EL TEU COS, LA MEVA PÀTRIA

Les meves mans com vaixells

Suren en el teu cos lluent, la meva pàtria.

Van a la deriva, recorrent la teva pell,

La geografia del teu cos: el teu tors,

Les teva espatlla, la teva cara,

Les teves cames gruixudes, braços forts

Que m’envolten mentre em perdo

en el teu mar de pell plàcid i immens

que s’esmuny sota els meus dits i es revolta

a cada besada, a cada carícia meva esdevenint

un oceà enfurit que es mou a batzegades

gronxant-me violentament, devorant-me,

fent-me teva sense salvació ni treva.

Jo m’hi deixo anar, els sentits m’exploten:

Ara suro, ara m’enfonso, ara emergeixo de nou

En la teva pell, recorrent el teu cos humit, excitat,

Que em respon les carícies amb d’altres tendres,

Passionals, viscerals, complaents, tot delerós de mi.

Tot es remou. El món som tu i jo. La nit ens ofega.

Vull fondrem amb la teva olor, les teves formes masculines,

Càlides, fortes, lluents, com un tità delerós d’amor.

Goso creure per uns instants que t’he fet meu però al mirar-te

Ho veig clar ets tu qui m’ha conquerit, jo hi he consentit, extasiada,

Seduïda per les teves mans que com crestes d’ones m’acaricien tota,

A la deriva em sento, nàufraga d’un amor profund i immens com el nostre.

M’has conquerit amor, m’has fet teva, plaent de dolor et busco, et desitjo,

M’enfonso en tu, sense paraules, només el silenci i el rumor de l’amor

D’uns cossos delerosos que es busquen sota els llençols de l’oceà passió,

Amb la lluna, com a espectadora d’aquesta nostra escena d’amor, que ens observa

Tot agitant,  amb la seva enveja encara més l’oceà que ens engoleix com la fosca nit.

© Carme Folch, 2012

RÁFAGAS DE SILENCIO


No sé escribir ya.
Sin expresión, ni sentimientos.
El ruido silencioso en mi cabeza
Me tormenta causando un sufrimiento
Peor que los cielos más inaccesibles
O los más hambrientos y sulfúricos infiernos.
Cuando escribir es sólo ruido vacío, yermo,
Es mejor callar o incluso, amar sin miedo.
Pero ya no puedo.

No puedo,
Pues temo que, al igual que a mis palabras,
El silencio me oprima y se vuelva pesado hierro
Que me aprisione y me apague y el amor
Se rompa añicos al tocar el suelo cual espejo,
Acarreándome siete años de áspera soledad
Silencio frío y olvido eterno.
No sé amar, ni escribir ya:
Rompo la pluma y callando muero.



© Carme Folch, 2012

PLOU FOC

Plou el cel en la meva ànima,
Plou foc damunt dels ulls
del mortal que no veu lluny.

Tancat en aquest sarcòfag en vida,
Inspirant el poc aire viciat de mort,
que pel minúscul forat s'esmuny.

El mar s'asseca,
La terra es torna erma,
el cel enrogeix d'enuig.

El final s'acosta, el final no és lluny:
Lluitem o Morim!
Cridem o emmudim!

Ara o Mai...


© Carme Folch, 2012

"CORAZÓN ROJO" Primavera poética 12

ROJO,

QUE TE QUIERO ROJO.

CORAZÓN LOCO,

PALPITANTE DE AMOR.

CORAZÓN ALEGRE,

CORAZÓN VIVO...

¡CORAZÓN ROJO!

© Carme Folch, 2012

Fill de Natura

Noia ara ets dona.
La Primavera et fa renéixer
Les ànsies de ser mare,
En el teu ventre ara buit.

Dona, ara et sents dona.
El sol càlid abraça el teu sexe
Les flors i els seus aromes
Fan sentir que la vida et crida.

Dona, ara et sents mare.
El ventre nu sent que la vida clama
Tot cercant omplir el teu ventre
Per engendrar el fill que el teu cor reclama.

Mare ara seràs mare.
La vida genera vida com la Natura mana
Un acte generós, un acte d’amor,
Un acte natural que fa girar la roda
Tal com la Mare Natura així proclama.



© Carme Folch, 2012

PERDIGONS ESCÈNICS

L’actor magnífic a l’escena
Llueix sota els focus.
Tot dret, ben empolainat,
Avança heroic vers la platea
Amb un braç alçat i vigorós.

Respira fons, a punt està
De fer un gran parlament,
Una declaració revulsiva
Del seu estat intern,
Gens monòdic ni pretensiós.

Comença la monserga,
Les paraules brollen cadents
I punyents d’entre els seus llavis
quan de sobte,
un perdigó humit i rodó,
ataca sense avís ni criteri
a l’espectador amatent que
l’escolta a primera fila.

El senyor queda immòbil,
Garratibat per l’atac,
A mig moure però quiet
Al rebre el regal actoral,
Vol increpar-lo, moure’s per
netejar tan loquaç salivot
mentre els qui l’acompanyen
que han estat testimonis muts de
l’escena de platea s’aguanten
el riure per no ofendre al Magnífic.

L’actor Rei acaba el parlament,
Un silenci sepulcral, la gent l’escolta
Ignorant de la seva sort, ignorant del
Regal que l’artista ofereix a públic entregat,
Que el venera des de la primera fila.
Acaba la funció, aplaudiments, salutacions
I llums. L’ànima de l’actor, les paraules
Se’n van dins la ment dels espectadors però
n’hi ha un que se’n va amb més sort,
un perdigó gros i humit del seu ídol al mocador.



© Carme Folch, 2012

POST SCRIPTUM

L’escriptor (E) i la seva Musa(M) davant d’un full en blanc


E: Avui dia n’hi ha molts.
M: Masses…
E: Això no és bo
M: Masses veus per no dir res
E: És normal, és a l’abast de tothom.
M: Escriure és gratuït
E: Podríem dir…
M: Tot i que expressar-se per escrit correctament costa,
E: Ja que no tothom pot fer-ho
M: Molts no saben el que fan
E: No és només deixar-se endur
M: Acabar omplint papers a la babalà.
E: És més que això!
M: Escriure és un art a l’abast de pocs.
E: Malgrat molts no ho saben.
M: Com saps si ets o no ets bo?
E : No tothom sap reconèixer que no té el talent necessari.
M: Però això es nota, la veueta t’ho diu.
E: No saben escoltar la veueta
M: Alguns la interpreten malament, quan et diu: No ho facis!
E: Quan et diu: inútil, tros de merda amb potes, no saps escriure !
M: No em destrossis, animal, tros de merda seca!
E: No es donen per al•ludits i continuen…
M: Continuen escrivint sense fre.
E: Malgastant un temps preciós que mai recuperaran.
M: Per la seva tossuderia.
E: Per aquest instint humà mediocre
M: Per aquestes ànsies d’ensopegar amb la mateixa pedra dues vegades.
E: Els humans són ben rucs.
M: Quin animal (no humà) ensopega dues vegades amb la mateixa pedra?
E: Som cobdiciosos, volem abastar més d’allò que ens pertoca.
M: Cap ni un, on s’és vist? Potser es deixaran matar, per rucs, per poca traça, però mai ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Abans morts!. Són ben vius els animals.
E: No sabem parar. Malgrat ens n’adonem i tot i així seguim fent malbé el món amb
M: L’art és ben concret en aquest aspecte. O és o no és, no hi ha un segon intent.
E: El reciclatge. Tot és reciclable avui dia fins i tot la merda en art
M: Abstracte sentiment, la sensació que em deixa
E: i veure com alguns s’exciten contemplant-la merda. És merda, idiota! Què no ho veus ? És un coi cagalló sec emmarcat i penjat!. Res més! Com s’enganyen!
M: Tant d’inútil, junt. Com es pot fer un sacrilegi, igual? Sense treva. Tants i tants segles amb la mateixa monserga...
E: No m’escolta ningú, per què seguir?
M: parlant a la paret, acabo parlant a la paret. Em sento buit.
E : No m’inspira res. Això no és bo. Tenir tant de talent concentrat en …
M: La meva persona grisa, un artista, tancat en un cos de plàstic, insensible
E: Un sarcòfag buit. Quin sentit té ?
M : Ple d’errors, imperfecte, arrogant, egoista, un desperdici.
E : Tan d’esforç en un femer. L’obra efímera és merda efímera, en el meu cas.
M: Un artista buit, mut, cec, sord a la vida. Un impostor.
E: Un impostor que es vol fer passar per artista. Mireu-me!
M: Davant d’un full en blanc provant d’escriure
E : Sense saber què dir. Ningú m’escolta, mai ho han fet.
M: Omplint fulls i fulls de grisor, d’un negre diluït sense essència, sense missatge.
E: No tinc veu, no tinc res. És ben trist. Tant de talent...
M: Només cremo.
E: Natura morta.
M: Despullo arbres i després cremo els papers blancs embrutats per mi.
E: No té sentit.
M: Cap sentit possible.
E: Escric la darrera paraula de la meva obra inexistent:
E: Calla.
M: Calla. Post Scriptum: Mor.

© Carme Folch, 2012

"Las peripecias matutinas de Gregory K."

Gregory K. dormía plácidamente en su cama. De pronto sintió una especie de malestar, se revolvió en la cama, intentó abrir los ojos pero no lo consiguió, intentó chillar pero notaba que algo le cubría la boca, levanto sus brazos para pedir ayuda y vio como sus dedos, toda su piel se fundía en una masa pegajosa y aforme, sus dedos desaparecían bajo aquella capa que empezaba a taponarle la nariz. La sensación de ahogo y desconcierto le arrollaba. Luchó contra su cuerpo, contra aquel tejido que lo recubría, contra aquel ser que le había robado todas las cavidades y separaciones fundiendo su propio tejido en un continuo sin tregua, sin recodos, sin orificios, dando a Gregory K. la apariencia de un saco.
De pronto se encontró sentado en la cama, sudoroso y chillando como un poseso. Había sido una pesadilla.
Alargó la mano y cogió la ropa que colgaba en una silla cercana a la cama. Se puso los calcetines y sus pies se volvieron granates como ellos; su camisa entonces sus brazos y torso se dibujaron rallados como e una cebra; se puso los pantalones para poder salir corriendo de allí y sus piernas estaban oscuras. Su cuerpo era su traje y él como un enorme camaleón. Salió a trompicones de aquella habitación mientras se quitaba la ropa a toda prisa.
Llegó al lavabo dispuesto a mirarse en el espejo. Se disponía a dar la luz cuando vio que el interruptor se hallaba a varios metros de su cabeza, le recordó la visión de un turista que mira a un rascacielos infinito. ¡Había encogido! Gregory K. se frotó los ojos con furia. Deseaba limpiar su visión, despertarse, pero… ¿aún estaba soñando? ¿Estaba enfermo? Regresó a su cuarto y cayo al abismo.


© Carme Folch, 2012