passa a mi ostres, llavors no te’n fa gens i pringo. Coi de pilotes. Aquest protohumà que atrau tots aquests fenòmens parapsicologics són la nova espècie anomenada casuapatològica una malaltia cada cop més estesa a la nostra cultura occidental, ja que a la cultura oriental totes aquestes casualitats i demés individus fenomenològics que belluguen se’ls cruspeixen.

Aquesta habilitat que tenen alguns individus ja era patent a la prehistòria on l’Homo Casualitus va inventar el foc “per casualitat” i el seu predecessor l’Homo Casualitor va inventar la roda “per casualitat” i la nissaga segueix i segueix fins a la meva àvia que ha trobat plaça en una residència pública “per casualitat” va morir la primera de la llista d’espera i l’ordenador va menjar-se uns quants noms... ostres no vull ni pensar el motiu real només us diré que ve de família siciliana...En fi, que tots contents ens hem deslliurat de la vella (de bon rotllo) i ella ha trobat el seu amor en una boca sense dents de Màlaga que va ingressar-hi també la setmana passada “per la mateixa o continua casualitat”.

A tothom li ha passat més o menys algun cop un fenomen “estrany”, inexplicable, inesperat al llarg de la seva vida. O no?. Diuen que la sort se la busca cadascú i és cert però les casualitats apareixen soletes del no-res, del pluff! Són incontrolables i imprevisibles. Tenen tants números de aparèixer com les errades dels preservatius (5%) o sigui són com aquests impredictable i “con+don” (amb+ do de la oportunitat, vaja) o almenys això creiem els profans en ciència quàntica i física nuclear (sense nucleols afegits). Però, sigui qui sigui qui mana “allà dalt” (Déu, vint, el sol, la lluna, els Marcianitus d’en Sisa...) sembla que pretén “obsequiar-nos”, les seves formiguetes amb “sorpresetes” cada tant. Be, en certa manera algunes “sorpresetes” són amenes i trenquen la rutina, com he dit abans, tant si són negatives com positives, encara que millor aquestes últimes. Però el que és innegable és que si la vida fos un plat de patates les casualitats en serien la salsa Brava o el Tabasc si m’apureu. T’aixeques pensant: què passarà avui? A qui em trobaré? Qui m’atropellarà? Però les casualitats fugisseres són punyeteres: si saben que les esperes s’amaguen. L’efecte sorpresa és la seva arma sense això no són res però quan l’aconsegueixen tenen un poder enorme tant que poden canviar-te la vida.

Quantes vegades no hem llegit això a la literatura? “Era tan bona persona fins que un dia va caure-li un llamp al damunt i es va tornar verd, lleig i dolent...” Bé, o arguments similars en positiu “Era tan gafe que li va caure l’únic test que la Sra. Ramona s’havia descuidat de enretirar del balcó quan va sentir per la tele l’avís de ventades fortes. Però al noi, aquell traumatisme cranial li va suposar una benedicció: des d’aleshores era capaç de veure les noies nues. És clar que quan tenia davant la seva mare la cosa empitjorava molt...” I tantes i tantes novel·les d’amor o de sang i fetge en que si no fos per les casualitats aquells dos no s’haurien trobat mai (per bé o per mal per enamorar-se o per assassinar-se l’un a l’altre, així sí, sempre recíprocament). La millor literatura, els grans clàssics oblidats a l’ostracisme, es fonamenten en les casualitats, sense els seus efectes “màgics” un llibre no té ganxo. Mireu, si no, aquest inici d’una novel·la de Balzac de la que, casualment, no en recordo el títol però si més endavant, per casualitat, el recordés ja ho s’ho diré:

“Emma Bovary vivía en su casa de pueblo con su marido. Tenía una vida aburrida, monótona, no era, ni de lejos, la vida que había soñado de joven que llevaría cuando fuese mayor. Ella quería ser artista del Moulin Rouge y vivir en una gran ciudad como París y no en provincias rodeada de gallinas y hombres sebosos con cara de sapo como estaba. Ella tenía ambición. Quería ser conocida, admirada, amada, envidiada por todos. Quería codearse con la élite, vivir en sus lujos, conocer a gente interesante a reyes, condes, duques, lo que sea con título y dinero, también quería conocer a la parte más bohemia y loca de la sociedad: artistas y mecenas, defensores de causas perdidas pero apasionados hasta la médula. Quería rodearse de sabios, de talento, de belleza para conversar con ellos en su salón, sobre pintura, literatura, música, moda y política. De ninguna manera habíia soñado que viviría en un pueblucho abandonado rodeada de viejos y energúmenos sin modales que la veían como una niña mona pero tonta. Ella valía mucho más, se merecía mucho más que quedar relegada a ser la Sra. Bovary, su mujer florero y sonreír como una tonta durante las aburridas cenas de médicos, curas y ancianos del circulo de amistades de su marido, la “crème” del pueblo.

Mientras cosía en su butaca cerca de la ventana esperando a que su marido volviera del trabajo se perdió en sus pensamientos cuando, de pronto (Notem aquest canvi, el “suddenly” anglés que introdueix un fet inesperat que trenca línia d’acció) alguien llamó a la puerta. La abrió y quedó atónita al ver a un ser muy extraño que afirmaba ser un tal Elvis de Graceland que venía a rescatarla de su desidia. Cuando el tal Elvis se dijo que si se iba con él sería su Reina del Rock en Las Vegas, Emma pese a no entender ni una palabra de todo aquello que el extranjero le decía le pareció que la trataría como a una reina y decidió irse con aquel galán del pelo en forma de ola. Sin dudarlo le tomó de la mano y ambos se perdieron corriendo por el camino que llevaba al bosque”.

Veieu el que us deia? Elvis picant a la porta d’Emma, mira que hi havia portes per trucar i va i truca a la seva. Com hi havia anat a parar allà? De casualitat: per un forat de cuc, amb una nau espacial, caminant per sobre de l’Arc de Sant Martí, per un error del guionista o per uns papers barrejats? Tan se val. Va aparèixer així, com un bolet, pluff! Ja la tenim muntada. Tot i que a Emma no li va saber gens de greu ans al contrari però Elvis aviat se’n penediria d’aquella toia assolellada i no va trigar ni un parell de setmanes en enviar-se-la a Charles “a tota pastilla” (mai millor dit) i tot seguit va fixar-se en una mossa de plastilina una tal Cher que podia ser candidata a la nova Reina del Rock.

Veieu com, doncs, les causalitats obren un espai al morbo, a noves dimensions abans no imaginades. Penseu en la descoberta d’Amèrica si no. Gràcies a aquesta el Sr. Mc Donald pot vendre les seves hamburgueses que d’altre manera els indis se l’haguessin menjat a ell amb patates i s’haguessin fet un bon postís amb la seva perruca de rínxols vermells. Un altre cas més.

Mireu, per exemple, jo avui no havia de ser aquí dient-vos tot això. És estrany, sabeu? però si m’hi he posat era per donar-vos un altre cas recent i personal de “casualitat”. Jo avui resulta que m’he trobat pel carrer a una parella que s’acosten i em pregunten per una adreça, per casa meva?!). No us sembla estrany?. Algú que no has vist mai, ni coneixes de res, se’t atansa enmig del carrer per demanar-te si els pots indicar una adreça que busquen. Mira que hi ha gent al carrer i et pregunten precisament a tu com arribar a casa teva, donant-te l’adreça exacta, de la que acabava de sortir feia uns minuts. Sí, ho reconec, aquesta en concret ratlla la supracasualitat. En aquests temps de crisis no et pots fiar de ningú, així que després de indicar-els-hi la meva adreça els vaig seguir de prop. Eren un matrimoni de mitjana edat, ben vestits, però mai se sap amb aquests temps que corren...Quan van ser davant la porta, van trucar al timbre. Els vaig sorprendre per l’esquena. Sí? -vaig fer. S van girar sobresaltats i quan em van veure van fer, tranquil·lament “Ah, és vostè, quin ensurt!, ja l’hem trobada gràcies”. Val a dir que educats ho eren. Llavors em van dir que eren notaris que venien a dur una notificació a la propietària de la casa (o sigui jo) perquè li corresponia una herència d’un familiar (que jo ni sabia que tenia) que residia a Amèrica (una mena d’Indiano terratinent o no sé què que s’havia enriquit qui sap com però que havia mort sense cap altre familiar més directe així que van anar descartant fins a trobar-me a mi).
Voleu saber com s’acaba la història?. Doncs, com ha començat. Vaig heretat una cabra. El meu signe del zodíac és Àries (o sigui cabra). I què, doncs coi! Precisament! Ironia del destí o casualitat? Encara hi dono voltes...


© Carme Folch

"BUIT" diàleg teatral

BUIT

Un home (H) i una dona (D) al terrat d'un edifici. Quan ell fa el gest d'enfilar-se, ella l'agafa pel braç:

D- No.
H- Deixa'm.
D- No!. No t'hi llencis.
H- Per què? per què m'ho fas? estava decidit.
D- Tu ho has decidit, com sempre.
H- Ja hi som!. Justament ara, per aquí sí que no hi passo.
D- Perdona?
H- Que prou!
D- No, jo dic prou!.
H- No, ho dic ho i s'acabat.
D- Ho veus?
H- El què?
D- Sembles idiota.
H- A sobre, insulta'm.
D- T'ho mereixes!
H. Prou!
D- No, prou tu!
H- Manaire!
D- Imbècil!
H- Histèrica! (la dona fa el gest de marxar). Au sí, això, fuig. Quan et diuen les veritats a la cara la nena fuig molt bé...
D- (s'atura en sec). D'acord. Tu primer, visca la igualtat. Els burros primer!.
H- No, millor passa tu bombonet i veure com s'esclafa el teu cul de bruixa a l'asfalt...encara riuré una estona abans de morir.
D- (somica).
H- (sorprès) Plores? Plores! Au va, ja saps com em poso quan em duen la contrària...Les senyoretes primer (amb to antic, com un iaio).
D- (amb cara de satisfeta d'haver guanyat. El mira d'una manera misteriosa. Tanca els ulls i salta daltabaix).
H- Bruixa egoista!

FOSC


© Carme Folch

"La ceremonia del te"

La ceremonia del té

El buen sexo es como el té intenso
A pequeñas tazas y sin condimentos
Calentito, sensual y silencioso
Se saborea mejor, gozando del momento.

Hay muchos tipos de té
Casi tantos como países
Pero las hojas se han de manipular con ternura,
Acariciándolas como a una bella escultura.

Los orientales respetan la ceremonia del té
Por eso son tantos amantes y tantos millares
La ceremonia del té, como la del amor,
Necesita unos participantes entusiastas y aplicados
Que se rindan al calor del ritual sagrado.

Unos cuerpos hervientes, como el agua de la tetera
Se entrelazan tal hojas de té, en simbiosis,
Acaban formando un cuerpo, un sabor intenso.

El té como el sexo relaja y excita.
Ese ceremonial que colma de placer sus adeptos
Anhelosos desean repetir la ceremonia ancestral
El sexo y té un caliente; sensorial ritual.


© Carme Folch

"La pluja ens mullarà només el que deixem que ens mulli. Podem ser impermeables a tot" C. Folch

La vida sigue... ¿la vida sigue?

"Cuando cambias la BBC (Bodas Bautizos y Comuniones) por la DDE (Divorcios, Defunciones y Entierros) es que la cosa se pone fea..."

Dissabte a la nit, una torrada...

No pot més. Vomita. Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba, una altra torrada. Tona ve de Barcelona on ha estat de festa amb els col·legues. Té el cap ennuvolat. No té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substàncies. Ho ha passat bé. Se sent bé, de sobte l’envaeix una sensació nova, creu haver trobat l’amor, desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.


Sent el seu cos lleuger com si flotés. Vola per la carretera dins la seva nau de segona mà. No s’atura enlloc, les llums verdes li donen ales. Es sent feliç, lliure, no pensa en res. Li agradaria conservar aquella sensació per sempre, que se’n pogués tallar trossets i fer-hi capsuletes per prendre en els moments durs per fer-los més lleugers, més zen. Com una aspirina que t’alleuja el mal de cap però que els seus efectes tinguessin més a veure amb l’humor. Píndoles del bon rotllo. Bé de fet era una experta en pastilles per tractar el mal humor i la seva amiga, la farmacèutica, li en proporcionava en dies durs com aquell. Ara estava com nova però sabia que aviat la química positiva s’acabaria i començarien els efectes secundaris, la pesantor, la somnolència i aquells malsons i formigueigs per tot el cos. Tan se val, el moment s’ho valia. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap. Una pastilla d’efectes eterns potser. Seria genial.


Les imatges de la nit apareixien a ràfegues dins del seu cap, com les de les llums dels pocs cotxes amb els que es creua. Ja quasi ni recorda que de poc no surt, no en tenia ganes, sort que la Sílvia havia insistit tant si no estaria a casa sola, amargada, menjant-se l’olla. Ara ja ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. “El món és meravellós!”- Pensa. Encara no havia tornat a casa que ja estava planejant un altre nit com aquella. “Cal repetir-ho més sovint”- es diu. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen: “ja s’afaita”. Tona pot tornar sense donar explicacions de res. És tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen, segur. La mare amb un ull obert, com si la veiés i el pare ronca a pota-solta”. “Aquells ulls, aquella veu, quines mans!... espero tornar-lo a trobar la propera vegada” somieja mentre s’esforça a recordar el noi amb el que havia lligat a la discoteca aquella nit. “Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré. Quina nit, quina calma....”.

Un stop i una corba tancada obliguen a reduir la marxa un segon, tot just per poder rectificar la maniobra. Gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i un altre, aquell que tant li agrada el de “les gepes del camell” quan de sobte, Zas! Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull , les cames li fan figa fruit del que duia al cosa més l’ensurt que acaba de rebre. És allà, ja el veu. Un gran volum immòbil. S’acosta i el volum pren forma. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. Se li regira l’estomac, vol córrer però les cames no li responen, se sent clavada a terra, maleïda, condemnada per sempre més. Té el cap emboirat, tot ha anat tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta i marxar, així haurà complert. Sí, això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s i menys entrar en la seva nau de dues portes. Millor que el dugui assegut al maleter. Ho havia vist en una pel·li, la idea li va semblar bé llavors: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. Decideix que serà el millor i més ràpid. Obra el maleter i hi ajeu mig inconscient. Amb la porta del maleter de darrera oberta no veu res: ni el que ve al darrera ni si l’home està bé i si encara hi és o l’ha perdut pel camí. Procura alentir la marxa i agafar les corbes amb suavitat. Segueix endavant. El cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Se sent confosa, els ulls se li tanquen en aquells minuts tan foscos, tan durs, el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.


La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble de l’establiment, just darrera el cotxe patrulla, sap que sempre els troba allà prenent un cafè a la terrassa. “Semblen robots”, pensa. Quan surt està contenta. Les ofertes eren bones i encara li han sobrat uns quants euros que li aniran bé per la farra de la nit. Agafa les bosses de la compra i amb una mà obra la porta del maleter. “Cada dia hi ha menys gent i menys llum en aquest súper”. Quan les va a desar, el veu, allà arraulit, mort. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro masegat. El món li cau al damunt. Li entren basques, li roda el cap. Vol fugir, comença a córrer però no pot, és massa fort. No pot ser. Torna enrere, per assegurar-se que no és cap malson. Continua allà, arraulit, en silenci, fred.. Qui és i que hi fa allà?. No entén res. La seva boca s’obra de manera automàtica i comença a cridar a demanar ajuda, de seguida ve gent corrents i els robots, els policies que estaven esmorzant tranquil·lament a la terrassa com cada dia. Mentre arriben pensa que es despertarà o que és una broma d’aquelles que fan a la gent en aquells programes en que amaguen una càmera oculta. “Segur ara aquests “policies” seran actors i de seguida em portaran el ram de flors, aplaudiran tots i riurem, mentre em moro de vergonya”. Segur.

Arriben tots, uns criden els altres també, els policies m’amenacen, m’obliguen a posar-me contra el cotxe amb les mans al cap. M’amenacen amb les armes mentre criden a reforços. “Jo no, jo no...” Tona no entén res del que ha passat en qüestió de segons. Tremola, té nàusees. És casualitat, una broma pesada del destí? Algú li vol mal? L’han confosa amb algú altre. Segur. Ajuda, ha de buscar ajuda aviat, algú que l’escolti, que no li cridi, que l’entengui. Repassa els possibles salvadors dins del seu cap mentre les llàgrimes li corren galtes avall. Es nota la gola seca, no pot ni parlar. Tothom l’acusa amb la mirada. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? I per què a ella, al seu cotxe?. Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res, no sent res. S’ha tancat com una tortuga dins la closca intentant esbrinar el per què, el com i quan... repassant la seva vida si havia fet mal o devia alguna cosa a algú i no es recordava mentre la policia li anava fent tot un seguit de preguntes i més preguntes. No sentia les paraules només sentia uns molestos grinyols, com violins desafinats, que no la deixaven en pau, no la deixaven pensar. No podia pensar, El cap era com si se li hagués després de cos, com si flotes per sobre les espatlles, no el dominava, els ulls li pesaven, les cames i els braços eren de plom. Confusió, fàstic, ràbia i terror. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per què!?. Els agents la retenien esperant els reforços. Tona se sent traïda, atrapada, engabiada com un ocell, impotent i perduda, retinguda i imputada contra la seva voluntat. Vol la mama.

Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap li continua rodant. Prou!. No pot més. “No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. “No és meu”?. Quina frase de dir en aquells moments, ni que fos el diari del mati que algú ha deixat en el seient del costat del bus i quan a algú el vol agafar fa un gest per educació al que Tona sol respondre “No és meu” com dient “ja el pot agafar, ja” . Com es diu d’aquelles coses de les que unes vol desprendre, com el diari, un cop llegit ja no serveix. Doncs, igual el mort en el seu maleter no serveix, fa nosa, no el vol, necessita lloc per posar-hi les bosses de la compra i aquell bony que s’hi ha trobat li ho impedeix. Aquella frase estúpida era l’únic que aconseguia articular amb més o menys contundència “no és meu” en aquell moment equivalia a “jo no ho he fet”, “sóc innocent”, “algú em vol fotre”, “la víctima sóc jo”... i d’altres per l’estil. Tot allò que volia dir però no podia i que amb aquella estúpida afirmació pretenia donar a entendre. “un mort d’usar i tirar” se li escapava el riure amb l’idea. El sarcasme era una de les seves millors armes en moments difícils però aquells “robots” amb cara de pocs amics no estaven per monsergues. Arribava la cavalleria. Més llums blaves i sirenes. Més agents, més preguntes, més mirades inquisidores i xiuxiuejos.

D’entre tants robots d’uniforme blau en destacaven un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els agents m’emmanillen, cap el cotxe. Estic llesta. Les sirenes em destrossen el cervell. La ressaca! Prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.

Mentir, un tema recurrent (ai, menteixo, no ho fem mai. Menteixo)

Mentir. La Mentida. Us sona? qui no l’ha usada mai, ni que sigui de les blanques (les piadoses), aquelles que ni ho són per poca mentida i malícia que en elles que hi ha. Jo he mentit. Tothom ha mentit. Qui digui que no ho ha fet mai....menteix.

Eva i Adam ja mentien, qui sap si inclús Déu va mentir sobre el Paradís, ai que em fico en un merder...però ara dic veritat, veieu quin panorama, quina complexitat. On és l’equilibri?. Les mentides no sempre són dolentes ni negatives. Hi ha mentides que desmarcaren la ironia i la hipocresia de les mitges veritats. Hi ha mentides que diuen més veritats que la veritat mateixa. Irònic, demencial? Potser sí, però és cert. Quina paradoxa, no creieu?.

Us estic atabalant, perdoneu. No volia. Menteixo. Un altre cop. La mentida tindrien que rebateixar-la amb un nom més adient, més verídic. Afrontem-ho, és un recurs d’ús diari i universal, arriscaria a dir que és l’estratègia que més usem en la nostra vida. Aquesta té un efecte additiu, un efecte Pringle (no vull fer publicitat, no em paguen per això, de fet no em paguen per res, ho faig perquè vull. Mentida, perquè ho necessito. Mentida, perquè ho he de dir i punt, sinó rebento). Però tornem a l’efecte Pringle: "cuando haces pop ya no hay stop" . És a dir; qui atura a un mentider quan comença a bastir un castell de cartes per tapar mentida sobre mentida?. Alguns direu, doncs jo menteixo quan vull i també puc aturar-ho... (mentida!).

Stephen Glass us ho podria explicar molt bé en algun dels seus articles (http://es.wikipedia.org/wiki/Stephen_Glass). Acabo de veure la seva historia per la tele. Per cert, la tele, les arts més mentides, sabeu? Son ficció, aparença, representacions de la Veritat. Els mitjans de comunicació venen ficcions per maquillar una veritat. Una veritat incomoda o una mentida més gran?. L’ésser humà menteix, és innat a la seva natura així que fins i tot menteix per dir la veritat perquè la Veritat ningú sap del cert que és, pel què intentem dir el políticament correcte per ser acceptats tot i que per dins sabem que el que diem no ens ho creiem de debò, almenys no ho juraríem perquè tot és mentida en el món en el que vivim.

És clar que la mentida té efectes terapèutics, sabeu? Per això és tan utilitzada. Quan la gent anava a la església a “confessar-ho tot” o actualment es va al psicòleg qui diu als individus que ens escolten tota la veritat dels seus actes del seus sentiments. La natura humana pot ser terrible i en maquillem la major part per por que no pensin que estem pitjor del que estem, pel que preferim ser uns bojos mentiders a uns bojos sans (aquests darrers són molt perillosos, visionaris en deien i els cremaven a les fogueres...).

Mentim. Mentim als clients per guanyar-nos-els, mentim a les noies per lligar-nos-les, mentim als nois per no ferir la seva virilitat, mentim al cambrer quan ens demana si tot ha estat bé, mentim al policia per evitar que ens posi una multa (no si jo no anava tan de pressa, no si jo no vaig begut i menys amb un cotxe robat...). Mentim a la parella quan afirmem no tenir cap amant o que no fantasiegem mai amb algú altre...No sé si jo sóc jo, si em dic així o si el meu DNI és legal. Quin patir. Mentida! No pateixo gens o potser sí. Els polítics menteixen a l’electorat per obtenir els vots, els jefes sobre l’imminent augment als empleats per que treballin més i millor, els empleats sobre el seu excel·lent rendiment als seus caps per obtenir un augment, els fills als pares, els germans als germans, els amics als amics, els productes de bellesa menteixen a les lletges que creuen en miracles, menteix el trampós a l’innocent, menteixo jo escrivint amb faltes d’ortografia simulant un altre persona, però qui sap si Pompeu ens mentia...?. Inclús ho fa el gos a l’amo. No! no té ganes d’anar a buscar el pal o la pilota que li has llençat. Només ho fa per educació. No té ganes de deixar-te en ridícul. Qui en el seu sa judici aniria a buscar un pal o algun altre objecte que et llences un pallús ple d’il·lusió i esperança, algú que es creiés superior per més animal que fossis. Pobre il·lús!. El teu amic ho fa per compliment i per endur-se una bona salsitxa extra, de premi.

Qui més menteix i qui millor ho fa més amunt puja en l’escala social pel què, de retruc esdevé més envejat i respectat pels altres que menteixen a l’afirmar que no els importa compartir la seva sort (ui si, ara em discutireu que hi ha qui puja pels propis mèrits, o era mentida?). Menteix i menteix, puja i puja amunt, més amunt, més amunt....on la caiguda serà més ràpida i profunda als Inferns (p.s l’infern, el cel, conceptes que assenyalen una gran veritat que emmascara una gran mentida, com el Pare Noel però seguiu mentint als vostres fills, que no perdin la il·lusió, pobrets). Fins i tot ens menteix la nostra ombra quan es mostra més gran, més allargada i més negra del que en veritat és.

No us prenc el pèl i si sou prou llestos sabreu acceptar, o no, el meu discurs. Les paraules se les endú el vent però els idiotes pesen massa per a què els envoli... Quina certesa!.