14 de desembre 2010

"Welcome Love?" a poem


Love, what a weird game.
You gave me everything
And I refused all.

I didn’t wanted to fall
I didn’t wanted to fell
I didn’t wanted to see
I didn’t wanted to admit,
That love was in front of me.

Now Love gives me a new chance
But yes, again, nothing for granted
“It’s up to you to live and love
Or to die of boredom” says Love.

Now I feel free
Now I feel able to live completely and
Now I could shout: welcome Love!


© Carme Folch

07 de desembre 2010

RECICLAJE - poema



“Si las pistolas fueras fuese floreros
las balas se reciclaran en medallas
y las bombas en explosiones de felicidad
el mundo sería bello.

El cielo negro se abriría
Para dejar paso a la luz
De un nuevo día.
A la luz de la esperanza.
La música substituiría a
Los gritos del horror.

Si la guerra fuese vida en lugar de muerte
Si el mundo fuese Uno en lugar de dividirse
La gente sería feliz
Y alegre viviría en paz.

Si el mundo fuera un lugar tranquilo en donde vivir
Si no hubiera hambre, ni sufrimientos, ni disputas,
El mundo sería un cuento
y los cuentos, cuentos son.

Érase una vez un gato
Érase una vez un perro
Érase una vez un león
Que este cuento así terminó”.

© Carme Folch

04 de desembre 2010

"Sexe Contrari; al contrari, sexe" Parkerxions




“He estat cruel, hostil i menyspreable
amb el sexe contrari.
Una de dues: O dec ser massa bona per deixar perdre
O això demostra que no podem viure un sense l’altre”
(Ara que ho penso: sempre he tingut gossos mascles...)

02 de desembre 2010

"Vida espumosa" reflexión


"La vida es como el mar, un mar espumoso en un día de primavera en el que a veces se pone bravo y a veces se calma como el aceite. El Ojo del Cielo sopla a los cuatro vientos y del mar salen gotas de espuma que sonríen a la vida"

JITANJÁFORA


"Chum parrapa pum patada chumparrapum patapum baila cucaracha chum parrapa chum"

26 de novembre 2010

"LA CASUALITAT"


LA CASUALITAT


Un concepte digne d’estudi sobre el qual s’han vessat rius de tinta. Per què passen les casualitats? Hi ha alguna explicació lògica, física, teològica... o una mica de tot plegat?.

És definible com: “Allò que pot ocórrer ara i aquí, de cop i volta, sense cap raó”, com si sorgís un xampinyó. Pluf! Tachán! Eccolà, la casualitat! Casualitat, coincidència, destí, càlcul de probabilitats...Mira que hi ha gent al món i hores al dia, minuts o moments per sortir o arribar a un lloc pel que el barem de possibilitats, sense previ avís, sense calcular de que et trobis amb algú en concret o et passi determinada en un determinat moment (una trucada, un test al cap, un llamp enmig del camp...) és il·limitat. Com diu el poeta “tot està per fer, tot és possible” doncs, amb la casualitat passa una mica això, sense preavís, com l’amor o la mort que l’atrapa al girar qualsevol cantonada d’un carrer qualsevol.

Suposem que s’han de conjugar tota una sèrie de factors perquè s’esdevingui. Com una alineació planetària que permet un eclipsi. És difícil però aquesta darrera, per contra, gràcies als avenços tacticocientífics si que es pot preveure i no la nostra protagonista. Pot aparèixer en qualsevol moment, qualsevol dia de sobte plom! Et trobes a fulanet pel carrer o en tal lloc (potser aquell dia no has torçat pel mateix carrer o has sortit una mica abans o després de casa o de la feina o potser aquell dia el bar on vas a dinar està tancat per motius personals qui sap si no compinxats amb el destí perquè avui i ara et trobis a tal persona que feia segles que no veies. El destí et deparava una “sorpresa”. Heus aquí la casualitat. El curiós del cas és que per més que la busquis que intentis provocar els esdeveniments no la trobaràs. La casualitat s’esmuny dels planificadors, dels maniàtics del control. Simplement, espera, ajupida, com les lleones a punt de caçar per quan baixen la guàrdia la presa, zass! Ja la tens a sobre i no et deixa temps per reaccionar. Normalment és una sorpresa “positiva” excepte que t’enganxi la teva dona amb una amant al llit. Ah, carinyu casualitat que avui he plegat abans de la feina. Ah, carinyu, casualitat que avui havia comprat un ganivet nou i ben esmolat... cornuts, eunucs. Això no és casualitat, crec...o enganxis el teu fill fent campana de l’Insti i fumant porros amb els amigots mentre la mare passeja feliç pel parc del bracet del seu amant:
- Eh, què hi fas tu aquí, Ràpid cap a classe aquesta nit em sentiràs, quan ho expliqui al pare....!
- Ostres, mare?! Jo no.. eh, i tu? Quan expliquis al pare què, que tens un amant?! Ja li explicaré jo. Fem un pacte, ara?.

Ja ho tenen això les casualitats, un efecte “sorpresa” de vegades un tan pervers. La casualitat, el caprici del destí, d’aquest pla traçat del continu d’esdeveniments que conformen la nostra vida ha fet que, precisament, avui i aquí em trobi amb algú inesperat, quin imprevist!.

La gràcia de les casualitats és poder-les explicar als amics, familiars, desconeguts a l’ascensor o mentre t’atraquen (o atraques, perquè avui dia amb la crisi...) per calmar els nervis.... Així, aquestes “gràcies del destí” serveixen d’anècdotes per trencar la trista rutina i són emprades també com a excusa i justificar-se del perquè no ha assistit o arriba tard fulanet a la feina, a la cita amb la noia del xat...”casualment he agafat un tren diferent del meu i just va i s’ha espatllat” “ho sento, arribo tres hores tard però no és culpa meva és culpa de Renfe, el tren ha arribat on time i el vagó sencer ens hem anat de festa a celebrar-ho, pagava el maquinista, sort que no fa la línia del Garraf” i com aquestes en trobaríem a grapats com la de ho sento “un ovni ha aparcat a la meva plaça i he hagut de fer una volta més per trobar un forat”...No trobeu que amb tanta excusa que comença per “casualment” sempre hi ha el típic cas perdut, patró dels impossibles, que atrau com si fos un imant totes aquestes “casualitats” ?. Ja torna a ser-hi el llardós de les excuses sonades i el jefe li riu les gràcies “Bé, passi però a la propera...” A la propera què tornaràs a riure-li les gràcies i quan em passa a mi ostres, llavors no te’n fa gens i pringo. Coi de pilotes. Aquest protohumà que atrau tots aquests fenòmens parapsicologics són la nova espècie anomenada casuapatològica una malaltia cada cop més estesa a la nostra cultura occidental, ja que a la cultura oriental totes aquestes casualitats i demés individus fenomenològics que belluguen se’ls cruspeixen.

Aquesta habilitat que tenen alguns individus ja era patent a la prehistòria on l’Homo Casualitus va inventar el foc “per casualitat” i el seu predecessor l’Homo Casualitor va inventar la roda “per casualitat” i la nissaga segueix i segueix fins a la meva àvia que ha trobat plaça en una residència pública “per casualitat” va morir la primera de la llista d’espera i l’ordenador va menjar-se uns quants noms... ostres no vull ni pensar el motiu real només us diré que ve de família siciliana...En fi, que tots contents ens hem deslliurat de la vella (de bon rotllo) i ella ha trobat el seu amor en una boca sense dents de Màlaga que va ingressar-hi també la setmana passada “per la mateixa o continua casualitat”.

A tothom li ha passat més o menys algun cop un fenomen “estrany”, inexplicable, inesperat al llarg de la seva vida. O no?. Diuen que la sort se la busca cadascú i és cert però les casualitats apareixen soletes del no-res, del pluff! Són incontrolables i imprevisibles. Tenen tants números de aparèixer com les errades dels preservatius (5%) o sigui són com aquests impredictable i “con+don” (amb+ do de la oportunitat, vaja) o almenys això creiem els profans en ciència quàntica i física nuclear (sense nucleols afegits). Però, sigui qui sigui qui mana “allà dalt” (Déu, vint, el sol, la lluna, els Marcianitus d’en Sisa...) sembla que pretén “obsequiar-nos”, les seves formiguetes amb “sorpresetes” cada tant. Be, en certa manera algunes “sorpresetes” són amenes i trenquen la rutina, com he dit abans, tant si són negatives com positives, encara que millor aquestes últimes. Però el que és innegable és que si la vida fos un plat de patates les casualitats en serien la salsa Brava o el Tabasc si m’apureu. T’aixeques pensant: què passarà avui? A qui em trobaré? Qui m’atropellarà? Però les casualitats fugisseres són punyeteres: si saben que les esperes s’amaguen. L’efecte sorpresa és la seva arma sense això no són res però quan l’aconsegueixen tenen un poder enorme tant que poden canviar-te la vida.

Quantes vegades no hem llegit això a la literatura? “Era tan bona persona fins que un dia va caure-li un llamp al damunt i es va tornar verd, lleig i dolent...” Bé, o arguments similars en positiu “Era tan gafe que li va caure l’únic test que la Sra. Ramona s’havia descuidat de enretirar del balcó quan va sentir per la tele l’avís de ventades fortes. Però al noi, aquell traumatisme cranial li va suposar una benedicció: des d’aleshores era capaç de veure les noies nues. És clar que quan tenia davant la seva mare la cosa empitjorava molt...” I tantes i tantes novel·les d’amor o de sang i fetge en que si no fos per les casualitats aquells dos no s’haurien trobat mai (per bé o per mal per enamorar-se o per assassinar-se l’un a l’altre, així sí, sempre recíprocament). La millor literatura, els grans clàssics oblidats a l’ostracisme, es fonamenten en les casualitats, sense els seus efectes “màgics” un llibre no té ganxo. Mireu, si no, aquest inici d’una novel·la de Balzac de la que, casualment, no en recordo el títol però si més endavant, per casualitat, el recordés ja ho s’ho diré:

“Emma Bovary vivía en su casa de pueblo con su marido. Tenía una vida aburrida, monótona, no era, ni de lejos, la vida que había soñado de joven que llevaría cuando fuese mayor. Ella quería ser artista del Moulin Rouge y vivir en una gran ciudad como París y no en provincias rodeada de gallinas y hombres sebosos con cara de sapo como estaba. Ella tenía ambición. Quería ser conocida, admirada, amada, envidiada por todos. Quería codearse con la élite, vivir en sus lujos, conocer a gente interesante a reyes, condes, duques, lo que sea con título y dinero, también quería conocer a la parte más bohemia y loca de la sociedad: artistas y mecenas, defensores de causas perdidas pero apasionados hasta la médula. Quería rodearse de sabios, de talento, de belleza para conversar con ellos en su salón, sobre pintura, literatura, música, moda y política. De ninguna manera habíia soñado que viviría en un pueblucho abandonado rodeada de viejos y energúmenos sin modales que la veían como una niña mona pero tonta. Ella valía mucho más, se merecía mucho más que quedar relegada a ser la Sra. Bovary, su mujer florero y sonreír como una tonta durante las aburridas cenas de médicos, curas y ancianos del circulo de amistades de su marido, la “crème” del pueblo.

Mientras cosía en su butaca cerca de la ventana esperando a que su marido volviera del trabajo se perdió en sus pensamientos cuando, de pronto (Notem aquest canvi, el “suddenly” anglés que introdueix un fet inesperat que trenca línia d’acció) alguien llamó a la puerta. La abrió y quedó atónita al ver a un ser muy extraño que afirmaba ser un tal Elvis de Graceland que venía a rescatarla de su desidia. Cuando el tal Elvis se dijo que si se iba con él sería su Reina del Rock en Las Vegas, Emma pese a no entender ni una palabra de todo aquello que el extranjero le decía le pareció que la trataría como a una reina y decidió irse con aquel galán del pelo en forma de ola. Sin dudarlo le tomó de la mano y ambos se perdieron corriendo por el camino que llevaba al bosque”.

Veieu el que us deia? Elvis picant a la porta d’Emma, mira que hi havia portes per trucar i va i truca a la seva. Com hi havia anat a parar allà? De casualitat: per un forat de cuc, amb una nau espacial, caminant per sobre de l’Arc de Sant Martí, per un error del guionista o per uns papers barrejats? Tan se val. Va aparèixer així, com un bolet, pluff! Ja la tenim muntada. Tot i que a Emma no li va saber gens de greu ans al contrari però Elvis aviat se’n penediria d’aquella toia assolellada i no va trigar ni un parell de setmanes en enviar-se-la a Charles “a tota pastilla” (mai millor dit) i tot seguit va fixar-se en una mossa de plastilina una tal Cher que podia ser candidata a la nova Reina del Rock.

Veieu com, doncs, les causalitats obren un espai al morbo, a noves dimensions abans no imaginades. Penseu en la descoberta d’Amèrica si no. Gràcies a aquesta el Sr. Mc Donald pot vendre les seves hamburgueses que d’altre manera els indis se l’haguessin menjat a ell amb patates i s’haguessin fet un bon postís amb la seva perruca de rínxols vermells. Un altre cas més.

Mireu, per exemple, jo avui no havia de ser aquí dient-vos tot això. És estrany, sabeu? però si m’hi he posat era per donar-vos un altre cas recent i personal de “casualitat”. Jo avui resulta que m’he trobat pel carrer a una parella que s’acosten i em pregunten per una adreça, per casa meva?!). No us sembla estrany?. Algú que no has vist mai, ni coneixes de res, se’t atansa enmig del carrer per demanar-te si els pots indicar una adreça que busquen. Mira que hi ha gent al carrer i et pregunten precisament a tu com arribar a casa teva, donant-te l’adreça exacta, de la que acabava de sortir feia uns minuts. Sí, ho reconec, aquesta en concret ratlla la supracasualitat. En aquests temps de crisis no et pots fiar de ningú, així que després de indicar-els-hi la meva adreça els vaig seguir de prop. Eren un matrimoni de mitjana edat, ben vestits, però mai se sap amb aquests temps que corren...Quan van ser davant la porta, van trucar al timbre. Els vaig sorprendre per l’esquena. Sí? -vaig fer. S van girar sobresaltats i quan em van veure van fer, tranquil·lament “Ah, és vostè, quin ensurt!, ja l’hem trobada gràcies”. Val a dir que educats ho eren. Llavors em van dir que eren notaris que venien a dur una notificació a la propietària de la casa (o sigui jo) perquè li corresponia una herència d’un familiar (que jo ni sabia que tenia) que residia a Amèrica (una mena d’Indiano terratinent o no sé què que s’havia enriquit qui sap com però que havia mort sense cap altre familiar més directe així que van anar descartant fins a trobar-me a mi).
Voleu saber com s’acaba la història?. Doncs, com ha començat. Vaig heretat una cabra. El meu signe del zodíac és Àries (o sigui cabra). I què, doncs coi! Precisament! Ironia del destí o casualitat? Encara hi dono voltes...


© Carme Folch

09 de novembre 2010

"BUIT" diàleg teatral


BUIT

Un home (H) i una dona (D) al terrat d'un edifici. Quan ell fa el gest d'enfilar-se, ella l'agafa pel braç:

D- No.
H- Deixa'm.
D- No!. No t'hi llencis.
H- Per què? per què m'ho fas? estava decidit.
D- Tu ho has decidit, com sempre.
H- Ja hi som!. Justament ara, per aquí sí que no hi passo.
D- Perdona?
H- Que prou!
D- No, jo dic prou!.
H- No, ho dic ho i s'acabat.
D- Ho veus?
H- El què?
D- Sembles idiota.
H- A sobre, insulta'm.
D- T'ho mereixes!
H. Prou!
D- No, prou tu!
H- Manaire!
D- Imbècil!
H- Histèrica! (la dona fa el gest de marxar). Au sí, això, fuig. Quan et diuen les veritats a la cara la nena fuig molt bé...
D- (s'atura en sec). D'acord. Tu primer, visca la igualtat. Els burros primer!.
H- No, millor passa tu bombonet i veure com s'esclafa el teu cul de bruixa a l'asfalt...encara riuré una estona abans de morir.
D- (somica).
H- (sorprès) Plores? Plores! Au va, ja saps com em poso quan em duen la contrària...Les senyoretes primer (amb to antic, com un iaio).
D- (amb cara de satisfeta d'haver guanyat. El mira d'una manera misteriosa. Tanca els ulls i salta daltabaix).
H- Bruixa egoista!

FOSC


© Carme Folch

04 de novembre 2010

"La ceremonia del te"


La ceremonia del té

El buen sexo es como el té intenso
A pequeñas tazas y sin condimentos
Calentito, sensual y silencioso
Se saborea mejor, gozando del momento.

Hay muchos tipos de té
Casi tantos como países
Pero las hojas se han de manipular con ternura,
Acariciándolas como a una bella escultura.

Los orientales respetan la ceremonia del té
Por eso son tantos amantes y tantos millares
La ceremonia del té, como la del amor,
Necesita unos participantes entusiastas y aplicados
Que se rindan al calor del ritual sagrado.

Unos cuerpos hervientes, como el agua de la tetera
Se entrelazan tal hojas de té, en simbiosis,
Acaban formando un cuerpo, un sabor intenso.

El té como el sexo relaja y excita.
Ese ceremonial que colma de placer sus adeptos
Anhelosos desean repetir la ceremonia ancestral
El sexo y té un caliente; sensorial ritual.


© Carme Folch

30 d’octubre 2010

"La pluja ens mullarà només el que deixem que ens mulli. Podem ser impermeables a tot" C. Folch

25 d’octubre 2010

La vida sigue... ¿la vida sigue?

"Cuando cambias la BBC (Bodas Bautizos y Comuniones) por la DDE (Divorcios, Defunciones y Entierros) es que la cosa se pone fea..."

22 d’octubre 2010

Dissabte a la nit, una torrada...



No pot més. Vomita. Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba, una altra torrada. Tona ve de Barcelona on ha estat de festa amb els col·legues. Té el cap ennuvolat. No té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substàncies. Ho ha passat bé. Se sent bé, de sobte l’envaeix una sensació nova, creu haver trobat l’amor, desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.


Sent el seu cos lleuger com si flotés. Vola per la carretera dins la seva nau de segona mà. No s’atura enlloc, les llums verdes li donen ales. Es sent feliç, lliure, no pensa en res. Li agradaria conservar aquella sensació per sempre, que se’n pogués tallar trossets i fer-hi capsuletes per prendre en els moments durs per fer-los més lleugers, més zen. Com una aspirina que t’alleuja el mal de cap però que els seus efectes tinguessin més a veure amb l’humor. Píndoles del bon rotllo. Bé de fet era una experta en pastilles per tractar el mal humor i la seva amiga, la farmacèutica, li en proporcionava en dies durs com aquell. Ara estava com nova però sabia que aviat la química positiva s’acabaria i començarien els efectes secundaris, la pesantor, la somnolència i aquells malsons i formigueigs per tot el cos. Tan se val, el moment s’ho valia. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap. Una pastilla d’efectes eterns potser. Seria genial.


Les imatges de la nit apareixien a ràfegues dins del seu cap, com les de les llums dels pocs cotxes amb els que es creua. Ja quasi ni recorda que de poc no surt, no en tenia ganes, sort que la Sílvia havia insistit tant si no estaria a casa sola, amargada, menjant-se l’olla. Ara ja ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. “El món és meravellós!”- Pensa. Encara no havia tornat a casa que ja estava planejant un altre nit com aquella. “Cal repetir-ho més sovint”- es diu. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen: “ja s’afaita”. Tona pot tornar sense donar explicacions de res. És tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen, segur. La mare amb un ull obert, com si la veiés i el pare ronca a pota-solta”. “Aquells ulls, aquella veu, quines mans!... espero tornar-lo a trobar la propera vegada” somieja mentre s’esforça a recordar el noi amb el que havia lligat a la discoteca aquella nit. “Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré. Quina nit, quina calma....”.

Un stop i una corba tancada obliguen a reduir la marxa un segon, tot just per poder rectificar la maniobra. Gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i un altre, aquell que tant li agrada el de “les gepes del camell” quan de sobte, Zas! Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull , les cames li fan figa fruit del que duia al cosa més l’ensurt que acaba de rebre. És allà, ja el veu. Un gran volum immòbil. S’acosta i el volum pren forma. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. Se li regira l’estomac, vol córrer però les cames no li responen, se sent clavada a terra, maleïda, condemnada per sempre més. Té el cap emboirat, tot ha anat tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta i marxar, així haurà complert. Sí, això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s i menys entrar en la seva nau de dues portes. Millor que el dugui assegut al maleter. Ho havia vist en una pel·li, la idea li va semblar bé llavors: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. Decideix que serà el millor i més ràpid. Obra el maleter i hi ajeu mig inconscient. Amb la porta del maleter de darrera oberta no veu res: ni el que ve al darrera ni si l’home està bé i si encara hi és o l’ha perdut pel camí. Procura alentir la marxa i agafar les corbes amb suavitat. Segueix endavant. El cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Se sent confosa, els ulls se li tanquen en aquells minuts tan foscos, tan durs, el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.


La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble de l’establiment, just darrera el cotxe patrulla, sap que sempre els troba allà prenent un cafè a la terrassa. “Semblen robots”, pensa. Quan surt està contenta. Les ofertes eren bones i encara li han sobrat uns quants euros que li aniran bé per la farra de la nit. Agafa les bosses de la compra i amb una mà obra la porta del maleter. “Cada dia hi ha menys gent i menys llum en aquest súper”. Quan les va a desar, el veu, allà arraulit, mort. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro masegat. El món li cau al damunt. Li entren basques, li roda el cap. Vol fugir, comença a córrer però no pot, és massa fort. No pot ser. Torna enrere, per assegurar-se que no és cap malson. Continua allà, arraulit, en silenci, fred.. Qui és i que hi fa allà?. No entén res. La seva boca s’obra de manera automàtica i comença a cridar a demanar ajuda, de seguida ve gent corrents i els robots, els policies que estaven esmorzant tranquil·lament a la terrassa com cada dia. Mentre arriben pensa que es despertarà o que és una broma d’aquelles que fan a la gent en aquells programes en que amaguen una càmera oculta. “Segur ara aquests “policies” seran actors i de seguida em portaran el ram de flors, aplaudiran tots i riurem, mentre em moro de vergonya”. Segur.

Arriben tots, uns criden els altres també, els policies m’amenacen, m’obliguen a posar-me contra el cotxe amb les mans al cap. M’amenacen amb les armes mentre criden a reforços. “Jo no, jo no...” Tona no entén res del que ha passat en qüestió de segons. Tremola, té nàusees. És casualitat, una broma pesada del destí? Algú li vol mal? L’han confosa amb algú altre. Segur. Ajuda, ha de buscar ajuda aviat, algú que l’escolti, que no li cridi, que l’entengui. Repassa els possibles salvadors dins del seu cap mentre les llàgrimes li corren galtes avall. Es nota la gola seca, no pot ni parlar. Tothom l’acusa amb la mirada. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? I per què a ella, al seu cotxe?. Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res, no sent res. S’ha tancat com una tortuga dins la closca intentant esbrinar el per què, el com i quan... repassant la seva vida si havia fet mal o devia alguna cosa a algú i no es recordava mentre la policia li anava fent tot un seguit de preguntes i més preguntes. No sentia les paraules només sentia uns molestos grinyols, com violins desafinats, que no la deixaven en pau, no la deixaven pensar. No podia pensar, El cap era com si se li hagués després de cos, com si flotes per sobre les espatlles, no el dominava, els ulls li pesaven, les cames i els braços eren de plom. Confusió, fàstic, ràbia i terror. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per què!?. Els agents la retenien esperant els reforços. Tona se sent traïda, atrapada, engabiada com un ocell, impotent i perduda, retinguda i imputada contra la seva voluntat. Vol la mama.

Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap li continua rodant. Prou!. No pot més. “No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. “No és meu”?. Quina frase de dir en aquells moments, ni que fos el diari del mati que algú ha deixat en el seient del costat del bus i quan a algú el vol agafar fa un gest per educació al que Tona sol respondre “No és meu” com dient “ja el pot agafar, ja” . Com es diu d’aquelles coses de les que unes vol desprendre, com el diari, un cop llegit ja no serveix. Doncs, igual el mort en el seu maleter no serveix, fa nosa, no el vol, necessita lloc per posar-hi les bosses de la compra i aquell bony que s’hi ha trobat li ho impedeix. Aquella frase estúpida era l’únic que aconseguia articular amb més o menys contundència “no és meu” en aquell moment equivalia a “jo no ho he fet”, “sóc innocent”, “algú em vol fotre”, “la víctima sóc jo”... i d’altres per l’estil. Tot allò que volia dir però no podia i que amb aquella estúpida afirmació pretenia donar a entendre. “un mort d’usar i tirar” se li escapava el riure amb l’idea. El sarcasme era una de les seves millors armes en moments difícils però aquells “robots” amb cara de pocs amics no estaven per monsergues. Arribava la cavalleria. Més llums blaves i sirenes. Més agents, més preguntes, més mirades inquisidores i xiuxiuejos.

D’entre tants robots d’uniforme blau en destacaven un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els agents m’emmanillen, cap el cotxe. Estic llesta. Les sirenes em destrossen el cervell. La ressaca! Prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.

20 d’octubre 2010

Mentir, un tema recurrent (ai, menteixo, no ho fem mai. Menteixo)


Mentir. La Mentida. Us sona? qui no l’ha usada mai, ni que sigui de les blanques (les piadoses), aquelles que ni ho són per poca mentida i malícia que en elles que hi ha. Jo he mentit. Tothom ha mentit. Qui digui que no ho ha fet mai....menteix.

Eva i Adam ja mentien, qui sap si inclús Déu va mentir sobre el Paradís, ai que em fico en un merder...però ara dic veritat, veieu quin panorama, quina complexitat. On és l’equilibri?. Les mentides no sempre són dolentes ni negatives. Hi ha mentides que desmarcaren la ironia i la hipocresia de les mitges veritats. Hi ha mentides que diuen més veritats que la veritat mateixa. Irònic, demencial? Potser sí, però és cert. Quina paradoxa, no creieu?.

Us estic atabalant, perdoneu. No volia. Menteixo. Un altre cop. La mentida tindrien que rebateixar-la amb un nom més adient, més verídic. Afrontem-ho, és un recurs d’ús diari i universal, arriscaria a dir que és l’estratègia que més usem en la nostra vida. Aquesta té un efecte additiu, un efecte Pringle (no vull fer publicitat, no em paguen per això, de fet no em paguen per res, ho faig perquè vull. Mentida, perquè ho necessito. Mentida, perquè ho he de dir i punt, sinó rebento). Però tornem a l’efecte Pringle: "cuando haces pop ya no hay stop" . És a dir; qui atura a un mentider quan comença a bastir un castell de cartes per tapar mentida sobre mentida?. Alguns direu, doncs jo menteixo quan vull i també puc aturar-ho... (mentida!).

Stephen Glass us ho podria explicar molt bé en algun dels seus articles (http://es.wikipedia.org/wiki/Stephen_Glass). Acabo de veure la seva historia per la tele. Per cert, la tele, les arts més mentides, sabeu? Son ficció, aparença, representacions de la Veritat. Els mitjans de comunicació venen ficcions per maquillar una veritat. Una veritat incomoda o una mentida més gran?. L’ésser humà menteix, és innat a la seva natura així que fins i tot menteix per dir la veritat perquè la Veritat ningú sap del cert que és, pel què intentem dir el políticament correcte per ser acceptats tot i que per dins sabem que el que diem no ens ho creiem de debò, almenys no ho juraríem perquè tot és mentida en el món en el que vivim.

És clar que la mentida té efectes terapèutics, sabeu? Per això és tan utilitzada. Quan la gent anava a la església a “confessar-ho tot” o actualment es va al psicòleg qui diu als individus que ens escolten tota la veritat dels seus actes del seus sentiments. La natura humana pot ser terrible i en maquillem la major part per por que no pensin que estem pitjor del que estem, pel que preferim ser uns bojos mentiders a uns bojos sans (aquests darrers són molt perillosos, visionaris en deien i els cremaven a les fogueres...).

Mentim. Mentim als clients per guanyar-nos-els, mentim a les noies per lligar-nos-les, mentim als nois per no ferir la seva virilitat, mentim al cambrer quan ens demana si tot ha estat bé, mentim al policia per evitar que ens posi una multa (no si jo no anava tan de pressa, no si jo no vaig begut i menys amb un cotxe robat...). Mentim a la parella quan afirmem no tenir cap amant o que no fantasiegem mai amb algú altre...No sé si jo sóc jo, si em dic així o si el meu DNI és legal. Quin patir. Mentida! No pateixo gens o potser sí. Els polítics menteixen a l’electorat per obtenir els vots, els jefes sobre l’imminent augment als empleats per que treballin més i millor, els empleats sobre el seu excel·lent rendiment als seus caps per obtenir un augment, els fills als pares, els germans als germans, els amics als amics, els productes de bellesa menteixen a les lletges que creuen en miracles, menteix el trampós a l’innocent, menteixo jo escrivint amb faltes d’ortografia simulant un altre persona, però qui sap si Pompeu ens mentia...?. Inclús ho fa el gos a l’amo. No! no té ganes d’anar a buscar el pal o la pilota que li has llençat. Només ho fa per educació. No té ganes de deixar-te en ridícul. Qui en el seu sa judici aniria a buscar un pal o algun altre objecte que et llences un pallús ple d’il·lusió i esperança, algú que es creiés superior per més animal que fossis. Pobre il·lús!. El teu amic ho fa per compliment i per endur-se una bona salsitxa extra, de premi.

Qui més menteix i qui millor ho fa més amunt puja en l’escala social pel què, de retruc esdevé més envejat i respectat pels altres que menteixen a l’afirmar que no els importa compartir la seva sort (ui si, ara em discutireu que hi ha qui puja pels propis mèrits, o era mentida?). Menteix i menteix, puja i puja amunt, més amunt, més amunt....on la caiguda serà més ràpida i profunda als Inferns (p.s l’infern, el cel, conceptes que assenyalen una gran veritat que emmascara una gran mentida, com el Pare Noel però seguiu mentint als vostres fills, que no perdin la il·lusió, pobrets). Fins i tot ens menteix la nostra ombra quan es mostra més gran, més allargada i més negra del que en veritat és.

No us prenc el pèl i si sou prou llestos sabreu acceptar, o no, el meu discurs. Les paraules se les endú el vent però els idiotes pesen massa per a què els envoli... Quina certesa!.

Safe Creative #1011047764175

"Hobbies"

Una palabra difícil que refiere a algo difícil en el mundo actual. Su definición técnica diría algo así como aquellas preferencias en tus ratos de ocio. O sea, qué te gusta hacer en los ratos libres. ¿A todos nos gusta lo mismo? ¿Los hobbies son internacionales y unisex o cada cultura y género tiene sus preferencias?. Supongo, por lo que a mí respecta. Como todo hoy día estas actividades se van universalizando cada vez más y muchas ya no hacen distinciones de bolsillo, sexo o religión. Debe haber tratados y artículos que hablen sobre el tema seguro, pero me limitaré a narrar mi propia experiencia a modo de ejemplo.

Debo advertirles, hay un problema. Cada vez tengo menos claro cuál es mi hobby, si es que tengo ya alguno, tenía pero se quedaron por el camino, ninguno me acaba de convencer (deportes, manualidades, arte, cocina…). No soy nada ducha en ellos excepto uno que reconozco como el deporte nacional. Me explicaré. La edad nos vuelve un poco “mantas” cabe decirlo. Todo el deporte que practicamos (por exceso y obligación) en el cole o en los extraescolares cuando éramos niños nos relega a la mayoría (excepto a un sacrificado grupo que lo siguen practicando en su vida adulta) a un deporte de élite a partir de la adolescencia: el “manting-weekend”; es decir, a hacer el manta como buen hijo de vecino durante el fin de semana. Cosa que en mi caso se refiere a olvidarse de madrugar y de hacer cualquier actividad física de desgaste (ni en la operación Bikini, oiga.) para dedicarme a actividades más reposadas alejadas, del tipo FYEO (For your eyes only “Sólo para tus ojos”), que sirvan de desconexión del ritmo frenético de la semana laboral.

A mi me gusta pasear cerca del mar, leer y surfear por la red (sin agua ni medusas) donde como mucho te puedes pillar algún virus. Pero lo que de verdad me apasiona es el panching y apalancarme en el sofá viendo como otros con espíritu más activo sudan la gota gorda: me encanta ver aquellos machos que se dejan la piel en el asfalto corriendo (ya sea a pie, en moto o en F1) o qué decir del goce de arrepaparse con una pizza y una cerveza (a lo Bart Simpson) mientras ves a 22 tíos en pantalón corte pelearse por un balón. ¡Cuántas tardes de gloria deportiva ha vivido mi sofá! Este tresillo se merece una medalla de oro ya que el Ketchup se ha encargado de estamparle los aros olímpicos. Pediría que le dieran al menos una medalla al valor, pobre o un Plan Renove para poder inaugurar otro.

¡Qué vueltas da la vida! ¡Qué tiempos aquellos en los que uno se ponía el chándal y era parte activa del “juego”!. Pues un poco por rebeldía y un poco por el desgaste físico natural de la edad, el cuerpo, que es sabio, ahora invierte esta energía en otras actividades más mentales que físicas (insisto, al menos en mi caso): música, películas, lectura…con lo que activas otras partes del cuerpo: los músculos de los ojos, dedos y las energías sinopsiales o algo así me dijeron en el cole. A veces me pongo nostálgica recordando aquellos días y me digo: “Va, ponte ropa cómoda y ve un rato a correr por el paseo o en bici” Pero ni corro ni voy en bici (es que no tengo). Una vez en plena navegación cibernética me dejé llevar por la locura del temporal y me saqué un bono de oferta para el Bicing, (las bicicletas que alquilan en la ciudad). ¡Menuda ocurrencia! Hacer “andar” una bicicleta estática no daría tanto trabajo, ¡no están duras ni ná las Bicing del diantre!. Necesitas un kit de emergencia para poder usarlas: aceite 3 en 1 para los pedales y mandos, ruedas, bombillas, herramientas de regulación de sillín y manillar y, sobretodo, repelente mátaloquesea que tengan. No sabes quién o qué las ha usado antes pero se nota... Es un deporte de alto riesgo, disciplina con la que no comulgo sin mi sofá así que rompí el bono. Con aquel maldito intento recuperé, con creces, el tiempo perdido de desgaste físico de todos estos años que no lo practicaba: llegué a la universidad sudando la gota gorda recordando con suma claridad el por qué cada vez que mi cuerpo pide marcha (ir en bici, ir a correr, hacer tenis... como antes) mi cabeza tiene la gran lucidez de abortar la idea con mil y una excusas de extremada eficacia: “hoy llueve o lloverá”,” hace frío”, “se va a hacer oscuro enseguida”, “es demasiado temprano para ello”,”hacen un programa en la tele que quería ver”… cualquier excusa es plausible.

“La pereza”, diréis, pero no. Es el deporte de los post adolescentes premenopáusicos, el “panching, soffing”, por el que ahora me pirró. Esa es la razón por la que fui reduciendo el número de hobbies para dedicar el mayor tiempo posible a practicarlo. La semana es muy dura y larga pero al fin llega el ansiado momento el recargar las pilas. Cualquier otra actividad física iría en detrimento de este principio y, además, pensar a qué dedicar mi tiempo libre… (como dice la canción) me saturaba. Hay demasiada oferta...

He encontrado un deporte a mi medida que practico muy a gusto, puede realizarse solo o en compañía, con cualquier tipo de ropa y calzado o sin ello, en invierno, verano y primavera, con frío o calor, de día o de noche, a cualquier hora y en cualquier lugar que esté habilitado, su coste es muy moderado en comparación a los otros hobbies por lo que en estos tiempos de vacas flacas es muy recomendable. Ahora sí: si tienen algún riesgo coronario, híper colesterol, hipertensión o hiper lo que sea mejor moderen su práctica se han dado casos de gente que se ha excedido en ello y ha quedado asimilado al sofá por lo que otros practicantes sin saber de la suerte del colega se han sentado encima a ver partidos y han vertido el Ketchup sobre él.


Safe Creative #1011047764175

15 d’octubre 2010

"EMBRIACS", poema agre.



Embriacs


Ànimes dèbils que cerquen veritat i valor en el fons d’una ampolla
on només hi moren el dolor, la venjança i la mort.
Violents es tornen aquells covards, cecs i sords als seus actes
mentre l’ànima negra els corromp les entranyes.

Un cop han travessat el límit,
Ningú els pot ajudar.
No hi ha volta enrera mentre
deixen orfes famílies senceres.
Plenes de dolor i tristesa per la pèrdua.

Dèbils que beuen per oblidar qui són
i allò que els turmenta
Però l’alcohol no mitiga la pena
sinó que els passa una factura cruenta.

A quin preu paguen els desgraciats
la seva fugida del món real que tan els irrita?
Pobres ignorants, si sabessin que ni tan sols la mort
els deslliurarà de l’angoixa i la pena?

En un pou han caigut:
han perdut família, honor i feina.
Cauen i cauen més avall on l’infern,
els engoleix a grans glopades, de foc i flames
tot esperant-los, impacient, amb les portes obertes.



Safe Creative #1011047764175

11 d’octubre 2010

"Perdida"…poema existencialista



"Perdida"…poema existencialista

Estoy perdida.

Miro atrás y me consumo viva:
Luces, aplausos, ilusión, fantasía…
Yo había de ser alguien,
de la que hoy sólo soy cenizas.
¿Cómo reencontrarme con aquella niña ilusa?
¿Cómo poder ser bendecida, de nuevo, por el amor y la Musa?

No hay destino sin reconocer tu sino:
Mira atrás, aprende de tu pasado
para crear un presente fuerte y un futuro con luz y alicientes.
Reinvéntate, encuentra tu alma, tira de ella y tápate con su materia etérea.
El poder está en ti, nunca lo has perdido.
Ha estado siempre ahí, te ha acompañado y contigo ha crecido.
Si escuchas con atención oirás nuevamente
esa niña alegre que ahora ríe con voz de mujer.

Safe Creative #1011047764175

02 d’octubre 2010

Metafisica vital...


"Si de la vida n'esperes tot i n'obtens poc no et queixis sempre pots obtar a demanar una beca de dies extres al que Mana"...

"Ser dona" un poema per començar el dia indulgentment


Ser dona

Així com quan arribo a Paris
començo a enyorar el meu país
i quan torno tinc recança
de ser a casa i no a França,

Així quan estic amb tu
m’avorreixo mortalment
i quan te’n vas trobo oportú
d’enyorar-te amargament.

D. Parker i C.Folch sotscrivents

30 d’agost 2010

Entrevista a Scriptman Bennet, escriptor d’èxit


Entrevista a Scriptman Bennet, escriptor d’èxit

Em demana que descrigui la meva feina?. Bé, no sé què puc dir-li. Tots els tòpics són certs. Bé, potser no al cent per cent però molt aproximats. Jo no m’ho creia fins que vaig anar-hi trobant. De fet, semblava que m’haguessin prefabricat per això i disculpi l’expressió. En el meu cas, és una mena de pacte amb el destí o de predeterminació, digui-li com vulgui, només cal fixar-se com els meus sants pares, a hores d’ara ja no els guardo cap rancor, em van posar per nom: Scriptman. De petit, somiava que era un nom de súper-heroi i vaig provar d’estar a l’alçada llençant-me a volar des de el balcó pel que em vaig trencar el braç en dos intents fallits abans d’adonar-me que potser no estava ben bé fet per això o que em calia madurar per adquirir més poder per poder volar.

En fi, un es fa gran, i estudia una mica a l’institut o això es diu. Casualitats de la vida que el professor de llatí em va tenir en gran estima, massa pel meu gust, semblava un pop des del dia en que va passar llista i va veure un projecte d’escriptor en mi. La risa fluixa que li agafava en llegir les meves notes als pares falsificades i la seva insistència en un ensenyament més personal, fora d’hores, li van complicar la vida i va acabar a Xinxin le calabois, ja m’entén, a la presó, per assetjament a menors. Bé, el que li deia va ser aquest home i l’amor a les llengües i als adolescents que em va fer adonar del potencial que amagava el meu nom. Fins aleshores jo no tenia cap intenció de dedicar-me al món de les lletres a mi m’interessaven els codis binaris i després de classe feia classes particulars de pirateria aplicada a l’informàtica amb un veí dos cursos més endavant del meu. Volia fer calers i ràpid. Llàstima que l’enxampessin abans de poder fer-me el darrer control pel que mai vaig poder obtenir el títol i em vaig decantar cap a altres oficis menys lucratius però més legals. Pensar que algun dia podia compartir una cel·la de 2 per 2 amb un professor de llatí i pro-Cesar m’horripilava.

En fi, amb un nom tan prometedor em vaig prometre no decebre als meus futurs lectors per si les forces del destí n’havien programat algun i vaig començar a evolucionar en el meu estil, encara molt primerenc. De les notes als pares falsificades, vaig passar als certificats mèdics d’ineptitud, pel que em vaig deslliurar del servei a la pàtria i vaig poder conduir un cotxe “legalment”. El meu segon cotxe ja el vaig comprar amb un xec dels meus, com el lloguer dels sis primers anys del meu apartament de luxe al centre de la ciutat. Vaig passar uns anys molt còmodes de dia però un infern de nit ja que només feia que somiar que m’enxampaven i acabava a la cel·la dos per dos amb l’estimat professor de llatí. Pel que vaig decidir anar a un convent on em vaig dedicar a la pregaria i la meditació i em vaig adonar els errors que havia comés pels que vaig demanar perdó fent una mena de llista de faltes. L’estil tan personal de la llista de pecats va ser motiu d’afalac per part dels monjos per l’estil tan personal que hi havia emprat. “Has obert l’ànima i l’has despullada”. El comentari em va recordar ja sap qui de la cel·la dos per dos per que vaig tocar el dos del monestir i vaig llogar una habitació al centre de la ciutat. Molt bona combinació de transports i molts serveis però un autèntic manicomi: robatoris, sirenes, crits, artistes, lladres i turistes per tot arreu.

Al cinquè dia i la corresponent quarta nit en blanc ja no podia més pel que vaig escriure una carta amb un to molt personal però ferma i solemne a les autoritats del districte perquè hi posessin remei. Vaig guanyar el primer premi del concurs de prosa popular del barri i des d’aleshores ja no he parat. M’han plogut les ofertes amb contractes milionaris i és clar, les entrevistes. Per això som aquí.

Que li expliqui el procediment creatiu que faig servir?. Home, és una pregunta molt personal, no li ho diré tot perquè l’espionatge industrial està a la que salta però a grans trets se’n podrà fer una idea, espero. Miri, la meva feina és molt abnegada, sap?. Primer has de tenir el cap clar, ben despert, saber el què vols dir com i per què. Has d’enfrontar-te al fet literari amb els sentits desperts, relaxar-te i deixar parlar la Musa. Després bé el complicat: la Musa al ser dona, sa de saber de què coi parla, ja se sap que en les direccions i en l’espai les dones no acaben de estar gaire fines donant indicacions. Pel que has d’interpretar el que et vol dir, sense perdre el sentit originari, l’essència, sinó millor que pleguis la paradeta i te’n vagis a jugar a golf (de fet he millorat molt el meu handicap darrerament). Bé, un cop tens la idea clara al cap has de configurar la història i construir els personatges (m’encanta aquesta fase d’emulació divina). Cal crear a Eva i Adam al seu Edèn, donar-els-hi una vida, una entitat, el text ha de tenir coherència, sap i una base real perquè el lector es reconegui i s’identifiqui. Bé, això és el meu mètode d’altres grans plomes tindran patentats d’altres mètodes.

El començament és molt important, cal captar l’atenció del lector perquè tingui ganes de continuar llegint i esbrinar què passarà. Es sabut que els trobadors medievals ja havien desenvolupat tot un seguit de tècniques sofisticades, fins i tot un soroll sobtat com un pet servia per captar l’atenció de cavallers i dames o la genteta de la plaça del poble, depenent del servei. Jo sempre vaig una obertura estrident però educada, això ho vaig aprendre als meus anys de configuració de cartes i peticions a les entitats bancàries perquè em concedissin crèdit. El començament dic, el primer mot és molt important, quasi decisiu, sense un bon primer mot ja no hi ha res més. En la meva escola per correspondència solia emprat un “Benolugut”, ”Apreciat” o un “Hola” si volia ser més radical. Ara en la meva època més madura ja tutejo amb més convicció al lector, em permeto ser més irreverent o fins i tot pedant quan obro els més escrits amb una salutació en un altre idioma.

Oh, sí! El final! Un gran final, un gir inesperat, un “us tinc a tots bevent de la meva mà i ara us amorro a la font”, ja m’entén, cal sorprendre. En aquest món en que hi ha tans estímuls i tantes distraccions cal enganxar el lector amb un bon principi i al final retorçar-li el ganyot, sorprendre’l amb un final original i amb un breu però intens final. El relat ha de ser com una muntanya russa una gran pujada al principi, obrir al lector moltes expectatives, molts interrogants que s’aniran descobrint al llarg de l’obra però al final encara es refuta la hipòtesi inicial. Res és el que sembla, una mica estil Hitchcock, reconec que el mestre del suspens així com la Sra. Fletcher son unes grans influències. El famós nus si pot ser mariner millor que millor ajudarà a mantenir l’emoció desvetllada en el principi i conduirà cap un final apoteòsic que és l’efecte buscat.

Tota aquesta feina s’ha de planificar molt bé. Si recorda fa uns minuts quan li parlava d’escoltar la Musa, has d’anar confegint un esborrany de l’historia amb els grans blocs qui es qui i que volen els personatges, què vull que passi i llavors cal anar cosint els esdeveniments per anar desgranat tota la història. Només quan tens tot clar dins del cap, com diem en el gremi “quan tens volant tots els ocellets dins del cap” pots començar a escriure, abans no sinó pots esclafar els ous abans de que neixin els pollets, no sé si em segueix... Miri, el veig una mica atabalat vaig a fer-li una demostració pràctica.

Em relaxo, faig estiraments de dits, de coll i m’assec. Escolto, em deixo anar, obro la ment i el cor...Em murmura...una Musa... en italià... un italià contundent, s’excusa, és la Musa de Mussolini al que inspirava uns discursos seus. Em diu que en realitat li dictava la llista de la copra però ja se sap que la interpretació és molt oberta i el dictador es veu que en això era una mica obtús. Intento captar el sentit, el meu italià està força rovellat...Sí, ja sona la flauta ja veig les localitzacions, els personatges, sento el seu dolor, la seva passió...els dits...comencen a moure...escric, escric....sóc un creador, sóc un geni!. Vol fer el favor de callar que em desconcentra?!. La màquina tecleja, tecleja, el rodet roda i el paper...El paper! Oh, visió fatal! És blanc, tot blanc! Estic bloquejat, socors. Bloquejat davant un full en blanc!!!! Sense tinta, sense sang. Moro, moro, moro.

(Fi de l’entrevista amb el gran geni de la ploma que malauradament ens va deixar amb la intriga si finalment havia pogut o no desvetllar el cant de la seva sirena).

Safe Creative #1011047764175

25 d’agost 2010

VÍDUA DE LLUFA una ficció real



VÍDUA DE LLUFA

Que la realitat supera, i de llarg, tota ficció imaginable és ben cert i està ben provat. Per si quedessin dubtes vet-t’ho aquí una nova prova a favor d’aquesta sentència.

Els meus veïns eren gent reservada i un tant misteriosa. El matrimoni de mitjana edat, ambdós professionals respectats d’un cert nivell (classe mitja-aspiracions a alta) pares d’una filla casadera (com li agradava presentar-la a la seva mare) que rondava la vintena d’edat i que semblava repetir el patró dels seus progenitors: jove advocada en pràctiques, sofisticada, un tant pijeta, dirigent i la nineta mimada de papà i mamà. El pare treballava com a comptable d’una important firma comptable que entre d’altres comptava amb clients com la lucrativa empresa nacional de maquinetes escurabutxaques (les típiques dels bars, casinos i sales de joc) i ella una d’aquelles dones amb certs aires marimatxos que treballava com a directora d’una oficina bancària d’una ciutat mitjana. Potser valia però s’ho creia molt i la veritat el seu aspecte deia que no era per tant: desgrenyada, mal tenyida, grassoneta, asmàtica i fumadora, nerviosa, exigent i imperativa en tots els sentits. En dues paraules una pagesota poc refinada.

Ell era la senyora de la casa, amb una dona així què podia esperar?. Però l’home ho feia de gust i el gust es va convertir en una obsessió maníaca: es llevava el primer de tots i anava a comprar el pa i el diari perquè la família pogués esmorzar, àpat que ell mateix els preparava, fregava els plats i estris que havien emprat, anava a comprar al mercat el millor producte fresc que la seva sogra, la senyora que anomenarem X, ja que té un nom de coronel que no ve al cas, pogués cuinar la millor paella de tot el recinte d’apartaments on estiuejaven.

La família feia vida normal esmorzaven, anaven a la platja o a comprar, de vegades la filla amb els pares i de vegades que la filla estava treballant, els pares sols. Això sí: sempre que sortien deixaven a l’àvia tancada amb pany i forrellat. Mentre eren a la platja, a casa intentàvem seguir amb la nostra rutina d’estiu: llevar-nos mandrosament, esmorzar el que trobàvem a l’armari si és que ens havíem recordat d’anar a comprar alguna cosa el dia abans, ja se sap gent jove pa tou, bé tant de bo haguéssim trobat ni que fos pa tou, sabeu la impotència que agafa a una quan es lleva desprès d’una nit i un matí d’acció i arriba a la despesa on només la saluden les aranyes?. Ostres, caldria ser una mica més curós amb aquestes coses, qui té detalls al llit els ha de tenir a la taula, però res, la meva parella la segona part no la capta. Doncs, això: mandrejar, llevar-se, esmorzar o no mirar per la finestra el dia que fa i decidir com gastar-lo: platja, bici, tendes, tornar al llit... (aquesta darrera era l’opció preferida a partir de la segona quinzena d’agost, quan el temps es torna una mica lletjot). Mentre intentàvem mantenir els ulls oberts i decidir què fèiem, sentíem uns gemecs i una mena de rascadetes o potser eren copets a la paret, pensàvem ja està altra cop la iaia sola.... Hi havia vegades que no sé si era per la tramuntana o què però la iaia en qüestió udolava i xarrupava com si tingués la ràbia. Era en aquestes ocasions quan de vegades, i pel que semblava molt a contracor, els familiars decidien treure-la a fer una volteta, això sí, tapada de dalt a baix mentre estava l’astre rei brillant allà dalt, quan menys llum menys roba però mai descoberta del tot.

El meu company, que és una mica soca (és de números i no té perspectiva només estadístiques i previsions binaries) pensava que tenia una mena d’al·lèrgia o alguna malaltia degenerativa o infecciosa per això la deixaven tancada i si no la duien tapada de cap a peus, fet que en moltes poblacions això ara es convertiria en una mena de delicte i d’atemptat contra la seguretat nacional. Pot ser és molt blanca de pell, però ni l’Iniesta va tant tapat! Era tot un misteri que ens va tenir ben entretinguts totes les vacances. Al final fins i tot varem pensar en que quan tornéssim a Barcelona obriríem una sucursal de la tenda del espia perquè això d’espiar i seguir els moviments in fraganti enganxa... és com el xafardeig de les perruqueries que potser no et cal tapar encara les arrels però hi vas per llegir l’exclusiva de les fotos del divorci de la Pantoja de tal o el casament de la Lady Gregoria de qual.

Per què ens interessa la vida dels altres si prou problemes tenim amb la nostra?. Com deia la meva àvia: “que cada santo aguante su vela”, però si pots aguantar la vela del veí i t’explica quatre xafarderies... buff què be que et quedes. Sempre volem saber el que fan els altres ja sigui per pensar que nosaltres “no estamos tan mal” o per maleir el veí al veure que la seva gespa sempre és més verda que la nostra (sort que a Barcelona no tenim aquests problemes vivint en capses de misto de formigó de 20 m2, Pisos per a parelles diuen, és clar es que no pots tenir ni un canari i molt menys fills, com volen que la natalitat del país no baixi?. Ostres, polítics.

Bé, doncs, la “estranya pareja” i la iaia misteriosa seguien amb la seva rutina. Començaven el dia junts i a mig matí el matrimoni s’absentava per anar a comprar o a la platja. Seguíem la rutina amb un got enganxat a la orella i a la paret de la cuina que donava a la cuina dels veïns. En Jan i jo fèiem torns de guàrdia i anotàvem en una llibreteta tos els moviments sospitosos:
9.30 am Marit surt a comprar el pa i el diari
9.45 Marit torna a casa
10.00 Es lleva la iaia
10.15 Esmorzen plegats, riures i xiuxiuejos
11.00 Cops de mobles (en Jan m’assegura que estaven recollint els estris de menjar i escombren, ho diu el que té un màster en tasques domèstiques si no sabia ni que els plats de ceràmica es freguen i no es llencen com si fossin de plàstic. Bé, no dono més detalls de la partició de les tasques domèstiques en les parelles modernes perquè sinó aquest relat acaba amb sang).
11.20 El matrimoni surt. Soroll de porta que es tanca, dos voltes de claus, escales. Comencen els gemecs i les esgarrapades a la porta. En Jan m’ho confirma la iaia està sola.
11.30 Continuen els gemecs i copets cada cop més lleus...
12.00 La iaia hiverna?. “El vampir dorm al taüt”. És la clau per dir que tot està tranquil.
13.30 Comença a venir els veïns del bloc de la platja per dinar. Se sent gent que passeja, nens que criden, veus, estenedors que es mouen, portes que s’obren i es tanquen. La vida torna. La iaia contraataca... Torna a gemegar i a fer copets, estossega. Deu notar que estan a punt d’arribar. Cal destacar que té una mica el comportament dels gossets quan l’amo el deixa sol a casa. Estrany no?. Confesso que m’angoixa una mica: no sé si pot ser perillós per nosaltres però sigui com sigui és depriment i esgarrifós.
14.00 Ja està. Han tornat a casa, fan el dinar. Sorolls de cassoles i l’extractor.
14.05 Bronca a la iaia perquè remena l’estenedor de la terrassa. En Jan diu que ha sentit no se què del “sol”... i “dolent...”
14.27 Dinen. Soroll de coberts, llaunes que s’obren, riures i xiuxiuejos.

Nosaltres també dinem i fem la siesta, però abans elaborem un seguit de teories:

Jo: “Està malalta” o “És senil” o “És muda” o totes les opcions alhora.
Jan: “Un matrimoni ha raptat una àvia i la tenen narcotitzada” o “té la lepra o alguna malaltia contagiosa i no la deixen sortir” o “és de Los Otros per això és fotosensible”.

Conclusió: el meu xicot està fatal, però ja no sé que pensar potser té part de raó. Tot és massa estrany.

En Jan proposa anar a demanar sal i intentar esbrinar què passa. L’aturo, ara no són hores si de cas al vespre. Jo també havia pensat anar a saludar amb algun pretext i mirar de treure’n alguna informació, preguntar-li, subtilment, per la família i demés tot i què amb aquests veïns només hi tenim una relació cordial de veïns d’estiueig. Anem a fer la migdiada, el siesta com diu el meu holandès errant, en Jan. No deixo d’admirar la capacitat de intercanvi sexual, del gènere, que tenen aquest país quan parlen castellà. En fi, un altre misteri per resoldre. Se’m tanquen els ulls.

Dormíem plàcidament abraçats amb la carícia de la suau brisa marina que entrava per la finestra quan, se sobte, ens desperta un gran terrabastall que ens deixa sense alè. Correm a la terrassa: el estenedor de la terrassa dels veïns ha caigut, ni rastre de la iaia i el veí baixa tot esverat donant un gran cop de porta. Al ca d’uns segons veiem la iaia mig tapada amb una espècie de xal que surt al carrer i comença a sentir-se unes breus explosions. La iaia va de gairell o mig saltant però abans de que pogués avançar un metre més el gendre li ha fet un placatge espectacular. La tapa de seguida i d’una revolada se l'endú dins. Porta que estanca enèrgicament i crits. Ens preocupem. En Jan vol anar a preguntar si els cal ajuda. Proposo que esperem. Escoltem, silenci, xiuxiueig, plors, gemecs. Què fem?!. En Jan per mesures expeditives. Vol trucar a la policia i denunciar un segrest o abusos a discapacitats o maltractaments d’ancians. M’hi oposo. Ens prendrien per sonats. És imperatiu esbrinar què passa.



Recordo una fotografia que vaig veure en la còmoda de l’apartament dels veïns quan ens van convidar a sopar, per allò de estrenar l’apartament plegats i de establir els primers contactes de cortesia. La foto estava sobre un moble que tenien al menjador, una espècie de còmoda, així la va anomenar la mestressa a l’indicar-me on guardaven les tovalles per parar la taula. Jo, al contrari que en Jan, sóc una convidada activa i m’agrada col·laborar o, almenys, oferir-me per ajudar en el que calgui. Ell s’apalanca al sofà amb una cervesa i distreu al personal. Bé, cadascú té uns valors o uns tòpics que defendre: catalans “formiguetes” i els jueus (ell és jueu per part de la rebesàvia) són els reis de l’espectacle com deien Monty Python: “Si vols fer un espectacle a Broadway necessites un jueu” i aquí teniu el meu showman particular: Jan Allen Mankevich). Tornem al tema. La foto. En la fotografia en qüestió, que en Jan no recorda ja que justament la seva atenció i la del nostre amfitrió estaven acaparades per justament, l’aparell del costat de la foto, una tele on 22 tius, meitat blau-granes meitat merengues, amb calça curta, es jugaven la virilitat, l’orgull nacional o no se què). Total, recordo que en la fotografia, que semblava tenir uns quants anys ja que la nena havia perdut les dents de llet del davant, apareixia la família al complert matrimoni, la filla, l’avia i un home al seu costat que havia perdut encara més dents que la seva neta però malauradament per ell ja no li tornarien a créixer. L’avi, vaig recordar, hi havia un avi!.

Era ja l’hora de sopar o gairebé, el meu rellotge estomacal no m’enganya i menys si no havia berenat. Amb en Jan parlàvem d’anar a sopar fora, en un restaurantet romàntic vora la platja, feia molt bona nit i no tenia ganes de seguir escoltant per les parets. Volia esbargir-me una mica. Com si aquell dia ja haguéssim baixat la persiana de la nostra Tenda de l’Espia fins l’endemà. En Jan em va proposar la pizzeria del passeig que feia pizzes enormes amb les que et podies enredar amb la mozzarella que semblava una teranyina gegant. Ell diu que és perquè són italians i per ell és sinònim de romanticisme però en realitat sé que és per un dels seus traumes infantils en que associa romanticisme a escenari de La Dama y el Vagabundo. Em va explicar, amb el seu castellà capgirat, que quan era petit tenia una gosseta amb la qual va provar de reproduir l’escena de l’espagueti però sense èxit. Un freudià tindria moltes coses a dir d’aquest individu. Però em va enamorar el seu brindis amb cava quan tothom deia “Salut!”, ell creient que en sabia molt anava dient “Olé!”. Tanta maria en l’ambient per aquell país d’allà dalt no pot ser bo. Però és dolç com el meu Bambi.

Un cop a la pizzeria, varem demanar l’especial del dia, que es composava segons d’inspiració o ressaca del cuiner en qüestió. Aquell dia portava: mozzarella, fulls d’espinacs frescos, rècula, passes, pinyons, maduixes i, sorpresa...hi havia fet una mena de bombolla enmig de la pasta on hi havia el ingredient sorpresa. El ingredient Proust el vaig anomenar, posteriorment. Al partir una pizza, els holandesos, veïns indiscutibles i hereus de la enginyeria alemanya cap-quadrada procedeixen de la mateixa manera: tan se val dissenys, decoracions i/o obstacles. Pel mig és pel mig, ras i curt. En Jan va partir la pizza, repartint la sorpresa a meitats iguales. Va ser llavors, quan es va revelar el secret: cigrons. Al tastar-ne un em va venir un flash a la ment, vaig recordar aquella foto de la còmoda dels veïns i l’olor a cigrons estofats i del puro que es fumava l’avi desprès de cada àpat. Des de que no hi és aquestes olors han canviat per gambes, pasta, fideuàs o paelles, carn fregida... Vaig desfer-me del garbuix de mozzarella i vaig plantar a Jan un petó als morros per l’excitació del descobriment. Ell no entenia res però el va rebre de bona gana i es va entestar a demanar un espagueti per poder fer reproduir la seva escena frustrada ja que la nit el confonia. Després d’haver pagat el compte, l’única cosa que en Jan a après la fórmula catalana a la perfecció: “et convido i pagues tu” i d’engolir dos gots de grappa per cap, obsequi de la casa per tant bonica representació, ostres, no hi ha com tenir un geni de l’espectacle a casa, varem tornar a casa mentre la lluna plena ens observava penjada al cel.

L’endemà, un diumenge mandrós i calorós ens va convidar a dormir gairebé fins a les 11 de matí. Els veïns, com cada diumenge, es veien complaguts amb la visita de la filla i del nou promès, cada setmana en tenia un de recanvi, que la plantaria quan conegués les mogudes estranyes que es donaven en aquella casa i, sobretot, quan la seva sogre li riuria totes les gràcies dites i més i se li enganxaria com una rèmora fent-li una rosca descarada que es notava encara que no fossis lampista. Quan més simpàtica i enganxosa es feia la sogre menys li duraven els futurs gendres però les ganes podien més que ella. No volia que la vaixella i la liquadora de regal que havia obtingut com a regal preferent en el banc on treballava es quedessin passats de moda. Així que quan un regal preferent d’aquestes característiques arribava ella n’apartava un exemplar per “una clienta preferent”, la seva filla, que nomes néixer ja va ser obsequiada amb tres carnets: el membre de la Església catòlica apostòlica i romana, el del barça i una llibreta amb un compte multi-punts de la entitat bancària on treballava la mare. Una filla amb un futur força marcat per les aparences pel que fes la carrera que fes i tant se val la vida que volgués portar repetiria fil per randa la de la seva mare: jove professional i casada amb el plus d’uns estudis superiors cosa que la mare va ser una mena de self-made woman, d’aquella generació en que tots als 13 anys ja treballaven i mica a mica, fins on era.

Aquell diumenge prometia poc, amb la visita de la filla, la família, al complerts, àvia “embolicada inclosa” havien sortit fora a passar el dia. En Jan va suposar que potser passarien el dia fent espeleologia ja que no hi havia cap metro a la zona on amagar la iaia del sol. “Sobretodo no te pongas al sol”. Recordava amb claredat les paraules de la filla a la seva mare l’endemà abans de deixar-la sola a casa. El sol...el sol... Ostres. Un moment, si li parla vol dir que sent així que no és sorda!. Un punt del guió descartat, però pot ser muda perquè gemega força i pocs cops se la sent parlar només s’intueixen xiuxiuejos que fan tota la família quan estan junts. Està clar que no volen aixecar sospites. Doncs amb un equip de futurs professionals de l’espionatge paret per paret ho tenen magre. Els descobrirem, ens faran entrevistes i reportatges als mitjans de comunicació que ens serviran de una genial propaganda per la nostra futura botiga d’espies. No se sent res, no hi ha ningú només el sol que ens dona de ple al llit aprofitem per fer el ronso sota l’astre rei.

Les hores passen, en Jan s’avorreix d’estar a casa i em proposa d’anar a fer un tomb abans de sopar. Casualitats de la vida o misteris de l’univers just quan sortim per la porta... arriba el cotxe dels veïns. Descarreguen la compra. En Jan proposa que ens oferir-me ajudar-los així quants més facin cadena més aviat acabarà el periple i de pas nosaltres esbrinarem alguna cosa. Accepto i ells accepten l’oferiment. Comencem a descarregar el maleter, sembla que hagin donat un avís de guerra atòmica i nosaltres no ens hem adonat. Quantes coses caben en un turisme caravan d’aquests tan llargs que fan ràbia. Potser esperen visites? Potser el iaio o un altre nuvi pantagruèlic?... En Jan pensa el mateix crec perquè mira les bosses d’una manera un tant sospitosa i em mira a mi, com dient: “Veus?, va pregunta alguna cosa”. Vull preguntar però no sé què ni com, em fa l’efecte que se’ns veurà el percal que s’adonaran que sabem alguna cosa i ens mataran o raptaran o vés a saber. Enfia-te’n dels que fan bona fila... No puc més. Pregunto:

Jo: Ostres, quin munt de coses, què espereu visita?
Ella (la filla de l’àvia): Home, així no ens cal sortir a comprar tan sovint.
Jo: Ah,clar. Més còmode. En jan li fa mandra agafar el cotxe. Ell el que no sigui anar en bici...
Ella: Ah, si clar.
Jo: I què, molta gent al súper?
Ella: Bé, com sempre.
Jo: sort que aquí obren diumenges, festius i el que calgui, han d’aprofitar els pixa-pins.
Ella: Sí, l’hivern és llarg i dur en aquests llocs. Han d’aprofitar, sí.
Jo: Veig que ha vingut la seva filla amb un noi, no?. Clar quanta més gent més cal comprar.
Ella: sí, sí.
Jo: Què espereu algú més el cap de setmana? Nosaltres potser tindrem visita el vinent, el meu tiet segons per part de pare que és policia municipal, bé en teoria estudia per ser-ho ens pot ajudar.
Ella: Ah, què teniu algun problema?
Jo: (sobreexcitada intentant que no es noti) Eh?, Ah, no, no, tot va de meravella.
Ella: com has dit que vindria un policia.
Jo: (per dissimular) ah però res de visita per conèixer els veïns, dic el Jan, el poble, bé tot una mica.
Ella: Ah, què bé.
Mentrestant s’obra la porta i la iaia vol sortir, la dona parla amb ella i la convenç que es quedi dins el vehicle fins que acabem.
Jo: Ostres, quant de menjar no... ni que fóssiu un regiment. Per cert com està l’avi? (posada de pota fins el fons...)
Ella: (dissimulant) L’avi... oh, sí el meu pare
Jo: (Tirant a diana) El dels cigrons estofats!, trobem a faltar la bona oloreta.
L’àvia nerviosa dins del cotxe, sentim que remuga.
Ella: Sí, ja... Va morir, l’hivern passat.
Jo: Ostres, quin greu! Com que veia que havíeu comprat tants cigrons pensava que ens visitaria aviat... (fotent la pota més i més endins, en Jan té la cara desencaixada, sua sense parar i vinga treure bosses del cotxe com un autòmat).
Ella: El meu pobre pare, al cel sia. Li agradaven tant.
Jo: Sí, me’n recordo, Em sap greu. Com ho porteu.
Ella: Gràcies, bé, bé, home la mare que està fotuda.
L’avia es desempallega del cinturo i obre la porta del cotxe i surt despavorida mig tapada fent unes estranyes explosions i mig aixecant-se del terra d’una cama. Gemega com una possessa i mira el cel.
Ella: (que s’adona crida al marit) Mané! La agüela!! Que se va!!!!.
Manel, que si fos americà hauria jugat a la NFL deixa les bosses que duia, i surt corrents atrapant l’avia a mig camí. La tapa com si s’hagués de cremar per la llum i se l'endú a casa.
Jan: Què no es troba bé?
(Li trepitjo el peu). Aixxx.
Jo: Es clar encara està afectada ho sento.
Ella: Ho porta molt malament, l’enyora tant que tenim por que no faci una altra bestiesa.
Jan: Ja n’ha fet alguna?
(li torno a trepitjar el peu, més fort) AIxxxx. Aixxumm (fa veure que esternuda, ostres quin actoràs).
Jo: (excusant-lo) Home, clar una pèrdua així tan recent amb els anys que duien junts...
Ella: (seca) Bé, gràcies, aquesta és l’última. Ja ens veurem. (marxa).

Nosaltres sortim a fer un vol i decidim que el que ha passat és massa fort per viure-ho tan de prop, així que l’endemà llogarem una piragua i anirem a la Cala de les Roques Planes on diuen que s’han vist balenes darrerament).

Dilluns, tot el dia fora. Quin descans. Arribem a quarts d’onze del vespre. Torrats pel sol i pel vi de bóta del xiringuito caminem abraçats fent tombs sota l’estel que ens guia cap a casa. Bona nit i tapa’t que demà serà un altre dia.

Voilà! Un nou dia. A les 6 del matí un bondadós jardiner ens ha ofert el seu desconcerto grosso de poda, sega i bufadora. “No lo intenten en sus casas”. Que “A qui matina déu l’ajuda” una altra sentencia arxiconeguda, li dono menys confiança que a la hipòtesis inicial o a una altra com “Dios los cría y ellos se ajuntan”, amb un respecte a la saviesa popular i a les creences multi-vàries. En fi. Si ens haguéssim de guiar per aquests paràmetres diríem que matinar amb o sense ajuda en ple mes d’agost, sense cap previsió de excursió o viatge i amb ressaca, és un despropòsit de “toma pan y moja”. No negarem la raó de certs refranys i frases sàvies però tampoc els hi concedim al 100%. Els temps de la fe cega ja han passat, concretament des de que Nietzsche va afirmar, rotundament, un dia sense sol en el que volia anar a la platja “Déu ha mort”. D’altres més agosarats van afirmar “El rei ha mort” però adonant-se immediatament de les nefastes conseqüències de la seva estupidesa van reafirmar-la anunciant seguidament “Visca el rei” abans de que els oients distrets processessin mentalment la seva negligència anterior. Bé, en un món de cites i dites. Tot està per dir i tot està per fer.

Doncs, seguim desprès d’aquest llicenciós excursus amb els fets que ens atenyen.

Recapitulem:

Dimarts oh no, però sí, 13. El calendari gregorià no menteix mai. Sant Gregori era un sant baró que dominava les matemàtiques així que sí, dimarts 13, les 6 del matí. Llevats a cops de mala música, pels bemolls d’un jardiner. Ressacossos i atordits sense cap idea precisa de com resoldre l’enigma que tenim paret per paret abans de que s’acabi la setmana i haguem de tornar a casa com a futurs empresaris d’un ofici pel qual som negats, en Jan alies “el showman holandjueu” i una servidora ens posem les piles per resoldre el cas. Tracem un pla abans de que es llevi la família X, és a dir la família dels investigats o “Dios los cría y ellos se ajuntan”, “los raritos duermen juntitos” i d’altres dites... El pla és esmorzar, fregar els plats i fer el llit deixant tot enllestit per quan es llevin la família X tenir ja el got a la paret per escoltar fil per randa tots els moviments i veure tots els gemecs sospitosos. Ho fem.

Les 10 del matí. El marit ha tornat fa uns minuts amb el pa i el diari i para taula pel esmorzar familiar. Amb un individu tan sistemàtic que fa el mateix cada dia a la mateixa hora , com Kant, qui necessita un rellotge. 10.05. Ding!.Microones, la llet és a punt, 10.11 Plaff. Mollla i olor de torrat. Torrades fetes. 10.13 Culleretes a la taula. Soroll de cadires. 10.15 Esmorzen. Riures i xiuxiuejos. Les 11 cadires que es mouen i soroll de plats i coberts que es recullen. Algú frega els plats a la cuina. L’estenedor. Porta, porta. Porta de l’entrada, tres voltes de clau. El matrimoni surt, l’àvia ja està sola i tancada. Les 11.20. ara vindrà l’estoneta de gemecs i copets de la percussionista sènior. Em ve al cap la imatge de la iaia al cotxe mentre ajudàvem la família a treure les bosses del súper: pàl·lida, tapada de cap a peus i quan va provar d’escapar-se semblava posseïda o fumada com aquelles hippies que criden i veneren el sol, i de cop aquelles deflagracions i ella mig de gairell com un gurú que s’enlaira però no pot. Pobre marit, sort que ha traspassat sinó quin panorama veure la teva companya de tota la vida com perd el nord. Però, un moment. En Jan em menciona la foto de l’avi i els estofats de cigrons. Molta coincidència que l’avi no hi és i compren cigrons en pot per dotzenes, per ells sols?. Jo també ho trobo estrany. Però, no tant si com és normal i la filla m’ho va confirmar amb els monosíl·labs i farses idiotes que vam bescanviar mentre descarregàvem les bosses:”el troba molt a faltar”. Potser els cigrons li recorden al marit?. Hi ha associacions estranyes però científicament corroborades ja que son condicionaments experimentals que han tingut èxit i han col·locat al científic en qüestió en el pedestal dels The Very Best of... En Jan, traient el tema, el recorda el condicionament que va estudiar... (aquí el seu discurs es torna inconnex no sé si per culpa de la traducció mental que fa o per la ressaca d’ahir). Insisteix en el porter del Sevilla F.C. ara no caic però li segueixo la beta. Li canto tots els que recordo. Ara entenc perquè serveixen certes col·leccions de cromos. Kameni, Valdés, Casillas, Pinto, Aranzubia, Iraizoz, Reina, Leo Franco...un cop entrats en dictadors m’adono que no tinc més cromos quan Jan reacciona: El salchicha de Palop!. Uns segons dramàtics després processo, rectifico i reformulo: LA salxixa de PAVLOV!. Bé, el noi s’esforça i això demostra que m’estava escoltant, li perdono, ric traient importància i li faig un petó. Ell em dona la poteta.


Un cop aquí i per la Llei de Pavlov les cigrons poden tenir en l’àvia el mateix efecte que la magdalena en Proust. Sinestèsies: un cigró, un record o potser es necessita una quantitat més elevada o que estiguin cuits d’una determinada manera. Sigui com sigui aquesta era la nostra hipòtesi que d’altra banda la olor de quan l’avi feia el seu plat magistral i que l’àvia necessités acumular cigrons d’una manera malaltissa, juntament amb els intents de volar cap el cel, cap el seu amor. La mort de l’avi i el comportament de la família estaven estretament relacionats, malgrat no sabíem encara de quina manera.

De sobte un timbre ens fa sobresaltar els pensaments. La iaia psicòpata s’havia assabentat de que ho sabíem tot i ens veia a matar? L’assassina truca a la porta? Un altre cop el timbre. Dos trucs. Ostres la iaia no pot ser si està tancada. Per un cop vam agrair als veïns que condemnessin la seva mare i sogra respectiva a un confinament controlat quan s’absentaven. En Jan darrera meu, m’insta a que obri la porta. -Qui és? Pregunto abans, per si de cas... -El carter!, contesta la veu de darrera la porta. Obro i em trobo un funcionari de correus que m’insta a que rebi una carta i que signi en nom dels veïns del costat que no contesten. En principi, sé que no és pot fer tal bajanada ni quan pregunten per tu per si és algun requeriment policial o alguna felicitació dels amics d’Hisenda així que mai tinc per costum signar res, però els nervis del moment, la ressaca del dia anterior i els ullets de suplica d’un futur papà (el funcionari tenia la dona ingressada de part i volia assistir a “l’entrega del paquet” que havia de passar d’un moment a l’altre) em van enterbolir la ment. Amb un Xupa-xups pel nadó com a regal improvisat (la relació entre Holanda i els caramels de pal no l’entendré mai), varem felicitar i acomiadar al funcionari. En el fons en Jan és un detallista i un sentimental. Què mono!.

Amb la carta cremant-nos a les mans, ens vam fixar en el remitent: una clínica de Sant Cugat. En Jan la va buscar al Google, una mica complexa de gos policia si que té ho busca tot, encara ens en sortirem amb el negoci...i va trobar que era un centre especialitzat en tractaments i afectacions estranyes. -Si el metge que signa és Gregory House em pixo!. No ho havia quasi ni acabat de dir, quan en Jan, infantil i viciat de les sèries de metges: Anatomía de Grey, Urgencias, A cor obert (la primera relació que va tenir amb el català), House i afeccionat també a les seves sèries de detectius i forenses, on, com deia Einstein: “la rigorositat és relativa”, però hi ha qui s’ho pren tot al peu de la lletra com si fos l’escola de la vida. Agafeu el còctel de sèries americanes, sacsegeu i en surt: en Jan!. I la dèria per les investigacions, cadàvers, sang i els rotllos entre metges i infermeres. O sigui que li menciono House i ell que em pren la paraula i trenca el sobre per veure si realment la signava Gregory House. Més blanca que els vampirs de l’Anne Rice veig atònita com diu: - “Clarisísimamente no!, la carto la signa Gregori Tous però casi...” i riu. No sé si atònita pel fet que hagués obert aquella carta confidencial adreçada a uns altres o perquè realment esperava trobar que signava House reafirmant la seva curta edat mental o perquè al final estava signada per un individu que tenia més cognom de joier que de metge vaig començar a cridar. De sobte, la meva col·lega pàl·lida de la paret del costat també va començar a gemegar i rascar la porta en resposta solidaria al meu sentiment de caos. Minuts d’angoixa i pànic.

Reacciono, “l’inevitable no es pot evitar”, fa fer un savi. Llegeixo, no puedo evitar-lo, com Valmont, que encarnava John Malkovic, a la pel·lícula “Les amistats perilloses” :
“Apreciada Sra. Carmona, bla bla bla... i bla bla bla... lamento haver de confirmar el diagnòstic inicial que, agreujat pels símptomes de senilitat i de forta depressió arrel de la mort del seu marit, gran amant de les lleguminoses. Els atacs bulímics amb ingesta de quantitats massives de cigrons, per recordar al seu marit, han produït en la pacient una estranya afectació causada pels efectes a posteriori, que en condicions normals experimenta tot aquell que mengi cigrons i mongetes: flatulència crònica a nivells anormals. Aerofàgia.

Les quantitats massives de cigrons ingerits per l’organisme d’una dona ja d’edat avançada i amb asma crònica fa que els gasos acumulats en el seu aparell digestiu cerquin una sortida, parlant sense tecnicismes. Vull ser directe per que entengui la gravetat de la situació. Els gasos contaminants de l’atmosfera, juntament amb els alts nivells de radiació solar d’aquests mesos de calor i els gasos despresos pel cos de la seva mare per efecte dels cigrons, conformen una quantitat de gas altament explosiva, perillosa per la seva persona així com per la salut de les persones de 100 metres a la rodona. Per que l’equip mèdic aconsella esperar a iniciar el tractament de xoc un cop hagin baixat els nivells del gas continguts en l’aparell digestiu de la pacient o en èpoques més propicies com són els mesos de fred. Pel que, si no aconsegueix reduir la dosi de cigrons ingerits és imperatiu que mantingui la pacient lluny de la llum solar i que la cobreixi totalment si no pot evitar-ne l’exposició. Altrament pot esdevenir un efecte inesperat i molt nociu per dita pacient.
Espero haver-me expressat amb claredat. Per qualsevol dubte i bla.. bla.. bla...quedo a la seva disposició”.

Atentament,

Dr. Gregori Tous


Impertèrrita i pati difosa. Si m’ho envien el dia dels Sants Innocents em penso que m’han penjat una llufa. En Jan, creien que havia fet un acudit, es planta a riure. Avaluant els fets ara em sap greu haver malpensat dels veïns. Pobres, prou calvari deuen portar amb la dona. No m’estranya que ben entrada a la nit el matrimoni es relaxi al balcó fumant aquells cigarrets que a en Jan li recorden casa seva.

Em va venir un atac de remordiments i de malestar, que riu-te’n tu dels d’Èdip, per haver malpensat d’aquella pobre gent. Li comento que podríem oferir la nostra ajuda coma bons veïns per quan siguin fora fer de cangur de la iaia per torns o alguna cosa així En Jan commogut per la meva natural bondat i humanitat plora i s’ofereix a fer una bufanda de cànem, per la iaia, planta de la qual domina tots els usos. És un sensible. L’estimo tant el meu osset de peluix!. Atabalats i sobrevinguts pel delicte flagrant d’haver entrat en una propietat privada, la carta, i d’haver tingut pensaments impurs vam decidir canalitzar tota aquella violència i perdició moral en una sessió de llit. Ostres cal ser dolent per adonar-se’n de lo bé que va. Mentre tornàvem a la realitat desprès d’un breu descens als inferns de la impuresa, de la qual no em retracto ja que o bé d’aquí i en Jan en això és molt hàbil. Quan ens disposàvem a contradir el títol de la coneguda comèdia i ens vestíem per sopar a l’hora britànica, el maquiavel·lisme porta gana, el benvolgut dimarts i 13 encara ens reservava alguna que altre picardia. Claus que obren el pany de la porta del pis del costat. El matrimoni havia tornat i havíem de lliurar la carta.


Vestits i concentrats davant la porta enfront de la nostra. El pla era argumentar que el carter, borratxo per la celebració de la seva paternitat, era arxiconegut que la seva dona estava a punt tot el barri anava ple ja que es veu que la futura mamà era l’encarregada de la digitalització de la població i la substitució del correu ordinari per l’e-mail, vés quina manera de tirar-se pedres sobre la pròpia teulada, hi ha gent per tot és ben cert. En fi. Som-hi. Parells o senars. Perd en Jan i truca al timbre. El matrimoni, visiblement atordit per que no esperaven cap visita i amb un secret octogenari i explosiu per amagar obra la porta. Enmig de la confusió general per culpa del carter borratxo la seva dona i el paquet postal de fill que venia per e-mail, la barreja explosiva de gasos es precipita escales a baix com una fura i surt al carrer, davant de l’expressió atònita dels ulls de tots els presents driblats a lo Messi . Tot va passar en qüestió de segons: cop de la porta del carrer, la filla crida: “Mama, no sarga ar zo” (és curiós com les fills d’immigrants del sud poden parlar un català força correcte però quan parlen castellà els surt la vena) i de cop pel balcó veiem la bomba amb potes que es desfà de les seves vendes, com la mòmia de Karloff, alça els braços al cel on brillava un esplèndid sol de finals d’agost a mitja tarda i crida: “Ramon” de l’esforç deixa anar un gas catalitzador que l’eleva uns metres de erra i PLOFFFFFFff esferificada en macromoleculars davant dels nostres ulls. No va quedar ni fum. Res. Només les robes que la cobrien havien quedat amuntegades enmig del carrer. Aquella nit tots vam fumar la pipa de la pau. Ningú podia fer res. Fum al fum i gas al gas. Finalment els dos amants estaven junts allà on anem tots en la següent parada del metro de la vida.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

(Nota del director: en aquesta pel·lícula no s’ha maltractat cap animal, cap holandès, ni cap vídua i que consti que Legumbres El Gigante Verde no ens han donat cap xec en blanc per la propaganda de les seves llegums envasades, ni el supermercat en qüestió on van ser comprades. Qualsevol similitud amb la realitat de qualsevol dels personatge so fets narrats en la pel·lícula és pura casualitat pel que defugim tota responsabilitat legal i tot xantatge).


Safe Creative #1011047764175

Més AFOlkISMES... i another frases....


Més AFOlkISMES i another frases....................

català

-“Si es guanyés una neurona per partit de futbol vist, seriem un país de genis”

* Història amb moralina (no proveu a casa sense la supervisió d’un adult).
Mirant el terra de la cuina:
- Què és això? (recull alguna cosa del terra)
-Sembla una llentia seca.
-Ostres, i quan vam menjar llenties?
-El darrer dia que van venir els Sand.
- Però si d’això fa tres setmanes!
- Mira noi, qui guarda troba. Estalvio en la dona de fer feines i ja tinc la llentia que em faltava per fer bullir la olla ;).
( Fastigós).

- “On hi ha aigua hi ha vida”. Ben cert que és! I si veiéssim la vida que hi ha a l’aigua tots veuríem vi.

Español

- Los chinos inventaron la pasta de papel. Gracias a ellos ir al wc se ha vuelto una experiencia suave y confortable, como una visita de Hacienda.

- El papiro dio paso al pergamino, este al papel y este fue substituido por el plástico, material peligroso y fundible en las manos de las mujeres, por lo que los buenos maridos preocupados por llegar a fin de mes han instado a los científicos a que investiguen un nuevo material menos volátil y sin interés.

- Se dice que, en 1954, en la interestatal norte de Arkansas, cuatro vehículos llegaron simultáneamente a un cruce de vehículos y cada uno quería cruzar al otro lado. Al no tener muy claro la prioridad ni poder establecer quien tiene paso rigiéndose al Código, quedaron en sus vehículos pensando una solución o hasta que alguno se atreviera a dar el primer paso. Las obras de renovación de la pavimentación del Cruce de Cuatro Caminos han revelado cuatro vehículos bajo el asfalto primitivo, 56 años más tarde la prioridad sigue en el aire. Mejor dicho bajo tierra, aún se debaten quién debe pasar primero y quien ceder el paso al de su derecha.

- Dice la abuela rezumando experiencia:
¿Amor para siempre? Menuda paparruchada, muy a gusto cambiaba ahora mismo mi sesentón por tres guaperas de 20. Estamos en la sociedad de usar y tirar, no? Pues reclamo mi derecho a ello.

English

- Hello Mr. $, I realize that I love you and I cannot live without you. Marry me and forget the rest!

"No doneu menjar a les ballenes" realitat fabulada


No doneu menjar a les ballenes

Un tràgic esdeveniment ha sacsejat la bonica cala de les Roques Planes de la nostra població i de retruc les platges d’Indonèsia, al sud-est asiàtic.

L’estranger Jonas R. I la seva parella una aspirant a model Giulia S. van baixar, pel Camí de Ronda que uneix les poblacions del nostre litoral, a la Cala de les Roques Planes, una cala que degut a les pluges d’aquesta darrera primavera roman tancada amb avís de prohibit el pas i zona inestable, pel perill que comporta l’accés, els arbres mig caiguts i les roques que de nit els veïns senten moure’s. La natura ha deixat una empremta ben visible de la seva força devastadora però alhora ha constituït una estampa ben bonica, temptació per qualsevol Adam i Eva imprudents, com Jonas R i Giulia S.

La parella, desatenent totes les prohibicions d’accés a l’indret van baixar per prendre el sol i banyar-se en el que ha quedat com una de les cales verges i “privades” de la zona. Van franquejar la barrera d’accés i van accedir a la cala per les escales, mig destruïdes, salvant tota mena d’obstacles: graons trencats, forats al buit i arbres caiguts per, finalment plantar les tovalloles a l’escassa sorra que el mar encara no s’endut. Un cop instal·lats en tan idíl·lica contrada van decidir banyar-se, el mar estava agitat de fet a la platja onejaven les banderes de precaució perquè l’experiència ens porta a considerar el nostre litoral un tan traïdor i per evitar desgràcies els vigilants han decidit no córrer riscos (recordem d’imprudència del banyista bàvar German G. Que va surar, gràcies a la seva panxa de Tossa fins a L’Escala to desobeint les advertències de perill).

Ens trobem, doncs, malauradament, davant d’un altre cas d’imprudència que desgraciadament no ha tingut el final feliç del any passat on German G. Després d’hores surant al mar va poder arribar a la platja i retornar al seu hotel amb taxi gràcies a les monedes que duia en el Xupaxup que li penjava del coll. Finalment, l’invent que consideraven hortera va resultar útil. La víctima. Jonas R. Seduït per l’entorn i per la seva companya es va abraonar a fer fotografies per recordar aquell dia, que potser més valia que no hagués ni començat. Com era vora el migdia tenia el sol de cara cosa que va fer que entrés d’esquenes a l’aigua mentre fotografiava la seva bella acompanyant a la vora de la platja. Amb l’emoció del moment i els problemes de la càmera nova i els menú en japonès ignorava que el mar s’abraonava cada cop més. Fins que de cop, una de les roques se’l va cruspir tot sencer. L’acompanyant va ser rescatada amb un atac d’histèria i amb símptomes d’hipotèrmia hores més tard. De moment, continua ingressada a l’hospital del Mar de Cava i el seu pronòstic segueix reservat.

Els submarinistes que buscaven Jonas R. afirmen que gairebé a un quilòmetre de la costa es va sentir una mena d’explosió submarina. Els científics que han estudiat aquest fet el relacionen directament amb el tsunami que ha causar diversos ferits a les costes d’Indonèsia, al sud-est asiàtic. La policia científica segueix el cas d’un home que ha aparegut enfilat a una palmera d’una illa del pacífic sud. L’home, que es trobava amb evident estat de shock duia una càmera japonesa a la mà pel què es treballa amb la hipòtesi de que l’individu sigui o turista o japonès tot i que no té els trets d’aquesta ètnia.

(Dies més tard). L’individu que va aparèixer penjat d’una palmera en una illa del pacífic sud sembla que es recupera favorablement i es descarta que sigui japonès ja que parla en algun idioma europeu encara per determinar. Afirma que feia fotos a la seva novia quan de cop “es va fer fosc”. Un indici prou clar perquè la policia el relacioni amb els fets de la Cala de les Roques Planes i amb la balena que ha aparegut eructant davant les costes de Califòrnia. Els ecologistes ja havien advertit sobre casos d’animals marins com tortugues i espècies afectades per la caça japonesa que havien desenvolupat una mena de patologia adversa, una al·lèrgia inexplicable als seus predadors nipons que es traduïa en repetits atacs de singlot quan eren prop d’algun individu o element japonès. Els experts barallen la hipòtesi de que si la balena hagués engolit la càmera i Jonas, el mamífer marí podia haver patit aquesta mena d’atac i haver expulsat explosivament l’agent al·lergogen; la càmera, i al seu portador Jonas, kilòmetres marins enllà. Cosa que els biòlegs marins acaben de confirmar fa pocs minuts. La coneguda com la “Balena de Jonas”, recuperada del tot, torna amb els seus familiars al fons del mar. Jonas i Giulia han tornat al seu país, després d’abonar una sanció per incompliment de la normativa municipal de costes. Els veïns de la Cala de les Roques Planes, denominada afectuosament com la Cala de les Balenes arrel dels fets, gaudeixen, les nits de lluna plena el cant d’aquests grans mamífers que abans havien confós per meres roques planes lliscoses.