Les meves mans com vaixells
Suren en el teu cos lluent, la meva pàtria.
Van a la deriva, recorrent la teva pell,
La geografia del teu cos: el teu tors,
Les teva espatlla, la teva cara,
Les teves cames gruixudes, braços forts
Que m’envolten mentre em perdo
en el teu mar de pell plàcid i immens
que s’esmuny sota els meus dits i es revolta
a cada besada, a cada carícia meva esdevenint
un oceà enfurit que es mou a batzegades
gronxant-me violentament, devorant-me,
fent-me teva sense salvació ni treva.
Jo m’hi deixo anar, els sentits m’exploten:
Ara suro, ara m’enfonso, ara emergeixo de nou
En la teva pell, recorrent el teu cos humit,
excitat,
Que em respon les carícies amb d’altres tendres,
Passionals, viscerals, complaents, tot delerós de mi.
Tot es remou. El món som tu i jo. La nit ens
ofega.
Vull fondrem amb la teva olor, les teves formes
masculines,
Càlides, fortes, lluents, com un tità delerós d’amor.
Goso creure per uns instants que t’he fet meu però
al mirar-te
Ho veig clar ets tu qui m’ha conquerit, jo hi he
consentit, extasiada,
Seduïda per les teves mans que com crestes d’ones m’acaricien
tota,
A la deriva em sento, nàufraga d’un amor profund i
immens com el nostre.
M’has conquerit amor, m’has fet teva, plaent de
dolor et busco, et desitjo,
M’enfonso en tu, sense paraules, només el silenci
i el rumor de l’amor
D’uns cossos delerosos que es busquen sota els
llençols de l’oceà passió,
Amb la lluna, com a espectadora d’aquesta nostra
escena d’amor, que ens observa
Tot agitant, amb la seva enveja encara més l’oceà que ens
engoleix com la fosca nit.
© Carme Folch,
2012
Entrades
