Metateatre

"Tot encadenant paraules, des de Shakespeare a Segarra,
de Molière a Guimerà, passen els records plens d'històries,
de vides, de memòries. Sofriments humans, plors, ira, desenganys,
però també amor, riures i sospirs, esperança, il.lusió.
La vida s'amaga en les paraules que l'actor reanima quan les diu,
surten juganeres, fresques o de vegades punyents i seques.
Autors, idees, Història, personatges, viuen i reneixen sota els focus
en la foscor de la sala els exhalen.
Tot és possible dins del joc escènic, la màgia surt envolta el moment:
Fosc, silenci, silenci, focus, silenci, teló amunt, amunt, l'actor diu, fa, viu la gent escolta amb atenció asseguda a la sala les histories que a escena es relaten: pau, comunió, sentiment compartit, emoció...
Baixa el teló, fosc, silenci, aplaudiments. La realitat torna a imposar-se."

reflexions matineres en un dia especial i corrent

Una reflexió sobre el fenòmen fan i artistes endiosats...
"un (gran) artista dinamita el món i la gent (els fans) liciten per les ruïnes"... Marco dixit again: "Reflexionem-hi siusplau reflexionem-hi..."

La Bête Humaine

Qui no mataria a qui gosi interposar-se en la fi?
Quan algú té l'objectiu, el desig a tocar, qui no es desfaria de qui/que gosés interposar-s´hi?
Reflexionem, siusplau, reflexionem.
Encara no em faig a l'idea, ho tinc tan a prop que no m'ho crec, totes les pors vénen a nublar-me la visió de la meta, ja arriba la fi!. Digue´m que no és un somni.
Tancar una porta tan llàrgament oberta i reobrir-ne una altra que tenia mig tancada... però això és la vida!

Mites i altres divinitats refractides....

REFRACCIÓ: "canvi de direcció d'un raig de llum, de calor...en passar d'un medi a un altre de densitat diferent, que n'altera la velocitat".

Com es poden arribar a "deformar" els mites quan un se'ls troba cara a cara. No dic per millor, ni pitjor; sinó diferent.
Al principi, quan un té un mite, un ídol, algú que admira, que estima, fins i tot, la imatge mental que es forma d'aquella persona es desvirtua en el nostre cap,es modela segons els nostres paràmetres, ens l'apropiem.
Diuen que la tele engreixa o que a les fotos o als miralls del Tibidabo tothom queda fatal. Ningú es reconeix en la imatge que veu d'ell mateix o quan un escolta la seva veu gravada diu: ai, és la meva veu? no pot ser. Hom la troba estranya, llunyana.. fins i tot, lletja.

Això és la refracció de la imatge. Això passa quan trobem el nostre ídol cara a cara. A qui no li ha passat mai de trobar-se (si ha tingut la sort) a prop de la persona que idolatra, que admira i l'ha trobada "rara, diferent, estranya, llunyana" a la imatge mental que tenia de la mateixa?.
Al principi, el nostre cervell pateix una mena de shock un ... "no pot ser" o "me'l imaginava diferent, més... no ho sé".

En aquest "no ho sé" és on el cervell imatge que tenim (fantasma) i realitat xoquen i pugnen i al final en surt la imatge mental (el fantasma) resultant: un híbrid entre la imatge anterior i la realitat. És una sensació bestial: et dóna pau, al veure que realment existeix, aquella imatge tan somiada però alhora, t'obra un univers: i ara què?. Caldrà veure quina de les imatges ens queda en el record... jo encara estic en el procés. Cara a cara amb l'ideal.

VIDA BOHEMIA

VIDA BOHEMIA

Vida bohèmia, tòpic recorrent:
Nit, alcohol, festes, mala gent.
Sòrdids indrets, pocs calers,
Artistes, dròpols i vagabunds mendiquen junts
Vida bohèmia et sento a dins
Sense tu no sóc res : tu m’has fet així.
Diuen : buf !, inseguretat, mala vida, destí mesquí
M’arriscaré!, m’ agrada el perill!

Dissabte a la nit, una torrada...

Dissabte a la nit, una torrada...

Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba. Tona ve de Barcelona, de festa amb els col•legues, no té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substancies. Ho ha passat bé. Creu que ha trobat l’amor, però ara desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.

Es sent com flotant, vola per la carretera, les llums verdes li donen ales, no s’atura enlloc, es sent feliç, lliure, no pensa en res. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap.

Les imatges de la nit venen com ràfegues, com les de les llums dels pocs cotxes amb que es creua. Quasi no recorda que de poc no surt aquell vespres, si no fos per la Sílvia que ha insistit tant, ella no tenia cap ganes, no estava d’humor. Ara ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. El món és meravellós- pensa.

A mig camí comença a imaginar un altre nit com aquella, cal repetir-ho més sovint. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen; ja s’afaita. Poder tornar sense donar explicacions és tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen,segur. La mare amb un ull obert com si la veiés, el pare ronca a pota-solta. Aquells ulls, aquella veu, quines mans, espero que torni a trobar-lo. Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré”. Quina nit, quina calma.

Para un segon, ni tan sols un stop i gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i l’altre “les gepes del camell” que pensa i zas!. Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull. Ja el veu. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. S’apropa. Respira. Tona té el cap emboirat, tot va tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta. Això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s. En una pel•li ho va veure: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. L’obra. L’ajeu, Deixa la porta oberta. Condueix, el cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Es confon en els minuts tan foscos, tan durs de passar, els ulls es tanquen el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.
La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble just darrera el cotxe patrulla, sempre prenen un cafè a la terrassa. Semblen robots, pensa. Avui encara li han sobrat uns quants euros, les ofertes eren força bones. Està contenta. Agafa les bosses i amb una mà obra la porta. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro. El món se li cau al damunt. Corre. Li entren basques, li roda el cap. No pot ser, torna enrere, vol creure que no era tal. L’és. Té alguna cosina política russa potser ella...no entén res, qui i per què. Casualitat. Una broma pesada del destí. Ajuda, buscar ajuda. Les llàgrimes a la gola quasi no pot articular paraula. Els robots la segueixen. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res. La policia vinga fer preguntes, preguntes i més preguntes. No sent paraules sent grinyols, com violins desafinats, no pot concentrar-se. El cap li roda. Confusió, fàstic, ràbia. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per que!?. No deixen que marxi, la retenen. Es sent engabiada com un ocell, impotent, confosa, perduda. Vol la mama.
Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap flota, va cap el cel i fa una barrena vertical. Prou!.
“No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. Com qui el criden per donar-li alguna cosa de la que es vol desprendre. Tants cops havia dit aquella frase quan li demanaven el diari del seient del costat que ella acabava de deixar perquè algun passatger l’agafés. Llegit ja no serveix. Doncs ara estava en el mateix mort ja no serveix. Però resulta que aquest mort no l’he llegit jo (en els moments de pressió usava el sarcasme com a un resort per fugir-ne). Més llums blaves. Més robots, més preguntes, més mirades i xiuxiuejos entre ells.
Un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els robots m’emmanillen,cap el cotxe, les llums blaves m’apunyales els ulls, prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.

malos tiempos

el virus de nuestro tiempo: la ignorancia (y la idiotez que no deja salir de ella). Reflexionem siusplau reflexionem!