DOLCES MELS DE L'AMOR PRIMAVERAL

Dolces mels de l’amor primaveral

Dolces mels de l’amor primaveral

Que el sol escalfa i fa créixer

Tonteries que s’escriuen en un paper

Al estar enamorat sense perdre la decència

Si a l'amor i al sol de primavera hi afegeixes...

Dolç elixir d’etilè, més sulfat de mala ingesta,

Amanit amb gotes de vi ranci per la maror cruenta

D’un món que tomba i cau tot i que el teu l’amor el sustenta

Desperta Home de déu, desperta que la revolta promet ser cruenta.

Amor, vi, sol...

Sang, fetge i metzina...

Bonic dol que les mels emmetzina la sàvia de Dionís

L’Apol·lo més bell que a tots fascina,

Alerta Tànatos!  que és Eros el que aquest cop l’excita,

Deixa’l fer pobre  Home de déu, pobre criatura que l’amor el mou...

L’amor el mou i el duu cap a terres hostils, terres verges de inconeixença i lascívia...

Viu en la terra, rebolca’t en el fang, gaudeix i vibra en les mels de l’amor terrenal

Que el demà ningú no el sospita. ..

© Carme Folch, 2013

EL TEU COS, LA MEVA PÀTRIA

Les meves mans com vaixells

Suren en el teu cos lluent, la meva pàtria.

Van a la deriva, recorrent la teva pell,

La geografia del teu cos: el teu tors,

Les teva espatlla, la teva cara,

Les teves cames gruixudes, braços forts

Que m’envolten mentre em perdo

en el teu mar de pell plàcid i immens

que s’esmuny sota els meus dits i es revolta

a cada besada, a cada carícia meva esdevenint

un oceà enfurit que es mou a batzegades

gronxant-me violentament, devorant-me,

fent-me teva sense salvació ni treva.

Jo m’hi deixo anar, els sentits m’exploten:

Ara suro, ara m’enfonso, ara emergeixo de nou

En la teva pell, recorrent el teu cos humit, excitat,

Que em respon les carícies amb d’altres tendres,

Passionals, viscerals, complaents, tot delerós de mi.

Tot es remou. El món som tu i jo. La nit ens ofega.

Vull fondrem amb la teva olor, les teves formes masculines,

Càlides, fortes, lluents, com un tità delerós d’amor.

Goso creure per uns instants que t’he fet meu però al mirar-te

Ho veig clar ets tu qui m’ha conquerit, jo hi he consentit, extasiada,

Seduïda per les teves mans que com crestes d’ones m’acaricien tota,

A la deriva em sento, nàufraga d’un amor profund i immens com el nostre.

M’has conquerit amor, m’has fet teva, plaent de dolor et busco, et desitjo,

M’enfonso en tu, sense paraules, només el silenci i el rumor de l’amor

D’uns cossos delerosos que es busquen sota els llençols de l’oceà passió,

Amb la lluna, com a espectadora d’aquesta nostra escena d’amor, que ens observa

Tot agitant,  amb la seva enveja encara més l’oceà que ens engoleix com la fosca nit.

© Carme Folch, 2012