MALA COBDÍCIA

La terra tremola ufanosa
Amb clams de glòria i de llibertat
L’home s’alça erecte
Àvid de grandesa i de terres per abastar
La cobdícia, mala consellera
No és amiga de fiar.
Dèbils mortals egoistes, volem més
Sense, a canvi, res donar.


Plora el màrtir mortal, amb vils súpliques
Demana clemència i maleeix la seva sort
No és més ric el que més arreplega
Sinó aquell qui és feliç amb sa conhort
Les riqueses afebleixen l’ànima
Corrompen l’esperit i fan el cervell tou.
Si ens domina la cobdícia, ai las,
Cal cavar una fossa per enterrar-hi son agulló.


Pobres homes d’esperit feble,
Pobres ànimes sense perdó,
S’han perdut per una mala vida
S’han perdut pel seu mal cor.


© Carme Folch, 2011.