LA DONA DE CRISTALL

Era una dona gran, envellida pels anys i pels disgustos que la vida li havia portat. Cada dia el seu cervell semblava protegir-se contra el món, desfer-se de records inútils, dades, noms, cares, sentiments... ho esborrava tot mica en mica. Era un problema per aquella dama de l’escena. La dona s’inventà un sistema senzill per mirar de recordar certes coses que no podia oblidar, primer va intentar fer jocs fònics, cançonetes que contenien les paraules o frases que es proposava recordar, però aviat hagué d’ampliar la tècnica i els recursos memorístics per recordar el peu, simplement una paraula amb la que pogués fer brollar tot el seu parlament que sortia com una tirallonga un cop havia superat l’escull de la primera paraula. Així aviat quan li tocava representar el Hamlet pensava en “invisible” per dir “fantasma”, “porc” per “traïdor”, llum per “teatre”. Quan representava “La Tempestat” pensava en “titella” per dir “rei”, arbre per dir “bosc”, follet per dir “foll”. Quan tocà representar Txèkhov pensava en “dolç” per dir “cireres”, en “blanc” per dir “neu”, en “fosc” per dir “soledat”. Amb els drames més nostrats usava la mateixa tècnica “blau” per dir “mar”, “xarxa” pels “pescadors”, “gavina” pel “cel” tot i que de vegades aquest mot l’havia induït a cometre certs errors confonent la referència amb el text de Txèkhov però quan deixava anar dues frases del text veia les cares d’astorament de la companyia. Ella, que era una gata maula, simulava una tos com per escurar-se la gola, respirava a fons i ho tornava a intentar. Generalment, el segon intent sempre havia sigut fructífer.


La malaltia avançava massa de pressa i la companyia havia començat a buscar-li una substituta tot i sabent que això constituiria el seu final. Ella era el reclam de l’escena, ella omplia els teatres. El públic l’estimava i reconeixia la força de voluntat i el mèrit que tenia aquella dona en la seva situació. La malaltia havia estat un secret massa temps. Les continues equivocacions i blancs de memòria de la protagonista havien donat què parlar i les especulacions havien trobat resposta en el comunicat mèdic oficial fet pels portaveus de l’artista. Aquell exemple de vida i fortalesa havia calat al cor del seu públic que se l’estimava encara més i li feia costat omplint el teatre cada vespre. Un dia la situació es tornà kafkiana. Aquell vespre va ser la seva fi. Nora havia de representar una dona gran, una dama, de classe mitjana-alta, una esposa fidel, una bona muller amant del seu marit el qual la posseeix com qui té un àngel d’ales d’or, com si fos una figureta de vidre, la passió i la veneració de l’espòs es torna en proteccionisme exacerbat i ella passà a ser poc més que un simple trofeu que el marit orgullós exhibia i guardava gelós ben tancat a casa seva.


En el moment àlgid del seu monòleg la Nora pensà “mirall” i de sobte la seva ment li jugà una mala passada: es veié a sí mateixa en la seva vida acabada, llastimosa, vella i patètica. Ella un “personatge” vacu, insípid; una vella absurda que serveix per entretenir els necis. La ràbia la cegà i començà a maleir el seu marit, la seva carrera, la seva trista figura, com havia sigut de beneita per haver-se anul·lat d’aquella manera, havia deixat de ser persona, era un pur espectacle, el morbo del cap de setmana, la de qui en parla tothom i tothom comenta la llàstima que fa, pobre, pobre, vella, estúpida i gris desferra humana sense gota d’orgull ni d’amor propi. Egoista, simple i absurda, provocadora, malcriada, senil, borratxa d’èxit, borratxa d’enyorança d’un temps que no tornarà, melangiosa compulsiva, sorda, cega, muda al present, a la realitat, nina de fireta, flor d’una gerra de sobretaula, accessori bonic abans ara patètic, envellit i inútil. La misèria, la cobdícia, la mesquinesa humanes tots els seus pecats, les seves febleses i el seu orgull ara li estaven donant amb la porta a la cara. Era el final, ho sabia. Nora va fer un crit enorme, un crit superb, un crit que deixa aterrits els espectadors davant el dantesc panorama, l’escena fatal que ocorria davant seu, espectadors impàvids, actors descol·locats, tothom estava quiet expectant al desenllaç, a les reaccions de la gran dama de l’escena. Com si el monòleg hagué sigut un mal peu, va simular una tos com per aclarir-se la gola, va respirar profundament com si l’ànima li sortís d’entre els llavis, va fer mitja volta i va abandonar l’escena amb un meravellós mutis. “El millor de la història del teatre”, segons els crítics. La sala va quedar a les fosques.


© Carme Folch, 2011.

L’HAVANERA DEL MONTSENY

Mariner de terra endins,
Amb rumb errant,
Saltes les ones dels turons
I escores les arbredes més ferotges.

Mariner de terra endins,
Que, veus el mar, des de l’horitzó
Del cim més alt, regat amb l’aigua més dolça,
Perdut en la broma espessa del matí mandrós.

Mariner de terra endins,
Que per vaixell tens els troncs més alts
I robusts de la contrada amb el fullam com a vela,
Que t’amaga, a raser dels perills de la mar salada.

Mariner de terra endins,
Navega pel cel, llisca per l’aire de la marinada.
No t’amaguis rera les pors i la basarda que sents
En jaure en terres de braus i navegar per les mars més braves:


Fixa el rumb, com l’avi, cap a Cuba a beure rom i somniar mulates
O vira, com Ulisses, cap a Ítaca, terra bressol de la Mediterrània.



© Carme Folch, 2011.

SI UN DIA MARXES

Si un dia marxes
No em diguis adéu.
Si un dia marxes
Saluda’m com si ens
anéssim a veure després.
Vola a favor del vent,
Deixa’t endur pel corrent.
Fes-ho suau, silenciós, fàcil,
Els comiats no són comiats, així,
Fins i tot la mort, és torna passatgera.
Si un dia marxes
No em diguis adéu, sinó a reveure.
Ens retrobarem en qualsevol instant
En qualsevol moment,
quan menys t’ho esperes,
els nostres camins es creuaran, novament,
tot fent drecera.
Si un dia marxes...



© Carme Folch, 2011.

ODA A LA MARE

Mare, mama, quatre lletres,
Una paraula dolça,
La més dolça del món
Car tu em vas donar la vida
A tu, t’ho dec tot.
Deessa divina, font fertilitzant
Amor i tendresa regales
Compartides amb un amant,
I amb paciència educant.
Figura màxima, imprescindible.
Impossible és la vida sense tu.
La teva importància és vital
Tant, que fins i tot Crist és
Nascut de la dolça Mare Maria,
La Mare Natura és dona i mare també
De la mare sortim al món i
a la mare cridem abans de deixar-lo.
Calen més exemples al teu cas?
Mare, marona avui és el teu dia.
Recordem i celebrem la teva figura
I et donem les gràcies per la teva bondat,
La teva generositat al donar-me
El gran do de la vida,
Al donar-me un cos d’eternitat.
Un bes, dolça mare!


© Carme Folch, 2011.

POEMA DEL PECADOR

JO,
Pecador,
Prego a Déu,
Pecador.
No em fa cas,
Pecador,
O no hi és,
Pecador,
Nietzsche ja ho digué,
Pecador,
O té massa feina,
Pecador,
O no dóna a l’abast
Pecador.
Què hi farem!
Pecador,
Un altre dia serà
Pecador,
O mai més,
Pecador...

A pecar de gust,
Que el de dalt se’n anat!



© Carme Folch, 2011.

SANT JORDI DEL SEGLE XXI

Sant Jordi està content
Avui és el seu dia
I es nota en l’ambient.
Mentre canvia el bolquer
Al seu fill somia
Que aquest, un bon dia,
També, arribarà a ser
un valent cavaller
i salvarà la seva princesa
de les urpes del drac foraster.

Ara, és la mare del nen
Qui ha sortit a donar-li cacera.
És una princesa forta i valenta
I treballar no l’espanta ni la violenta.
Sant Jordi sortirà a passejar
Amb en Jordiet per la Rambla
Per veure com la gent s’expressa amor
Regalant-se, en honor seu, el llibre i la flor.

El nen és un bebè però el seu pare l’il·lustra bé:
Li explica la llegenda
De les gestes que antuvi va fer:
“Quan jo era jove era un fort cavaller
que de les urpes del drac ferotge,
a la teva mare, en tragué.
Quan siguis gran i fort salvaràs
la teva princesa, tu també, del drac botifler”.

Jordiet escolta a son pare ben atent
I el mira amb ullets expectants i amatents,
Ja s’imagina un dia cavalcant prest,
A la gropa del seu cavall, per combatre el drac del demà.


© Carme Folch, 2011.

A LA TELEVISIÓ, VELLA AMIGA

Finestra al món,
Caixa tonta,
Televisió en color,
Signe d’ostentació i modernitat,
De plasma i 3D, connexió a Internet.
Millor, quan més gran i més prima ets.


Menys intel·ligència irradies
Dia a dia, tot i els milers de canals
i milers d’opcions que ofereixes:
Cine, futbol, pel·lícules, sèries... Pornografia.
Televisió a gust del consumidor.
Manipulació a les mans del Gran Senyor.
Programació per grans i petits,
Per muts i per sords.


Televisió a la Carta,
El món al menjador, al bany, al dormitori i al ordinador.
Què t’ha passat, vella amiga
Que restes subjecta al règim anestesiador:
Quan informes, desinformes,
Alarmes i exageres.


“No tot és telescombreries”- et defenen.
Menys mal!
Si fossis perfecte,
Deixaries als àcids crítics sense feina
I a les malaurades criatures que de tu en depenen...



© Carme Folch, 2011.