OH, DULCE MUERTE, ETERNA VIDA

Oh, Dulce Muerte, Eterna Vida,
¿Dime si tu seno es tan frío y solitario
Como un océano de piedra y barro?
Oh, Dulce Muerte, piadosa Dama Negra
Que siempre das reposo al tormento
De las almas tristes y sufrientes,
Almas perecederas que contigo llevas.
Oh, Dulce Muerte, calma y reposo
Que los moribundos poetas anhelan.

La palabra maldita yace pétrea
Vacía de significado, sin alma. Muerta.
No puedo pensar en verso
Ni rimar más. No puedo.
No encuentro palabras, tengo seco el cerebro
Soy un mal mago de sentimientos
Soy un triste equilibrista de rimas y versos.

Mis metales, mis elementos, no son puros
Mi Alquimia resulta nula.
No puedo traspasar el papel
Con mi pluma de mudo.
El Mundo necesita un Guía, una Luz
Y yo soy cobarde y oscuro.

Mal Vidente, pues, resulto.
La magia de las palabras debería
Mover la Humanidad, mover el Mundo
Y descubrirles la Belleza de la Verdad.
Pero soy ruin. De mi capacidad, dudo.

Soy una estafa, soy un mal brujo.
El hechizo me hechizó la mente
El conjuro hechizó mi orgullo.
La Mentira creada me devolvió
La Verdad anhelada y única:
No soy un Hierofante
Soy un impostor, un Mediocre
Un pobre e iluso poeta errante.

Oh, Dulce Muerte, Eterna Vida,
¿Dime si tu seno es tan frío y solitario
Como un océano de piedra y barro?
Oh, Dulce Muerte, piadosa Dama Negra
Que siempre das reposo al tormento
De las almas tristes y sufrientes
Almas perecederas que contigo llevas.

Oh, Dulce Muerte, calma y serena,
Que los moribundos poetas anhelan.
Llévame, por piedad, llévame ya a
Tu lecho frío, llévame a tu tumba de piedra.


© Carme Folch, 2011.

LA GATA MAULA

Sóc una vella gata,
He viscut la vida per etapes.
Malgrat diuen que tinc set vides
No les he viscut totes seguides.
Sóc vella i em sento ja tosca
Potser hauria d’estirar la pota
Mes he gaudit ja més de mil nits
Tota la vida saltant de llit en llit.
Visc l’amor com la lluna
Amb tota les seves fases. Totes i cadascuna.
Començo:
(us ho relataré tot de memòria
Si us avorreixo no m’ho tingueu en compte,
Sóc gata maula i se’m afluixa ja la rosca
Sóc gata vella escolteu no és cap bajanada)
Segueixo:
Lluna nova: un nou amor a la vora
Quart creixent: trio un amor Jove, quasi adolescent.
Lluna plena: La companyia en el meu llit s’amuntega.
Quart decreixent: En prenc un de mansoi i tendre. Bona gent.
Acabo:
I quan acaba la roda
Comença de nou aquesta història.
Ja us he dit que sóc gata maula, no sóc cap barjaula.
Si el que us he dit us sembla una faula
Preneu-la com a tal, gaudiu-la
I no mireu els meus dits creuats sota la taula.


© Carme Folch, 2011.

VIRTUTS

Si tingués alguna virtut
La compartiria de gust amb tu.
Si sabés cuinar o cosir
Ens casaríem tot seguit.
Si sabés cant coral
Et faria un recital.
Si fos una afectuosa esposa
Tindríem nens, gos i una minyona.
Si fos fidel i recatada
Et duria les sabatilles a l’arribar a casa.
Però amor meu, em sap greu,
No tinc cap virtut de lloança
Només les lletres, les festes
L’alcohol i l’amor a la meva gata
Així que ja ho saps, estimat,
Si vols fer-me moixaines…
Fuig o en sortiràs escaldat!




© Carme Folch, 2011.

LA LLACUNA

Del bell mig de la llacuna daurada
Va sorgir Amor, foc fou a l’instant
De la superfície aquosa i àurea
Que el sol de la tarda tenyia tornassolada
Era estiu, era Jove, hi flotava la màgia
Recordo aquell dia, festa i pubertat
On gaudi de la vida i l’amor plegats
En aquell breu instant de vida.

L’hivern t’ha tornat mirall de glaç
Ara ets llacuna freda, blanca, estígia.
Els records dins teu, gelats romanen
El temps s’aturat, no passen els anys.
El meu cor vell recorda aquells dies
D’estiu on l’amic vaig estimar, enfollida.

Potser no et torni a veure daurar pels raigs
De l’estiu, les teves aigües encantades.
Ja el sol de la joventut se’m escapa.
La nit mor en la meva vella ànima.
Però el record joiós del goig d’aquell
Estiu, per uns instants, m’ha fet revifar
La flama potent i viva de l’Amor
Que un dia en el meu cor cremà ígnia.





© Carme Folch, 2011.

A UNA DONA FEIXUGA

La dona grossa arrossega la bossa
Tota pesada, tota rodona.
No va gaire de pressa,
Les seves cames semblen de ciment
I els passos feixucs marquen,
La marxa lenta, deambulant, pesarosa.
No té pressa, tampoc podria tenir-la,
Com tortuga carregada i feixuga,
Sort que ningú no l’espera a casa estant.
La dona va capficada,
La seva mirada no mira enlloc
I sembla que avanci tot remugant una cançó,
Una cançó com aquelles dels esclaus,
Presoners treballadors, als camps de cotó.
La dona, de sobta, s’atura deixant anar
A terra tot el pes del seu cos plantant-hi arrels,
Es gira i em mira, o a mi em sembla això.
Sospira, potser pensant que encara
Li queda un bon tros per arribar a casa.
Agafa, de nou, la càrrega i reprèn la processó.
Avança, lentament, carregada, mirant sense mirar,
Tot murmurant la mateixa cançó.



© Carme Folch, 2011.

Welcome Love?

Love, what a weird game.
You gave me everything
And I refused it all.

I didn’t wanted to fall again
I didn’t wanted to feel the pain
I didn’t wanted to see your again
I didn’t wanted to admit,
That love was in front of me.

Now Love gives me a new chance
But yes, again, nothing for granted
“It’s up to you to live and love
Or to die of boredom” says Love.

Now I feel free
Now I feel able to live completely and
Now I could shout: welcome Love!


© Carme Folch

ABSALOM

La clau del món he perdut
En néixer humà i tossut.
No sabem que hi ha un topall
No ens volem creure sols, sense pigall.
El món és gran, fosc i misteriós,
Ni totes les enciclopèdies podrien dur-nos claror
Al coneixement total e inabastable.
Se’ns escapa alguna cosa, és evident i raonable,
Ja que, ni tan sols podem desxifrar el propi present
A hores d’ara i els aconteixements que s’hi amaguen.
És la gràcia del Cosmos, la gracia del Creador
Tan se val el nom: inventor, narrador en veu en off…
Ni mil anys de vida ens donarien la Raó:
El món és món i l’home, un pobre ninot.
Cadascú l’interpreta com pot,
Cadascú en fa la seva versió.
Aquí rau la gràcia d’aquest prisma de mil cares,
Que és el nostre globus del món ignot.
La gràcia de la ignorància, de la oculta Veritat
Ja que, la nostra visió de la mateixa, en fa
Desaparèixer, la seva veritable objectivitat.


© Carme Folch, 2011.