TEIXIT D'ESPERANÇA

Teixit d'esperança

Diuen que l'esperança no mor mai.
Sóc eterna com els àtoms en l'espai.
Cor feble, fetge malalt, pulmó foradat,
ni vosaltres no em podreu condemnar!
L'amistat i la solidaritat amables virtuts vitals,
Matèria etèria, cossos cerquen altres cossos,
Un donant de generositat reviu en un trasplant.
Amb el cos regenerat, tinc una nova vida per davant!

© Carme Folch, 2011 (amb motiu de la Marató de TV3)
http://www.locantich.cat/2011/12/teixit-desperanca-poemes-per-la-marato.html

"ESCRIC UN NO DIR RES"

Escric un no dir res
Sense res a dir
Només embrutar paper.
Escric un no dir res
Amb la pesantor de l’acer
Al cor i un nus en l’ànima.
L’angoixa de l’existir
En un món cec i sord, al viure.
Vacant d’il•lusió, sense alè,
Sense plans per a construir res.

Escric un no avui buit
Amb un passat present estàtic
I un futur incert enlaire.
No són mots durs ni cínics
Són proves tangibles del podrit,
Tot plegat minúcies reivindicatives
En el paper, solament taques opaques.

Escric un no dir res, dient ja massa
I el silenci en els mots que retrunyen
Traeix els planys de l’Home
En un món englobat que gira i gira
Com una adés servil, adés rebel, màquina més.


© Carme Folch, 2011.

TIME’S UP

El Ocaso ha llegado.
Es hora de volar,
Dejar atrás el pasado,
Afrontar un futuro singular.

La aventura del mundo
Abre la puerta de par en par,
Me llama y yo acudo
Pues no la puedo ignorar.




© Carme Folch, 2011.

INMATERIAL

Escriuré en silencis per dir: “T'estimo!”.
Escriuré en nombres per dir: “T'enyoro!”.
Escriuré en dibuixos per dir-te,
Un cop més, que no puc escriure
Ni un mot sense tu, perquè tu
Ets la tinta i el recipient,
La ploma i el paper.
Tu ets les quatre lletres d'Amor
I el foc clamorós de Prometeu.
Tu vida meva ets el meu alè,
La meva guspira d’energia còsmica,
El Big Bang que em desencadena.
Estimem, t'ho prego, i no tallis
Segles d'evolució continua i serena.



© Carme Folch, 2011.

DEFUGIR EL TEMPS

Ha arribat el temps de criar el demà,
Ha arribat el temps de proveir el futur,
Ha arribat el temps d’alletar el Temps
Com si fos un infant petit i perdut.

Ha arribat el temps d’agafar el temps ben fort,
De no deixar-lo avançar, ni amb la mort.
Ha arribat el temps de treure el cap del forat
I mirar cara a cara la vida, la realitat.

Al final, covards i valents junts es podreixen
Sota terra, trepitjats pel mateix Temps alat.



© Carme Folch, 2011.

NULIDADES

Disipé las nubes del cielo
Para ver qué escondían
Y me encontré cara a cara
Con la NADA.

Abrí las aguas del mar
Para ver que ocultaban
Y delante de mí, allí estaba
El VACÍO.

Escarbé la tierra con mis manos
Recorriendo su profunda garganta
Y de pronto quedó al descubierto
El HOMBRE que yacía allí enterrado,
Sepultado bajo el peso del TIEMPO.



© Carme Folch, 2011.

PREGNANT

I’m pregnant of emptiness.
I’m pregnant of doubts.
I’m pregnant of fears.
Indeed, I’m a human being.

Cannot talk,
Cannot move,
Cannot breath,
Cannot live.

I’m pregnant of ice.
I’m pregnant of steel.
I’m pregnant of a could soul
A body with petrol in veins
Instead of blood.

I’m pregnant of anger.
I’m pregnant of disease.
I’m full of nothing.
I’m a human being.



© Carme Folch, 2011.

KILLING HOPE

Heaven’s fallin´
Globe is breakin´
Man is thinkin´
“Now I’m sinkin´,
Lost in cosmos
As a damned spirit”



© Carme Folch, 2011.

ANGUSTIA

Drogados mis recuerdos
Sólo me queda la angustia
De hoy y el desconsuelo
Del oscuro incierto mañana.

Un rostro sin ojos,
Un pecho sin corazón
De un alma desventurada,
El cielo arde en llamas.


© Carme Folch, 2011.

RETROCEDER EN EL TIEMPO

Me gustaría retroceder en el tiempo
para poder decirte que te quiero.
Me gustaría retroceder en el tiempo
para poner fin a este sufrimiento.

Me gustaría retroceder en el tiempo
y volver a aquellos días, ahora muertos,
de juventud y alegría jurándonos amor eterno.
Me gustaría retroceder en el tiempo
a otro mundo con otro firmamento.

Atrás, atrás, atrás....
cuando la tierra era océano
y mi canario un dinosaurio.
Para bañarnos desnudos
en el magma del fuego primigenio.



© Carme Folch, 2011.

PARKERSIZING...

Men are devil
And I like the Dark side Evil.

*******************************

Said the men:
There’s not enough water on sea
To calm my thirst of She.

Said the women:
There’s not enough land on earth
To go away from these octopuses.

So I say:
The day men and women
Want the same, It will be a blame!

*************************************

I love men with clean white teeth
If u doesn’t have them, you are not for me.
I love men with clean hair and clothes
If u don’t have them, you couldn’t be worse.
I love men wise, wit and kind,
I you are not, just don’t stand by
If u are a nice man, gentle and polite
Please come here, at my side!


© Carme Folch, 2011.

PARENOSTRE DEL BEVEDOR

Dry Martiny que sou en el cel
Sia santificat el vostre nom
Vingui a nosaltres el vostre efecte
I faci’s la vostra voluntat
Aixa, en la Terra com ens duus al Cel.

La nostra copa de cada vespre
Dóna’ns-la avui també
I perdona’ns del bar el compte
Aixa com nosaltres beneïm al cambrer
I no ens deixis caure en l’abstenció
Ans lliura’ns de l’aigua.

Salut!.


© Carme Folch, 2011.

AGOST

Agost 1
  
Hi ha mil maneres d’arribar al cor d’una dona,
Però, amic meu, reacciona, no perdis el temps…
El més efectiu són les joies, les flors o els calers.
 
  
Agost 2
  
Si els homes estiguessin fets per l’amor
Tindrien el cor d’un tamany proporcional
A d’altres òrgans, al sud, més emprats,
Hi esteu d’acord?

Agost 3

Si el meu gos fos un home
No em duria les sabatilles…
Me les hi faria dur.

Agost 4

Sóc una gata que udola a la lluna
Sóc una gata de pell bruna
Sóc una gata jove i rabiüda
Sóc una gata que fuig d’altres bèsties peludes.

Agost 5

Si jo fos un dofí, nedaria al blau marí
Si jo fos un ocell, volaría lliure pel cel
Però sóc la teva estimada i em pertoca
Escalfar-te el llit en la foscor de la cambra.

Agost 6

Tant d’amor que sents per mi
I només m’has escrit un trist “Hola”.
Si m’estimessis de debò,
Del sopar, me’n pagaries el compte?

Agost 7

L’aire que em xuclen els homes
Me’l torna el mar, la atura; la llibertat.
La mel que m’agren els homes,
Me la torna el sol, el cel; la libertat.
Tant de món i ens xuclen la vida,
Tant de món i el seu amor ens afixia,
Tant de mar…per què no s’ofeguen ja?!

UN PAS MÉS (Agost 8)

Un pas més i al davant una tomba d’aigua,
Un pas més i acabar amb aquesta farsa,
Un pas més que m’allunya de la vida amarga,
Un pas més per flotar per sempre en la nostàlgia,
Un pas més i tacar el llibre de ma vida erràtica.


Agost 9

Si fossis un bon amant,
Es veuríem de tant en tant.
Si fossis un bon marit,
Dormiríem cada nit al mateix llit.
Si fossis un bon jan
No m’hauries d’enganyar tant.
Aleshores, si no em serveixes per a res,
Diguem, per què ens hem de veure més?!.


© Carme Folch, 2011.

L'ESTATUS

 
 
Si em vols fer senyora,
Doncs, celebrem-ho!
I que hi hagi boda.
 
Si em vols fer la teva amant,
Doncs, som-hi!
No cal rumiar-s’hi tant.
 
Si el que vols és estimar,
Jo no m’hi resistiré, fes-ho
I no siguis tan covard!
 

© Carme Folch, 2011.

"EL VICIO AHOGA AL VICIOSO"

© Carme Folch, 2011.

OH, DULCE MUERTE, ETERNA VIDA

Oh, Dulce Muerte, Eterna Vida,
¿Dime si tu seno es tan frío y solitario
Como un océano de piedra y barro?
Oh, Dulce Muerte, piadosa Dama Negra
Que siempre das reposo al tormento
De las almas tristes y sufrientes,
Almas perecederas que contigo llevas.
Oh, Dulce Muerte, calma y reposo
Que los moribundos poetas anhelan.

La palabra maldita yace pétrea
Vacía de significado, sin alma. Muerta.
No puedo pensar en verso
Ni rimar más. No puedo.
No encuentro palabras, tengo seco el cerebro
Soy un mal mago de sentimientos
Soy un triste equilibrista de rimas y versos.

Mis metales, mis elementos, no son puros
Mi Alquimia resulta nula.
No puedo traspasar el papel
Con mi pluma de mudo.
El Mundo necesita un Guía, una Luz
Y yo soy cobarde y oscuro.

Mal Vidente, pues, resulto.
La magia de las palabras debería
Mover la Humanidad, mover el Mundo
Y descubrirles la Belleza de la Verdad.
Pero soy ruin. De mi capacidad, dudo.

Soy una estafa, soy un mal brujo.
El hechizo me hechizó la mente
El conjuro hechizó mi orgullo.
La Mentira creada me devolvió
La Verdad anhelada y única:
No soy un Hierofante
Soy un impostor, un Mediocre
Un pobre e iluso poeta errante.

Oh, Dulce Muerte, Eterna Vida,
¿Dime si tu seno es tan frío y solitario
Como un océano de piedra y barro?
Oh, Dulce Muerte, piadosa Dama Negra
Que siempre das reposo al tormento
De las almas tristes y sufrientes
Almas perecederas que contigo llevas.

Oh, Dulce Muerte, calma y serena,
Que los moribundos poetas anhelan.
Llévame, por piedad, llévame ya a
Tu lecho frío, llévame a tu tumba de piedra.


© Carme Folch, 2011.

LA GATA MAULA

Sóc una vella gata,
He viscut la vida per etapes.
Malgrat diuen que tinc set vides
No les he viscut totes seguides.
Sóc vella i em sento ja tosca
Potser hauria d’estirar la pota
Mes he gaudit ja més de mil nits
Tota la vida saltant de llit en llit.
Visc l’amor com la lluna
Amb tota les seves fases. Totes i cadascuna.
Començo:
(us ho relataré tot de memòria
Si us avorreixo no m’ho tingueu en compte,
Sóc gata maula i se’m afluixa ja la rosca
Sóc gata vella escolteu no és cap bajanada)
Segueixo:
Lluna nova: un nou amor a la vora
Quart creixent: trio un amor Jove, quasi adolescent.
Lluna plena: La companyia en el meu llit s’amuntega.
Quart decreixent: En prenc un de mansoi i tendre. Bona gent.
Acabo:
I quan acaba la roda
Comença de nou aquesta història.
Ja us he dit que sóc gata maula, no sóc cap barjaula.
Si el que us he dit us sembla una faula
Preneu-la com a tal, gaudiu-la
I no mireu els meus dits creuats sota la taula.


© Carme Folch, 2011.

VIRTUTS

Si tingués alguna virtut
La compartiria de gust amb tu.
Si sabés cuinar o cosir
Ens casaríem tot seguit.
Si sabés cant coral
Et faria un recital.
Si fos una afectuosa esposa
Tindríem nens, gos i una minyona.
Si fos fidel i recatada
Et duria les sabatilles a l’arribar a casa.
Però amor meu, em sap greu,
No tinc cap virtut de lloança
Només les lletres, les festes
L’alcohol i l’amor a la meva gata
Així que ja ho saps, estimat,
Si vols fer-me moixaines…
Fuig o en sortiràs escaldat!




© Carme Folch, 2011.

LA LLACUNA

Del bell mig de la llacuna daurada
Va sorgir Amor, foc fou a l’instant
De la superfície aquosa i àurea
Que el sol de la tarda tenyia tornassolada
Era estiu, era Jove, hi flotava la màgia
Recordo aquell dia, festa i pubertat
On gaudi de la vida i l’amor plegats
En aquell breu instant de vida.

L’hivern t’ha tornat mirall de glaç
Ara ets llacuna freda, blanca, estígia.
Els records dins teu, gelats romanen
El temps s’aturat, no passen els anys.
El meu cor vell recorda aquells dies
D’estiu on l’amic vaig estimar, enfollida.

Potser no et torni a veure daurar pels raigs
De l’estiu, les teves aigües encantades.
Ja el sol de la joventut se’m escapa.
La nit mor en la meva vella ànima.
Però el record joiós del goig d’aquell
Estiu, per uns instants, m’ha fet revifar
La flama potent i viva de l’Amor
Que un dia en el meu cor cremà ígnia.





© Carme Folch, 2011.

A UNA DONA FEIXUGA

La dona grossa arrossega la bossa
Tota pesada, tota rodona.
No va gaire de pressa,
Les seves cames semblen de ciment
I els passos feixucs marquen,
La marxa lenta, deambulant, pesarosa.
No té pressa, tampoc podria tenir-la,
Com tortuga carregada i feixuga,
Sort que ningú no l’espera a casa estant.
La dona va capficada,
La seva mirada no mira enlloc
I sembla que avanci tot remugant una cançó,
Una cançó com aquelles dels esclaus,
Presoners treballadors, als camps de cotó.
La dona, de sobta, s’atura deixant anar
A terra tot el pes del seu cos plantant-hi arrels,
Es gira i em mira, o a mi em sembla això.
Sospira, potser pensant que encara
Li queda un bon tros per arribar a casa.
Agafa, de nou, la càrrega i reprèn la processó.
Avança, lentament, carregada, mirant sense mirar,
Tot murmurant la mateixa cançó.



© Carme Folch, 2011.

Welcome Love?

Love, what a weird game.
You gave me everything
And I refused it all.

I didn’t wanted to fall again
I didn’t wanted to feel the pain
I didn’t wanted to see your again
I didn’t wanted to admit,
That love was in front of me.

Now Love gives me a new chance
But yes, again, nothing for granted
“It’s up to you to live and love
Or to die of boredom” says Love.

Now I feel free
Now I feel able to live completely and
Now I could shout: welcome Love!


© Carme Folch

ABSALOM

La clau del món he perdut
En néixer humà i tossut.
No sabem que hi ha un topall
No ens volem creure sols, sense pigall.
El món és gran, fosc i misteriós,
Ni totes les enciclopèdies podrien dur-nos claror
Al coneixement total e inabastable.
Se’ns escapa alguna cosa, és evident i raonable,
Ja que, ni tan sols podem desxifrar el propi present
A hores d’ara i els aconteixements que s’hi amaguen.
És la gràcia del Cosmos, la gracia del Creador
Tan se val el nom: inventor, narrador en veu en off…
Ni mil anys de vida ens donarien la Raó:
El món és món i l’home, un pobre ninot.
Cadascú l’interpreta com pot,
Cadascú en fa la seva versió.
Aquí rau la gràcia d’aquest prisma de mil cares,
Que és el nostre globus del món ignot.
La gràcia de la ignorància, de la oculta Veritat
Ja que, la nostra visió de la mateixa, en fa
Desaparèixer, la seva veritable objectivitat.


© Carme Folch, 2011.

AMOR SIN FUEGO

Si tus ojos fueran luceros,
¡Qué noche tan fría!
Si tu corazón fuera pasión,
¡Qué volcán sin erupción!
Si tus manos fueran brasas,
¡Qué desamparada tendría el alma!
Si tu sexo fuera tierno,
¡Qué crudo sería el invierno!
Amor mío, amor de hielo
Amor de cenizas, amor muerto.




© Carme Folch, 2011.

POEMA XARXA

POEMA XARXA


He unit lletres que han format paraules
Aquestes les he unides a unes altres paraules
I totes elles juntes han format un vers
I unint els versos he format estrofes.


Formant un teixit de significació
On les paraules entre elles es barallen
S’esgarrapen, es mosseguen, es distancien
Esdevenint un teixit inestable, un error.


He volgut teixir el nostre amor
Amb un text breu però concís
On et declaro amant, amic i traïdor.
Les paraules no menteixen, són pura expressió.


Unint aquests mots he creat un record sense adonar-me’n
La definició del nostre amor trampa, una mera il•lusió:
La Veritat configurada com un poema xarxa
On han quedat atrapats els nostres fal•laciosos records.



© Carme Folch, 2011.

¿MORIR DE AMOR?

¿Es posible, por un azar, me pregunto
Que Cupido, aun después de tantos siglos
Siga disparando sus flechas envenenadas de Amor,
Que alcanzan de lleno los corazones ignorantes
De los pobres, ilusos y distraídos amantes
Aún viven sin sentir su punzón?.

Estaré desvariando, mengua mi razón
Pues cual pueril corderito expuesto
Afirmaría, sin dudarlo, que siento dolor de Amor.
¿Puede Cupido haberse colado en mi balcón,
Con sonrisa maliciosa en su rostro y apretando
la alcahueta cuerda de su arco miraculoso
haberme disparado con firmeza y tesón?

Siento aquí una opresión en mi pecho
Me sudan axilas, rostro y manos
Me habré contagiado de tal placer mundano
Aunque cosa de dioses debe ser pues yo
Ni su sombra vi ni su presencia intuí.

Alerta, oigo algo tras la cortina
Debe ser Cupido que ya se retira
Dolor agudo, dolor de Amor en mi pecho
Que mis manos no pueden contener
Pero, diablos, ¿qué es esto? No es Amor
No es Cupido, es una bala de plomo
Que el corazón me ha partido.

Muero con ilusión de Amor sin probarte
Muero por la traición de un truhán, de un cobarde.

© Carme Folch, 2011.

COVARDIA

Sóc covard, ho admeto.
No tinc remei, no tinc esma.
Sentiments maleïts, difícils, eteris
Que a voltes esdevenen
Punxes de dolor o papallones alegres.
Eufòria, decepció, esperança, por...
No puc. No goso.
Sóc covard, ho admeto.

Ho he intentat tants cops,
Ho ben prometo,
Veient el teu rostre sota un raig de lluna
Veient el teu cos submergit sota la mar de broma
Imatges divines que m’obsessionen
Un foc passional i una por terribles encenen
En la meva trista figura, en el meu Jo covard.

Sí, sóc covard, ho admeto.
No sé per què costa tant pronunciar
uns mots tan simples, les paraules justes
l’expressió del desig que em crema ben a dins
el goig que voldria cridar al món.
Només dues paraules, set lletres adorables.
És ben trist, oi?
Com voldria, més no goso dir-te fluixet a cau d’orella:

T’ESTIMO!

Sí, sóc covard, ho admeto.




© Carme Folch, 2011.

LA DONA DE CRISTALL

Era una dona gran, envellida pels anys i pels disgustos que la vida li havia portat. Cada dia el seu cervell semblava protegir-se contra el món, desfer-se de records inútils, dades, noms, cares, sentiments... ho esborrava tot mica en mica. Era un problema per aquella dama de l’escena. La dona s’inventà un sistema senzill per mirar de recordar certes coses que no podia oblidar, primer va intentar fer jocs fònics, cançonetes que contenien les paraules o frases que es proposava recordar, però aviat hagué d’ampliar la tècnica i els recursos memorístics per recordar el peu, simplement una paraula amb la que pogués fer brollar tot el seu parlament que sortia com una tirallonga un cop havia superat l’escull de la primera paraula. Així aviat quan li tocava representar el Hamlet pensava en “invisible” per dir “fantasma”, “porc” per “traïdor”, llum per “teatre”. Quan representava “La Tempestat” pensava en “titella” per dir “rei”, arbre per dir “bosc”, follet per dir “foll”. Quan tocà representar Txèkhov pensava en “dolç” per dir “cireres”, en “blanc” per dir “neu”, en “fosc” per dir “soledat”. Amb els drames més nostrats usava la mateixa tècnica “blau” per dir “mar”, “xarxa” pels “pescadors”, “gavina” pel “cel” tot i que de vegades aquest mot l’havia induït a cometre certs errors confonent la referència amb el text de Txèkhov però quan deixava anar dues frases del text veia les cares d’astorament de la companyia. Ella, que era una gata maula, simulava una tos com per escurar-se la gola, respirava a fons i ho tornava a intentar. Generalment, el segon intent sempre havia sigut fructífer.


La malaltia avançava massa de pressa i la companyia havia començat a buscar-li una substituta tot i sabent que això constituiria el seu final. Ella era el reclam de l’escena, ella omplia els teatres. El públic l’estimava i reconeixia la força de voluntat i el mèrit que tenia aquella dona en la seva situació. La malaltia havia estat un secret massa temps. Les continues equivocacions i blancs de memòria de la protagonista havien donat què parlar i les especulacions havien trobat resposta en el comunicat mèdic oficial fet pels portaveus de l’artista. Aquell exemple de vida i fortalesa havia calat al cor del seu públic que se l’estimava encara més i li feia costat omplint el teatre cada vespre. Un dia la situació es tornà kafkiana. Aquell vespre va ser la seva fi. Nora havia de representar una dona gran, una dama, de classe mitjana-alta, una esposa fidel, una bona muller amant del seu marit el qual la posseeix com qui té un àngel d’ales d’or, com si fos una figureta de vidre, la passió i la veneració de l’espòs es torna en proteccionisme exacerbat i ella passà a ser poc més que un simple trofeu que el marit orgullós exhibia i guardava gelós ben tancat a casa seva.


En el moment àlgid del seu monòleg la Nora pensà “mirall” i de sobte la seva ment li jugà una mala passada: es veié a sí mateixa en la seva vida acabada, llastimosa, vella i patètica. Ella un “personatge” vacu, insípid; una vella absurda que serveix per entretenir els necis. La ràbia la cegà i començà a maleir el seu marit, la seva carrera, la seva trista figura, com havia sigut de beneita per haver-se anul·lat d’aquella manera, havia deixat de ser persona, era un pur espectacle, el morbo del cap de setmana, la de qui en parla tothom i tothom comenta la llàstima que fa, pobre, pobre, vella, estúpida i gris desferra humana sense gota d’orgull ni d’amor propi. Egoista, simple i absurda, provocadora, malcriada, senil, borratxa d’èxit, borratxa d’enyorança d’un temps que no tornarà, melangiosa compulsiva, sorda, cega, muda al present, a la realitat, nina de fireta, flor d’una gerra de sobretaula, accessori bonic abans ara patètic, envellit i inútil. La misèria, la cobdícia, la mesquinesa humanes tots els seus pecats, les seves febleses i el seu orgull ara li estaven donant amb la porta a la cara. Era el final, ho sabia. Nora va fer un crit enorme, un crit superb, un crit que deixa aterrits els espectadors davant el dantesc panorama, l’escena fatal que ocorria davant seu, espectadors impàvids, actors descol·locats, tothom estava quiet expectant al desenllaç, a les reaccions de la gran dama de l’escena. Com si el monòleg hagué sigut un mal peu, va simular una tos com per aclarir-se la gola, va respirar profundament com si l’ànima li sortís d’entre els llavis, va fer mitja volta i va abandonar l’escena amb un meravellós mutis. “El millor de la història del teatre”, segons els crítics. La sala va quedar a les fosques.


© Carme Folch, 2011.

L’HAVANERA DEL MONTSENY

Mariner de terra endins,
Amb rumb errant,
Saltes les ones dels turons
I escores les arbredes més ferotges.

Mariner de terra endins,
Que, veus el mar, des de l’horitzó
Del cim més alt, regat amb l’aigua més dolça,
Perdut en la broma espessa del matí mandrós.

Mariner de terra endins,
Que per vaixell tens els troncs més alts
I robusts de la contrada amb el fullam com a vela,
Que t’amaga, a raser dels perills de la mar salada.

Mariner de terra endins,
Navega pel cel, llisca per l’aire de la marinada.
No t’amaguis rera les pors i la basarda que sents
En jaure en terres de braus i navegar per les mars més braves:


Fixa el rumb, com l’avi, cap a Cuba a beure rom i somniar mulates
O vira, com Ulisses, cap a Ítaca, terra bressol de la Mediterrània.



© Carme Folch, 2011.

SI UN DIA MARXES

Si un dia marxes
No em diguis adéu.
Si un dia marxes
Saluda’m com si ens
anéssim a veure després.
Vola a favor del vent,
Deixa’t endur pel corrent.
Fes-ho suau, silenciós, fàcil,
Els comiats no són comiats, així,
Fins i tot la mort, és torna passatgera.
Si un dia marxes
No em diguis adéu, sinó a reveure.
Ens retrobarem en qualsevol instant
En qualsevol moment,
quan menys t’ho esperes,
els nostres camins es creuaran, novament,
tot fent drecera.
Si un dia marxes...



© Carme Folch, 2011.

ODA A LA MARE

Mare, mama, quatre lletres,
Una paraula dolça,
La més dolça del món
Car tu em vas donar la vida
A tu, t’ho dec tot.
Deessa divina, font fertilitzant
Amor i tendresa regales
Compartides amb un amant,
I amb paciència educant.
Figura màxima, imprescindible.
Impossible és la vida sense tu.
La teva importància és vital
Tant, que fins i tot Crist és
Nascut de la dolça Mare Maria,
La Mare Natura és dona i mare també
De la mare sortim al món i
a la mare cridem abans de deixar-lo.
Calen més exemples al teu cas?
Mare, marona avui és el teu dia.
Recordem i celebrem la teva figura
I et donem les gràcies per la teva bondat,
La teva generositat al donar-me
El gran do de la vida,
Al donar-me un cos d’eternitat.
Un bes, dolça mare!


© Carme Folch, 2011.

POEMA DEL PECADOR

JO,
Pecador,
Prego a Déu,
Pecador.
No em fa cas,
Pecador,
O no hi és,
Pecador,
Nietzsche ja ho digué,
Pecador,
O té massa feina,
Pecador,
O no dóna a l’abast
Pecador.
Què hi farem!
Pecador,
Un altre dia serà
Pecador,
O mai més,
Pecador...

A pecar de gust,
Que el de dalt se’n anat!



© Carme Folch, 2011.

SANT JORDI DEL SEGLE XXI

Sant Jordi està content
Avui és el seu dia
I es nota en l’ambient.
Mentre canvia el bolquer
Al seu fill somia
Que aquest, un bon dia,
També, arribarà a ser
un valent cavaller
i salvarà la seva princesa
de les urpes del drac foraster.

Ara, és la mare del nen
Qui ha sortit a donar-li cacera.
És una princesa forta i valenta
I treballar no l’espanta ni la violenta.
Sant Jordi sortirà a passejar
Amb en Jordiet per la Rambla
Per veure com la gent s’expressa amor
Regalant-se, en honor seu, el llibre i la flor.

El nen és un bebè però el seu pare l’il·lustra bé:
Li explica la llegenda
De les gestes que antuvi va fer:
“Quan jo era jove era un fort cavaller
que de les urpes del drac ferotge,
a la teva mare, en tragué.
Quan siguis gran i fort salvaràs
la teva princesa, tu també, del drac botifler”.

Jordiet escolta a son pare ben atent
I el mira amb ullets expectants i amatents,
Ja s’imagina un dia cavalcant prest,
A la gropa del seu cavall, per combatre el drac del demà.


© Carme Folch, 2011.

A LA TELEVISIÓ, VELLA AMIGA

Finestra al món,
Caixa tonta,
Televisió en color,
Signe d’ostentació i modernitat,
De plasma i 3D, connexió a Internet.
Millor, quan més gran i més prima ets.


Menys intel·ligència irradies
Dia a dia, tot i els milers de canals
i milers d’opcions que ofereixes:
Cine, futbol, pel·lícules, sèries... Pornografia.
Televisió a gust del consumidor.
Manipulació a les mans del Gran Senyor.
Programació per grans i petits,
Per muts i per sords.


Televisió a la Carta,
El món al menjador, al bany, al dormitori i al ordinador.
Què t’ha passat, vella amiga
Que restes subjecta al règim anestesiador:
Quan informes, desinformes,
Alarmes i exageres.


“No tot és telescombreries”- et defenen.
Menys mal!
Si fossis perfecte,
Deixaries als àcids crítics sense feina
I a les malaurades criatures que de tu en depenen...



© Carme Folch, 2011.

ALMA SULFUROSA

Alma sulfurosa es sin duda la mía
Noto la inquietud en tu seno
Debo dejar abierta la herida
Alma sulfurosa que se expresa sin medida.

Alma sulfurosa mueves mi mano por la cuartilla
Alma errante y arrepentida musitas pecados,
Ansias, alegrías. Dicta a mi corazón,
Resuena tu esencia en mi cabeza vacía.


No pienso. Sólo escribo.


Escribo tus súplicas, no permitas que te silencie.
Sólo tu puedes borbotear palabras, versos y rimas.
Empieza el estruendo, se remueven mis entrañas oníricas
Dime, te escucho, yo escribo, tu, Alma Sulfurosa, libérate:
Dicta, dicta, dicta...



© Carme Folch, 2011.

MALA COBDÍCIA

La terra tremola ufanosa
Amb clams de glòria i de llibertat
L’home s’alça erecte
Àvid de grandesa i de terres per abastar
La cobdícia, mala consellera
No és amiga de fiar.
Dèbils mortals egoistes, volem més
Sense, a canvi, res donar.


Plora el màrtir mortal, amb vils súpliques
Demana clemència i maleeix la seva sort
No és més ric el que més arreplega
Sinó aquell qui és feliç amb sa conhort
Les riqueses afebleixen l’ànima
Corrompen l’esperit i fan el cervell tou.
Si ens domina la cobdícia, ai las,
Cal cavar una fossa per enterrar-hi son agulló.


Pobres homes d’esperit feble,
Pobres ànimes sense perdó,
S’han perdut per una mala vida
S’han perdut pel seu mal cor.


© Carme Folch, 2011.

CATALANS DE MENA

Escolteu bona gent:
No sóc poeta expert
Però tinc bon sentiment.
Els anys han emblanquinat els meus cabells
La vida se’m reflexa en les arrugues al rostre
La experiència m’ha fet savi
I al mateix temps ignorant del temps modern.


Vull contar-vos una història: la més bella del món
Catalunya és nostra terra, Catalunya és nostra nació
I una llengua molt dolceta tinc per anomenar el món.
Sóc pobre, mes feliç, sóc pagès, més cofoi.
Més noble que cap cavaller
Més regi que cap sobirà
Estimo la terra, comtessa mare,
Orgullós de la modèstia i el bon fer
Orgullós de mon treball per guanyar el pa amb seny.


És ma terra molt petita
I modesta la seva gent catalana, van i venen.
Formiguetes enfeinades, discretes i sanes.
Tots junts formem una nació com a bandera
Amb el cor quadribarrat que ens agermana.



© Carme Folch, 2011.

NATURALEZA YERMA

El mar calma mi sed de ti
El fresco aire de la montaña
Llena mis pulmones de amor
Nada es paisaje si no estás aquí
No hay vida con este dolor; Naturaleza Yerma.

Me gustaría ser gaviota y volar
Ser cervatillo y correr a donde tu estás.
Sólo el sol conoce tus secretos,
Escucha la luna tu llanto y mi lamento,
Las estrellas brillan ciegas de amor de duelo.

Naturaleza infinita, naturaleza muerta.
No hay amor sobre la capa de la tierra,
No hay pasión bajo el cielo cubierto de espesa niebla
No hay vida sin tu presencia. Naturaleza Yerma.
¡Para Mundo y tráeme a Amor antes de que muera!.



© Carme Folch, 2011.

EL MAR AL COR

El fort onatge remodela el paisatge
La brisa em porta la teva olor
Els meus ulls et cerquen en el oratge
La teva imatge torna a mi com escuma d’amor.

El cor se m'encongeix dins el pit
Les meves mans t’enyoren, et busquen els meus dits
Ets com el vent que bufa sorrut:
vas arribar fort i te’n anares mut.

Amor de salobre, fortor de amor.
Intens, salat i moll.
Amor d’estiu i turment d’hivern,
Torna a mi com l’onada torna al mar rugent.



© Carme Folch, 2011.

SOMBRAS DE UN PAISAJE

Miro mi vida y sólo veo el decorado
Ilusiones, visiones, sombras del pasado.
Montañas imposibles que ascendí
Otras en las que morí en el intentó
Lagos en los que me zambullí
Mares que contemplé soñando despierto.

Caras, voces, risas, llantos
Personas que conocí y que ahora añoro tanto
Gente que dejé atrás, amigos que nos separamos.
La vida avanza sin parar
Y sólo veo mi reflejo en la ventana
Del tren que me lleva al mañana
Mientras allá en el fondo, el decorado.


Miro mi vida y sólo veo el decorado
Ilusiones, visiones, sombras del pasado
Que ahora recuerdo como si hoy fuera antaño.



© Carme Folch, 2011.

VIDA DE CARTÓN PIEDRA

Dicen que el teatro es como la vida
Y yo digo que la vida es un teatro
Y mientras, el Director se ha fugado.
Los suplentes que quedan no tienen oficio
Sólo mandar una lista de órdenes y sacrificios
Que nos imponen a los actores
Que vivimos en este vodevil histriónico.
¡No somos marionetas sino personas!
¡No somos de madera sino de barro!


Pensamos, sentimos, amamos,
Obecedemos, obecedemos, obedecemos
No nos quejamos. No nos pagan por ello.
¿Queremos ser actores o marionetas de barro?
Pinocchio tenia más humanidad que nosotros.
Nos Acobardamos, callamos, nos negamos.
¿Por qué vivir sin vivir y actuar sin escenario?


¡Pueblo, salid y vivid, pequeños actores humanos
Trabajad para haceos hombres y actuad de verdad,
Bajo el sol como foco y con el mundo
a vuestros pies como humilde escenario!.


© Carme Folch, 2011.

ELS QUATRE CAMINS PARAL·LELS

Qui no té por de descobrir
Que en realitat no sap res,
Que tot just ha fet quatre passes
I que encara li resta molt camí per fer?

La vida és així, cal anar petit à petit
com dirien els nostres veïns francesos
Que el món encisen i saturen
amb els seus perfums, formatges i filòsofs il·lustrats.

No per més córrer avancem més
No per anar més ràpid fas més feina.
Cal anar poc a poquet
I esmolar ben bé les eines...

Ara és l’hora caminadors, ara és l’hora de fer feina
Als quatre camins paral·lels
no vulgueu buscar-hi dreceres, ni capitals.
Catalans, ara és nostra hora de fer bona feina!.


© Carme Folch, 2011.

TEMPUS FUGIT

El Tiempo se escapa del corazón de los hombres
Día a día. Tic, tac.

El Tiempo se esfuma del alma de los necios ignorantes,
Hora a hora. Tic, tac.

El Tiempo corre por las venas de las damas altivas suspirantes de amor
Minuto a minuto. Tic Tac.

El Tiempo huye del deseo de los jóvenes arrogantes.
Segundo a segundo. Tic, tac.

El Tiempo se pierde entre las nubes
Y el sol de los días comunes. Tic, tac...

El reloj sin agujas de la Torre marca las horas el Tiempo Fugitivo.
Antes, ahora y siempre. Tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic, tac.


Se acabó. Tempus fugit.



© Carme Folch, 2011.

Les Erugues

Una-llarga-corrua-d’erugues
Creuen-el-carrer-i-avancen-totes-juntes
Cap el bosc.

Cegues-sordes-i-mudes-continuen
Avancen-sense-aturador-les-orugues-porugues
Cap el bosc.


Correu, menudes!
O el perill de quatre rodes us esclafarà!

Les-erugues-peludes-feixugues-
Moren#espetegades#aixafades#víctimes#del#progrés
Quan anaven cap el bosc...


© Carme Folch, 2011.

LA SANTA GUERRA

Negras nubes de tormenta
Pueblan el corazón de la Tierra.
Todo está confuso,
Todo está revuelto,
El odio es férreo y la esperanza ha muerto.

Hermanos en armas
Gritos de guerra
Negras nubes de tormenta,
Pueblan el corazón de la Tierra;
Se ha declarado la “Santa Guerra”.

El mundo gira sin control
El cielo es infierno
Y el infierno está de fiesta.
Malditos, malvados, muerte,
Sangre, hedor , ira, gente muerta.

No hay líderes, no hay profetas,
El mundo gira sin rumbo
Es el tiempo de las revueltas;
La paz está presa de la locura,
El odio empuña el fusil y la metralleta.


¡No lloréis conciudadanos, sed valientes!
Alzad vuestra voz, uníos a la Revuelta de la Paz.
Equivocados están todos
El poder y la codicia les ciegan.
No hay que luchar por la guerra,


Hay que luchar por la Paz
Para hacer un mundo más justo
Sin usurpadores, locos y anacoretas.
Pues el Buen Capitán de la Nave sabe
Que no hay que hacerse a la mar
Cuando asedian negras nubes de tormenta...

La vida es corta y la guerra puede ser eterna,
¿Qué vais a hacer, pues, vosotros, Hijos de la Naturaleza?.


© Carme Folch, 2011.

TEMPS DE VIDA

Un minut més
El rellotge es desperta
Amb una gran remor
Un nou dia comença.

El sol despunta per l’horitzó
La mar en blavor calma i serena
La brisa mou les branques de l’arbre que em saluda
Mentre el cel ja fa minuts que ens observa.

Cal vèncer la mandra
I posar els peus a terra
La Natura es lleva
La vida, de nou, comença.

Primavera, ja t’enyoro
Primavera, ja t’oloro
Primavera, que el món omples de bellesa,
Primavera no triguis, que Amor ja es desperta.


© Carme Folch, 2011.

"AMOR MATINAL"

La humedad de la mañana
Despertó a aquellos cuerpos pueriles
Que retozaban en sábanas blancas de espuma
La fría arena erizaba sus tersos cuerpos
Mientras se fundían y jugaban ajenos al universo.

Un infinito dorado delante
Una enorme Nada detrás
Los amantes se juraban fidelidad
Ad eternum sin saber que la noche
Sucede al día y el tiempo
Es el asesino del juvenil deseo.

Entrelazados sus cuerpos hervían
Sus pechos apuntaban a Oriente
Mientras la brisa enmarañaba
sus cabellos, agitándolos hacía Occidente
Amor de Norte a Sur
Amor puro e infinito de adolescentes.


© Carme Folch, 2011.

"STELLA"

Estel, des d’allà dalt
Em mires, m’il·lumines
Jo, d’aquí baix estant
Sento la teva llum, el teu pes
L’univers sencer,
M’aixafa.

La ploma decanta la balança
Cap a la bondat però és massa lleugera
Pel que venç el plat del mal.
No hi ha res més, els comptes estan fets
La justícia de Maat es paga cara.

Oh cel, t’imploro, no m’esclafis
Ara no, sóc menuda
Tu ets immens i poderós
Per què no continuem així
Mirant-nos, estudiant-nos
Observant-nos en la foscor
Com fa amb la víctima el seu depredador?


© Carme Folch, 2011.

"FUGIDA IN AVANTI"

De vegades cal enfurismar-se amb el món
Per adonar-nos de qui som
De que estem vius i saber cap a on
Ens duu la corrent de l’existència

De vegades, cal donar un cop de puny a la taula
Una trencadissa, un parell de crits
O fer una ganyota agre, a l’Altre

En aquest instant precís,
El món es para, ens guaita i ens fa una rialla
Llavors ens retrobem i tot torna a mare.

Després d’aquest moment d’epifania
És quan veiem més clara la sortida:
O segueixes el camí i avances
O fuges i corres enrere.

Una advertència, permeteu-me:
El continu espai-temps, que és més aviat un problema
I la Llei de Newton i la pomera:
Passavolant, resigna’t, es pot anar endavant
Però mai surt bé el fugir cap enrere.



© Carme Folch, 2011.

"EL BALL DE LA CUCA DE LLUM"

Cuca de llum en la foscor
Que perduda cerques respostes en el món
massa gran i fosc,
on tot et fa por.

Voldries ser papallona per anar de flor en flor
Tot volant a la llum, fugint de la negror
De la nit que t’espanta
Amb les seves ombres i estranyes remors.

Cuca de llum en la foscor
Duus el far en el cos
Però no l’encens per por als depredadors
Oh, bella cuca de llum no pateixis, no.

No hi ha cap ésser tan vil i menyspreable, no
Que vulgui acabar amb la teva lluentor.
Tu ets la Llum amiga meva, tu tens el do
D’il·luminar la vida a cada pas i treure, a la nit, el dol:
Tu ets el Vident, la nostra Salvació.



© Carme Folch, 2011.

"VALIENTES “LEJÍAS” HIPOCRITAS"

Ni la lejía más pura
Limpiaría el alma de los corruptos.
Alma negra, podrida y despiadada
De aquellos inmorales que, con malas artes, prosperan.

Sociedad basura, sistema de chistera.
La sociedad lo ve, lo sabe; pero es idiota y ciega,
No denuncia a los impostores
No se planta ante los malhechores.
Sistema corrupto e hipócrita:

¿Dónde están los Hércules, los Atilas, los Aquiles?
Prometeos sin fuego que ofrecer
Vendidos por la comodidad o por pocos billetes…
¡Levantaos y no os quejéis!
O callaos y restad cómodos en vuestras vidas retretes…

© Carme Folch, 2011.