VÍDUA DE LLUFA una ficció real

VÍDUA DE LLUFA

Que la realitat supera, i de llarg, tota ficció imaginable és ben cert i està ben provat. Per si quedessin dubtes vet-t’ho aquí una nova prova a favor d’aquesta sentència.

Els meus veïns eren gent reservada i un tant misteriosa. El matrimoni de mitjana edat, ambdós professionals respectats d’un cert nivell (classe mitja-aspiracions a alta) pares d’una filla casadera (com li agradava presentar-la a la seva mare) que rondava la vintena d’edat i que semblava repetir el patró dels seus progenitors: jove advocada en pràctiques, sofisticada, un tant pijeta, dirigent i la nineta mimada de papà i mamà. El pare treballava com a comptable d’una important firma comptable que entre d’altres comptava amb clients com la lucrativa empresa nacional de maquinetes escurabutxaques (les típiques dels bars, casinos i sales de joc) i ella una d’aquelles dones amb certs aires marimatxos que treballava com a directora d’una oficina bancària d’una ciutat mitjana. Potser valia però s’ho creia molt i la veritat el seu aspecte deia que no era per tant: desgrenyada, mal tenyida, grassoneta, asmàtica i fumadora, nerviosa, exigent i imperativa en tots els sentits. En dues paraules una pagesota poc refinada.

Ell era la senyora de la casa, amb una dona així què podia esperar?. Però l’home ho feia de gust i el gust es va convertir en una obsessió maníaca: es llevava el primer de tots i anava a comprar el pa i el diari perquè la família pogués esmorzar, àpat que ell mateix els preparava, fregava els plats i estris que havien emprat, anava a comprar al mercat el millor producte fresc que la seva sogra, la senyora que anomenarem X, ja que té un nom de coronel que no ve al cas, pogués cuinar la millor paella de tot el recinte d’apartaments on estiuejaven.

La família feia vida normal esmorzaven, anaven a la platja o a comprar, de vegades la filla amb els pares i de vegades que la filla estava treballant, els pares sols. Això sí: sempre que sortien deixaven a l’àvia tancada amb pany i forrellat. Mentre eren a la platja, a casa intentàvem seguir amb la nostra rutina d’estiu: llevar-nos mandrosament, esmorzar el que trobàvem a l’armari si és que ens havíem recordat d’anar a comprar alguna cosa el dia abans, ja se sap gent jove pa tou, bé tant de bo haguéssim trobat ni que fos pa tou, sabeu la impotència que agafa a una quan es lleva desprès d’una nit i un matí d’acció i arriba a la despesa on només la saluden les aranyes?. Ostres, caldria ser una mica més curós amb aquestes coses, qui té detalls al llit els ha de tenir a la taula, però res, la meva parella la segona part no la capta. Doncs, això: mandrejar, llevar-se, esmorzar o no mirar per la finestra el dia que fa i decidir com gastar-lo: platja, bici, tendes, tornar al llit... (aquesta darrera era l’opció preferida a partir de la segona quinzena d’agost, quan el temps es torna una mica lletjot). Mentre intentàvem mantenir els ulls oberts i decidir què fèiem, sentíem uns gemecs i una mena de rascadetes o potser eren copets a la paret, pensàvem ja està altra cop la iaia sola.... Hi havia vegades que no sé si era per la tramuntana o què però la iaia en qüestió udolava i xarrupava com si tingués la ràbia. Era en aquestes ocasions quan de vegades, i pel que semblava molt a contracor, els familiars decidien treure-la a fer una volteta, això sí, tapada de dalt a baix mentre estava l’astre rei brillant allà dalt, quan menys llum menys roba però mai descoberta del tot.

El meu company, que és una mica soca (és de números i no té perspectiva només estadístiques i previsions binaries) pensava que tenia una mena d’al·lèrgia o alguna malaltia degenerativa o infecciosa per això la deixaven tancada i si no la duien tapada de cap a peus, fet que en moltes poblacions això ara es convertiria en una mena de delicte i d’atemptat contra la seguretat nacional. Pot ser és molt blanca de pell, però ni l’Iniesta va tant tapat! Era tot un misteri que ens va tenir ben entretinguts totes les vacances. Al final fins i tot varem pensar en que quan tornéssim a Barcelona obriríem una sucursal de la tenda del espia perquè això d’espiar i seguir els moviments in fraganti enganxa... és com el xafardeig de les perruqueries que potser no et cal tapar encara les arrels però hi vas per llegir l’exclusiva de les fotos del divorci de la Pantoja de tal o el casament de la Lady Gregoria de qual.

Per què ens interessa la vida dels altres si prou problemes tenim amb la nostra?. Com deia la meva àvia: “que cada santo aguante su vela”, però si pots aguantar la vela del veí i t’explica quatre xafarderies... buff què be que et quedes. Sempre volem saber el que fan els altres ja sigui per pensar que nosaltres “no estamos tan mal” o per maleir el veí al veure que la seva gespa sempre és més verda que la nostra (sort que a Barcelona no tenim aquests problemes vivint en capses de misto de formigó de 20 m2, Pisos per a parelles diuen, és clar es que no pots tenir ni un canari i molt menys fills, com volen que la natalitat del país no baixi?. Ostres, polítics.

Bé, doncs, la “estranya pareja” i la iaia misteriosa seguien amb la seva rutina. Començaven el dia junts i a mig matí el matrimoni s’absentava per anar a comprar o a la platja. Seguíem la rutina amb un got enganxat a la orella i a la paret de la cuina que donava a la cuina dels veïns. En Jan i jo fèiem torns de guàrdia i anotàvem en una llibreteta tos els moviments sospitosos:
9.30 am Marit surt a comprar el pa i el diari
9.45 Marit torna a casa
10.00 Es lleva la iaia
10.15 Esmorzen plegats, riures i xiuxiuejos
11.00 Cops de mobles (en Jan m’assegura que estaven recollint els estris de menjar i escombren, ho diu el que té un màster en tasques domèstiques si no sabia ni que els plats de ceràmica es freguen i no es llencen com si fossin de plàstic. Bé, no dono més detalls de la partició de les tasques domèstiques en les parelles modernes perquè sinó aquest relat acaba amb sang).
11.20 El matrimoni surt. Soroll de porta que es tanca, dos voltes de claus, escales. Comencen els gemecs i les esgarrapades a la porta. En Jan m’ho confirma la iaia està sola.
11.30 Continuen els gemecs i copets cada cop més lleus...
12.00 La iaia hiverna?. “El vampir dorm al taüt”. És la clau per dir que tot està tranquil.
13.30 Comença a venir els veïns del bloc de la platja per dinar. Se sent gent que passeja, nens que criden, veus, estenedors que es mouen, portes que s’obren i es tanquen. La vida torna. La iaia contraataca... Torna a gemegar i a fer copets, estossega. Deu notar que estan a punt d’arribar. Cal destacar que té una mica el comportament dels gossets quan l’amo el deixa sol a casa. Estrany no?. Confesso que m’angoixa una mica: no sé si pot ser perillós per nosaltres però sigui com sigui és depriment i esgarrifós.
14.00 Ja està. Han tornat a casa, fan el dinar. Sorolls de cassoles i l’extractor.
14.05 Bronca a la iaia perquè remena l’estenedor de la terrassa. En Jan diu que ha sentit no se què del “sol”... i “dolent...”
14.27 Dinen. Soroll de coberts, llaunes que s’obren, riures i xiuxiuejos.

Nosaltres també dinem i fem la siesta, però abans elaborem un seguit de teories:

Jo: “Està malalta” o “És senil” o “És muda” o totes les opcions alhora.
Jan: “Un matrimoni ha raptat una àvia i la tenen narcotitzada” o “té la lepra o alguna malaltia contagiosa i no la deixen sortir” o “és de Los Otros per això és fotosensible”.

Conclusió: el meu xicot està fatal, però ja no sé que pensar potser té part de raó. Tot és massa estrany.

En Jan proposa anar a demanar sal i intentar esbrinar què passa. L’aturo, ara no són hores si de cas al vespre. Jo també havia pensat anar a saludar amb algun pretext i mirar de treure’n alguna informació, preguntar-li, subtilment, per la família i demés tot i què amb aquests veïns només hi tenim una relació cordial de veïns d’estiueig. Anem a fer la migdiada, el siesta com diu el meu holandès errant, en Jan. No deixo d’admirar la capacitat de intercanvi sexual, del gènere, que tenen aquest país quan parlen castellà. En fi, un altre misteri per resoldre. Se’m tanquen els ulls.

Dormíem plàcidament abraçats amb la carícia de la suau brisa marina que entrava per la finestra quan, se sobte, ens desperta un gran terrabastall que ens deixa sense alè. Correm a la terrassa: el estenedor de la terrassa dels veïns ha caigut, ni rastre de la iaia i el veí baixa tot esverat donant un gran cop de porta. Al ca d’uns segons veiem la iaia mig tapada amb una espècie de xal que surt al carrer i comença a sentir-se unes breus explosions. La iaia va de gairell o mig saltant però abans de que pogués avançar un metre més el gendre li ha fet un placatge espectacular. La tapa de seguida i d’una revolada se l'endú dins. Porta que estanca enèrgicament i crits. Ens preocupem. En Jan vol anar a preguntar si els cal ajuda. Proposo que esperem. Escoltem, silenci, xiuxiueig, plors, gemecs. Què fem?!. En Jan per mesures expeditives. Vol trucar a la policia i denunciar un segrest o abusos a discapacitats o maltractaments d’ancians. M’hi oposo. Ens prendrien per sonats. És imperatiu esbrinar què passa.



Recordo una fotografia que vaig veure en la còmoda de l’apartament dels veïns quan ens van convidar a sopar, per allò de estrenar l’apartament plegats i de establir els primers contactes de cortesia. La foto estava sobre un moble que tenien al menjador, una espècie de còmoda, així la va anomenar la mestressa a l’indicar-me on guardaven les tovalles per parar la taula. Jo, al contrari que en Jan, sóc una convidada activa i m’agrada col·laborar o, almenys, oferir-me per ajudar en el que calgui. Ell s’apalanca al sofà amb una cervesa i distreu al personal. Bé, cadascú té uns valors o uns tòpics que defendre: catalans “formiguetes” i els jueus (ell és jueu per part de la rebesàvia) són els reis de l’espectacle com deien Monty Python: “Si vols fer un espectacle a Broadway necessites un jueu” i aquí teniu el meu showman particular: Jan Allen Mankevich). Tornem al tema. La foto. En la fotografia en qüestió, que en Jan no recorda ja que justament la seva atenció i la del nostre amfitrió estaven acaparades per justament, l’aparell del costat de la foto, una tele on 22 tius, meitat blau-granes meitat merengues, amb calça curta, es jugaven la virilitat, l’orgull nacional o no se què). Total, recordo que en la fotografia, que semblava tenir uns quants anys ja que la nena havia perdut les dents de llet del davant, apareixia la família al complert matrimoni, la filla, l’avia i un home al seu costat que havia perdut encara més dents que la seva neta però malauradament per ell ja no li tornarien a créixer. L’avi, vaig recordar, hi havia un avi!.

Era ja l’hora de sopar o gairebé, el meu rellotge estomacal no m’enganya i menys si no havia berenat. Amb en Jan parlàvem d’anar a sopar fora, en un restaurantet romàntic vora la platja, feia molt bona nit i no tenia ganes de seguir escoltant per les parets. Volia esbargir-me una mica. Com si aquell dia ja haguéssim baixat la persiana de la nostra Tenda de l’Espia fins l’endemà. En Jan em va proposar la pizzeria del passeig que feia pizzes enormes amb les que et podies enredar amb la mozzarella que semblava una teranyina gegant. Ell diu que és perquè són italians i per ell és sinònim de romanticisme però en realitat sé que és per un dels seus traumes infantils en que associa romanticisme a escenari de La Dama y el Vagabundo. Em va explicar, amb el seu castellà capgirat, que quan era petit tenia una gosseta amb la qual va provar de reproduir l’escena de l’espagueti però sense èxit. Un freudià tindria moltes coses a dir d’aquest individu. Però em va enamorar el seu brindis amb cava quan tothom deia “Salut!”, ell creient que en sabia molt anava dient “Olé!”. Tanta maria en l’ambient per aquell país d’allà dalt no pot ser bo. Però és dolç com el meu Bambi.

Un cop a la pizzeria, varem demanar l’especial del dia, que es composava segons d’inspiració o ressaca del cuiner en qüestió. Aquell dia portava: mozzarella, fulls d’espinacs frescos, rècula, passes, pinyons, maduixes i, sorpresa...hi havia fet una mena de bombolla enmig de la pasta on hi havia el ingredient sorpresa. El ingredient Proust el vaig anomenar, posteriorment. Al partir una pizza, els holandesos, veïns indiscutibles i hereus de la enginyeria alemanya cap-quadrada procedeixen de la mateixa manera: tan se val dissenys, decoracions i/o obstacles. Pel mig és pel mig, ras i curt. En Jan va partir la pizza, repartint la sorpresa a meitats iguales. Va ser llavors, quan es va revelar el secret: cigrons. Al tastar-ne un em va venir un flash a la ment, vaig recordar aquella foto de la còmoda dels veïns i l’olor a cigrons estofats i del puro que es fumava l’avi desprès de cada àpat. Des de que no hi és aquestes olors han canviat per gambes, pasta, fideuàs o paelles, carn fregida... Vaig desfer-me del garbuix de mozzarella i vaig plantar a Jan un petó als morros per l’excitació del descobriment. Ell no entenia res però el va rebre de bona gana i es va entestar a demanar un espagueti per poder fer reproduir la seva escena frustrada ja que la nit el confonia. Després d’haver pagat el compte, l’única cosa que en Jan a après la fórmula catalana a la perfecció: “et convido i pagues tu” i d’engolir dos gots de grappa per cap, obsequi de la casa per tant bonica representació, ostres, no hi ha com tenir un geni de l’espectacle a casa, varem tornar a casa mentre la lluna plena ens observava penjada al cel.

L’endemà, un diumenge mandrós i calorós ens va convidar a dormir gairebé fins a les 11 de matí. Els veïns, com cada diumenge, es veien complaguts amb la visita de la filla i del nou promès, cada setmana en tenia un de recanvi, que la plantaria quan conegués les mogudes estranyes que es donaven en aquella casa i, sobretot, quan la seva sogre li riuria totes les gràcies dites i més i se li enganxaria com una rèmora fent-li una rosca descarada que es notava encara que no fossis lampista. Quan més simpàtica i enganxosa es feia la sogre menys li duraven els futurs gendres però les ganes podien més que ella. No volia que la vaixella i la liquadora de regal que havia obtingut com a regal preferent en el banc on treballava es quedessin passats de moda. Així que quan un regal preferent d’aquestes característiques arribava ella n’apartava un exemplar per “una clienta preferent”, la seva filla, que nomes néixer ja va ser obsequiada amb tres carnets: el membre de la Església catòlica apostòlica i romana, el del barça i una llibreta amb un compte multi-punts de la entitat bancària on treballava la mare. Una filla amb un futur força marcat per les aparences pel que fes la carrera que fes i tant se val la vida que volgués portar repetiria fil per randa la de la seva mare: jove professional i casada amb el plus d’uns estudis superiors cosa que la mare va ser una mena de self-made woman, d’aquella generació en que tots als 13 anys ja treballaven i mica a mica, fins on era.

Aquell diumenge prometia poc, amb la visita de la filla, la família, al complerts, àvia “embolicada inclosa” havien sortit fora a passar el dia. En Jan va suposar que potser passarien el dia fent espeleologia ja que no hi havia cap metro a la zona on amagar la iaia del sol. “Sobretodo no te pongas al sol”. Recordava amb claredat les paraules de la filla a la seva mare l’endemà abans de deixar-la sola a casa. El sol...el sol... Ostres. Un moment, si li parla vol dir que sent així que no és sorda!. Un punt del guió descartat, però pot ser muda perquè gemega força i pocs cops se la sent parlar només s’intueixen xiuxiuejos que fan tota la família quan estan junts. Està clar que no volen aixecar sospites. Doncs amb un equip de futurs professionals de l’espionatge paret per paret ho tenen magre. Els descobrirem, ens faran entrevistes i reportatges als mitjans de comunicació que ens serviran de una genial propaganda per la nostra futura botiga d’espies. No se sent res, no hi ha ningú només el sol que ens dona de ple al llit aprofitem per fer el ronso sota l’astre rei.

Les hores passen, en Jan s’avorreix d’estar a casa i em proposa d’anar a fer un tomb abans de sopar. Casualitats de la vida o misteris de l’univers just quan sortim per la porta... arriba el cotxe dels veïns. Descarreguen la compra. En Jan proposa que ens oferir-me ajudar-los així quants més facin cadena més aviat acabarà el periple i de pas nosaltres esbrinarem alguna cosa. Accepto i ells accepten l’oferiment. Comencem a descarregar el maleter, sembla que hagin donat un avís de guerra atòmica i nosaltres no ens hem adonat. Quantes coses caben en un turisme caravan d’aquests tan llargs que fan ràbia. Potser esperen visites? Potser el iaio o un altre nuvi pantagruèlic?... En Jan pensa el mateix crec perquè mira les bosses d’una manera un tant sospitosa i em mira a mi, com dient: “Veus?, va pregunta alguna cosa”. Vull preguntar però no sé què ni com, em fa l’efecte que se’ns veurà el percal que s’adonaran que sabem alguna cosa i ens mataran o raptaran o vés a saber. Enfia-te’n dels que fan bona fila... No puc més. Pregunto:

Jo: Ostres, quin munt de coses, què espereu visita?
Ella (la filla de l’àvia): Home, així no ens cal sortir a comprar tan sovint.
Jo: Ah,clar. Més còmode. En jan li fa mandra agafar el cotxe. Ell el que no sigui anar en bici...
Ella: Ah, si clar.
Jo: I què, molta gent al súper?
Ella: Bé, com sempre.
Jo: sort que aquí obren diumenges, festius i el que calgui, han d’aprofitar els pixa-pins.
Ella: Sí, l’hivern és llarg i dur en aquests llocs. Han d’aprofitar, sí.
Jo: Veig que ha vingut la seva filla amb un noi, no?. Clar quanta més gent més cal comprar.
Ella: sí, sí.
Jo: Què espereu algú més el cap de setmana? Nosaltres potser tindrem visita el vinent, el meu tiet segons per part de pare que és policia municipal, bé en teoria estudia per ser-ho ens pot ajudar.
Ella: Ah, què teniu algun problema?
Jo: (sobreexcitada intentant que no es noti) Eh?, Ah, no, no, tot va de meravella.
Ella: com has dit que vindria un policia.
Jo: (per dissimular) ah però res de visita per conèixer els veïns, dic el Jan, el poble, bé tot una mica.
Ella: Ah, què bé.
Mentrestant s’obra la porta i la iaia vol sortir, la dona parla amb ella i la convenç que es quedi dins el vehicle fins que acabem.
Jo: Ostres, quant de menjar no... ni que fóssiu un regiment. Per cert com està l’avi? (posada de pota fins el fons...)
Ella: (dissimulant) L’avi... oh, sí el meu pare
Jo: (Tirant a diana) El dels cigrons estofats!, trobem a faltar la bona oloreta.
L’àvia nerviosa dins del cotxe, sentim que remuga.
Ella: Sí, ja... Va morir, l’hivern passat.
Jo: Ostres, quin greu! Com que veia que havíeu comprat tants cigrons pensava que ens visitaria aviat... (fotent la pota més i més endins, en Jan té la cara desencaixada, sua sense parar i vinga treure bosses del cotxe com un autòmat).
Ella: El meu pobre pare, al cel sia. Li agradaven tant.
Jo: Sí, me’n recordo, Em sap greu. Com ho porteu.
Ella: Gràcies, bé, bé, home la mare que està fotuda.
L’avia es desempallega del cinturo i obre la porta del cotxe i surt despavorida mig tapada fent unes estranyes explosions i mig aixecant-se del terra d’una cama. Gemega com una possessa i mira el cel.
Ella: (que s’adona crida al marit) Mané! La agüela!! Que se va!!!!.
Manel, que si fos americà hauria jugat a la NFL deixa les bosses que duia, i surt corrents atrapant l’avia a mig camí. La tapa com si s’hagués de cremar per la llum i se l'endú a casa.
Jan: Què no es troba bé?
(Li trepitjo el peu). Aixxx.
Jo: Es clar encara està afectada ho sento.
Ella: Ho porta molt malament, l’enyora tant que tenim por que no faci una altra bestiesa.
Jan: Ja n’ha fet alguna?
(li torno a trepitjar el peu, més fort) AIxxxx. Aixxumm (fa veure que esternuda, ostres quin actoràs).
Jo: (excusant-lo) Home, clar una pèrdua així tan recent amb els anys que duien junts...
Ella: (seca) Bé, gràcies, aquesta és l’última. Ja ens veurem. (marxa).

Nosaltres sortim a fer un vol i decidim que el que ha passat és massa fort per viure-ho tan de prop, així que l’endemà llogarem una piragua i anirem a la Cala de les Roques Planes on diuen que s’han vist balenes darrerament).

Dilluns, tot el dia fora. Quin descans. Arribem a quarts d’onze del vespre. Torrats pel sol i pel vi de bóta del xiringuito caminem abraçats fent tombs sota l’estel que ens guia cap a casa. Bona nit i tapa’t que demà serà un altre dia.

Voilà! Un nou dia. A les 6 del matí un bondadós jardiner ens ha ofert el seu desconcerto grosso de poda, sega i bufadora. “No lo intenten en sus casas”. Que “A qui matina déu l’ajuda” una altra sentencia arxiconeguda, li dono menys confiança que a la hipòtesis inicial o a una altra com “Dios los cría y ellos se ajuntan”, amb un respecte a la saviesa popular i a les creences multi-vàries. En fi. Si ens haguéssim de guiar per aquests paràmetres diríem que matinar amb o sense ajuda en ple mes d’agost, sense cap previsió de excursió o viatge i amb ressaca, és un despropòsit de “toma pan y moja”. No negarem la raó de certs refranys i frases sàvies però tampoc els hi concedim al 100%. Els temps de la fe cega ja han passat, concretament des de que Nietzsche va afirmar, rotundament, un dia sense sol en el que volia anar a la platja “Déu ha mort”. D’altres més agosarats van afirmar “El rei ha mort” però adonant-se immediatament de les nefastes conseqüències de la seva estupidesa van reafirmar-la anunciant seguidament “Visca el rei” abans de que els oients distrets processessin mentalment la seva negligència anterior. Bé, en un món de cites i dites. Tot està per dir i tot està per fer.

Doncs, seguim desprès d’aquest llicenciós excursus amb els fets que ens atenyen.

Recapitulem:

Dimarts oh no, però sí, 13. El calendari gregorià no menteix mai. Sant Gregori era un sant baró que dominava les matemàtiques així que sí, dimarts 13, les 6 del matí. Llevats a cops de mala música, pels bemolls d’un jardiner. Ressacossos i atordits sense cap idea precisa de com resoldre l’enigma que tenim paret per paret abans de que s’acabi la setmana i haguem de tornar a casa com a futurs empresaris d’un ofici pel qual som negats, en Jan alies “el showman holandjueu” i una servidora ens posem les piles per resoldre el cas. Tracem un pla abans de que es llevi la família X, és a dir la família dels investigats o “Dios los cría y ellos se ajuntan”, “los raritos duermen juntitos” i d’altres dites... El pla és esmorzar, fregar els plats i fer el llit deixant tot enllestit per quan es llevin la família X tenir ja el got a la paret per escoltar fil per randa tots els moviments i veure tots els gemecs sospitosos. Ho fem.

Les 10 del matí. El marit ha tornat fa uns minuts amb el pa i el diari i para taula pel esmorzar familiar. Amb un individu tan sistemàtic que fa el mateix cada dia a la mateixa hora , com Kant, qui necessita un rellotge. 10.05. Ding!.Microones, la llet és a punt, 10.11 Plaff. Mollla i olor de torrat. Torrades fetes. 10.13 Culleretes a la taula. Soroll de cadires. 10.15 Esmorzen. Riures i xiuxiuejos. Les 11 cadires que es mouen i soroll de plats i coberts que es recullen. Algú frega els plats a la cuina. L’estenedor. Porta, porta. Porta de l’entrada, tres voltes de clau. El matrimoni surt, l’àvia ja està sola i tancada. Les 11.20. ara vindrà l’estoneta de gemecs i copets de la percussionista sènior. Em ve al cap la imatge de la iaia al cotxe mentre ajudàvem la família a treure les bosses del súper: pàl·lida, tapada de cap a peus i quan va provar d’escapar-se semblava posseïda o fumada com aquelles hippies que criden i veneren el sol, i de cop aquelles deflagracions i ella mig de gairell com un gurú que s’enlaira però no pot. Pobre marit, sort que ha traspassat sinó quin panorama veure la teva companya de tota la vida com perd el nord. Però, un moment. En Jan em menciona la foto de l’avi i els estofats de cigrons. Molta coincidència que l’avi no hi és i compren cigrons en pot per dotzenes, per ells sols?. Jo també ho trobo estrany. Però, no tant si com és normal i la filla m’ho va confirmar amb els monosíl·labs i farses idiotes que vam bescanviar mentre descarregàvem les bosses:”el troba molt a faltar”. Potser els cigrons li recorden al marit?. Hi ha associacions estranyes però científicament corroborades ja que son condicionaments experimentals que han tingut èxit i han col·locat al científic en qüestió en el pedestal dels The Very Best of... En Jan, traient el tema, el recorda el condicionament que va estudiar... (aquí el seu discurs es torna inconnex no sé si per culpa de la traducció mental que fa o per la ressaca d’ahir). Insisteix en el porter del Sevilla F.C. ara no caic però li segueixo la beta. Li canto tots els que recordo. Ara entenc perquè serveixen certes col·leccions de cromos. Kameni, Valdés, Casillas, Pinto, Aranzubia, Iraizoz, Reina, Leo Franco...un cop entrats en dictadors m’adono que no tinc més cromos quan Jan reacciona: El salchicha de Palop!. Uns segons dramàtics després processo, rectifico i reformulo: LA salxixa de PAVLOV!. Bé, el noi s’esforça i això demostra que m’estava escoltant, li perdono, ric traient importància i li faig un petó. Ell em dona la poteta.


Un cop aquí i per la Llei de Pavlov les cigrons poden tenir en l’àvia el mateix efecte que la magdalena en Proust. Sinestèsies: un cigró, un record o potser es necessita una quantitat més elevada o que estiguin cuits d’una determinada manera. Sigui com sigui aquesta era la nostra hipòtesi que d’altra banda la olor de quan l’avi feia el seu plat magistral i que l’àvia necessités acumular cigrons d’una manera malaltissa, juntament amb els intents de volar cap el cel, cap el seu amor. La mort de l’avi i el comportament de la família estaven estretament relacionats, malgrat no sabíem encara de quina manera.

De sobte un timbre ens fa sobresaltar els pensaments. La iaia psicòpata s’havia assabentat de que ho sabíem tot i ens veia a matar? L’assassina truca a la porta? Un altre cop el timbre. Dos trucs. Ostres la iaia no pot ser si està tancada. Per un cop vam agrair als veïns que condemnessin la seva mare i sogra respectiva a un confinament controlat quan s’absentaven. En Jan darrera meu, m’insta a que obri la porta. -Qui és? Pregunto abans, per si de cas... -El carter!, contesta la veu de darrera la porta. Obro i em trobo un funcionari de correus que m’insta a que rebi una carta i que signi en nom dels veïns del costat que no contesten. En principi, sé que no és pot fer tal bajanada ni quan pregunten per tu per si és algun requeriment policial o alguna felicitació dels amics d’Hisenda així que mai tinc per costum signar res, però els nervis del moment, la ressaca del dia anterior i els ullets de suplica d’un futur papà (el funcionari tenia la dona ingressada de part i volia assistir a “l’entrega del paquet” que havia de passar d’un moment a l’altre) em van enterbolir la ment. Amb un Xupa-xups pel nadó com a regal improvisat (la relació entre Holanda i els caramels de pal no l’entendré mai), varem felicitar i acomiadar al funcionari. En el fons en Jan és un detallista i un sentimental. Què mono!.

Amb la carta cremant-nos a les mans, ens vam fixar en el remitent: una clínica de Sant Cugat. En Jan la va buscar al Google, una mica complexa de gos policia si que té ho busca tot, encara ens en sortirem amb el negoci...i va trobar que era un centre especialitzat en tractaments i afectacions estranyes. -Si el metge que signa és Gregory House em pixo!. No ho havia quasi ni acabat de dir, quan en Jan, infantil i viciat de les sèries de metges: Anatomía de Grey, Urgencias, A cor obert (la primera relació que va tenir amb el català), House i afeccionat també a les seves sèries de detectius i forenses, on, com deia Einstein: “la rigorositat és relativa”, però hi ha qui s’ho pren tot al peu de la lletra com si fos l’escola de la vida. Agafeu el còctel de sèries americanes, sacsegeu i en surt: en Jan!. I la dèria per les investigacions, cadàvers, sang i els rotllos entre metges i infermeres. O sigui que li menciono House i ell que em pren la paraula i trenca el sobre per veure si realment la signava Gregory House. Més blanca que els vampirs de l’Anne Rice veig atònita com diu: - “Clarisísimamente no!, la carto la signa Gregori Tous però casi...” i riu. No sé si atònita pel fet que hagués obert aquella carta confidencial adreçada a uns altres o perquè realment esperava trobar que signava House reafirmant la seva curta edat mental o perquè al final estava signada per un individu que tenia més cognom de joier que de metge vaig començar a cridar. De sobte, la meva col·lega pàl·lida de la paret del costat també va començar a gemegar i rascar la porta en resposta solidaria al meu sentiment de caos. Minuts d’angoixa i pànic.

Reacciono, “l’inevitable no es pot evitar”, fa fer un savi. Llegeixo, no puedo evitar-lo, com Valmont, que encarnava John Malkovic, a la pel·lícula “Les amistats perilloses” :
“Apreciada Sra. Carmona, bla bla bla... i bla bla bla... lamento haver de confirmar el diagnòstic inicial que, agreujat pels símptomes de senilitat i de forta depressió arrel de la mort del seu marit, gran amant de les lleguminoses. Els atacs bulímics amb ingesta de quantitats massives de cigrons, per recordar al seu marit, han produït en la pacient una estranya afectació causada pels efectes a posteriori, que en condicions normals experimenta tot aquell que mengi cigrons i mongetes: flatulència crònica a nivells anormals. Aerofàgia.

Les quantitats massives de cigrons ingerits per l’organisme d’una dona ja d’edat avançada i amb asma crònica fa que els gasos acumulats en el seu aparell digestiu cerquin una sortida, parlant sense tecnicismes. Vull ser directe per que entengui la gravetat de la situació. Els gasos contaminants de l’atmosfera, juntament amb els alts nivells de radiació solar d’aquests mesos de calor i els gasos despresos pel cos de la seva mare per efecte dels cigrons, conformen una quantitat de gas altament explosiva, perillosa per la seva persona així com per la salut de les persones de 100 metres a la rodona. Per que l’equip mèdic aconsella esperar a iniciar el tractament de xoc un cop hagin baixat els nivells del gas continguts en l’aparell digestiu de la pacient o en èpoques més propicies com són els mesos de fred. Pel que, si no aconsegueix reduir la dosi de cigrons ingerits és imperatiu que mantingui la pacient lluny de la llum solar i que la cobreixi totalment si no pot evitar-ne l’exposició. Altrament pot esdevenir un efecte inesperat i molt nociu per dita pacient.
Espero haver-me expressat amb claredat. Per qualsevol dubte i bla.. bla.. bla...quedo a la seva disposició”.

Atentament,

Dr. Gregori Tous


Impertèrrita i pati difosa. Si m’ho envien el dia dels Sants Innocents em penso que m’han penjat una llufa. En Jan, creien que havia fet un acudit, es planta a riure. Avaluant els fets ara em sap greu haver malpensat dels veïns. Pobres, prou calvari deuen portar amb la dona. No m’estranya que ben entrada a la nit el matrimoni es relaxi al balcó fumant aquells cigarrets que a en Jan li recorden casa seva.

Em va venir un atac de remordiments i de malestar, que riu-te’n tu dels d’Èdip, per haver malpensat d’aquella pobre gent. Li comento que podríem oferir la nostra ajuda coma bons veïns per quan siguin fora fer de cangur de la iaia per torns o alguna cosa així En Jan commogut per la meva natural bondat i humanitat plora i s’ofereix a fer una bufanda de cànem, per la iaia, planta de la qual domina tots els usos. És un sensible. L’estimo tant el meu osset de peluix!. Atabalats i sobrevinguts pel delicte flagrant d’haver entrat en una propietat privada, la carta, i d’haver tingut pensaments impurs vam decidir canalitzar tota aquella violència i perdició moral en una sessió de llit. Ostres cal ser dolent per adonar-se’n de lo bé que va. Mentre tornàvem a la realitat desprès d’un breu descens als inferns de la impuresa, de la qual no em retracto ja que o bé d’aquí i en Jan en això és molt hàbil. Quan ens disposàvem a contradir el títol de la coneguda comèdia i ens vestíem per sopar a l’hora britànica, el maquiavel·lisme porta gana, el benvolgut dimarts i 13 encara ens reservava alguna que altre picardia. Claus que obren el pany de la porta del pis del costat. El matrimoni havia tornat i havíem de lliurar la carta.


Vestits i concentrats davant la porta enfront de la nostra. El pla era argumentar que el carter, borratxo per la celebració de la seva paternitat, era arxiconegut que la seva dona estava a punt tot el barri anava ple ja que es veu que la futura mamà era l’encarregada de la digitalització de la població i la substitució del correu ordinari per l’e-mail, vés quina manera de tirar-se pedres sobre la pròpia teulada, hi ha gent per tot és ben cert. En fi. Som-hi. Parells o senars. Perd en Jan i truca al timbre. El matrimoni, visiblement atordit per que no esperaven cap visita i amb un secret octogenari i explosiu per amagar obra la porta. Enmig de la confusió general per culpa del carter borratxo la seva dona i el paquet postal de fill que venia per e-mail, la barreja explosiva de gasos es precipita escales a baix com una fura i surt al carrer, davant de l’expressió atònita dels ulls de tots els presents driblats a lo Messi . Tot va passar en qüestió de segons: cop de la porta del carrer, la filla crida: “Mama, no sarga ar zo” (és curiós com les fills d’immigrants del sud poden parlar un català força correcte però quan parlen castellà els surt la vena) i de cop pel balcó veiem la bomba amb potes que es desfà de les seves vendes, com la mòmia de Karloff, alça els braços al cel on brillava un esplèndid sol de finals d’agost a mitja tarda i crida: “Ramon” de l’esforç deixa anar un gas catalitzador que l’eleva uns metres de erra i PLOFFFFFFff esferificada en macromoleculars davant dels nostres ulls. No va quedar ni fum. Res. Només les robes que la cobrien havien quedat amuntegades enmig del carrer. Aquella nit tots vam fumar la pipa de la pau. Ningú podia fer res. Fum al fum i gas al gas. Finalment els dos amants estaven junts allà on anem tots en la següent parada del metro de la vida.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

(Nota del director: en aquesta pel·lícula no s’ha maltractat cap animal, cap holandès, ni cap vídua i que consti que Legumbres El Gigante Verde no ens han donat cap xec en blanc per la propaganda de les seves llegums envasades, ni el supermercat en qüestió on van ser comprades. Qualsevol similitud amb la realitat de qualsevol dels personatge so fets narrats en la pel·lícula és pura casualitat pel que defugim tota responsabilitat legal i tot xantatge).

Més AFOlkISMES... i another frases....

Més AFOlkISMES i another frases....................

català

-“Si es guanyés una neurona per partit de futbol vist, seriem un país de genis”

* Història amb moralina (no proveu a casa sense la supervisió d’un adult).
Mirant el terra de la cuina:
- Què és això? (recull alguna cosa del terra)
-Sembla una llentia seca.
-Ostres, i quan vam menjar llenties?
-El darrer dia que van venir els Sand.
- Però si d’això fa tres setmanes!
- Mira noi, qui guarda troba. Estalvio en la dona de fer feines i ja tinc la llentia que em faltava per fer bullir la olla ;).
( Fastigós).

- “On hi ha aigua hi ha vida”. Ben cert que és! I si veiéssim la vida que hi ha a l’aigua tots veuríem vi.

Español

- Los chinos inventaron la pasta de papel. Gracias a ellos ir al wc se ha vuelto una experiencia suave y confortable, como una visita de Hacienda.

- El papiro dio paso al pergamino, este al papel y este fue substituido por el plástico, material peligroso y fundible en las manos de las mujeres, por lo que los buenos maridos preocupados por llegar a fin de mes han instado a los científicos a que investiguen un nuevo material menos volátil y sin interés.

- Se dice que, en 1954, en la interestatal norte de Arkansas, cuatro vehículos llegaron simultáneamente a un cruce de vehículos y cada uno quería cruzar al otro lado. Al no tener muy claro la prioridad ni poder establecer quien tiene paso rigiéndose al Código, quedaron en sus vehículos pensando una solución o hasta que alguno se atreviera a dar el primer paso. Las obras de renovación de la pavimentación del Cruce de Cuatro Caminos han revelado cuatro vehículos bajo el asfalto primitivo, 56 años más tarde la prioridad sigue en el aire. Mejor dicho bajo tierra, aún se debaten quién debe pasar primero y quien ceder el paso al de su derecha.

- Dice la abuela rezumando experiencia:
¿Amor para siempre? Menuda paparruchada, muy a gusto cambiaba ahora mismo mi sesentón por tres guaperas de 20. Estamos en la sociedad de usar y tirar, no? Pues reclamo mi derecho a ello.

English

- Hello Mr. $, I realize that I love you and I cannot live without you. Marry me and forget the rest!

"No doneu menjar a les ballenes" realitat fabulada

No doneu menjar a les ballenes

Un tràgic esdeveniment ha sacsejat la bonica cala de les Roques Planes de la nostra població i de retruc les platges d’Indonèsia, al sud-est asiàtic.

L’estranger Jonas R. I la seva parella una aspirant a model Giulia S. van baixar, pel Camí de Ronda que uneix les poblacions del nostre litoral, a la Cala de les Roques Planes, una cala que degut a les pluges d’aquesta darrera primavera roman tancada amb avís de prohibit el pas i zona inestable, pel perill que comporta l’accés, els arbres mig caiguts i les roques que de nit els veïns senten moure’s. La natura ha deixat una empremta ben visible de la seva força devastadora però alhora ha constituït una estampa ben bonica, temptació per qualsevol Adam i Eva imprudents, com Jonas R i Giulia S.

La parella, desatenent totes les prohibicions d’accés a l’indret van baixar per prendre el sol i banyar-se en el que ha quedat com una de les cales verges i “privades” de la zona. Van franquejar la barrera d’accés i van accedir a la cala per les escales, mig destruïdes, salvant tota mena d’obstacles: graons trencats, forats al buit i arbres caiguts per, finalment plantar les tovalloles a l’escassa sorra que el mar encara no s’endut. Un cop instal·lats en tan idíl·lica contrada van decidir banyar-se, el mar estava agitat de fet a la platja onejaven les banderes de precaució perquè l’experiència ens porta a considerar el nostre litoral un tan traïdor i per evitar desgràcies els vigilants han decidit no córrer riscos (recordem d’imprudència del banyista bàvar German G. Que va surar, gràcies a la seva panxa de Tossa fins a L’Escala to desobeint les advertències de perill).

Ens trobem, doncs, malauradament, davant d’un altre cas d’imprudència que desgraciadament no ha tingut el final feliç del any passat on German G. Després d’hores surant al mar va poder arribar a la platja i retornar al seu hotel amb taxi gràcies a les monedes que duia en el Xupaxup que li penjava del coll. Finalment, l’invent que consideraven hortera va resultar útil. La víctima. Jonas R. Seduït per l’entorn i per la seva companya es va abraonar a fer fotografies per recordar aquell dia, que potser més valia que no hagués ni començat. Com era vora el migdia tenia el sol de cara cosa que va fer que entrés d’esquenes a l’aigua mentre fotografiava la seva bella acompanyant a la vora de la platja. Amb l’emoció del moment i els problemes de la càmera nova i els menú en japonès ignorava que el mar s’abraonava cada cop més. Fins que de cop, una de les roques se’l va cruspir tot sencer. L’acompanyant va ser rescatada amb un atac d’histèria i amb símptomes d’hipotèrmia hores més tard. De moment, continua ingressada a l’hospital del Mar de Cava i el seu pronòstic segueix reservat.

Els submarinistes que buscaven Jonas R. afirmen que gairebé a un quilòmetre de la costa es va sentir una mena d’explosió submarina. Els científics que han estudiat aquest fet el relacionen directament amb el tsunami que ha causar diversos ferits a les costes d’Indonèsia, al sud-est asiàtic. La policia científica segueix el cas d’un home que ha aparegut enfilat a una palmera d’una illa del pacífic sud. L’home, que es trobava amb evident estat de shock duia una càmera japonesa a la mà pel què es treballa amb la hipòtesi de que l’individu sigui o turista o japonès tot i que no té els trets d’aquesta ètnia.

(Dies més tard). L’individu que va aparèixer penjat d’una palmera en una illa del pacífic sud sembla que es recupera favorablement i es descarta que sigui japonès ja que parla en algun idioma europeu encara per determinar. Afirma que feia fotos a la seva novia quan de cop “es va fer fosc”. Un indici prou clar perquè la policia el relacioni amb els fets de la Cala de les Roques Planes i amb la balena que ha aparegut eructant davant les costes de Califòrnia. Els ecologistes ja havien advertit sobre casos d’animals marins com tortugues i espècies afectades per la caça japonesa que havien desenvolupat una mena de patologia adversa, una al·lèrgia inexplicable als seus predadors nipons que es traduïa en repetits atacs de singlot quan eren prop d’algun individu o element japonès. Els experts barallen la hipòtesi de que si la balena hagués engolit la càmera i Jonas, el mamífer marí podia haver patit aquesta mena d’atac i haver expulsat explosivament l’agent al·lergogen; la càmera, i al seu portador Jonas, kilòmetres marins enllà. Cosa que els biòlegs marins acaben de confirmar fa pocs minuts. La coneguda com la “Balena de Jonas”, recuperada del tot, torna amb els seus familiars al fons del mar. Jonas i Giulia han tornat al seu país, després d’abonar una sanció per incompliment de la normativa municipal de costes. Els veïns de la Cala de les Roques Planes, denominada afectuosament com la Cala de les Balenes arrel dels fets, gaudeixen, les nits de lluna plena el cant d’aquests grans mamífers que abans havien confós per meres roques planes lliscoses.

Another woman

Another woman

Be mine!
For my eyes only,
For my lips only,
For my hands only,
Share you heart and soul with me, only.

Leave your world as I left mine.
Come to mine, beg my pardon, and be my slave without crying
You hurt me deep and I’ve not forgiven you yet
But mend you past errors with love, warm and no more lies.

I’m not myself, I learnt from past.
I’m another woman sharing my heart with an old love of mine.
But it’s known that two separated worlds cannot live aside.
Become another man for this new woman that now I am.

Vent de memòria, un poema estivo-existencialista

Vent de memòria

El vent no em deixa pensar,
Se’m endú els pensaments, les imatges, les olors.
Tots aquells sentiments i sensacions que tenia tan gravades en el cap,
ara fugen i vol airegen, fugisserament, mar enllà i nord endins.

D’aquí cap allà, el vent mou el meu cap i en foragita els esperits:
Revisc la meva infància, jugo amb els amics perduts,
Estimo als antics amants i coquetejo amb els possibles pretendents.
Les possibilitats que hi eren han marxat, tot volant, terra endins i mar enllà.

Ara romanc sola amb l’infinit obert.
Qui vaig ser no importa ja i amb qui va estar ja no hi és.
Només jo i el món, jo i el moment.
Cap on tirar, quin camí agafar: el llarg i correcte o el curt i equivocat?
La vida és curta i els errors es paguen cars, però tan se val.
No vull pensar! només deixar-me anar, a mercè del vent,
mar endins, terra enllà, cap on ningú m’esperi, ni jo conegui.
El món als meus peus i tot torna a començar.

AFOlkRISMES ....

AFOlkRISMES august 2010


CATALAN

- El pitjor dels miralls és que et retornen a la realitat.
- El pitjor de les roses, no són les punxes ni que es marceixen tan aviat; és el preu.
- M’agrada la mort i assistir als funerals dels altres però del meu... em sembla que m’absentaré.
- Cel o infern? No ho sé, sóc angelicalment diabòlica.
- Què és el que li agradaria que diguessin de vostè d’aquí a cent anys? Per ser la darrera habitant de la Terra, ho porta molt bé.
- Tota l’eternitat tombada en la mateixa postura, amb el que jo em moc al llit? ! Deixaré una nota perquè cada 50 anys em donin la volta, com els bistecs.
- Si fos una muntanya seria un pujolet. Em fa mandra escalar cims més alts.
- Sóc una gran esportista, tinc tots els abonaments dels canals d’esports de la TV.
- La “Vampirització” és aquell procès pel qual l’alumne, a força d’admiració, arriba a igualar el seu mestre i coincideix amb les seves preocupacions i propòsits.
Desprès de llegir això el mestre fa la llista de la compra:
- paper de wc
-detergent dels plats
-Ansiolítics
-alls
-estaques
-bales de fusta i pistola.
- Visca Bacus, fora Aqcus.
- Si el vi fos llet materna, molts seguirien mamant...


- EPITAFIS:
“El darrer que tanqui la porta al sortir”.
“Prego m’enterrin amb roba interior sexy, mai se sap qui em trobaré en l’eternitat.”
“L’altre va quedar pitjor”
“Si ets d’hisenda t’equivoques”
“Cambrer passi el compte a la porta del costat”
“Qui riu l’últim, riu millor” Ja, ja.
- “No tocar, perill de mort” Ostres tenia que haver après a llegir abans.
-“Algú sap si hi ha Wifi?”
- “Aquí no hi ha calefacció, perdoneu però algú ho havia de dir”.
- “Per fi m’he lliurat de l’halitosi”


CASTELLANO

- La vida es como un partido de futbol: dura un tiempo limitado, lleno de faltas, amonestaciones, carreras, juego sucio, algún (hijo) de penalti y un árbitro (Dios) poco justo, con asistentes cortos de vista.
- Einstein, Einsestein????? y Frankenstein no son una trilogía de Mary Shelley.
- El genio de la lámpara siempre es verde o azul y todo el mundo sueña encontrarse con él y luego nos llaman racistas.
- Dios le dio la costilla de Adán a Eva porque Prometeo robo el fuego divino y ya no la podía rostir.
- Si las misas de celebraran en estadios de futbol a lo mejor se llenaban….
- lA. esCRItorA ale,mana EFridE JEliNEk pASA.dE uSar Las norMas de Ort,ografIA y, dEM uchAs OTRas ^cOsA Ke VUelBe VAsTanTE LoKus a SUs EDit..Ores??!!”””””ªªªªªªª%%&& ( Pu.ES No,. e´stA_nADA MaL Eso dE La ANArkIa EsKRiT°a= -------------------------LektORES GRacIAs X lA KomprENSi´´´´oN!?!?...

- El caracol que va primero en la fila de caracoles cree va muy deprisa y los de detrás se quejan de lo lento que van los de delante. Cuantas veces el de atrás no ha estado creyéndose todo un Fernando alonso cuando iba el primero y eran los de detrás suto que se quejaban por su lentitud. Al volante paciencia y si vas con sobrecargo, como los caracoles, ata bien tus pertenencias, las autopistas de la vida y de MOPU son inseguras.

-Un matrimonio que sale de la tienda de comestibles llevando las bolsas de la compra cuando ella le dice a él: "Cuidado con los huevos"... inquietante ¿no? ¿tiene segundas lecturas?...

ENGLISH

-If I had to explain to sb what’s life I’d say “Fuck you”, that would be a great lesson.
- Bells were ancient monks’ Facebook.

NOTÍCIAS CALENTITAS Semanario "Qué calor"

Noticias calentitas

Semanario ¡Qué calor! 9 al 15 de Agosto de 2010
Impreso directamente desde la plancha móvil de las Rocas del Espigón Norte Copyright Rocas Espigón Norte Costa este 2010


Andorrana Volátil

Se ha encontrado a una andorrana de edad y sexo indefinido muerta en el tragaluz del bloque de apartamentos Don Reposo. Según fuentes policiales, la mujer aparentemente se desplomó, sin protección por el tragaluz del bloque donde vivía, aún por causas desconocidas habría encontrado la muerte (con turno SevenEleven) hacia las 3 y media de la pasada madrugada. Doña Pura, la vecina más madrugadora, la encontró cuando iba a colgar su ropa interior “se lava y queda nuevo” según sus propias palabras, antes de partir como cada día a la misa del primer turno “comulgas y almuerzas”- palabras que añadió a su testimonio.
Los vecinos había tiempo vivían, ya desesperados, el insomnio de la victima ya que, después de la muerte de su marido empezó sufrir ataques de insomnio que aplacaba arrastrando el mobiliario de su apartamento hasta que, exhausta, le entraba la ñoña. Muchas fueron las personas que se habían quejado a la misma víctima y al presidente de la comunidad de vecinos, recibiendo la misma indiferencia, de ambos. Los vecinos, resignados, sólo podían optar por tener paciencia y rezar para que el sueño la atrapara pronto. Algunos, incluso fingiendo una amistad repentina, habían invitado a cenar a la Sra. G. para intentar dormirla con alcohol y otros opiáceos, sin mejores resultados.
La Andorrana G. ha muerto feliz, activa y noctámbula. Algunas fuentes anónimas afirman que se halló una cuerda atada a su garganta con un piano colgando del otro extremo. ¿Suicidio, homicidio u otro desafortunado accidente, provocado por el golpe de calor que nos azota? Lamentablemente, todas las hipótesis quedan abiertas. Las investigaciones continúan mientras los vecinos del bloque viven más felices pudiendo gozar de su reparador sueño nocturno.


Pluma, pelo, pico y …donuts flotador

La ola de calor que se cierne encima de nuestra localidad ha producido unos efectos colaterales: las aves marinas crían profusamente, celosas y orgullosas de su prole, y la playa es, a diario, escenario de batalla por la conquista de un centímetro cuadrado de arena, entre aves y bañistas. El buen clima y precios baratos ofrecidos por los Tour operadores han colaborado a incrementar el turismo hasta un 60%. Conclusión: no toca ni a gramo de arena por pretendiente y por ende la lucha se hace cada vez más feroz.
El ciudadano holandés H. Voop, de 42 años, ha sido contabilizado como la primera baja de dicha disputa. Los testigos afirman haber visto llegar a media mañana al inocente y voluminoso holandés a la playa, con la intención de colocar su toalla por metros cerca de la orilla. Debido a sus anchas y fofas dimensiones, desistió del imposible intento por lo que habría enrollado la toalla y se habría dispuesto a ejercitar sus pulmones hinchando una enorme rueda del tamaño de la paella multitudinaria de Villaarriba. Justo cuando su rostro empezaba a presentar tonalidades liliáceas el fornido holandés se habría adentrado en el mar con ella poniendo su redondo trasero a flote en el agujero de la improvisada embarcación. El Sr. Miopio J., habitual buceador sin escamas de la zona, se vió sorprendido por el peso muerto de un “guiri mastodonte” que se encontró encima sin saber de donde habia salido el cual de poco le ahoga. Miopio J. saliço a flote azorado por tremendo misil y vió como un grupo de aves de peleaba encima del enorme donuts flotante hasta que un pico desgarro la balsa que salió disparada como un globo loco hacia la playa produciendo un impacto que dejço 20 metros cuadrados de arena practicable que picos, patas, uñas, corrieron a defender. Una vez, entregado el cuerpo del holandés errante, cuyo delito habia sido intentar encontrar una salida a la saturada playa, a las respectivas autoridades de su país, el alcalde de nuestra querida población ha anunciado diversas medidas para paliar el problema:
1- Los arroces de los restaurantes de la costa podrán contener algún fragmento de las aves obtenidas por las batidas que se autorizaran en breve Siempre que no sea pico o pata, menudos a los que no se les aplicará el IVA.
2- Abuelos y niños podrán ir con sillas, neveras portátiles, cabañas, cubos, palas, rastrillos y demás artilugios flotantes siempre que no haya un ciudadano extranjero voluminoso ni un nido de dichas aves a menos de un metro.
3- Los extranjeros comunitarios podrán ir a la playa los dias pares y los impares se reservan para los no comunitarios.
4- Los ilegales y pateristas se colocaran en las literas habilitadas para indigentes a primera línea con riesgo asumido de pleamar.
5- Quién no apruebe tales medidas o las considere injustas o demasiado blandas que se abstenga de poner un pié en el disputado territorio costero o que vote a la oposición en las próximas elecciones.

Vecinos y turistas agradecen la prontitud de medidas adoptadas por el consistorio. Las agencias de vacaciones desaconsejan que los extranjeros de más de 2 metros cuadrados viajen a la zona, hasta la época de migración de las aves haya pasado.


Indigestión de medusa con asas

Problemas legales para la conocida restauradora Carme R. cuando la semana pasada su equipó intoxicó a un cliente que juró emprender acciones legales, ante los medios y testigos potenciales que le acompañaban en la habitación del hospital donde el equipo médico le practicó una lobotomía de urgencia.
El paciente ingresó con visibles síntomas de lo que apuntaba ser una ingestión estomacal en toda regla por lo que se le practicó una serie de lavativas acompañado de un profuso lavado de estomago, síntomas agudizados por un ataque de ira que lo dejó en estado catatónico y tuvo que ser operado de urgencia del cerebro.
El indecente tuvo lugar el pasado miércoles cuando Facundo G. se dirigió al prestigioso restaurante para degustar el excedente de medusas atomizadas con trufa blanca y esencia de nenúfar crujiente que se ofrece como delicatessen en dicho local. Un plato exquisito que los paladares de los críticos más exigentes del país y del extranjero han calificado de experiencia cósmica y han alabado por activa y por pasiva la genialidad de la chef ya que al mismo tiempo tiene un doble efecto ecológico al reciclar tan molestos seres marinos en un festival para los sentidos, una vez licuadas y desprovistas de sus urticantes partes.
Ese miércoles el personal del prestigioso local St.Paix, de la localidad costera de la Santa Hora, declararon a los inspectores de policía que llevan el caso que habían pescado ellos mismos las piezas y que las prepararon dejándolas emulsionar como requieren para procesarlas y tenerlas listas para emplatar. Pablo, el pinche, añadió que le pareció ver que en el bol donde maceraban las medusas unas letras que rezaban Spar, pero como la noche pasada se la había pasado sirviendo Mojitos y Caipirinhas hasta altas horas de la madrugada y había empalmado el turno con el servicio en el restaurante ya no estaba seguro de nada. Asegura que es muy buen profesional y que no sirve una copa sin probarla antes “para que esté en su punto justo”, recalcó. El mismo cliente Facundo G. le había extrañado ver una medusa con orejas, pero creyó que era un par de aros de calamar que se habían colado en su plato. El iluso cliente ingerió la totalidad de la bolsa de plástico de una conocida marca de supermercados que prefiere quedar en el anonimato para evitar la mala prensa, con las asas incluidas (como quien injiere un toro con rabo, las dos orejas y la muleta). El ignorante cliente lo atribuyó a los excesos de la cocina creativa que últimamente inunda las cocinas de los locales más selectos de restauración de nuestro país.
Facundo G. ingreso con un importante ardor de estómago, seguramente propiciado por la pintura de mala calidad con las que estampan el logo de dicha cadena de supermercados además del colapso nervioso consiguiente.
Organizaciones como Greenpeace y varias decenas de particulares se hayan enzarzados en una gran contienda a razón de los hechos. Los verdes abogan a favor del derecho de vida de tales seres marinos y por el derecho de reciclaje en los lugares habilitados de los recipientes de plástico, cosa que irrita a los particulares que encuentran muy bien la iniciativa de la famosa restauradora de encontrar un final útil y ecológico a las recicladas medusas y bolsas de plástico. Seguro que esta batalla legal dará mucho de qué hablar durante las semanas que aun nos quedan de verano. La redacción se solidariza con ambos bandos y propina a sus lectores aventajados, con un esperemos valioso consejo: no se fien de las medusas con orejas ni de las bolsas de supermercado que les produzcan urticaria.


Piscina sin fondo

Se conoce que en una céntrica urbanización de nuestra población han desparecido objetos, niños y ancianos que se bañaban cual bolsitas de te en la piscina del Edificio El Letargo.
Al parecer las desafortunadas víctimas, animadas y desanimadas, se encontraban bañándose cerca del centro de la piscina cuando fueron vistas por última vez. A las denuncias de objetos desaparecidos: relojes, pendientes, cadenas, patitos de goma , dentaduras, correctores dentales fueron precedidas de los portadores de tales objetos: ciertos miembros longevos de la comunidad y de los más ciernecitos. Sus respectivos suegros y progenitores iban a reñir a los desdichados al no encontrar el objeto perdido cuando para su sorpresa los portadores tardaban mucho en salir del agua.
Un equipo de buceo de la policía de la población ha confirmado la existencia de lo que denominan “un agujero negro selectivo” al cual se hace responsable de tales desapariciones. De momento se ha enviado un robot sonda al fondo de la supuesta piscina homicida a la espera de obtener nuevas informaciones…

… La población de la localidad isleña de Mahorca se ha visto sobresaturada de extraños objetos y náufragos afectados de una amnesia fulminante que han aparecido recientemente en las playas del noroeste de la isla. Al principio la Guardia Civil los detuvo acusandolos de ser pateristas que presuntamente habían asaltado algun crucero por el camino pero luego se reparó en que los desdichados eran ancianos y niños con relojes y cadenas de bisutería, aparatos dentales y prótesis bucales así que se descartó lel móvil del robo y se barajan nuevas hipótesis que puedan explicar dicha amnesia. ¿Marcianos llegados a la Tierra tal vez?. La apariencia humana y el hecho de que aun no estemos en la fecha propicia para tales desplazamientos interestelares han hecho desistir de tales elucubraciones…

El equipo especial de los Geox de la Guardia Civil ha convocado algunos de sus buzos jubilados, el Batallón senior, en una misión espacial, ahondar en las profundidades de la Piscina del Letargo e intentar ser engullidos por esta para mirar de esclarecer el caso de los vecinos desaparecidos. Sus “viudas” ya preparan un mausoleo de honor en caso de que la misión sea fallida…

…Noticia de última hora:
El equipo especial cola de pato del Batallón Senior de la Guardia Civil ha conseguido penetrar en el misterioso “agujero negro selectivo” de la piscina del Edificio El Letargo. Los radares mostraban actividades submarinas al largo de cientos de kilómetros de la costa hasta las aguas fronterizas de la Isla de Mahorca. Los buzos inconscientes fueron arrastrados por la corriente hasta las playas del noroeste de la isla. Se ha confirmado que el exceso de población y objetos recibidos en esta parte de territorio insular son los niños, ancianos y objetos perdidos en la misteriosa piscina de nuestra población. La policía interroga a los constructores del inmueble a los que podría acusar de negligencia entre otros múltiples y costosos cargos.
La redacción de este rotativo se complace a trasladar un último pensamiento: “Los caminos del Señor y de los arquitectos son inescrutables”. Se informa que en breve se devolverán los objetos perdidos a las familias.



SEGUIREMOS INFORMANDO...