AMOR SIN FUEGO

Si tus ojos fueran luceros,
¡Qué noche tan fría!
Si tu corazón fuera pasión,
¡Qué volcán sin erupción!
Si tus manos fueran brasas,
¡Qué desamparada tendría el alma!
Si tu sexo fuera tierno,
¡Qué crudo sería el invierno!
Amor mío, amor de hielo
Amor de cenizas, amor muerto.




© Carme Folch, 2011.

POEMA XARXA

POEMA XARXA


He unit lletres que han format paraules
Aquestes les he unides a unes altres paraules
I totes elles juntes han format un vers
I unint els versos he format estrofes.


Formant un teixit de significació
On les paraules entre elles es barallen
S’esgarrapen, es mosseguen, es distancien
Esdevenint un teixit inestable, un error.


He volgut teixir el nostre amor
Amb un text breu però concís
On et declaro amant, amic i traïdor.
Les paraules no menteixen, són pura expressió.


Unint aquests mots he creat un record sense adonar-me’n
La definició del nostre amor trampa, una mera il•lusió:
La Veritat configurada com un poema xarxa
On han quedat atrapats els nostres fal•laciosos records.



© Carme Folch, 2011.

¿MORIR DE AMOR?

¿Es posible, por un azar, me pregunto
Que Cupido, aun después de tantos siglos
Siga disparando sus flechas envenenadas de Amor,
Que alcanzan de lleno los corazones ignorantes
De los pobres, ilusos y distraídos amantes
Aún viven sin sentir su punzón?.

Estaré desvariando, mengua mi razón
Pues cual pueril corderito expuesto
Afirmaría, sin dudarlo, que siento dolor de Amor.
¿Puede Cupido haberse colado en mi balcón,
Con sonrisa maliciosa en su rostro y apretando
la alcahueta cuerda de su arco miraculoso
haberme disparado con firmeza y tesón?

Siento aquí una opresión en mi pecho
Me sudan axilas, rostro y manos
Me habré contagiado de tal placer mundano
Aunque cosa de dioses debe ser pues yo
Ni su sombra vi ni su presencia intuí.

Alerta, oigo algo tras la cortina
Debe ser Cupido que ya se retira
Dolor agudo, dolor de Amor en mi pecho
Que mis manos no pueden contener
Pero, diablos, ¿qué es esto? No es Amor
No es Cupido, es una bala de plomo
Que el corazón me ha partido.

Muero con ilusión de Amor sin probarte
Muero por la traición de un truhán, de un cobarde.

© Carme Folch, 2011.

COVARDIA

Sóc covard, ho admeto.
No tinc remei, no tinc esma.
Sentiments maleïts, difícils, eteris
Que a voltes esdevenen
Punxes de dolor o papallones alegres.
Eufòria, decepció, esperança, por...
No puc. No goso.
Sóc covard, ho admeto.

Ho he intentat tants cops,
Ho ben prometo,
Veient el teu rostre sota un raig de lluna
Veient el teu cos submergit sota la mar de broma
Imatges divines que m’obsessionen
Un foc passional i una por terribles encenen
En la meva trista figura, en el meu Jo covard.

Sí, sóc covard, ho admeto.
No sé per què costa tant pronunciar
uns mots tan simples, les paraules justes
l’expressió del desig que em crema ben a dins
el goig que voldria cridar al món.
Només dues paraules, set lletres adorables.
És ben trist, oi?
Com voldria, més no goso dir-te fluixet a cau d’orella:

T’ESTIMO!

Sí, sóc covard, ho admeto.




© Carme Folch, 2011.

LA DONA DE CRISTALL

Era una dona gran, envellida pels anys i pels disgustos que la vida li havia portat. Cada dia el seu cervell semblava protegir-se contra el món, desfer-se de records inútils, dades, noms, cares, sentiments... ho esborrava tot mica en mica. Era un problema per aquella dama de l’escena. La dona s’inventà un sistema senzill per mirar de recordar certes coses que no podia oblidar, primer va intentar fer jocs fònics, cançonetes que contenien les paraules o frases que es proposava recordar, però aviat hagué d’ampliar la tècnica i els recursos memorístics per recordar el peu, simplement una paraula amb la que pogués fer brollar tot el seu parlament que sortia com una tirallonga un cop havia superat l’escull de la primera paraula. Així aviat quan li tocava representar el Hamlet pensava en “invisible” per dir “fantasma”, “porc” per “traïdor”, llum per “teatre”. Quan representava “La Tempestat” pensava en “titella” per dir “rei”, arbre per dir “bosc”, follet per dir “foll”. Quan tocà representar Txèkhov pensava en “dolç” per dir “cireres”, en “blanc” per dir “neu”, en “fosc” per dir “soledat”. Amb els drames més nostrats usava la mateixa tècnica “blau” per dir “mar”, “xarxa” pels “pescadors”, “gavina” pel “cel” tot i que de vegades aquest mot l’havia induït a cometre certs errors confonent la referència amb el text de Txèkhov però quan deixava anar dues frases del text veia les cares d’astorament de la companyia. Ella, que era una gata maula, simulava una tos com per escurar-se la gola, respirava a fons i ho tornava a intentar. Generalment, el segon intent sempre havia sigut fructífer.


La malaltia avançava massa de pressa i la companyia havia començat a buscar-li una substituta tot i sabent que això constituiria el seu final. Ella era el reclam de l’escena, ella omplia els teatres. El públic l’estimava i reconeixia la força de voluntat i el mèrit que tenia aquella dona en la seva situació. La malaltia havia estat un secret massa temps. Les continues equivocacions i blancs de memòria de la protagonista havien donat què parlar i les especulacions havien trobat resposta en el comunicat mèdic oficial fet pels portaveus de l’artista. Aquell exemple de vida i fortalesa havia calat al cor del seu públic que se l’estimava encara més i li feia costat omplint el teatre cada vespre. Un dia la situació es tornà kafkiana. Aquell vespre va ser la seva fi. Nora havia de representar una dona gran, una dama, de classe mitjana-alta, una esposa fidel, una bona muller amant del seu marit el qual la posseeix com qui té un àngel d’ales d’or, com si fos una figureta de vidre, la passió i la veneració de l’espòs es torna en proteccionisme exacerbat i ella passà a ser poc més que un simple trofeu que el marit orgullós exhibia i guardava gelós ben tancat a casa seva.


En el moment àlgid del seu monòleg la Nora pensà “mirall” i de sobte la seva ment li jugà una mala passada: es veié a sí mateixa en la seva vida acabada, llastimosa, vella i patètica. Ella un “personatge” vacu, insípid; una vella absurda que serveix per entretenir els necis. La ràbia la cegà i començà a maleir el seu marit, la seva carrera, la seva trista figura, com havia sigut de beneita per haver-se anul·lat d’aquella manera, havia deixat de ser persona, era un pur espectacle, el morbo del cap de setmana, la de qui en parla tothom i tothom comenta la llàstima que fa, pobre, pobre, vella, estúpida i gris desferra humana sense gota d’orgull ni d’amor propi. Egoista, simple i absurda, provocadora, malcriada, senil, borratxa d’èxit, borratxa d’enyorança d’un temps que no tornarà, melangiosa compulsiva, sorda, cega, muda al present, a la realitat, nina de fireta, flor d’una gerra de sobretaula, accessori bonic abans ara patètic, envellit i inútil. La misèria, la cobdícia, la mesquinesa humanes tots els seus pecats, les seves febleses i el seu orgull ara li estaven donant amb la porta a la cara. Era el final, ho sabia. Nora va fer un crit enorme, un crit superb, un crit que deixa aterrits els espectadors davant el dantesc panorama, l’escena fatal que ocorria davant seu, espectadors impàvids, actors descol·locats, tothom estava quiet expectant al desenllaç, a les reaccions de la gran dama de l’escena. Com si el monòleg hagué sigut un mal peu, va simular una tos com per aclarir-se la gola, va respirar profundament com si l’ànima li sortís d’entre els llavis, va fer mitja volta i va abandonar l’escena amb un meravellós mutis. “El millor de la història del teatre”, segons els crítics. La sala va quedar a les fosques.


© Carme Folch, 2011.

L’HAVANERA DEL MONTSENY

Mariner de terra endins,
Amb rumb errant,
Saltes les ones dels turons
I escores les arbredes més ferotges.

Mariner de terra endins,
Que, veus el mar, des de l’horitzó
Del cim més alt, regat amb l’aigua més dolça,
Perdut en la broma espessa del matí mandrós.

Mariner de terra endins,
Que per vaixell tens els troncs més alts
I robusts de la contrada amb el fullam com a vela,
Que t’amaga, a raser dels perills de la mar salada.

Mariner de terra endins,
Navega pel cel, llisca per l’aire de la marinada.
No t’amaguis rera les pors i la basarda que sents
En jaure en terres de braus i navegar per les mars més braves:


Fixa el rumb, com l’avi, cap a Cuba a beure rom i somniar mulates
O vira, com Ulisses, cap a Ítaca, terra bressol de la Mediterrània.



© Carme Folch, 2011.

SI UN DIA MARXES

Si un dia marxes
No em diguis adéu.
Si un dia marxes
Saluda’m com si ens
anéssim a veure després.
Vola a favor del vent,
Deixa’t endur pel corrent.
Fes-ho suau, silenciós, fàcil,
Els comiats no són comiats, així,
Fins i tot la mort, és torna passatgera.
Si un dia marxes
No em diguis adéu, sinó a reveure.
Ens retrobarem en qualsevol instant
En qualsevol moment,
quan menys t’ho esperes,
els nostres camins es creuaran, novament,
tot fent drecera.
Si un dia marxes...



© Carme Folch, 2011.