REFRACTING THE WORLD (Literary Atelier)

"Las peripecias matutinas de Gregory K."

2012-01-14T15:44:00.006+01:00

Gregory K. dormía plácidamente en su cama. De pronto sintió una especie de malestar, se revolvió en la cama, intentó abrir los ojos pero no lo consiguió, intentó chillar pero notaba que algo le cubría la boca, levanto sus brazos para pedir ayuda y vio como sus dedos, toda su piel se fundía en una masa pegajosa y aforme, sus dedos desaparecían bajo aquella capa que empezaba a taponarle la nariz. La sensación de ahogo y desconcierto le arrollaba. Luchó contra su cuerpo, contra aquel tejido que lo recubría, contra aquel ser que le había robado todas las cavidades y separaciones fundiendo su propio tejido en un continuo sin tregua, sin recodos, sin orificios, dando a Gregory K. la apariencia de un saco.
De pronto se encontró sentado en la cama, sudoroso y chillando como un poseso. Había sido una pesadilla.
Alargó la mano y cogió la ropa que colgaba en una silla cercana a la cama. Se puso los calcetines y sus pies se volvieron granates como ellos; su camisa entonces sus brazos y torso se dibujaron rallados como e una cebra; se puso los pantalones para poder salir corriendo de allí y sus piernas estaban oscuras. Su cuerpo era su traje y él como un enorme camaleón. Salió a trompicones de aquella habitación mientras se quitaba la ropa a toda prisa.
Llegó al lavabo dispuesto a mirarse en el espejo. Se disponía a dar la luz cuando vio que el interruptor se hallaba a varios metros de su cabeza, le recordó la visión de un turista que mira a un rascacielos infinito. ¡Había encogido! Gregory K. se frotó los ojos con furia. Deseaba limpiar su visión, despertarse, pero… ¿aún estaba soñando? ¿Estaba enfermo? Regresó a su cuarto y cayo al abismo.

© Carme Folch, 2012

TEIXIT D'ESPERANÇA

2011-12-17T19:48:00.002+01:00

Teixit d'esperança

Diuen que l'esperança no mor mai.
Sóc eterna com els àtoms en l'espai.
Cor feble, fetge malalt, pulmó foradat,
ni vosaltres no em podreu condemnar!
L'amistat i la solidaritat amables virtuts vitals,
Matèria etèria, cossos cerquen altres cossos,
Un donant de generositat reviu en un trasplant.
Amb el cos regenerat, tinc una nova vida per davant!

© Carme Folch, 2011 (amb motiu de la Marató de TV3)
http://www.locantich.cat/2011/12/teixit-desperanca-poemes-per-la-marato.html

"ESCRIC UN NO DIR RES"

2011-12-03T12:12:00.002+01:00

Escric un no dir res
Sense res a dir
Només embrutar paper.
Escric un no dir res
Amb la pesantor de l’acer
Al cor i un nus en l’ànima.
L’angoixa de l’existir
En un món cec i sord, al viure.
Vacant d’il•lusió, sense alè,
Sense plans per a construir res.

Escric un no avui buit
Amb un passat present estàtic
I un futur incert enlaire.
No són mots durs ni cínics
Són proves tangibles del podrit,
Tot plegat minúcies reivindicatives
En el paper, solament taques opaques.

Escric un no dir res, dient ja massa
I el silenci en els mots que retrunyen
Traeix els planys de l’Home
En un món englobat que gira i gira
Com una adés servil, adés rebel, màquina més.

© Carme Folch, 2011.

TIME’S UP

2011-09-26T12:06:00.000+02:00

El Ocaso ha llegado.
Es hora de volar,
Dejar atrás el pasado,
Afrontar un futuro singular.

La aventura del mundo
Abre la puerta de par en par,
Me llama y yo acudo
Pues no la puedo ignorar.

© Carme Folch, 2011.

INMATERIAL

2011-09-21T10:39:00.003+02:00

Escriuré en silencis per dir: “T'estimo!”.
Escriuré en nombres per dir: “T'enyoro!”.
Escriuré en dibuixos per dir-te,
Un cop més, que no puc escriure
Ni un mot sense tu, perquè tu
Ets la tinta i el recipient,
La ploma i el paper.
Tu ets les quatre lletres d'Amor
I el foc clamorós de Prometeu.
Tu vida meva ets el meu alè,
La meva guspira d’energia còsmica,
El Big Bang que em desencadena.
Estimem, t'ho prego, i no tallis
Segles d'evolució continua i serena.

© Carme Folch, 2011.

DEFUGIR EL TEMPS

2011-09-11T12:36:00.001+02:00

Ha arribat el temps de criar el demà,
Ha arribat el temps de proveir el futur,
Ha arribat el temps d’alletar el Temps
Com si fos un infant petit i perdut.

Ha arribat el temps d’agafar el temps ben fort,
De no deixar-lo avançar, ni amb la mort.
Ha arribat el temps de treure el cap del forat
I mirar cara a cara la vida, la realitat.

Al final, covards i valents junts es podreixen
Sota terra, trepitjats pel mateix Temps alat.

© Carme Folch, 2011.

NULIDADES

2011-09-07T10:07:00.002+02:00

Disipé las nubes del cielo
Para ver qué escondían
Y me encontré cara a cara
Con la NADA.

Abrí las aguas del mar
Para ver que ocultaban
Y delante de mí, allí estaba
El VACÍO.

Escarbé la tierra con mis manos
Recorriendo su profunda garganta
Y de pronto quedó al descubierto
El HOMBRE que yacía allí enterrado,
Sepultado bajo el peso del TIEMPO.

© Carme Folch, 2011.

PREGNANT

2011-09-06T13:11:00.001+02:00

I’m pregnant of emptiness.
I’m pregnant of doubts.
I’m pregnant of fears.
Indeed, I’m a human being.

Cannot talk,
Cannot move,
Cannot breath,
Cannot live.

I’m pregnant of ice.
I’m pregnant of steel.
I’m pregnant of a could soul
A body with petrol in veins
Instead of blood.

I’m pregnant of anger.
I’m pregnant of disease.
I’m full of nothing.
I’m a human being.

© Carme Folch, 2011.

KILLING HOPE

2011-08-31T20:01:00.001+02:00

Heaven’s fallin´
Globe is breakin´
Man is thinkin´
“Now I’m sinkin´,
Lost in cosmos
As a damned spirit”

© Carme Folch, 2011.

ANGUSTIA

2011-08-30T11:33:00.000+02:00

Drogados mis recuerdos
Sólo me queda la angustia
De hoy y el desconsuelo
Del oscuro incierto mañana.

Un rostro sin ojos,
Un pecho sin corazón
De un alma desventurada,
El cielo arde en llamas.

© Carme Folch, 2011.

RETROCEDER EN EL TIEMPO

2011-08-22T10:58:00.000+02:00

Me gustaría retroceder en el tiempo
para poder decirte que te quiero.
Me gustaría retroceder en el tiempo
para poner fin a este sufrimiento.

Me gustaría retroceder en el tiempo
y volver a aquellos días, ahora muertos,
de juventud y alegría jurándonos amor eterno.
Me gustaría retroceder en el tiempo
a otro mundo con otro firmamento.

Atrás, atrás, atrás....
cuando la tierra era océano
y mi canario un dinosaurio.
Para bañarnos desnudos
en el magma del fuego primigenio.

© Carme Folch, 2011.

PARKERSIZING...

2011-08-16T10:31:00.003+02:00

Men are devil
And I like the Dark side Evil.

*******************************

Said the men:
There’s not enough water on sea
To calm my thirst of She.

Said the women:
There’s not enough land on earth
To go away from these octopuses.

So I say:
The day men and women
Want the same, It will be a blame!

*************************************

I love men with clean white teeth
If u doesn’t have them, you are not for me.
I love men with clean hair and clothes
If u don’t have them, you couldn’t be worse.
I love men wise, wit and kind,
I you are not, just don’t stand by
If u are a nice man, gentle and polite
Please come here, at my side!

© Carme Folch, 2011.

PARENOSTRE DEL BEVEDOR

2011-08-16T10:24:00.001+02:00

Dry Martiny que sou en el cel
Sia santificat el vostre nom
Vingui a nosaltres el vostre efecte
I faci’s la vostra voluntat
Aixa, en la Terra com ens duus al Cel.

La nostra copa de cada vespre
Dóna’ns-la avui també
I perdona’ns del bar el compte
Aixa com nosaltres beneïm al cambrer
I no ens deixis caure en l’abstenció
Ans lliura’ns de l’aigua.

Salut!.

© Carme Folch, 2011.

AGOST

2011-08-04T10:30:00.005+02:00

Agost 1

Hi ha mil maneres d’arribar al cor d’una dona,
Però, amic meu, reacciona, no perdis el temps…
El més efectiu són les joies, les flors o els calers.


Agost 2

Si els homes estiguessin fets per l’amor
Tindrien el cor d’un tamany proporcional
A d’altres òrgans, al sud, més emprats,
Hi esteu d’acord?

Agost 3

Si el meu gos fos un home
No em duria les sabatilles…
Me les hi faria dur.

Agost 4

Sóc una gata que udola a la lluna
Sóc una gata de pell bruna
Sóc una gata jove i rabiüda
Sóc una gata que fuig d’altres bèsties peludes.

Agost 5

Si jo fos un dofí, nedaria al blau marí
Si jo fos un ocell, volaría lliure pel cel
Però sóc la teva estimada i em pertoca
Escalfar-te el llit en la foscor de la cambra.

Agost 6

Tant d’amor que sents per mi
I només m’has escrit un trist “Hola”.
Si m’estimessis de debò,
Del sopar, me’n pagaries el compte?

Agost 7

L’aire que em xuclen els homes
Me’l torna el mar, la atura; la llibertat.
La mel que m’agren els homes,
Me la torna el sol, el cel; la libertat.
Tant de món i ens xuclen la vida,
Tant de món i el seu amor ens afixia,
Tant de mar…per què no s’ofeguen ja?!

UN PAS MÉS (Agost 8)

Un pas més i al davant una tomba d’aigua,
Un pas més i acabar amb aquesta farsa,
Un pas més que m’allunya de la vida amarga,
Un pas més per flotar per sempre en la nostàlgia,
Un pas més i tacar el llibre de ma vida erràtica.

Agost 9

Si fossis un bon amant,
Es veuríem de tant en tant.
Si fossis un bon marit,
Dormiríem cada nit al mateix llit.
Si fossis un bon jan
No m’hauries d’enganyar tant.
Aleshores, si no em serveixes per a res,
Diguem, per què ens hem de veure més?!.

© Carme Folch, 2011.

L'ESTATUS

2011-08-04T10:25:00.003+02:00

Si em vols fer senyora,
Doncs, celebrem-ho!
I que hi hagi boda.

Si em vols fer la teva amant,
Doncs, som-hi!
No cal rumiar-s’hi tant.

Si el que vols és estimar,
Jo no m’hi resistiré, fes-ho
I no siguis tan covard!

© Carme Folch, 2011.

"EL VICIO AHOGA AL VICIOSO"

2011-07-23T12:18:00.001+02:00

OH, DULCE MUERTE, ETERNA VIDA

2011-07-14T13:31:00.003+02:00

Oh, Dulce Muerte, Eterna Vida,
¿Dime si tu seno es tan frío y solitario
Como un océano de piedra y barro?
Oh, Dulce Muerte, piadosa Dama Negra
Que siempre das reposo al tormento
De las almas tristes y sufrientes,
Almas perecederas que contigo llevas.
Oh, Dulce Muerte, calma y reposo
Que los moribundos poetas anhelan.

La palabra maldita yace pétrea
Vacía de significado, sin alma. Muerta.
No puedo pensar en verso
Ni rimar más. No puedo.
No encuentro palabras, tengo seco el cerebro
Soy un mal mago de sentimientos
Soy un triste equilibrista de rimas y versos.

Mis metales, mis elementos, no son puros
Mi Alquimia resulta nula.
No puedo traspasar el papel
Con mi pluma de mudo.
El Mundo necesita un Guía, una Luz
Y yo soy cobarde y oscuro.

Mal Vidente, pues, resulto.
La magia de las palabras debería
Mover la Humanidad, mover el Mundo
Y descubrirles la Belleza de la Verdad.
Pero soy ruin. De mi capacidad, dudo.

Soy una estafa, soy un mal brujo.
El hechizo me hechizó la mente
El conjuro hechizó mi orgullo.
La Mentira creada me devolvió
La Verdad anhelada y única:
No soy un Hierofante
Soy un impostor, un Mediocre
Un pobre e iluso poeta errante.

Oh, Dulce Muerte, Eterna Vida,
¿Dime si tu seno es tan frío y solitario
Como un océano de piedra y barro?
Oh, Dulce Muerte, piadosa Dama Negra
Que siempre das reposo al tormento
De las almas tristes y sufrientes
Almas perecederas que contigo llevas.

Oh, Dulce Muerte, calma y serena,
Que los moribundos poetas anhelan.
Llévame, por piedad, llévame ya a
Tu lecho frío, llévame a tu tumba de piedra.

© Carme Folch, 2011.

LA GATA MAULA

2011-06-28T12:28:00.002+02:00

Sóc una vella gata,
He viscut la vida per etapes.
Malgrat diuen que tinc set vides
No les he viscut totes seguides.
Sóc vella i em sento ja tosca
Potser hauria d’estirar la pota
Mes he gaudit ja més de mil nits
Tota la vida saltant de llit en llit.
Visc l’amor com la lluna
Amb tota les seves fases. Totes i cadascuna.
Començo:
(us ho relataré tot de memòria
Si us avorreixo no m’ho tingueu en compte,
Sóc gata maula i se’m afluixa ja la rosca
Sóc gata vella escolteu no és cap bajanada)
Segueixo:
Lluna nova: un nou amor a la vora
Quart creixent: trio un amor Jove, quasi adolescent.
Lluna plena: La companyia en el meu llit s’amuntega.
Quart decreixent: En prenc un de mansoi i tendre. Bona gent.
Acabo:
I quan acaba la roda
Comença de nou aquesta història.
Ja us he dit que sóc gata maula, no sóc cap barjaula.
Si el que us he dit us sembla una faula
Preneu-la com a tal, gaudiu-la
I no mireu els meus dits creuats sota la taula.

© Carme Folch, 2011.

VIRTUTS

2011-06-26T14:49:00.002+02:00

Si tingués alguna virtut
La compartiria de gust amb tu.
Si sabés cuinar o cosir
Ens casaríem tot seguit.
Si sabés cant coral
Et faria un recital.
Si fos una afectuosa esposa
Tindríem nens, gos i una minyona.
Si fos fidel i recatada
Et duria les sabatilles a l’arribar a casa.
Però amor meu, em sap greu,
No tinc cap virtut de lloança
Només les lletres, les festes
L’alcohol i l’amor a la meva gata
Així que ja ho saps, estimat,
Si vols fer-me moixaines…
Fuig o en sortiràs escaldat!

© Carme Folch, 2011.

LA LLACUNA

2011-06-23T12:16:00.002+02:00

Del bell mig de la llacuna daurada
Va sorgir Amor, foc fou a l’instant
De la superfície aquosa i àurea
Que el sol de la tarda tenyia tornassolada
Era estiu, era Jove, hi flotava la màgia
Recordo aquell dia, festa i pubertat
On gaudi de la vida i l’amor plegats
En aquell breu instant de vida.

L’hivern t’ha tornat mirall de glaç
Ara ets llacuna freda, blanca, estígia.
Els records dins teu, gelats romanen
El temps s’aturat, no passen els anys.
El meu cor vell recorda aquells dies
D’estiu on l’amic vaig estimar, enfollida.

Potser no et torni a veure daurar pels raigs
De l’estiu, les teves aigües encantades.
Ja el sol de la joventut se’m escapa.
La nit mor en la meva vella ànima.
Però el record joiós del goig d’aquell
Estiu, per uns instants, m’ha fet revifar
La flama potent i viva de l’Amor
Que un dia en el meu cor cremà ígnia.

© Carme Folch, 2011.

A UNA DONA FEIXUGA

2011-06-21T17:33:00.002+02:00

La dona grossa arrossega la bossa
Tota pesada, tota rodona.
No va gaire de pressa,
Les seves cames semblen de ciment
I els passos feixucs marquen,
La marxa lenta, deambulant, pesarosa.
No té pressa, tampoc podria tenir-la,
Com tortuga carregada i feixuga,
Sort que ningú no l’espera a casa estant.
La dona va capficada,
La seva mirada no mira enlloc
I sembla que avanci tot remugant una cançó,
Una cançó com aquelles dels esclaus,
Presoners treballadors, als camps de cotó.
La dona, de sobta, s’atura deixant anar
A terra tot el pes del seu cos plantant-hi arrels,
Es gira i em mira, o a mi em sembla això.
Sospira, potser pensant que encara
Li queda un bon tros per arribar a casa.
Agafa, de nou, la càrrega i reprèn la processó.
Avança, lentament, carregada, mirant sense mirar,
Tot murmurant la mateixa cançó.

© Carme Folch, 2011.

Welcome Love?

2011-06-20T18:12:00.001+02:00

Love, what a weird game.
You gave me everything
And I refused it all.

I didn’t wanted to fall again
I didn’t wanted to feel the pain
I didn’t wanted to see your again
I didn’t wanted to admit,
That love was in front of me.

Now Love gives me a new chance
But yes, again, nothing for granted
“It’s up to you to live and love
Or to die of boredom” says Love.

Now I feel free
Now I feel able to live completely and
Now I could shout: welcome Love!

© Carme Folch

ABSALOM

2011-06-20T13:04:00.003+02:00

La clau del món he perdut
En néixer humà i tossut.
No sabem que hi ha un topall
No ens volem creure sols, sense pigall.
El món és gran, fosc i misteriós,
Ni totes les enciclopèdies podrien dur-nos claror
Al coneixement total e inabastable.
Se’ns escapa alguna cosa, és evident i raonable,
Ja que, ni tan sols podem desxifrar el propi present
A hores d’ara i els aconteixements que s’hi amaguen.
És la gràcia del Cosmos, la gracia del Creador
Tan se val el nom: inventor, narrador en veu en off…
Ni mil anys de vida ens donarien la Raó:
El món és món i l’home, un pobre ninot.
Cadascú l’interpreta com pot,
Cadascú en fa la seva versió.
Aquí rau la gràcia d’aquest prisma de mil cares,
Que és el nostre globus del món ignot.
La gràcia de la ignorància, de la oculta Veritat
Ja que, la nostra visió de la mateixa, en fa
Desaparèixer, la seva veritable objectivitat.

© Carme Folch, 2011.

AMOR SIN FUEGO

2011-06-06T12:20:00.002+02:00

Si tus ojos fueran luceros,
¡Qué noche tan fría!
Si tu corazón fuera pasión,
¡Qué volcán sin erupción!
Si tus manos fueran brasas,
¡Qué desamparada tendría el alma!
Si tu sexo fuera tierno,
¡Qué crudo sería el invierno!
Amor mío, amor de hielo
Amor de cenizas, amor muerto.

© Carme Folch, 2011.

POEMA XARXA

2011-06-05T12:06:00.002+02:00

POEMA XARXA

He unit lletres que han format paraules
Aquestes les he unides a unes altres paraules
I totes elles juntes han format un vers
I unint els versos he format estrofes.

Formant un teixit de significació
On les paraules entre elles es barallen
S’esgarrapen, es mosseguen, es distancien
Esdevenint un teixit inestable, un error.

He volgut teixir el nostre amor
Amb un text breu però concís
On et declaro amant, amic i traïdor.
Les paraules no menteixen, són pura expressió.

Unint aquests mots he creat un record sense adonar-me’n
La definició del nostre amor trampa, una mera il•lusió:
La Veritat configurada com un poema xarxa
On han quedat atrapats els nostres fal•laciosos records.

© Carme Folch, 2011.

¿MORIR DE AMOR?

2011-05-31T12:04:00.000+02:00

¿Es posible, por un azar, me pregunto
Que Cupido, aun después de tantos siglos
Siga disparando sus flechas envenenadas de Amor,
Que alcanzan de lleno los corazones ignorantes
De los pobres, ilusos y distraídos amantes
Aún viven sin sentir su punzón?.

Estaré desvariando, mengua mi razón
Pues cual pueril corderito expuesto
Afirmaría, sin dudarlo, que siento dolor de Amor.
¿Puede Cupido haberse colado en mi balcón,
Con sonrisa maliciosa en su rostro y apretando
la alcahueta cuerda de su arco miraculoso
haberme disparado con firmeza y tesón?

Siento aquí una opresión en mi pecho
Me sudan axilas, rostro y manos
Me habré contagiado de tal placer mundano
Aunque cosa de dioses debe ser pues yo
Ni su sombra vi ni su presencia intuí.

Alerta, oigo algo tras la cortina
Debe ser Cupido que ya se retira
Dolor agudo, dolor de Amor en mi pecho
Que mis manos no pueden contener
Pero, diablos, ¿qué es esto? No es Amor
No es Cupido, es una bala de plomo
Que el corazón me ha partido.

Muero con ilusión de Amor sin probarte
Muero por la traición de un truhán, de un cobarde.

© Carme Folch, 2011.

COVARDIA

2011-05-10T17:49:00.002+02:00

Sóc covard, ho admeto.
No tinc remei, no tinc esma.
Sentiments maleïts, difícils, eteris
Que a voltes esdevenen
Punxes de dolor o papallones alegres.
Eufòria, decepció, esperança, por...
No puc. No goso.
Sóc covard, ho admeto.

Ho he intentat tants cops,
Ho ben prometo,
Veient el teu rostre sota un raig de lluna
Veient el teu cos submergit sota la mar de broma
Imatges divines que m’obsessionen
Un foc passional i una por terribles encenen
En la meva trista figura, en el meu Jo covard.

Sí, sóc covard, ho admeto.
No sé per què costa tant pronunciar
uns mots tan simples, les paraules justes
l’expressió del desig que em crema ben a dins
el goig que voldria cridar al món.
Només dues paraules, set lletres adorables.
És ben trist, oi?
Com voldria, més no goso dir-te fluixet a cau d’orella:

T’ESTIMO!

Sí, sóc covard, ho admeto.

© Carme Folch, 2011.

LA DONA DE CRISTALL

2011-05-09T18:47:00.002+02:00

Era una dona gran, envellida pels anys i pels disgustos que la vida li havia portat. Cada dia el seu cervell semblava protegir-se contra el món, desfer-se de records inútils, dades, noms, cares, sentiments... ho esborrava tot mica en mica. Era un problema per aquella dama de l’escena. La dona s’inventà un sistema senzill per mirar de recordar certes coses que no podia oblidar, primer va intentar fer jocs fònics, cançonetes que contenien les paraules o frases que es proposava recordar, però aviat hagué d’ampliar la tècnica i els recursos memorístics per recordar el peu, simplement una paraula amb la que pogués fer brollar tot el seu parlament que sortia com una tirallonga un cop havia superat l’escull de la primera paraula. Així aviat quan li tocava representar el Hamlet pensava en “invisible” per dir “fantasma”, “porc” per “traïdor”, llum per “teatre”. Quan representava “La Tempestat” pensava en “titella” per dir “rei”, arbre per dir “bosc”, follet per dir “foll”. Quan tocà representar Txèkhov pensava en “dolç” per dir “cireres”, en “blanc” per dir “neu”, en “fosc” per dir “soledat”. Amb els drames més nostrats usava la mateixa tècnica “blau” per dir “mar”, “xarxa” pels “pescadors”, “gavina” pel “cel” tot i que de vegades aquest mot l’havia induït a cometre certs errors confonent la referència amb el text de Txèkhov però quan deixava anar dues frases del text veia les cares d’astorament de la companyia. Ella, que era una gata maula, simulava una tos com per escurar-se la gola, respirava a fons i ho tornava a intentar. Generalment, el segon intent sempre havia sigut fructífer.

La malaltia avançava massa de pressa i la companyia havia començat a buscar-li una substituta tot i sabent que això constituiria el seu final. Ella era el reclam de l’escena, ella omplia els teatres. El públic l’estimava i reconeixia la força de voluntat i el mèrit que tenia aquella dona en la seva situació. La malaltia havia estat un secret massa temps. Les continues equivocacions i blancs de memòria de la protagonista havien donat què parlar i les especulacions havien trobat resposta en el comunicat mèdic oficial fet pels portaveus de l’artista. Aquell exemple de vida i fortalesa havia calat al cor del seu públic que se l’estimava encara més i li feia costat omplint el teatre cada vespre. Un dia la situació es tornà kafkiana. Aquell vespre va ser la seva fi. Nora havia de representar una dona gran, una dama, de classe mitjana-alta, una esposa fidel, una bona muller amant del seu marit el qual la posseeix com qui té un àngel d’ales d’or, com si fos una figureta de vidre, la passió i la veneració de l’espòs es torna en proteccionisme exacerbat i ella passà a ser poc més que un simple trofeu que el marit orgullós exhibia i guardava gelós ben tancat a casa seva.

En el moment àlgid del seu monòleg la Nora pensà “mirall” i de sobte la seva ment li jugà una mala passada: es veié a sí mateixa en la seva vida acabada, llastimosa, vella i patètica. Ella un “personatge” vacu, insípid; una vella absurda que serveix per entretenir els necis. La ràbia la cegà i començà a maleir el seu marit, la seva carrera, la seva trista figura, com havia sigut de beneita per haver-se anul·lat d’aquella manera, havia deixat de ser persona, era un pur espectacle, el morbo del cap de setmana, la de qui en parla tothom i tothom comenta la llàstima que fa, pobre, pobre, vella, estúpida i gris desferra humana sense gota d’orgull ni d’amor propi. Egoista, simple i absurda, provocadora, malcriada, senil, borratxa d’èxit, borratxa d’enyorança d’un temps que no tornarà, melangiosa compulsiva, sorda, cega, muda al present, a la realitat, nina de fireta, flor d’una gerra de sobretaula, accessori bonic abans ara patètic, envellit i inútil. La misèria, la cobdícia, la mesquinesa humanes tots els seus pecats, les seves febleses i el seu orgull ara li estaven donant amb la porta a la cara. Era el final, ho sabia. Nora va fer un crit enorme, un crit superb, un crit que deixa aterrits els espectadors davant el dantesc panorama, l’escena fatal que ocorria davant seu, espectadors impàvids, actors descol·locats, tothom estava quiet expectant al desenllaç, a les reaccions de la gran dama de l’escena. Com si el monòleg hagué sigut un mal peu, va simular una tos com per aclarir-se la gola, va respirar profundament com si l’ànima li sortís d’entre els llavis, va fer mitja volta i va abandonar l’escena amb un meravellós mutis. “El millor de la història del teatre”, segons els crítics. La sala va quedar a les fosques.

© Carme Folch, 2011.

L’HAVANERA DEL MONTSENY

2011-05-05T13:25:00.002+02:00

Mariner de terra endins,
Amb rumb errant,
Saltes les ones dels turons
I escores les arbredes més ferotges.

Mariner de terra endins,
Que, veus el mar, des de l’horitzó
Del cim més alt, regat amb l’aigua més dolça,
Perdut en la broma espessa del matí mandrós.

Mariner de terra endins,
Que per vaixell tens els troncs més alts
I robusts de la contrada amb el fullam com a vela,
Que t’amaga, a raser dels perills de la mar salada.

Mariner de terra endins,
Navega pel cel, llisca per l’aire de la marinada.
No t’amaguis rera les pors i la basarda que sents
En jaure en terres de braus i navegar per les mars més braves:

Fixa el rumb, com l’avi, cap a Cuba a beure rom i somniar mulates
O vira, com Ulisses, cap a Ítaca, terra bressol de la Mediterrània.

© Carme Folch, 2011.

SI UN DIA MARXES

2011-05-04T13:27:00.000+02:00

Si un dia marxes
No em diguis adéu.
Si un dia marxes
Saluda’m com si ens
anéssim a veure després.
Vola a favor del vent,
Deixa’t endur pel corrent.
Fes-ho suau, silenciós, fàcil,
Els comiats no són comiats, així,
Fins i tot la mort, és torna passatgera.
Si un dia marxes
No em diguis adéu, sinó a reveure.
Ens retrobarem en qualsevol instant
En qualsevol moment,
quan menys t’ho esperes,
els nostres camins es creuaran, novament,
tot fent drecera.
Si un dia marxes...

© Carme Folch, 2011.

ODA A LA MARE

2011-04-30T15:35:00.001+02:00

Mare, mama, quatre lletres,
Una paraula dolça,
La més dolça del món
Car tu em vas donar la vida
A tu, t’ho dec tot.
Deessa divina, font fertilitzant
Amor i tendresa regales
Compartides amb un amant,
I amb paciència educant.
Figura màxima, imprescindible.
Impossible és la vida sense tu.
La teva importància és vital
Tant, que fins i tot Crist és
Nascut de la dolça Mare Maria,
La Mare Natura és dona i mare també
De la mare sortim al món i
a la mare cridem abans de deixar-lo.
Calen més exemples al teu cas?
Mare, marona avui és el teu dia.
Recordem i celebrem la teva figura
I et donem les gràcies per la teva bondat,
La teva generositat al donar-me
El gran do de la vida,
Al donar-me un cos d’eternitat.
Un bes, dolça mare!

© Carme Folch, 2011.

POEMA DEL PECADOR

2011-04-25T12:30:00.003+02:00

JO,
Pecador,
Prego a Déu,
Pecador.
No em fa cas,
Pecador,
O no hi és,
Pecador,
Nietzsche ja ho digué,
Pecador,
O té massa feina,
Pecador,
O no dóna a l’abast
Pecador.
Què hi farem!
Pecador,
Un altre dia serà
Pecador,
O mai més,
Pecador...

A pecar de gust,
Que el de dalt se’n anat!

© Carme Folch, 2011.

SANT JORDI DEL SEGLE XXI

2011-04-16T18:09:00.002+02:00

Sant Jordi està content
Avui és el seu dia
I es nota en l’ambient.
Mentre canvia el bolquer
Al seu fill somia
Que aquest, un bon dia,
També, arribarà a ser
un valent cavaller
i salvarà la seva princesa
de les urpes del drac foraster.

Ara, és la mare del nen
Qui ha sortit a donar-li cacera.
És una princesa forta i valenta
I treballar no l’espanta ni la violenta.
Sant Jordi sortirà a passejar
Amb en Jordiet per la Rambla
Per veure com la gent s’expressa amor
Regalant-se, en honor seu, el llibre i la flor.

El nen és un bebè però el seu pare l’il·lustra bé:
Li explica la llegenda
De les gestes que antuvi va fer:
“Quan jo era jove era un fort cavaller
que de les urpes del drac ferotge,
a la teva mare, en tragué.
Quan siguis gran i fort salvaràs
la teva princesa, tu també, del drac botifler”.

Jordiet escolta a son pare ben atent
I el mira amb ullets expectants i amatents,
Ja s’imagina un dia cavalcant prest,
A la gropa del seu cavall, per combatre el drac del demà.

© Carme Folch, 2011.

A LA TELEVISIÓ, VELLA AMIGA

2011-04-01T18:54:00.002+02:00

Finestra al món,
Caixa tonta,
Televisió en color,
Signe d’ostentació i modernitat,
De plasma i 3D, connexió a Internet.
Millor, quan més gran i més prima ets.

Menys intel·ligència irradies
Dia a dia, tot i els milers de canals
i milers d’opcions que ofereixes:
Cine, futbol, pel·lícules, sèries... Pornografia.
Televisió a gust del consumidor.
Manipulació a les mans del Gran Senyor.
Programació per grans i petits,
Per muts i per sords.

Televisió a la Carta,
El món al menjador, al bany, al dormitori i al ordinador.
Què t’ha passat, vella amiga
Que restes subjecta al règim anestesiador:
Quan informes, desinformes,
Alarmes i exageres.

“No tot és telescombreries”- et defenen.
Menys mal!
Si fossis perfecte,
Deixaries als àcids crítics sense feina
I a les malaurades criatures que de tu en depenen...

© Carme Folch, 2011.

ALMA SULFUROSA

2011-03-29T14:04:00.001+02:00

Alma sulfurosa es sin duda la mía
Noto la inquietud en tu seno
Debo dejar abierta la herida
Alma sulfurosa que se expresa sin medida.

Alma sulfurosa mueves mi mano por la cuartilla
Alma errante y arrepentida musitas pecados,
Ansias, alegrías. Dicta a mi corazón,
Resuena tu esencia en mi cabeza vacía.

No pienso. Sólo escribo.

Escribo tus súplicas, no permitas que te silencie.
Sólo tu puedes borbotear palabras, versos y rimas.
Empieza el estruendo, se remueven mis entrañas oníricas
Dime, te escucho, yo escribo, tu, Alma Sulfurosa, libérate:
Dicta, dicta, dicta...

© Carme Folch, 2011.

MALA COBDÍCIA

2011-03-26T11:28:00.003+01:00

La terra tremola ufanosa
Amb clams de glòria i de llibertat
L’home s’alça erecte
Àvid de grandesa i de terres per abastar
La cobdícia, mala consellera
No és amiga de fiar.
Dèbils mortals egoistes, volem més
Sense, a canvi, res donar.

Plora el màrtir mortal, amb vils súpliques
Demana clemència i maleeix la seva sort
No és més ric el que més arreplega
Sinó aquell qui és feliç amb sa conhort
Les riqueses afebleixen l’ànima
Corrompen l’esperit i fan el cervell tou.
Si ens domina la cobdícia, ai las,
Cal cavar una fossa per enterrar-hi son agulló.

Pobres homes d’esperit feble,
Pobres ànimes sense perdó,
S’han perdut per una mala vida
S’han perdut pel seu mal cor.

© Carme Folch, 2011.

CATALANS DE MENA

2011-03-23T19:30:00.001+01:00

Escolteu bona gent:
No sóc poeta expert
Però tinc bon sentiment.
Els anys han emblanquinat els meus cabells
La vida se’m reflexa en les arrugues al rostre
La experiència m’ha fet savi
I al mateix temps ignorant del temps modern.

Vull contar-vos una història: la més bella del món
Catalunya és nostra terra, Catalunya és nostra nació
I una llengua molt dolceta tinc per anomenar el món.
Sóc pobre, mes feliç, sóc pagès, més cofoi.
Més noble que cap cavaller
Més regi que cap sobirà
Estimo la terra, comtessa mare,
Orgullós de la modèstia i el bon fer
Orgullós de mon treball per guanyar el pa amb seny.

És ma terra molt petita
I modesta la seva gent catalana, van i venen.
Formiguetes enfeinades, discretes i sanes.
Tots junts formem una nació com a bandera
Amb el cor quadribarrat que ens agermana.

© Carme Folch, 2011.

NATURALEZA YERMA

2011-03-21T15:54:00.002+01:00

El mar calma mi sed de ti
El fresco aire de la montaña
Llena mis pulmones de amor
Nada es paisaje si no estás aquí
No hay vida con este dolor; Naturaleza Yerma.

Me gustaría ser gaviota y volar
Ser cervatillo y correr a donde tu estás.
Sólo el sol conoce tus secretos,
Escucha la luna tu llanto y mi lamento,
Las estrellas brillan ciegas de amor de duelo.

Naturaleza infinita, naturaleza muerta.
No hay amor sobre la capa de la tierra,
No hay pasión bajo el cielo cubierto de espesa niebla
No hay vida sin tu presencia. Naturaleza Yerma.
¡Para Mundo y tráeme a Amor antes de que muera!.

© Carme Folch, 2011.

EL MAR AL COR

2011-03-19T11:25:00.003+01:00

El fort onatge remodela el paisatge
La brisa em porta la teva olor
Els meus ulls et cerquen en el oratge
La teva imatge torna a mi com escuma d’amor.

El cor se m'encongeix dins el pit
Les meves mans t’enyoren, et busquen els meus dits
Ets com el vent que bufa sorrut:
vas arribar fort i te’n anares mut.

Amor de salobre, fortor de amor.
Intens, salat i moll.
Amor d’estiu i turment d’hivern,
Torna a mi com l’onada torna al mar rugent.

© Carme Folch, 2011.

SOMBRAS DE UN PAISAJE

2011-03-09T12:01:00.001+01:00

Miro mi vida y sólo veo el decorado
Ilusiones, visiones, sombras del pasado.
Montañas imposibles que ascendí
Otras en las que morí en el intentó
Lagos en los que me zambullí
Mares que contemplé soñando despierto.

Caras, voces, risas, llantos
Personas que conocí y que ahora añoro tanto
Gente que dejé atrás, amigos que nos separamos.
La vida avanza sin parar
Y sólo veo mi reflejo en la ventana
Del tren que me lleva al mañana
Mientras allá en el fondo, el decorado.

Miro mi vida y sólo veo el decorado
Ilusiones, visiones, sombras del pasado
Que ahora recuerdo como si hoy fuera antaño.

© Carme Folch, 2011.

VIDA DE CARTÓN PIEDRA

2011-03-06T18:01:00.000+01:00

Dicen que el teatro es como la vida
Y yo digo que la vida es un teatro
Y mientras, el Director se ha fugado.
Los suplentes que quedan no tienen oficio
Sólo mandar una lista de órdenes y sacrificios
Que nos imponen a los actores
Que vivimos en este vodevil histriónico.
¡No somos marionetas sino personas!
¡No somos de madera sino de barro!

Pensamos, sentimos, amamos,
Obecedemos, obecedemos, obedecemos
No nos quejamos. No nos pagan por ello.
¿Queremos ser actores o marionetas de barro?
Pinocchio tenia más humanidad que nosotros.
Nos Acobardamos, callamos, nos negamos.
¿Por qué vivir sin vivir y actuar sin escenario?

¡Pueblo, salid y vivid, pequeños actores humanos
Trabajad para haceos hombres y actuad de verdad,
Bajo el sol como foco y con el mundo
a vuestros pies como humilde escenario!.

© Carme Folch, 2011.

ELS QUATRE CAMINS PARAL·LELS

2011-03-03T12:59:00.000+01:00

Qui no té por de descobrir
Que en realitat no sap res,
Que tot just ha fet quatre passes
I que encara li resta molt camí per fer?

La vida és així, cal anar petit à petit
com dirien els nostres veïns francesos
Que el món encisen i saturen
amb els seus perfums, formatges i filòsofs il·lustrats.

No per més córrer avancem més
No per anar més ràpid fas més feina.
Cal anar poc a poquet
I esmolar ben bé les eines...

Ara és l’hora caminadors, ara és l’hora de fer feina
Als quatre camins paral·lels
no vulgueu buscar-hi dreceres, ni capitals.
Catalans, ara és nostra hora de fer bona feina!.

© Carme Folch, 2011.

TEMPUS FUGIT

2011-03-01T15:01:00.001+01:00

El Tiempo se escapa del corazón de los hombres
Día a día. Tic, tac.

El Tiempo se esfuma del alma de los necios ignorantes,
Hora a hora. Tic, tac.

El Tiempo corre por las venas de las damas altivas suspirantes de amor
Minuto a minuto. Tic Tac.

El Tiempo huye del deseo de los jóvenes arrogantes.
Segundo a segundo. Tic, tac.

El Tiempo se pierde entre las nubes
Y el sol de los días comunes. Tic, tac...

El reloj sin agujas de la Torre marca las horas el Tiempo Fugitivo.
Antes, ahora y siempre. Tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic, tac.

Se acabó. Tempus fugit.

© Carme Folch, 2011.

Les Erugues

2011-02-28T19:19:00.003+01:00

Una-llarga-corrua-d’erugues
Creuen-el-carrer-i-avancen-totes-juntes
Cap el bosc.

Cegues-sordes-i-mudes-continuen
Avancen-sense-aturador-les-orugues-porugues
Cap el bosc.

Correu, menudes!
O el perill de quatre rodes us esclafarà!

Les-erugues-peludes-feixugues-
Moren#espetegades#aixafades#víctimes#del#progrés
Quan anaven cap el bosc...

© Carme Folch, 2011.

LA SANTA GUERRA

2011-02-25T14:00:00.001+01:00

Negras nubes de tormenta
Pueblan el corazón de la Tierra.
Todo está confuso,
Todo está revuelto,
El odio es férreo y la esperanza ha muerto.

Hermanos en armas
Gritos de guerra
Negras nubes de tormenta,
Pueblan el corazón de la Tierra;
Se ha declarado la “Santa Guerra”.

El mundo gira sin control
El cielo es infierno
Y el infierno está de fiesta.
Malditos, malvados, muerte,
Sangre, hedor , ira, gente muerta.

No hay líderes, no hay profetas,
El mundo gira sin rumbo
Es el tiempo de las revueltas;
La paz está presa de la locura,
El odio empuña el fusil y la metralleta.

¡No lloréis conciudadanos, sed valientes!
Alzad vuestra voz, uníos a la Revuelta de la Paz.
Equivocados están todos
El poder y la codicia les ciegan.
No hay que luchar por la guerra,

Hay que luchar por la Paz
Para hacer un mundo más justo
Sin usurpadores, locos y anacoretas.
Pues el Buen Capitán de la Nave sabe
Que no hay que hacerse a la mar
Cuando asedian negras nubes de tormenta...

La vida es corta y la guerra puede ser eterna,
¿Qué vais a hacer, pues, vosotros, Hijos de la Naturaleza?.

© Carme Folch, 2011.

TEMPS DE VIDA

2011-02-24T19:16:00.002+01:00

Un minut més
El rellotge es desperta
Amb una gran remor
Un nou dia comença.

El sol despunta per l’horitzó
La mar en blavor calma i serena
La brisa mou les branques de l’arbre que em saluda
Mentre el cel ja fa minuts que ens observa.

Cal vèncer la mandra
I posar els peus a terra
La Natura es lleva
La vida, de nou, comença.

Primavera, ja t’enyoro
Primavera, ja t’oloro
Primavera, que el món omples de bellesa,
Primavera no triguis, que Amor ja es desperta.

© Carme Folch, 2011.

"AMOR MATINAL"

2011-02-21T14:55:00.001+01:00

La humedad de la mañana
Despertó a aquellos cuerpos pueriles
Que retozaban en sábanas blancas de espuma
La fría arena erizaba sus tersos cuerpos
Mientras se fundían y jugaban ajenos al universo.

Un infinito dorado delante
Una enorme Nada detrás
Los amantes se juraban fidelidad
Ad eternum sin saber que la noche
Sucede al día y el tiempo
Es el asesino del juvenil deseo.

Entrelazados sus cuerpos hervían
Sus pechos apuntaban a Oriente
Mientras la brisa enmarañaba
sus cabellos, agitándolos hacía Occidente
Amor de Norte a Sur
Amor puro e infinito de adolescentes.

© Carme Folch, 2011.

"STELLA"

2011-02-17T18:30:00.003+01:00

Estel, des d’allà dalt
Em mires, m’il·lumines
Jo, d’aquí baix estant
Sento la teva llum, el teu pes
L’univers sencer,
M’aixafa.

La ploma decanta la balança
Cap a la bondat però és massa lleugera
Pel que venç el plat del mal.
No hi ha res més, els comptes estan fets
La justícia de Maat es paga cara.

Oh cel, t’imploro, no m’esclafis
Ara no, sóc menuda
Tu ets immens i poderós
Per què no continuem així
Mirant-nos, estudiant-nos
Observant-nos en la foscor
Com fa amb la víctima el seu depredador?

© Carme Folch, 2011.

"FUGIDA IN AVANTI"

2011-02-16T13:51:00.002+01:00

De vegades cal enfurismar-se amb el món
Per adonar-nos de qui som
De que estem vius i saber cap a on
Ens duu la corrent de l’existència

De vegades, cal donar un cop de puny a la taula
Una trencadissa, un parell de crits
O fer una ganyota agre, a l’Altre

En aquest instant precís,
El món es para, ens guaita i ens fa una rialla
Llavors ens retrobem i tot torna a mare.

Després d’aquest moment d’epifania
És quan veiem més clara la sortida:
O segueixes el camí i avances
O fuges i corres enrere.

Una advertència, permeteu-me:
El continu espai-temps, que és més aviat un problema
I la Llei de Newton i la pomera:
Passavolant, resigna’t, es pot anar endavant
Però mai surt bé el fugir cap enrere.

© Carme Folch, 2011.

"EL BALL DE LA CUCA DE LLUM"

2011-02-14T20:08:00.001+01:00

Cuca de llum en la foscor
Que perduda cerques respostes en el món
massa gran i fosc,
on tot et fa por.

Voldries ser papallona per anar de flor en flor
Tot volant a la llum, fugint de la negror
De la nit que t’espanta
Amb les seves ombres i estranyes remors.

Cuca de llum en la foscor
Duus el far en el cos
Però no l’encens per por als depredadors
Oh, bella cuca de llum no pateixis, no.

No hi ha cap ésser tan vil i menyspreable, no
Que vulgui acabar amb la teva lluentor.
Tu ets la Llum amiga meva, tu tens el do
D’il·luminar la vida a cada pas i treure, a la nit, el dol:
Tu ets el Vident, la nostra Salvació.

© Carme Folch, 2011.

"VALIENTES “LEJÍAS” HIPOCRITAS"

2011-02-13T19:51:00.002+01:00

Ni la lejía más pura
Limpiaría el alma de los corruptos.
Alma negra, podrida y despiadada
De aquellos inmorales que, con malas artes, prosperan.

Sociedad basura, sistema de chistera.
La sociedad lo ve, lo sabe; pero es idiota y ciega,
No denuncia a los impostores
No se planta ante los malhechores.
Sistema corrupto e hipócrita:

¿Dónde están los Hércules, los Atilas, los Aquiles?
Prometeos sin fuego que ofrecer
Vendidos por la comodidad o por pocos billetes…
¡Levantaos y no os quejéis!
O callaos y restad cómodos en vuestras vidas retretes…

© Carme Folch, 2011.

"L'OFICI"

2011-02-12T19:03:00.003+01:00

"Escriure per no morir,
ser llegit per recordar...
Mirar el cel per somiar,
i imprimir l’ànima en un full en blanc"

"Writing for not to die,
to be read to never forget..
Look at the sky to dream,
And print your soul in a white sheet".

© Carme Folch

"POESÍA VISUAL"

2011-02-11T19:49:00.002+01:00

"EL HIEROFANT"

2011-02-11T12:51:00.002+01:00

En les meves visions he vist Déu,
l’Ésser Suprem, el Creador, L’Ú,
La Divinitat, visions obtingudes
En els meus Paradisos Artificials.

He mirat Déu cara a cara
Amb els meus ulls
He escoltat les paraules
Que xiuxiuejava a la meva orella
L’he tocat amb les meves mans
Déu existeix, Déu és fum!.

El Demiürg em va guiar les meves passes
Va dictar-me aquestes paraules
Lletres, noms, dates...
Una xarxa de caràcters
Feta d’un fil invisible,
Més màgic que el d’Ariadna
D’un significat intangible....

Va posar llum a la Foscor
Paraules a la remor
Va obrir els ulls al Cec
Va fer-me a mi, Pare i Guia
Un Déu Vivent, d’entre els mortals, el Suprem.

© Carme Folch, 2011.

"EL OPIO DEL PUEBLO" un relato decimonónico

2011-02-10T17:37:00.003+01:00

La vida como la conocía le parecía un asco y decidió ir más allá. El siglo de las Luces y el Romanticismo decimonónico dejaba paso al París de los decadentes. Ese era su verdadero Yo, aunque pareciese un ferviente religioso y un escritor muy prudente y respetado, en el fondo era lascivo y se moría por escribir los horrores que su alma negra y su cerebro podrido querían gritar a todos esos nauseabundos recatados con donaires de modernos y sus estúpidos textos mojigatos que no escandalizarían ni a la monja superiora del convento del Saint-Sulpice.

En aquella época París se había llenado de nuevas ideas y de aires orientales: magia, exotismos, especies y bebidas exóticas, caras exóticas, lenguas imposibles y costumbres bárbaras a los ojos de los anticuados Clasicistas que se obstinaban en continuar la escuela de ideas caducas matando el alma y la expresión de un pueblo maltratado por la Guerra, las enfermedades y sus propios horrores internos que lo asfixiaban y ahora clamaba libertad deseosos de abrir sus corazones al aire fresco que traía oriente y su liberadora cultura. Charlie Baudelry era hijo de una buena familia y había sido educado con extremada exquisitez en las humanidades. Era un alumno modélico: inteligente, educado, elocuente, muy ducho para los idiomas, dominaba a la perfección las lenguas clásicas, la retórica, la gramática y el arte de componer versos con una exquisitez y una sensibilidad que hicieron de él un muchacho muy talentoso que pronto se destacó de sus compañeros de promoción en el colegio y fue galardonado con infinidad de premios y consideraciones. Su madre enviudó cuando el chico tenía sólo cinco años por lo que quizá pecó de sobre-protección y de una extremada rigurosidad con el muchacho al que no le permitía excesos de ninguna clase, siempre le obligaba a asistir al servicio religioso semanal, a estudiar sus lecciones hasta que se las recitaba palabra por palabra y asearse varias veces al día, siendo uno de los chicos más brillantes, de mente y de cuerpo, del quartier donde habitaba la familia Baudelry.

Charlie como todo adolescente sobre-protegido y consciente de su don para las letras empezó a frecuentar los locales bohemios donde veía y oía cosas que hasta el momento había ignorado se le abrió un mundo nuevo y desconocido que le atraía irremediablemente. Un día, salió de casa muy enojado por culpa de su madre y de sus estrictas normas que parecían coartarle la poca libertad de movimientos y la preciada intimidad que todo adolescente anhela. Con los ojos llorosos, decidió cruzar el umbral. Entró en un local de las callejuelas de Montmatre y vio que un hombre de rasgos orientales le tendía un objeto extraño. El hombre le indicó por gestos su uso. Charlie se tumbo en uno de esos divanes que popularizó Freud y a su ciencia años después e inhalo de la pipa todo lo fuerte que pudo, aguantó la respiración y cuando se sintió mareado dejó ir el humo que salió espeso cubriéndolo todo de una oscuridad vaporosa. Charlie se asustó, empezó a llamar, a dar gritos pero nadie acudió así que se levantó y a gatas cruzó la espesa bruma.

Al abrir los ojos vio cosas maravillosas desconocidas para él: estaba en una playa infinita de arena dorada y en el agua saltaban peces de todos los colores como si fueran mariposas que revoloteaban juguetonas con las olas del mar. Entonces de la espesa vegetación que se hallaba a sus espaldas salió la chica más hermosa que había visto jamás: largos cabellos rojos que acababan en unos bucles perfectos, sus ojos eran enormes, como una almendra de un verde esmeralda puro y cristalino y su boca pequeña y roja parecía hecha expresamente a juego con su hermosa cabellera, la chica era de un blanco impoluto, su piel era tan fina y blanca que trasparentaba todas las ramificaciones venosas. Daba hasta grima en pensar de tocarla. Charlie no se movió absorto por esa visión hasta que los labios de la chica se unieron a los suyos. Era eso. Charlie había estado esperando un fuego como ese toda su corta vida, esa punzada en el corazón, ese quedarse sin aliento por la pasión arrebatadora que lo engullía. Charlie se sintió levitar. De pronto un trueno ensordecedor le devolvió a la vida, un volcán vomitaba lava y rocas como un poseso. Demasiado ruido, demasiados gritos, la tierra temblaba bajo sus pies pero él no podía moverse, estaba petrificado, veía el torrente de lava avanzar hacia él y ¿ la chica? ¿dónde estaba la chica?. Se había desvanecido. El temblor y el calor le impedían pensar. Un estruendo le hizo abrir los ojos. La cara de su madre estaba delante de él que le regañaba, le zarandaba, sus palabras empezaban a cobrar sentido. Lo habían encontrado en la calle, desmayado y sudando a mares. ¿Acaso todo aquello había sido un sueño?. Aún con la mente turbada por la fiebre y por el recuerdo se sentó en su escritorio y empezó a escribir un poema en prosa que tituló “Los Paraísos Artificiales”.

© Carme Folch, 2011.

"DARDS ENVERINATS"

2011-02-09T16:57:00.002+01:00

Oh, Dolça Musa, vine al meu costat.
Jo t’imploro. Vine, per pietat!.
Ajuda’m, sospirem paraules d’amor,
Obre’m el cor, infla’m l’ànima
Inspirem dolços mots per a mussitar-li al meu dolç amor.

El meu estimat és un ésser menyspreable:
Ha estat cruel i vil amb la meva puresa amable.
Ell em va seduir i ara em deixa,
Vol fugir a temptar noves poncelles.
Odiós monstre! Així es podrís a l’infern!
M’ha destrossat el cor i m’ha enterbolit la ment.

Oh, Dolça Musa, avisa a Amor
Digues-li que estic perduda i tinc por
Car jo era una noieta dolça i gentil
I ara, per culpa seva, tinc l’ànima fosca i vil

Oh, esperits, oh deïtats, aviseu Cupido
Necessito els seus dards enverinats
Sagetes d’amor foll per venjar-me
D’ aquell mal ànima que em va deshonrar.

Que el que Amor ajunta, no ho separi un simple mortal.
I tu, impàvid rufià, beuràs del riu de llet i mel
Que t’ofereix la posseïda bacant
Que aquell jorn malèfic vas cobdiciar.
Les dolces mels que foren antuvi, ara són mera amargor
puix la teva alquímia vil les ha mudat en fel i agror.

© Carme Folch, 2011

"YO, el Otro, un testamento"

2011-02-05T13:26:00.002+01:00

Yo, poeta maldito, escribo al vacío
Escribo versos blancos de sentimientos podridos
a la Nada, al infinito
con el desarreglo total de los sentidos.

Escribo confesando un delito:
Escribo, escribo sin fin, sin motivo
La expresión de mi ser, desde un Barco Ebrio,
de mi cuerpo baldío

Los Paraísos Artificiales me llenan el olvido
Las nauseas del Ser, del vivir sin estar vivo
Escuchad pues mi panegírico:
Yo, poeta maldito, escribo, escribo, escribo...

© Carme Folch, 2011.

"ESCENOGRAFIA URBANA" un ejercicio de desdoblamiento

2011-02-04T13:48:00.001+01:00

Como cada jueves la excitación por el evento de la noche iluminaba mi día, le quitaba necedad. La excitación iba creciendo a medida que se acercaba la hora. Sí ya sé que debería estar acostumbrada a ello pues cada jueves era el mismo espectáculo. Un día gris, aburrido y largo contando los minutos y los segundos que quedaban para ir al teatro. Ese era el gran momento de la semana que compensaba todo lo demás, arreglaba lo malo y superaba con creces lo bueno ocurrido hasta el momento.

Toda la semana era un suplicio y el jueves parecía domingo de lo que tardaba en llegar pero por fin hoy era el día. Me arreglo bien, mudada pero sin pasarme pues el decoro marca que no podemos ir vestidos durante el día como si saliéramos de noche pues se ve raro. De acuerdo, taimo la emoción con un vestido sobrio pero elegante, sólo lo justo, un maquillaje suave que me encargaré de retocar y acentuar antes del gran momento, Soy una chica tímida, de aspecto austero y belleza clásica. No quiero que nadie note en mi el cambio, el momento es mío, me lo dedico, me lo merezco así que trataré de comportarme y no llamar la atención y sobretodo de no decírselo a nadie. Me moriría, me duele callarlo pero es más dulce guardarlo sólo para mí. ¡Cómo me cuesta guardar una bomba dentro de la caja un a vez empieza a sonar el tic-tac!. Lo prometí y lo mantengo sólo para mí.

En la hora del almuerzo busco un rincón tranquilo y me dejo llevar por mis ensoñaciones. Imagino la gente, la excitación previa, los nervios del equipo. Imagino los decorados, la música, el vestuario y a los actores desearse buena suerte al modo teatral; o sea: ¡mucha mierda!. Menuda expresión, quien la inventaría, algún mala pata desafortunado que luego vio cambiar su sino a mejor, por descontado. Qué suerte tienen algunos, tener esa alegría que hace capaz a uno de convertir el agua en vino, lo malo en bueno. Positivismo, una gran corriente muy maltratada por la historia del pensamiento. Quizá siendo más positivos no necesitaríamos eludirnos de nuestras responsabilidades con excesos y otros vicios. O quizá sí. De nuevo al trabajo, sólo tres horas más y la noche será mía. Aguantaré.

Es la hora, finalmente entro y ocupo mi lugar en la platea. Muy cerca, tan cerca como permite el aforo y el nivel del escenario. No quiero distracciones, me abstraigo y entro en trance. Me fascina el teatro. Gracias Esquilo, Sófocles y Eurípides por este regalo. Negro. Acto primero, acto segundo, tercer acto. Es una obra singular, un personaje singular. Experimento una fuerte catarsis: yo me fundo a negro y Ella sale....

Se acabó. Vuelta a la realidad. Aún estoy flotando, la tensión dramática recorre mis venas. Ando sin darme cuenta, he perdido toda referencia y me encuentro sola rodeada de extraños esperando el mismo transporte. Tarda. Soy inmune al frío de la noche, a la gente, a la locura de la ciudad, aun me encuentro suspendida en el aire, en la trama. No reconozco mi mundo.

Llega el autobús, encuentro un asiento al lado de la ventana. Magnífico, las luces y los sonidos dominan mis sentidos. Oigo una voz, insiste en hablarme, me giro y veo a un a mujer haciéndome señas, me habla pues mueve los labios, una mujer extraña, loca. Viste como un hombre, lleva el pelo como un hombre, ya es vieja como revelan los surcos de su rostro pero su pelo no es gris. Bruja, Bacante. Me quiere perder, sus palabras son gruñidos que se van alterando, parece que me maldice, no entiendo nada de lo que sale de su boca. Habla la lengua del demonio, loca, bruja. La ignoro, me doy la vuelta. En el espejo me sigue un rostro. Me mira fijamente, un rostro gris, desconocido, de una mujer que se parece a mi, me recuerda a mi madre, a la madre de mi madre, a mi hija que nacerá algún día. La mujer me mira, me sigue con la mirada, imita mis movimientos, se burla de mí. Vuelvo la cara hacia el pasillo, la mujer de antes se ha sentado en otro lugar que ha quedado vacío. Lee. Me siento aliviada, el demonio me ha dejado en paz, malditas brujas.

De repente oigo unos golpecillos en el cristal, me vuelvo y allí está esa imagen que me persigue, ese rostro conocido, la veo, me veo. La silueta empieza a hacer gestos impúdicos, empieza a gritar, a patalear, lanza maldiciones, grita, llora, arma un gran escándalo. Me hundo en mi asiento, la vergüenza me ruboriza, el corazón empieza a latirme fuerte, fuerte, parece que se vaya a salir de mi pecho. Pecho muerto, pecho muerto de piedra en el que no siento nada. Ahora a visión de esta mujer loca me perturba, me agita viejos demonios, visiones maléficas, malos sentimientos que había enterrado, el corazón late cada vez más deprisa causando un enorme estruendo en mi pecho hueco. De pronto en mi mente veo visiones horrendas de niños muertos, hombres malvados, guerreros sedientos de sangre y cegados por la ira. Mujeres. Mujeres que bailan en la hoguera donde arden las cabezas de los bravos soldados y una mujer que se alza por encima de ellos pisando los cráneos inertes. La mujer es vieja su rostro me es conocido el odio invade mi ser y golpeo con fuerza el cristal. La mujer agoniza, pero antes de morir susurra mi nombre: “Electra”.

© Carme Folch, 2011.

"LAMENT D’APOL.LO"

2011-02-02T14:12:00.003+01:00

En el boig brogit de la ciutat
Sento, de sobte, uns sons estranys.
No són pas de cotxes ni de gent cridant
Sembla un instrument que gemega tot melodiant.

Crida cada cop més fort, més dolç
I del no-res Apol.lo aparegué:
“Digues-me bon Febus
per a qui toca la teva lira
aquesta tan bella i malenconiosa melodia?”

I ell em respongué:
“Toco per Dafne, la bella nimfa
que Peneus transformà en llorer
marcint un amor que se’ns tornà impossible,
I vós per què ploreu?”

Jo ploro pel món i la seva ruïna
M’agradaria ser Prometeu i proveir els homes
de Pau i Bonhomia.
Però aquest món s’ha tornat ben boig
I ara els déus ens castiguen.
Aquí dalt estant veig les llums de la ciutat
I imagino que el món és una illa pacífica.

Fem, bell Apol.lo sonar els nostres instruments al vent
Toquem El Lament dels Impossibles
Que tu mai tindràs de Dafne el seu amor
I jo mai podré viure, en aquest món corcat, en harmonia.
Que els teus dits celestials acaricien la lira
Com la meva ment acaricia la follia
de caure al no-res i llevar-me així la vida:

T’acompanyaré al més enllà i ens farem companyonia
Car aquí em sento molt sola en aquesta meva ciutat enfollida.

© Carme Folch, 2011.

"CUATRO ESTACIONES" poema

2011-01-31T12:13:00.001+01:00

Ocres hojas de Otoño
que durante el tedioso
y árido estío
yo os añoro.

Sol de primavera
¿dónde te escondes?
cuando las blancas perlas
del invierno el rostro me hielan.

Brisa de verano
que secas los cabellos
que la lluvia otoñal
me ha mojado.

Largas y gélidas noches de invierno
el año no sería lo mismo sin vosotras
ya que ignoraríamos sin que nos pesara
los signos que preceden al buen tiempo.

Otoño,
Primavera,
Verano,
e Invierno.
Cuatro bellísimas estaciones
tiene un año entero.

© Carme Folch, 2011.

"EL FILO DE LA ESPERANZA"

2011-01-29T20:09:00.001+01:00

Oh, cuchillos, dagas mortales
Que de flamantes héroes
Su vida os llevasteis
Llevaos ahora la mía
Y ahorradme está existencia
tan vaga y vacía.

Brillantes hojas de libertad eterna
Salvadme de este pesar
antes de que anochezca
No quiero vivir para ver la luna otra vez
Y ver mi cama vacía sin amor y sin su piel

No puedo vivir, no puedo comer
Hacedme, oh cuchillos, a jirones
No dejéis ni una pizca de mí para los ratones
Libradme del mundo y de mi pesar
Abridme cuchillos la senda de mi final.

© Carme Folch, 2011.

"PASTOREL.LA 2.0" poema

2011-01-25T13:24:00.004+01:00

Or blanc del sol rebé
La noia que el teu cor reté
Digue’m pastoret, quin sabor té
El nèctar del meu celler.

Del cert, no tant dolç com el d’ella serà
Puix tan verdes mai maduren però
Digues-me quina ´s més bona amant
Car jo tinc gràcia i hermosura
I ella és tan dolça tan...
Que acaba empatxant
Fins el soldat de més bravura.

De la lluna el meu raïm nèctar tragué
De les dolces nits d’amor i de ternura
Que vaig passar premsant-lo, pensant en tu
El meu pastoret de les altures.

© Carme Folch, 2011.

"EL GATO NEGRO"

2011-01-21T20:14:00.002+01:00

Harvey era un chico normal de Carolina del Sur. Nació una estrellada noche del 29 de febrero de 1968. Creció en una buena familia llena de amor que le colmaban de atenciones. Pasó una adolescencia difícil, no mejor de cualquier otra, pero agraviada por su “problema”. Harvey era gay. Lo supo en cuanto vio el nuevo maestro de secundaria. Mr. Thompson, un cuarentón bien parecido, atlético y muy buena persona. Un buen hombre, muy viril, muy masculino. Era un modelo perfecto para sus alumnos y un posible amante muy codiciado por todos aquellos adolescentes con las hormonas alteradas. Harvey soñaba cada noche con él. Tenía esa clase de sueños penetrantes y “reales” que hacen que uno se levante sudoroso y angustiado pero se tranquiliza enseguida al comprobar que todo era un sueño, un alivio que en su caso se convertía en turbamiento y confusión por haber tenido ese tipo de sueños, o de malos sueños. Sueños demasiado comprometidos para tan corta edad y para el Estado y la familia tan conservadores en los que vivía. Malos tiempos para empezar a sentir que no era uno más. Por suerte, Harvey tenía un gato de pelo ralo y negro al que llamaba Lucky. Adoraba ese gato. Acariciarle y hacerle todo tipo de mimos le tranquilizaba. Lo había encontrado rondando entre la basura cuando era un cachorro con apenas un mes de vida y se enamoró de él a primera vista. A su padre no le hizo mucha gracia cuando se lo presentó pero por su hijo era capaz de adoptar ese gato y todas las pulgas que lo acompañaban.

Su padre era un ser especial, un superviviente. Uno de esos tipos de la llamada Generación de la Resistencia. Un tipo con suerte que había trabajado duro y la vida no se lo había puesto demasiado fácil. Había vuelto entero de la Guerra de Corea, luego fue llamado otra vez a filas para la de Vietnam pero desertó al quedarse viudo. Su excusa era bien legítima había de quedar al cuidado de su pequeño Harvey. Esa excusa le parecía lo bastante justificada para sacrificar una inútil masacre para criar a su hijo. Estaba seguro que Harvey lo entendería algún día. No todos los hombres se sienten más hombres empuñando un fusil. El padre de Harvey era uno de ellos. Creía en la paz, en el diálogo, en la humanidad, un iluso en los tiempos que corrían, un romántico. Así nació Harvey fruto del amor entre seres rebeldes y libres pero la mala estrella no quiso que el chico conociese a su madre que murió al darle a luz.

Harvey no había conocido pues a su progenitora pero esa carencia fue anecdótica. Su padre hizo de padre y de madre a la vez, además se encargó de que el niño la tuviese bien presente en su memoria. Le contó todo: cómo se habían conocido, cómo se habían amado y cómo fue Harvey un fruto de su amor, querido por los dos hasta que la vida dejo al marido sin esposa y al niño sin madre.

Su padre era un santo barón que se desvivía por él. Le educó, le formó como persona, como ciudadano respetable, como futuro buen marido y un futuro padre. Se veía a sí mismo en un futuro como un abuelo orgullosos e su hijo y de sus nietos. Pero esas enseñanzas quedaron en meras teorías. Harvey era especial por mucho que su progenitor lo intentara ocultar, disfrazar o incluso negar. Eso le dolía en el alma, lo consideraba su error personal, aun sabiendo que los científicos no habían hallado explicación a tal problema y se sospechaba que era un mero producto del capricho de la Madre naturaleza. Harvey era gay y su padre se culpaba de ello. Se le desgarraba el corazón cuando veía al chico con otros muchachos. No pedía nada, sólo un hijo normal. Había fallado en algo pero por más que repasara una y otra vez en su cabeza cada momento no encontraba en qué se podía haber equivocado. Era lo único que tenía en el mundo, su más preciado tesoro. Deseaba lo mejor para él y sabía que en aquellos tiempos esa postura sería su condena. Todo el mundo preconizaba la libertad: cantos de amor libre, vítores a la libertad de expresión, a la Naturaleza, mientras en la sociedad los gays eran hundidos en la miseria por esos seres hipócritas que decían ser amigos suyos o morían de esa terrible epidemia de sodomitas, como la llamaban; esa condena a muerte, el Sida.

El padre de Harvey sabía lo que esto significaba. Había visto agonizar y morir muchos amigos suyos por culpa de ello y no estaba dispuesto a que su hijo pudiera morir algún día víctima de esa maldita epidemia. A pesar de que daría su vida por su hijo y no lo podía tolerar tampoco lo podía evitar. Harvey era así y no había vuelta de hoja. Su padre, antes de perder a su hijo, acabó por aceptar su condición. Entendió que Harvey asumía el riesgo, que era como era, pues era su felicidad lo más importante para él y eso le bastaba, aunque la procesión iba por dentro sabiendo el peligro al que se exponía. Desde siempre había sufrido pensando qué pasaría si le ocurría algo al chico, así que le sobreprotegió pensando que de esa manera ahuyentaba los fantasmas de amigos del ejercito que había visto sufrir accidentes, amputaciones o incluso morir.

Cuando descubrió lo de Harvey, se le vino el mundo abajo. Había intentado prevenir a su hijo, disuadirle a tierna edad cuando éste había mostrado los primeros signos de su tendencia sexual pero al final se resignó y lo aceptó era Harvey, fuera como fuera, era su hijo, su mayor tesoro, así que entendió que sufriría por él toda su vida, como cualquier buen padre.

El amor es poderoso y puede con todo. El amor de padre por su hijo fue suficiente, pues. El padre de Harvey lo apoyó en todo pues se desvivía por él: toleró su gato, sus descalabros de adolescente, sus amistades, sus amoríos, incluso un posible matrimonio que luego acabo en nada con un hombre de casi su misma edad. Su padre lo amaba por encima de todo, tanto que incluso pensó en el futuro y en darle todo lo posible para asegurarle una vida larga y plena. Su hijo era joven le quedaba mucha vida eso quería decir mucha felicidad pero también mucha exposición a riesgos de todo tipo por lo que pensó en lo que sería mejor para él. Como no tenía posesiones materiales ni mucho dinero, decidió que si moría él primero, como era de esperar, donaría todos los órganos compatibles a su hijo en caso de que éste tuviera algún percance o alguna enfermedad y los necesitara, Dios no quisiera. Nunca le reveló este secreto en vida.

Tiempo después, el gato de Harvey, viejo y ciego, empezó a mostrar un comportamiento extraño. Maullaba, defecaba y deambulaba topando con todo aquello que encontraba a su paso. Desorientado, el gato salió caminando por la terraza y se alejo dando tumbos por la calle. Habían pasado los años Harvey era un abogado de éxito, su padre estaba muy orgulloso de él cuando estaba lúcido. El pobre viejo se veía afectado por una senilidad aguda que le hacía perder la noción del tiempo y del espacio por momentos. Un día, su enfermera lo encontró sin sentido dentro del baño, por lo visto había resbalado y se hallaba tirado en el suelo, sin sentido. Rápidamente, la ambulancia lo condujo al hospital. Al girar la esquina a gran velocidad se cruzo en su camino un gato negro que corría alocado, seguramente asustado por la sirena del vehículo. El conducto, un chico joven con muchos reflejos pero poco tacto, dio tal volantazo que la ambulancia se precipitó por el puente de la Calle Brooklyn con la Noventa y dos. El vehículo quedó aplastado. “Siniestro total”, según los informes periciales. El asfalto era todo piezas, sangre y restos humanos esparcidos varios metros por toda la zona. El resultado de tal catástrofe fue que Harvey perdió el gato, a su padre y sus órganos de repuesto en el incidente. Destrozado por la tragedia Harvey se cortó las venas. Dicen que en las noches de luna llena se oye merodear un gato por el cementerio y dicen que el animal maúlla a la luna recostado sobre la tumba de un abogado de éxito que murió de forma trágica. Nadie ha visto nunca al animal.

© Carme Folch, 2011.

"5 SENTIDOS"

2011-01-21T12:50:00.001+01:00

Tus ojos son los molinos
Que hacen palpitar mi corazón.
Aspas viriles al viento
Que me nublan la razón.

Tu voz riega en mi oído
El tierno tallo del amor
Cuando me susurras cumplidos
Que te dicta el mismo Cupido.

Te reconozco entre el gentío
Tu olor me sigue, me dirige
Hacia ti. Tu olor te evoca
Constantemente en mi mente de amor febril.

Tu boca en mi boca
Gusto dulce del amor.
Lenguas húmedas retozan
Bailando al mismo son.

Tus grandes manos recorren mi piel
Manos suaves y calientes acariciándome.
Esas ávidas exploradoras que acompañan este tropel
Si yo fuera barro ellas moldearían a ciegas mi ser.

© 2011 Carme Folch

"VACUIDAD"

2011-01-21T12:10:00.002+01:00

Tengo un agujero en el pecho
El corazón muerto
Yace pétreo en mi interior
El alma gris está perdida y
Aletea con los últimos suspiros
De a quién se le escapa la vida.

No soy en mí
No soy en el vacío inmenso del universo
No fui lo bastante en ti
Tu te has marchado dejándome en este vacuo lamento.

Soy Vacía, soy etérea
Siento frío y soledad eterna
Tu me has matado, nada importa ya.
Dejadme marchar. Culpad a Amor,
Pues fue él quien me agujereó el pecho y
Ahora sólo siento el frío vacío de
la corriente que atraviesa mi cuerpo.

© 2011 Carme Folch

MICRO MALES (Microrrelatos del dolor)

2011-01-15T12:10:00.002+01:00

Mal de Ojo
- Era el mejor y lo sabía. El oro olímpico estaba sólo a un par de disparos perfectos. Pum! El primero. Un fragmento de plástico se le incrustó en el ojo derecho. Cegado. Descalificado. Desahuciado. Tuerto.

MaloS SueñoS
-Soñó con eSa Serpiente de Seda que Se deSlizaba Suavemente por Su Seso, en Silencio. Salió Sigilosa, Sólo Susurrando un leve Sollozo ssss y Se eSfumó. ESe Sueño dejó en ella un Souvenir en SuspenSe: un Suave y Sencillo SeSeo Somnoliento. Sssssssssssssss.

Mala memoria
- Salió de casa con la sensación de que olvidaba algo. Efectivamente, su cabeza aún dormía plácidamente recostada en la almohada.

Mal de amor
- Vió a la chica y sintió un terrible dolor en el pecho. Amor le había devorado el corazón.

Mal pie
-Se levantó con mal pie, pues esa noche le había crecido otra pierna.

Mal hablado
- Era muy educado pero le fue imposible devolverle el saludo pues se le había comido la lengua el gato.

Mal consejo
-Tranquilo hijo, hay más chicas en el mundo. El mundo es enormeeeeeee. Y se perdió en él.

© 2011 Carme Folch

"Welcome Love?" a poem

2010-12-14T10:01:00.002+01:00

Love, what a weird game.
You gave me everything
And I refused all.

I didn’t wanted to fall
I didn’t wanted to fell
I didn’t wanted to see
I didn’t wanted to admit,
That love was in front of me.

Now Love gives me a new chance
But yes, again, nothing for granted
“It’s up to you to live and love
Or to die of boredom” says Love.

Now I feel free
Now I feel able to live completely and
Now I could shout: welcome Love!

© Carme Folch

RECICLAJE - poema

2010-12-07T13:36:00.002+01:00

“Si las pistolas fueras fuese floreros
las balas se reciclaran en medallas
y las bombas en explosiones de felicidad
el mundo sería bello.

El cielo negro se abriría
Para dejar paso a la luz
De un nuevo día.
A la luz de la esperanza.
La música substituiría a
Los gritos del horror.

Si la guerra fuese vida en lugar de muerte
Si el mundo fuese Uno en lugar de dividirse
La gente sería feliz
Y alegre viviría en paz.

Si el mundo fuera un lugar tranquilo en donde vivir
Si no hubiera hambre, ni sufrimientos, ni disputas,
El mundo sería un cuento
y los cuentos, cuentos son.

Érase una vez un gato
Érase una vez un perro
Érase una vez un león
Que este cuento así terminó”.

© Carme Folch

"Sexe Contrari; al contrari, sexe" Parkerxions

2010-12-04T15:43:00.001+01:00

“He estat cruel, hostil i menyspreable
amb el sexe contrari.
Una de dues: O dec ser massa bona per deixar perdre
O això demostra que no podem viure un sense l’altre”
(Ara que ho penso: sempre he tingut gossos mascles...)

"Vida espumosa" reflexión

2010-12-02T18:51:00.003+01:00

"La vida es como el mar, un mar espumoso en un día de primavera en el que a veces se pone bravo y a veces se calma como el aceite. El Ojo del Cielo sopla a los cuatro vientos y del mar salen gotas de espuma que sonríen a la vida"

JITANJÁFORA

2010-12-02T18:48:00.002+01:00

"Chum parrapa pum patada chumparrapum patapum baila cucaracha chum parrapa chum"

"LA CASUALITAT"

2010-11-26T12:28:00.004+01:00

LA CASUALITAT

Un concepte digne d’estudi sobre el qual s’han vessat rius de tinta. Per què passen les casualitats? Hi ha alguna explicació lògica, física, teològica... o una mica de tot plegat?.

És definible com: “Allò que pot ocórrer ara i aquí, de cop i volta, sense cap raó”, com si sorgís un xampinyó. Pluf! Tachán! Eccolà, la casualitat! Casualitat, coincidència, destí, càlcul de probabilitats...Mira que hi ha gent al món i hores al dia, minuts o moments per sortir o arribar a un lloc pel que el barem de possibilitats, sense previ avís, sense calcular de que et trobis amb algú en concret o et passi determinada en un determinat moment (una trucada, un test al cap, un llamp enmig del camp...) és il·limitat. Com diu el poeta “tot està per fer, tot és possible” doncs, amb la casualitat passa una mica això, sense preavís, com l’amor o la mort que l’atrapa al girar qualsevol cantonada d’un carrer qualsevol.

Suposem que s’han de conjugar tota una sèrie de factors perquè s’esdevingui. Com una alineació planetària que permet un eclipsi. És difícil però aquesta darrera, per contra, gràcies als avenços tacticocientífics si que es pot preveure i no la nostra protagonista. Pot aparèixer en qualsevol moment, qualsevol dia de sobte plom! Et trobes a fulanet pel carrer o en tal lloc (potser aquell dia no has torçat pel mateix carrer o has sortit una mica abans o després de casa o de la feina o potser aquell dia el bar on vas a dinar està tancat per motius personals qui sap si no compinxats amb el destí perquè avui i ara et trobis a tal persona que feia segles que no veies. El destí et deparava una “sorpresa”. Heus aquí la casualitat. El curiós del cas és que per més que la busquis que intentis provocar els esdeveniments no la trobaràs. La casualitat s’esmuny dels planificadors, dels maniàtics del control. Simplement, espera, ajupida, com les lleones a punt de caçar per quan baixen la guàrdia la presa, zass! Ja la tens a sobre i no et deixa temps per reaccionar. Normalment és una sorpresa “positiva” excepte que t’enganxi la teva dona amb una amant al llit. Ah, carinyu casualitat que avui he plegat abans de la feina. Ah, carinyu, casualitat que avui havia comprat un ganivet nou i ben esmolat... cornuts, eunucs. Això no és casualitat, crec...o enganxis el teu fill fent campana de l’Insti i fumant porros amb els amigots mentre la mare passeja feliç pel parc del bracet del seu amant:
- Eh, què hi fas tu aquí, Ràpid cap a classe aquesta nit em sentiràs, quan ho expliqui al pare....!
- Ostres, mare?! Jo no.. eh, i tu? Quan expliquis al pare què, que tens un amant?! Ja li explicaré jo. Fem un pacte, ara?.

Ja ho tenen això les casualitats, un efecte “sorpresa” de vegades un tan pervers. La casualitat, el caprici del destí, d’aquest pla traçat del continu d’esdeveniments que conformen la nostra vida ha fet que, precisament, avui i aquí em trobi amb algú inesperat, quin imprevist!.

La gràcia de les casualitats és poder-les explicar als amics, familiars, desconeguts a l’ascensor o mentre t’atraquen (o atraques, perquè avui dia amb la crisi...) per calmar els nervis.... Així, aquestes “gràcies del destí” serveixen d’anècdotes per trencar la trista rutina i són emprades també com a excusa i justificar-se del perquè no ha assistit o arriba tard fulanet a la feina, a la cita amb la noia del xat...”casualment he agafat un tren diferent del meu i just va i s’ha espatllat” “ho sento, arribo tres hores tard però no és culpa meva és culpa de Renfe, el tren ha arribat on time i el vagó sencer ens hem anat de festa a celebrar-ho, pagava el maquinista, sort que no fa la línia del Garraf” i com aquestes en trobaríem a grapats com la de ho sento “un ovni ha aparcat a la meva plaça i he hagut de fer una volta més per trobar un forat”...No trobeu que amb tanta excusa que comença per “casualment” sempre hi ha el típic cas perdut, patró dels impossibles, que atrau com si fos un imant totes aquestes “casualitats” ?. Ja torna a ser-hi el llardós de les excuses sonades i el jefe li riu les gràcies “Bé, passi però a la propera...” A la propera què tornaràs a riure-li les gràcies i quan em passa a mi ostres, llavors no te’n fa gens i pringo. Coi de pilotes. Aquest protohumà que atrau tots aquests fenòmens parapsicologics són la nova espècie anomenada casuapatològica una malaltia cada cop més estesa a la nostra cultura occidental, ja que a la cultura oriental totes aquestes casualitats i demés individus fenomenològics que belluguen se’ls cruspeixen.

Aquesta habilitat que tenen alguns individus ja era patent a la prehistòria on l’Homo Casualitus va inventar el foc “per casualitat” i el seu predecessor l’Homo Casualitor va inventar la roda “per casualitat” i la nissaga segueix i segueix fins a la meva àvia que ha trobat plaça en una residència pública “per casualitat” va morir la primera de la llista d’espera i l’ordenador va menjar-se uns quants noms... ostres no vull ni pensar el motiu real només us diré que ve de família siciliana...En fi, que tots contents ens hem deslliurat de la vella (de bon rotllo) i ella ha trobat el seu amor en una boca sense dents de Màlaga que va ingressar-hi també la setmana passada “per la mateixa o continua casualitat”.

A tothom li ha passat més o menys algun cop un fenomen “estrany”, inexplicable, inesperat al llarg de la seva vida. O no?. Diuen que la sort se la busca cadascú i és cert però les casualitats apareixen soletes del no-res, del pluff! Són incontrolables i imprevisibles. Tenen tants números de aparèixer com les errades dels preservatius (5%) o sigui són com aquests impredictable i “con+don” (amb+ do de la oportunitat, vaja) o almenys això creiem els profans en ciència quàntica i física nuclear (sense nucleols afegits). Però, sigui qui sigui qui mana “allà dalt” (Déu, vint, el sol, la lluna, els Marcianitus d’en Sisa...) sembla que pretén “obsequiar-nos”, les seves formiguetes amb “sorpresetes” cada tant. Be, en certa manera algunes “sorpresetes” són amenes i trenquen la rutina, com he dit abans, tant si són negatives com positives, encara que millor aquestes últimes. Però el que és innegable és que si la vida fos un plat de patates les casualitats en serien la salsa Brava o el Tabasc si m’apureu. T’aixeques pensant: què passarà avui? A qui em trobaré? Qui m’atropellarà? Però les casualitats fugisseres són punyeteres: si saben que les esperes s’amaguen. L’efecte sorpresa és la seva arma sense això no són res però quan l’aconsegueixen tenen un poder enorme tant que poden canviar-te la vida.

Quantes vegades no hem llegit això a la literatura? “Era tan bona persona fins que un dia va caure-li un llamp al damunt i es va tornar verd, lleig i dolent...” Bé, o arguments similars en positiu “Era tan gafe que li va caure l’únic test que la Sra. Ramona s’havia descuidat de enretirar del balcó quan va sentir per la tele l’avís de ventades fortes. Però al noi, aquell traumatisme cranial li va suposar una benedicció: des d’aleshores era capaç de veure les noies nues. És clar que quan tenia davant la seva mare la cosa empitjorava molt...” I tantes i tantes novel·les d’amor o de sang i fetge en que si no fos per les casualitats aquells dos no s’haurien trobat mai (per bé o per mal per enamorar-se o per assassinar-se l’un a l’altre, així sí, sempre recíprocament). La millor literatura, els grans clàssics oblidats a l’ostracisme, es fonamenten en les casualitats, sense els seus efectes “màgics” un llibre no té ganxo. Mireu, si no, aquest inici d’una novel·la de Balzac de la que, casualment, no en recordo el títol però si més endavant, per casualitat, el recordés ja ho s’ho diré:

“Emma Bovary vivía en su casa de pueblo con su marido. Tenía una vida aburrida, monótona, no era, ni de lejos, la vida que había soñado de joven que llevaría cuando fuese mayor. Ella quería ser artista del Moulin Rouge y vivir en una gran ciudad como París y no en provincias rodeada de gallinas y hombres sebosos con cara de sapo como estaba. Ella tenía ambición. Quería ser conocida, admirada, amada, envidiada por todos. Quería codearse con la élite, vivir en sus lujos, conocer a gente interesante a reyes, condes, duques, lo que sea con título y dinero, también quería conocer a la parte más bohemia y loca de la sociedad: artistas y mecenas, defensores de causas perdidas pero apasionados hasta la médula. Quería rodearse de sabios, de talento, de belleza para conversar con ellos en su salón, sobre pintura, literatura, música, moda y política. De ninguna manera habíia soñado que viviría en un pueblucho abandonado rodeada de viejos y energúmenos sin modales que la veían como una niña mona pero tonta. Ella valía mucho más, se merecía mucho más que quedar relegada a ser la Sra. Bovary, su mujer florero y sonreír como una tonta durante las aburridas cenas de médicos, curas y ancianos del circulo de amistades de su marido, la “crème” del pueblo.

Mientras cosía en su butaca cerca de la ventana esperando a que su marido volviera del trabajo se perdió en sus pensamientos cuando, de pronto (Notem aquest canvi, el “suddenly” anglés que introdueix un fet inesperat que trenca línia d’acció) alguien llamó a la puerta. La abrió y quedó atónita al ver a un ser muy extraño que afirmaba ser un tal Elvis de Graceland que venía a rescatarla de su desidia. Cuando el tal Elvis se dijo que si se iba con él sería su Reina del Rock en Las Vegas, Emma pese a no entender ni una palabra de todo aquello que el extranjero le decía le pareció que la trataría como a una reina y decidió irse con aquel galán del pelo en forma de ola. Sin dudarlo le tomó de la mano y ambos se perdieron corriendo por el camino que llevaba al bosque”.

Veieu el que us deia? Elvis picant a la porta d’Emma, mira que hi havia portes per trucar i va i truca a la seva. Com hi havia anat a parar allà? De casualitat: per un forat de cuc, amb una nau espacial, caminant per sobre de l’Arc de Sant Martí, per un error del guionista o per uns papers barrejats? Tan se val. Va aparèixer així, com un bolet, pluff! Ja la tenim muntada. Tot i que a Emma no li va saber gens de greu ans al contrari però Elvis aviat se’n penediria d’aquella toia assolellada i no va trigar ni un parell de setmanes en enviar-se-la a Charles “a tota pastilla” (mai millor dit) i tot seguit va fixar-se en una mossa de plastilina una tal Cher que podia ser candidata a la nova Reina del Rock.

Veieu com, doncs, les causalitats obren un espai al morbo, a noves dimensions abans no imaginades. Penseu en la descoberta d’Amèrica si no. Gràcies a aquesta el Sr. Mc Donald pot vendre les seves hamburgueses que d’altre manera els indis se l’haguessin menjat a ell amb patates i s’haguessin fet un bon postís amb la seva perruca de rínxols vermells. Un altre cas més.

Mireu, per exemple, jo avui no havia de ser aquí dient-vos tot això. És estrany, sabeu? però si m’hi he posat era per donar-vos un altre cas recent i personal de “casualitat”. Jo avui resulta que m’he trobat pel carrer a una parella que s’acosten i em pregunten per una adreça, per casa meva?!). No us sembla estrany?. Algú que no has vist mai, ni coneixes de res, se’t atansa enmig del carrer per demanar-te si els pots indicar una adreça que busquen. Mira que hi ha gent al carrer i et pregunten precisament a tu com arribar a casa teva, donant-te l’adreça exacta, de la que acabava de sortir feia uns minuts. Sí, ho reconec, aquesta en concret ratlla la supracasualitat. En aquests temps de crisis no et pots fiar de ningú, així que després de indicar-els-hi la meva adreça els vaig seguir de prop. Eren un matrimoni de mitjana edat, ben vestits, però mai se sap amb aquests temps que corren...Quan van ser davant la porta, van trucar al timbre. Els vaig sorprendre per l’esquena. Sí? -vaig fer. S van girar sobresaltats i quan em van veure van fer, tranquil·lament “Ah, és vostè, quin ensurt!, ja l’hem trobada gràcies”. Val a dir que educats ho eren. Llavors em van dir que eren notaris que venien a dur una notificació a la propietària de la casa (o sigui jo) perquè li corresponia una herència d’un familiar (que jo ni sabia que tenia) que residia a Amèrica (una mena d’Indiano terratinent o no sé què que s’havia enriquit qui sap com però que havia mort sense cap altre familiar més directe així que van anar descartant fins a trobar-me a mi).
Voleu saber com s’acaba la història?. Doncs, com ha començat. Vaig heretat una cabra. El meu signe del zodíac és Àries (o sigui cabra). I què, doncs coi! Precisament! Ironia del destí o casualitat? Encara hi dono voltes...

© Carme Folch

"BUIT" diàleg teatral

2010-11-09T13:47:00.002+01:00

BUIT

Un home (H) i una dona (D) al terrat d'un edifici. Quan ell fa el gest d'enfilar-se, ella l'agafa pel braç:

D- No.
H- Deixa'm.
D- No!. No t'hi llencis.
H- Per què? per què m'ho fas? estava decidit.
D- Tu ho has decidit, com sempre.
H- Ja hi som!. Justament ara, per aquí sí que no hi passo.
D- Perdona?
H- Que prou!
D- No, jo dic prou!.
H- No, ho dic ho i s'acabat.
D- Ho veus?
H- El què?
D- Sembles idiota.
H- A sobre, insulta'm.
D- T'ho mereixes!
H. Prou!
D- No, prou tu!
H- Manaire!
D- Imbècil!
H- Histèrica! (la dona fa el gest de marxar). Au sí, això, fuig. Quan et diuen les veritats a la cara la nena fuig molt bé...
D- (s'atura en sec). D'acord. Tu primer, visca la igualtat. Els burros primer!.
H- No, millor passa tu bombonet i veure com s'esclafa el teu cul de bruixa a l'asfalt...encara riuré una estona abans de morir.
D- (somica).
H- (sorprès) Plores? Plores! Au va, ja saps com em poso quan em duen la contrària...Les senyoretes primer (amb to antic, com un iaio).
D- (amb cara de satisfeta d'haver guanyat. El mira d'una manera misteriosa. Tanca els ulls i salta daltabaix).
H- Bruixa egoista!

FOSC

© Carme Folch

"La ceremonia del te"

2010-11-04T19:15:00.002+01:00

La ceremonia del té

El buen sexo es como el té intenso
A pequeñas tazas y sin condimentos
Calentito, sensual y silencioso
Se saborea mejor, gozando del momento.

Hay muchos tipos de té
Casi tantos como países
Pero las hojas se han de manipular con ternura,
Acariciándolas como a una bella escultura.

Los orientales respetan la ceremonia del té
Por eso son tantos amantes y tantos millares
La ceremonia del té, como la del amor,
Necesita unos participantes entusiastas y aplicados
Que se rindan al calor del ritual sagrado.

Unos cuerpos hervientes, como el agua de la tetera
Se entrelazan tal hojas de té, en simbiosis,
Acaban formando un cuerpo, un sabor intenso.

El té como el sexo relaja y excita.
Ese ceremonial que colma de placer sus adeptos
Anhelosos desean repetir la ceremonia ancestral
El sexo y té un caliente; sensorial ritual.

© Carme Folch

2010-10-30T16:06:00.000+02:00

"La pluja ens mullarà només el que deixem que ens mulli. Podem ser impermeables a tot" C. Folch

La vida sigue... ¿la vida sigue?

2010-10-25T14:01:00.000+02:00

"Cuando cambias la BBC (Bodas Bautizos y Comuniones) por la DDE (Divorcios, Defunciones y Entierros) es que la cosa se pone fea..."

Dissabte a la nit, una torrada...

2010-10-22T15:45:00.002+02:00

No pot més. Vomita. Dissabte a la nit, tècnicament diumenge a trenc d’alba, una altra torrada. Tona ve de Barcelona on ha estat de festa amb els col·legues. Té el cap ennuvolat. No té noció de res. Fa fred, però no ho nota, les seves venes són plenes d’alcohol, música i d’altres substàncies. Ho ha passat bé. Se sent bé, de sobte l’envaeix una sensació nova, creu haver trobat l’amor, desprès de tantes hores de gresca quasi ni recorda la seva cara, molt menys el nom.

Sent el seu cos lleuger com si flotés. Vola per la carretera dins la seva nau de segona mà. No s’atura enlloc, les llums verdes li donen ales. Es sent feliç, lliure, no pensa en res. Li agradaria conservar aquella sensació per sempre, que se’n pogués tallar trossets i fer-hi capsuletes per prendre en els moments durs per fer-los més lleugers, més zen. Com una aspirina que t’alleuja el mal de cap però que els seus efectes tinguessin més a veure amb l’humor. Píndoles del bon rotllo. Bé de fet era una experta en pastilles per tractar el mal humor i la seva amiga, la farmacèutica, li en proporcionava en dies durs com aquell. Ara estava com nova però sabia que aviat la química positiva s’acabaria i començarien els efectes secundaris, la pesantor, la somnolència i aquells malsons i formigueigs per tot el cos. Tan se val, el moment s’ho valia. Creu estar en un estat que voldria embotellar per poder-lo veure en moments pitjors. Creu que hauria d’haver píndoles màgiques que captivessin els bons moments com aquell per poder convertir un dia dur en un moment genial. Com una aspirina quan tens mal de cap. Una pastilla d’efectes eterns potser. Seria genial.

Les imatges de la nit apareixien a ràfegues dins del seu cap, com les de les llums dels pocs cotxes amb els que es creua. Ja quasi ni recorda que de poc no surt, no en tenia ganes, sort que la Sílvia havia insistit tant si no estaria a casa sola, amargada, menjant-se l’olla. Ara ja ni recorda el que l’amoïnava hores enrere. “El món és meravellós!”- Pensa. Encara no havia tornat a casa que ja estava planejant un altre nit com aquella. “Cal repetir-ho més sovint”- es diu. Sap que els seus pares ja passen d’ella, com diuen: “ja s’afaita”. Tona pot tornar sense donar explicacions de res. És tot un plaer, tot i que sap que sempre pateixen. “Ara dormen, segur. La mare amb un ull obert, com si la veiés i el pare ronca a pota-solta”. “Aquells ulls, aquella veu, quines mans!... espero tornar-lo a trobar la propera vegada” somieja mentre s’esforça a recordar el noi amb el que havia lligat a la discoteca aquella nit. “Les pastilles han fet efecte. La Sílvia està sonada, vomitar sobre el segurata...demà la trucaré. Quina nit, quina calma....”.

Un stop i una corba tancada obliguen a reduir la marxa un segon, tot just per poder rectificar la maniobra. Gira a l’esquerra, el semàfor verd, puja un carrer i un altre, aquell que tant li agrada el de “les gepes del camell” quan de sobte, Zas! Un cop brusc. Frena. No està segura què ha passat. Surt. El cor a mil. Tremola. El cap li bull , les cames li fan figa fruit del que duia al cosa més l’ensurt que acaba de rebre. És allà, ja el veu. Un gran volum immòbil. S’acosta i el volum pren forma. Un home estès a terra, sagnant, mig inconscient. Se li regira l’estomac, vol córrer però les cames no li responen, se sent clavada a terra, maleïda, condemnada per sempre més. Té el cap emboirat, tot ha anat tan de pressa. Agafa l’home, l’ajuda a incorporar-se. Sap que l’ha de dur a que el mirin. Té por, ella està fatal i això suposa problemes. Pot deixar-lo a la porta i marxar, així haurà complert. Sí, això farà. L’home es queixa, no pot quasi ni moure’s i menys entrar en la seva nau de dues portes. Millor que el dugui assegut al maleter. Ho havia vist en una pel·li, la idea li va semblar bé llavors: portaven un accidentat en el maleter, assegut, és més còmode i fàcil. Decideix que serà el millor i més ràpid. Obra el maleter i hi ajeu mig inconscient. Amb la porta del maleter de darrera oberta no veu res: ni el que ve al darrera ni si l’home està bé i si encara hi és o l’ha perdut pel camí. Procura alentir la marxa i agafar les corbes amb suavitat. Segueix endavant. El cansament de la nit la comença a vèncer, nota que el cos li pesa, la química segueix activa. Se sent confosa, els ulls se li tanquen en aquells minuts tan foscos, tan durs, el cos es deixa vèncer. Dorm, dorm, dorm, somnia imatges confoses, somni i vigília.

La llista en una mà, la bossa, les claus i mòbil. Llesta. Entra per la porta doble de l’establiment, just darrera el cotxe patrulla, sap que sempre els troba allà prenent un cafè a la terrassa. “Semblen robots”, pensa. Quan surt està contenta. Les ofertes eren bones i encara li han sobrat uns quants euros que li aniran bé per la farra de la nit. Agafa les bosses de la compra i amb una mà obra la porta del maleter. “Cada dia hi ha menys gent i menys llum en aquest súper”. Quan les va a desar, el veu, allà arraulit, mort. Les bosses cauen a terra fent un gran espetec de vidres i ferro masegat. El món li cau al damunt. Li entren basques, li roda el cap. Vol fugir, comença a córrer però no pot, és massa fort. No pot ser. Torna enrere, per assegurar-se que no és cap malson. Continua allà, arraulit, en silenci, fred.. Qui és i que hi fa allà?. No entén res. La seva boca s’obra de manera automàtica i comença a cridar a demanar ajuda, de seguida ve gent corrents i els robots, els policies que estaven esmorzant tranquil·lament a la terrassa com cada dia. Mentre arriben pensa que es despertarà o que és una broma d’aquelles que fan a la gent en aquells programes en que amaguen una càmera oculta. “Segur ara aquests “policies” seran actors i de seguida em portaran el ram de flors, aplaudiran tots i riurem, mentre em moro de vergonya”. Segur.

Arriben tots, uns criden els altres també, els policies m’amenacen, m’obliguen a posar-me contra el cotxe amb les mans al cap. M’amenacen amb les armes mentre criden a reforços. “Jo no, jo no...” Tona no entén res del que ha passat en qüestió de segons. Tremola, té nàusees. És casualitat, una broma pesada del destí? Algú li vol mal? L’han confosa amb algú altre. Segur. Ajuda, ha de buscar ajuda aviat, algú que l’escolti, que no li cridi, que l’entengui. Repassa els possibles salvadors dins del seu cap mentre les llàgrimes li corren galtes avall. Es nota la gola seca, no pot ni parlar. Tothom l’acusa amb la mirada. Un mort al maleter!. Li fa mal de pensar-ho. Qui és aquell paio? I per què a ella, al seu cotxe?. Qui li voldria fer una cosa així, carregar-li un mort!. No entén res, no sent res. S’ha tancat com una tortuga dins la closca intentant esbrinar el per què, el com i quan... repassant la seva vida si havia fet mal o devia alguna cosa a algú i no es recordava mentre la policia li anava fent tot un seguit de preguntes i més preguntes. No sentia les paraules només sentia uns molestos grinyols, com violins desafinats, que no la deixaven en pau, no la deixaven pensar. No podia pensar, El cap era com si se li hagués després de cos, com si flotes per sobre les espatlles, no el dominava, els ulls li pesaven, les cames i els braços eren de plom. Confusió, fàstic, ràbia i terror. Només un pensament en el seu cervellet matinal: Per què!?. Els agents la retenien esperant els reforços. Tona se sent traïda, atrapada, engabiada com un ocell, impotent i perduda, retinguda i imputada contra la seva voluntat. Vol la mama.

Els minuts semblen hores, l’angoixa es torna follia, el cap, el maleït cap li continua rodant. Prou!. No pot més. “No és meu!” crida. “Traieu-lo i deixeu-me anar”. Els policies ni s’immuten, continuen trucant per radio i inspeccionant el vehicle, com si fos una delinqüent. “Em creuen culpable, no és meu” es repeteix. “No és meu”?. Quina frase de dir en aquells moments, ni que fos el diari del mati que algú ha deixat en el seient del costat del bus i quan a algú el vol agafar fa un gest per educació al que Tona sol respondre “No és meu” com dient “ja el pot agafar, ja” . Com es diu d’aquelles coses de les que unes vol desprendre, com el diari, un cop llegit ja no serveix. Doncs, igual el mort en el seu maleter no serveix, fa nosa, no el vol, necessita lloc per posar-hi les bosses de la compra i aquell bony que s’hi ha trobat li ho impedeix. Aquella frase estúpida era l’únic que aconseguia articular amb més o menys contundència “no és meu” en aquell moment equivalia a “jo no ho he fet”, “sóc innocent”, “algú em vol fotre”, “la víctima sóc jo”... i d’altres per l’estil. Tot allò que volia dir però no podia i que amb aquella estúpida afirmació pretenia donar a entendre. “un mort d’usar i tirar” se li escapava el riure amb l’idea. El sarcasme era una de les seves millors armes en moments difícils però aquells “robots” amb cara de pocs amics no estaven per monsergues. Arribava la cavalleria. Més llums blaves i sirenes. Més agents, més preguntes, més mirades inquisidores i xiuxiuejos.

D’entre tants robots d’uniforme blau en destacaven un home amb bata blanca i un home amb jaqueta negra: jutge i forense. L’un que insinua i l’altre que afirma. Mort per asfixia i contusions severes, rigor mortis de fa un parell de dies. El de negre em senyala, els agents m’emmanillen, cap el cotxe. Estic llesta. Les sirenes em destrossen el cervell. La ressaca! Prou, prou, prou... vull despertar-me!.
La festa!.

Mentir, un tema recurrent (ai, menteixo, no ho fem mai. Menteixo)

2010-10-20T14:13:00.005+02:00

Mentir. La Mentida. Us sona? qui no l’ha usada mai, ni que sigui de les blanques (les piadoses), aquelles que ni ho són per poca mentida i malícia que en elles que hi ha. Jo he mentit. Tothom ha mentit. Qui digui que no ho ha fet mai....menteix.

Eva i Adam ja mentien, qui sap si inclús Déu va mentir sobre el Paradís, ai que em fico en un merder...però ara dic veritat, veieu quin panorama, quina complexitat. On és l’equilibri?. Les mentides no sempre són dolentes ni negatives. Hi ha mentides que desmarcaren la ironia i la hipocresia de les mitges veritats. Hi ha mentides que diuen més veritats que la veritat mateixa. Irònic, demencial? Potser sí, però és cert. Quina paradoxa, no creieu?.

Us estic atabalant, perdoneu. No volia. Menteixo. Un altre cop. La mentida tindrien que rebateixar-la amb un nom més adient, més verídic. Afrontem-ho, és un recurs d’ús diari i universal, arriscaria a dir que és l’estratègia que més usem en la nostra vida. Aquesta té un efecte additiu, un efecte Pringle (no vull fer publicitat, no em paguen per això, de fet no em paguen per res, ho faig perquè vull. Mentida, perquè ho necessito. Mentida, perquè ho he de dir i punt, sinó rebento). Però tornem a l’efecte Pringle: "cuando haces pop ya no hay stop" . És a dir; qui atura a un mentider quan comença a bastir un castell de cartes per tapar mentida sobre mentida?. Alguns direu, doncs jo menteixo quan vull i també puc aturar-ho... (mentida!).

Stephen Glass us ho podria explicar molt bé en algun dels seus articles (http://es.wikipedia.org/wiki/Stephen_Glass). Acabo de veure la seva historia per la tele. Per cert, la tele, les arts més mentides, sabeu? Son ficció, aparença, representacions de la Veritat. Els mitjans de comunicació venen ficcions per maquillar una veritat. Una veritat incomoda o una mentida més gran?. L’ésser humà menteix, és innat a la seva natura així que fins i tot menteix per dir la veritat perquè la Veritat ningú sap del cert que és, pel què intentem dir el políticament correcte per ser acceptats tot i que per dins sabem que el que diem no ens ho creiem de debò, almenys no ho juraríem perquè tot és mentida en el món en el que vivim.

És clar que la mentida té efectes terapèutics, sabeu? Per això és tan utilitzada. Quan la gent anava a la església a “confessar-ho tot” o actualment es va al psicòleg qui diu als individus que ens escolten tota la veritat dels seus actes del seus sentiments. La natura humana pot ser terrible i en maquillem la major part per por que no pensin que estem pitjor del que estem, pel que preferim ser uns bojos mentiders a uns bojos sans (aquests darrers són molt perillosos, visionaris en deien i els cremaven a les fogueres...).

Mentim. Mentim als clients per guanyar-nos-els, mentim a les noies per lligar-nos-les, mentim als nois per no ferir la seva virilitat, mentim al cambrer quan ens demana si tot ha estat bé, mentim al policia per evitar que ens posi una multa (no si jo no anava tan de pressa, no si jo no vaig begut i menys amb un cotxe robat...). Mentim a la parella quan afirmem no tenir cap amant o que no fantasiegem mai amb algú altre...No sé si jo sóc jo, si em dic així o si el meu DNI és legal. Quin patir. Mentida! No pateixo gens o potser sí. Els polítics menteixen a l’electorat per obtenir els vots, els jefes sobre l’imminent augment als empleats per que treballin més i millor, els empleats sobre el seu excel·lent rendiment als seus caps per obtenir un augment, els fills als pares, els germans als germans, els amics als amics, els productes de bellesa menteixen a les lletges que creuen en miracles, menteix el trampós a l’innocent, menteixo jo escrivint amb faltes d’ortografia simulant un altre persona, però qui sap si Pompeu ens mentia...?. Inclús ho fa el gos a l’amo. No! no té ganes d’anar a buscar el pal o la pilota que li has llençat. Només ho fa per educació. No té ganes de deixar-te en ridícul. Qui en el seu sa judici aniria a buscar un pal o algun altre objecte que et llences un pallús ple d’il·lusió i esperança, algú que es creiés superior per més animal que fossis. Pobre il·lús!. El teu amic ho fa per compliment i per endur-se una bona salsitxa extra, de premi.

Qui més menteix i qui millor ho fa més amunt puja en l’escala social pel què, de retruc esdevé més envejat i respectat pels altres que menteixen a l’afirmar que no els importa compartir la seva sort (ui si, ara em discutireu que hi ha qui puja pels propis mèrits, o era mentida?). Menteix i menteix, puja i puja amunt, més amunt, més amunt....on la caiguda serà més ràpida i profunda als Inferns (p.s l’infern, el cel, conceptes que assenyalen una gran veritat que emmascara una gran mentida, com el Pare Noel però seguiu mentint als vostres fills, que no perdin la il·lusió, pobrets). Fins i tot ens menteix la nostra ombra quan es mostra més gran, més allargada i més negra del que en veritat és.

No us prenc el pèl i si sou prou llestos sabreu acceptar, o no, el meu discurs. Les paraules se les endú el vent però els idiotes pesen massa per a què els envoli... Quina certesa!.

"Hobbies"

2010-10-20T14:10:00.003+02:00

Una palabra difícil que refiere a algo difícil en el mundo actual. Su definición técnica diría algo así como aquellas preferencias en tus ratos de ocio. O sea, qué te gusta hacer en los ratos libres. ¿A todos nos gusta lo mismo? ¿Los hobbies son internacionales y unisex o cada cultura y género tiene sus preferencias?. Supongo, por lo que a mí respecta. Como todo hoy día estas actividades se van universalizando cada vez más y muchas ya no hacen distinciones de bolsillo, sexo o religión. Debe haber tratados y artículos que hablen sobre el tema seguro, pero me limitaré a narrar mi propia experiencia a modo de ejemplo.

Debo advertirles, hay un problema. Cada vez tengo menos claro cuál es mi hobby, si es que tengo ya alguno, tenía pero se quedaron por el camino, ninguno me acaba de convencer (deportes, manualidades, arte, cocina…). No soy nada ducha en ellos excepto uno que reconozco como el deporte nacional. Me explicaré. La edad nos vuelve un poco “mantas” cabe decirlo. Todo el deporte que practicamos (por exceso y obligación) en el cole o en los extraescolares cuando éramos niños nos relega a la mayoría (excepto a un sacrificado grupo que lo siguen practicando en su vida adulta) a un deporte de élite a partir de la adolescencia: el “manting-weekend”; es decir, a hacer el manta como buen hijo de vecino durante el fin de semana. Cosa que en mi caso se refiere a olvidarse de madrugar y de hacer cualquier actividad física de desgaste (ni en la operación Bikini, oiga.) para dedicarme a actividades más reposadas alejadas, del tipo FYEO (For your eyes only “Sólo para tus ojos”), que sirvan de desconexión del ritmo frenético de la semana laboral.

A mi me gusta pasear cerca del mar, leer y surfear por la red (sin agua ni medusas) donde como mucho te puedes pillar algún virus. Pero lo que de verdad me apasiona es el panching y apalancarme en el sofá viendo como otros con espíritu más activo sudan la gota gorda: me encanta ver aquellos machos que se dejan la piel en el asfalto corriendo (ya sea a pie, en moto o en F1) o qué decir del goce de arrepaparse con una pizza y una cerveza (a lo Bart Simpson) mientras ves a 22 tíos en pantalón corte pelearse por un balón. ¡Cuántas tardes de gloria deportiva ha vivido mi sofá! Este tresillo se merece una medalla de oro ya que el Ketchup se ha encargado de estamparle los aros olímpicos. Pediría que le dieran al menos una medalla al valor, pobre o un Plan Renove para poder inaugurar otro.

¡Qué vueltas da la vida! ¡Qué tiempos aquellos en los que uno se ponía el chándal y era parte activa del “juego”!. Pues un poco por rebeldía y un poco por el desgaste físico natural de la edad, el cuerpo, que es sabio, ahora invierte esta energía en otras actividades más mentales que físicas (insisto, al menos en mi caso): música, películas, lectura…con lo que activas otras partes del cuerpo: los músculos de los ojos, dedos y las energías sinopsiales o algo así me dijeron en el cole. A veces me pongo nostálgica recordando aquellos días y me digo: “Va, ponte ropa cómoda y ve un rato a correr por el paseo o en bici” Pero ni corro ni voy en bici (es que no tengo). Una vez en plena navegación cibernética me dejé llevar por la locura del temporal y me saqué un bono de oferta para el Bicing, (las bicicletas que alquilan en la ciudad). ¡Menuda ocurrencia! Hacer “andar” una bicicleta estática no daría tanto trabajo, ¡no están duras ni ná las Bicing del diantre!. Necesitas un kit de emergencia para poder usarlas: aceite 3 en 1 para los pedales y mandos, ruedas, bombillas, herramientas de regulación de sillín y manillar y, sobretodo, repelente mátaloquesea que tengan. No sabes quién o qué las ha usado antes pero se nota... Es un deporte de alto riesgo, disciplina con la que no comulgo sin mi sofá así que rompí el bono. Con aquel maldito intento recuperé, con creces, el tiempo perdido de desgaste físico de todos estos años que no lo practicaba: llegué a la universidad sudando la gota gorda recordando con suma claridad el por qué cada vez que mi cuerpo pide marcha (ir en bici, ir a correr, hacer tenis... como antes) mi cabeza tiene la gran lucidez de abortar la idea con mil y una excusas de extremada eficacia: “hoy llueve o lloverá”,” hace frío”, “se va a hacer oscuro enseguida”, “es demasiado temprano para ello”,”hacen un programa en la tele que quería ver”… cualquier excusa es plausible.

“La pereza”, diréis, pero no. Es el deporte de los post adolescentes premenopáusicos, el “panching, soffing”, por el que ahora me pirró. Esa es la razón por la que fui reduciendo el número de hobbies para dedicar el mayor tiempo posible a practicarlo. La semana es muy dura y larga pero al fin llega el ansiado momento el recargar las pilas. Cualquier otra actividad física iría en detrimento de este principio y, además, pensar a qué dedicar mi tiempo libre… (como dice la canción) me saturaba. Hay demasiada oferta...

He encontrado un deporte a mi medida que practico muy a gusto, puede realizarse solo o en compañía, con cualquier tipo de ropa y calzado o sin ello, en invierno, verano y primavera, con frío o calor, de día o de noche, a cualquier hora y en cualquier lugar que esté habilitado, su coste es muy moderado en comparación a los otros hobbies por lo que en estos tiempos de vacas flacas es muy recomendable. Ahora sí: si tienen algún riesgo coronario, híper colesterol, hipertensión o hiper lo que sea mejor moderen su práctica se han dado casos de gente que se ha excedido en ello y ha quedado asimilado al sofá por lo que otros practicantes sin saber de la suerte del colega se han sentado encima a ver partidos y han vertido el Ketchup sobre él.

"EMBRIACS", poema agre.

2010-10-15T11:46:00.003+02:00

Embriacs

Ànimes dèbils que cerquen veritat i valor en el fons d’una ampolla
on només hi moren el dolor, la venjança i la mort.
Violents es tornen aquells covards, cecs i sords als seus actes
mentre l’ànima negra els corromp les entranyes.

Un cop han travessat el límit,
Ningú els pot ajudar.
No hi ha volta enrera mentre
deixen orfes famílies senceres.
Plenes de dolor i tristesa per la pèrdua.

Dèbils que beuen per oblidar qui són
i allò que els turmenta
Però l’alcohol no mitiga la pena
sinó que els passa una factura cruenta.

A quin preu paguen els desgraciats
la seva fugida del món real que tan els irrita?
Pobres ignorants, si sabessin que ni tan sols la mort
els deslliurarà de l’angoixa i la pena?

En un pou han caigut:
han perdut família, honor i feina.
Cauen i cauen més avall on l’infern,
els engoleix a grans glopades, de foc i flames
tot esperant-los, impacient, amb les portes obertes.

"Perdida"…poema existencialista

2010-10-11T19:07:00.002+02:00

"Perdida"…poema existencialista

Estoy perdida.

Miro atrás y me consumo viva:
Luces, aplausos, ilusión, fantasía…
Yo había de ser alguien,
de la que hoy sólo soy cenizas.
¿Cómo reencontrarme con aquella niña ilusa?
¿Cómo poder ser bendecida, de nuevo, por el amor y la Musa?

No hay destino sin reconocer tu sino:
Mira atrás, aprende de tu pasado
para crear un presente fuerte y un futuro con luz y alicientes.
Reinvéntate, encuentra tu alma, tira de ella y tápate con su materia etérea.
El poder está en ti, nunca lo has perdido.
Ha estado siempre ahí, te ha acompañado y contigo ha crecido.
Si escuchas con atención oirás nuevamente
esa niña alegre que ahora ríe con voz de mujer.

Metafisica vital...

2010-10-02T12:22:00.002+02:00

"Si de la vida n'esperes tot i n'obtens poc no et queixis sempre pots obtar a demanar una beca de dies extres al que Mana"...

"Ser dona" un poema per començar el dia indulgentment

2010-10-02T11:34:00.002+02:00

Ser dona

Així com quan arribo a Paris
començo a enyorar el meu país
i quan torno tinc recança
de ser a casa i no a França,

Així quan estic amb tu
m’avorreixo mortalment
i quan te’n vas trobo oportú
d’enyorar-te amargament.

D. Parker i C.Folch sotscrivents

Entrevista a Scriptman Bennet, escriptor d’èxit

2010-08-30T17:25:00.003+02:00

Entrevista a Scriptman Bennet, escriptor d’èxit

Em demana que descrigui la meva feina?. Bé, no sé què puc dir-li. Tots els tòpics són certs. Bé, potser no al cent per cent però molt aproximats. Jo no m’ho creia fins que vaig anar-hi trobant. De fet, semblava que m’haguessin prefabricat per això i disculpi l’expressió. En el meu cas, és una mena de pacte amb el destí o de predeterminació, digui-li com vulgui, només cal fixar-se com els meus sants pares, a hores d’ara ja no els guardo cap rancor, em van posar per nom: Scriptman. De petit, somiava que era un nom de súper-heroi i vaig provar d’estar a l’alçada llençant-me a volar des de el balcó pel que em vaig trencar el braç en dos intents fallits abans d’adonar-me que potser no estava ben bé fet per això o que em calia madurar per adquirir més poder per poder volar.

En fi, un es fa gran, i estudia una mica a l’institut o això es diu. Casualitats de la vida que el professor de llatí em va tenir en gran estima, massa pel meu gust, semblava un pop des del dia en que va passar llista i va veure un projecte d’escriptor en mi. La risa fluixa que li agafava en llegir les meves notes als pares falsificades i la seva insistència en un ensenyament més personal, fora d’hores, li van complicar la vida i va acabar a Xinxin le calabois, ja m’entén, a la presó, per assetjament a menors. Bé, el que li deia va ser aquest home i l’amor a les llengües i als adolescents que em va fer adonar del potencial que amagava el meu nom. Fins aleshores jo no tenia cap intenció de dedicar-me al món de les lletres a mi m’interessaven els codis binaris i després de classe feia classes particulars de pirateria aplicada a l’informàtica amb un veí dos cursos més endavant del meu. Volia fer calers i ràpid. Llàstima que l’enxampessin abans de poder fer-me el darrer control pel que mai vaig poder obtenir el títol i em vaig decantar cap a altres oficis menys lucratius però més legals. Pensar que algun dia podia compartir una cel·la de 2 per 2 amb un professor de llatí i pro-Cesar m’horripilava.

En fi, amb un nom tan prometedor em vaig prometre no decebre als meus futurs lectors per si les forces del destí n’havien programat algun i vaig començar a evolucionar en el meu estil, encara molt primerenc. De les notes als pares falsificades, vaig passar als certificats mèdics d’ineptitud, pel que em vaig deslliurar del servei a la pàtria i vaig poder conduir un cotxe “legalment”. El meu segon cotxe ja el vaig comprar amb un xec dels meus, com el lloguer dels sis primers anys del meu apartament de luxe al centre de la ciutat. Vaig passar uns anys molt còmodes de dia però un infern de nit ja que només feia que somiar que m’enxampaven i acabava a la cel·la dos per dos amb l’estimat professor de llatí. Pel que vaig decidir anar a un convent on em vaig dedicar a la pregaria i la meditació i em vaig adonar els errors que havia comés pels que vaig demanar perdó fent una mena de llista de faltes. L’estil tan personal de la llista de pecats va ser motiu d’afalac per part dels monjos per l’estil tan personal que hi havia emprat. “Has obert l’ànima i l’has despullada”. El comentari em va recordar ja sap qui de la cel·la dos per dos per que vaig tocar el dos del monestir i vaig llogar una habitació al centre de la ciutat. Molt bona combinació de transports i molts serveis però un autèntic manicomi: robatoris, sirenes, crits, artistes, lladres i turistes per tot arreu.

Al cinquè dia i la corresponent quarta nit en blanc ja no podia més pel que vaig escriure una carta amb un to molt personal però ferma i solemne a les autoritats del districte perquè hi posessin remei. Vaig guanyar el primer premi del concurs de prosa popular del barri i des d’aleshores ja no he parat. M’han plogut les ofertes amb contractes milionaris i és clar, les entrevistes. Per això som aquí.

Que li expliqui el procediment creatiu que faig servir?. Home, és una pregunta molt personal, no li ho diré tot perquè l’espionatge industrial està a la que salta però a grans trets se’n podrà fer una idea, espero. Miri, la meva feina és molt abnegada, sap?. Primer has de tenir el cap clar, ben despert, saber el què vols dir com i per què. Has d’enfrontar-te al fet literari amb els sentits desperts, relaxar-te i deixar parlar la Musa. Després bé el complicat: la Musa al ser dona, sa de saber de què coi parla, ja se sap que en les direccions i en l’espai les dones no acaben de estar gaire fines donant indicacions. Pel que has d’interpretar el que et vol dir, sense perdre el sentit originari, l’essència, sinó millor que pleguis la paradeta i te’n vagis a jugar a golf (de fet he millorat molt el meu handicap darrerament). Bé, un cop tens la idea clara al cap has de configurar la història i construir els personatges (m’encanta aquesta fase d’emulació divina). Cal crear a Eva i Adam al seu Edèn, donar-els-hi una vida, una entitat, el text ha de tenir coherència, sap i una base real perquè el lector es reconegui i s’identifiqui. Bé, això és el meu mètode d’altres grans plomes tindran patentats d’altres mètodes.

El començament és molt important, cal captar l’atenció del lector perquè tingui ganes de continuar llegint i esbrinar què passarà. Es sabut que els trobadors medievals ja havien desenvolupat tot un seguit de tècniques sofisticades, fins i tot un soroll sobtat com un pet servia per captar l’atenció de cavallers i dames o la genteta de la plaça del poble, depenent del servei. Jo sempre vaig una obertura estrident però educada, això ho vaig aprendre als meus anys de configuració de cartes i peticions a les entitats bancàries perquè em concedissin crèdit. El començament dic, el primer mot és molt important, quasi decisiu, sense un bon primer mot ja no hi ha res més. En la meva escola per correspondència solia emprat un “Benolugut”, ”Apreciat” o un “Hola” si volia ser més radical. Ara en la meva època més madura ja tutejo amb més convicció al lector, em permeto ser més irreverent o fins i tot pedant quan obro els més escrits amb una salutació en un altre idioma.

Oh, sí! El final! Un gran final, un gir inesperat, un “us tinc a tots bevent de la meva mà i ara us amorro a la font”, ja m’entén, cal sorprendre. En aquest món en que hi ha tans estímuls i tantes distraccions cal enganxar el lector amb un bon principi i al final retorçar-li el ganyot, sorprendre’l amb un final original i amb un breu però intens final. El relat ha de ser com una muntanya russa una gran pujada al principi, obrir al lector moltes expectatives, molts interrogants que s’aniran descobrint al llarg de l’obra però al final encara es refuta la hipòtesi inicial. Res és el que sembla, una mica estil Hitchcock, reconec que el mestre del suspens així com la Sra. Fletcher son unes grans influències. El famós nus si pot ser mariner millor que millor ajudarà a mantenir l’emoció desvetllada en el principi i conduirà cap un final apoteòsic que és l’efecte buscat.

Tota aquesta feina s’ha de planificar molt bé. Si recorda fa uns minuts quan li parlava d’escoltar la Musa, has d’anar confegint un esborrany de l’historia amb els grans blocs qui es qui i que volen els personatges, què vull que passi i llavors cal anar cosint els esdeveniments per anar desgranat tota la història. Només quan tens tot clar dins del cap, com diem en el gremi “quan tens volant tots els ocellets dins del cap” pots començar a escriure, abans no sinó pots esclafar els ous abans de que neixin els pollets, no sé si em segueix... Miri, el veig una mica atabalat vaig a fer-li una demostració pràctica.

Em relaxo, faig estiraments de dits, de coll i m’assec. Escolto, em deixo anar, obro la ment i el cor...Em murmura...una Musa... en italià... un italià contundent, s’excusa, és la Musa de Mussolini al que inspirava uns discursos seus. Em diu que en realitat li dictava la llista de la copra però ja se sap que la interpretació és molt oberta i el dictador es veu que en això era una mica obtús. Intento captar el sentit, el meu italià està força rovellat...Sí, ja sona la flauta ja veig les localitzacions, els personatges, sento el seu dolor, la seva passió...els dits...comencen a moure...escric, escric....sóc un creador, sóc un geni!. Vol fer el favor de callar que em desconcentra?!. La màquina tecleja, tecleja, el rodet roda i el paper...El paper! Oh, visió fatal! És blanc, tot blanc! Estic bloquejat, socors. Bloquejat davant un full en blanc!!!! Sense tinta, sense sang. Moro, moro, moro.

(Fi de l’entrevista amb el gran geni de la ploma que malauradament ens va deixar amb la intriga si finalment havia pogut o no desvetllar el cant de la seva sirena).

VÍDUA DE LLUFA una ficció real

2010-08-25T11:50:00.002+02:00

VÍDUA DE LLUFA

Que la realitat supera, i de llarg, tota ficció imaginable és ben cert i està ben provat. Per si quedessin dubtes vet-t’ho aquí una nova prova a favor d’aquesta sentència.

Els meus veïns eren gent reservada i un tant misteriosa. El matrimoni de mitjana edat, ambdós professionals respectats d’un cert nivell (classe mitja-aspiracions a alta) pares d’una filla casadera (com li agradava presentar-la a la seva mare) que rondava la vintena d’edat i que semblava repetir el patró dels seus progenitors: jove advocada en pràctiques, sofisticada, un tant pijeta, dirigent i la nineta mimada de papà i mamà. El pare treballava com a comptable d’una important firma comptable que entre d’altres comptava amb clients com la lucrativa empresa nacional de maquinetes escurabutxaques (les típiques dels bars, casinos i sales de joc) i ella una d’aquelles dones amb certs aires marimatxos que treballava com a directora d’una oficina bancària d’una ciutat mitjana. Potser valia però s’ho creia molt i la veritat el seu aspecte deia que no era per tant: desgrenyada, mal tenyida, grassoneta, asmàtica i fumadora, nerviosa, exigent i imperativa en tots els sentits. En dues paraules una pagesota poc refinada.

Ell era la senyora de la casa, amb una dona així què podia esperar?. Però l’home ho feia de gust i el gust es va convertir en una obsessió maníaca: es llevava el primer de tots i anava a comprar el pa i el diari perquè la família pogués esmorzar, àpat que ell mateix els preparava, fregava els plats i estris que havien emprat, anava a comprar al mercat el millor producte fresc que la seva sogra, la senyora que anomenarem X, ja que té un nom de coronel que no ve al cas, pogués cuinar la millor paella de tot el recinte d’apartaments on estiuejaven.

La família feia vida normal esmorzaven, anaven a la platja o a comprar, de vegades la filla amb els pares i de vegades que la filla estava treballant, els pares sols. Això sí: sempre que sortien deixaven a l’àvia tancada amb pany i forrellat. Mentre eren a la platja, a casa intentàvem seguir amb la nostra rutina d’estiu: llevar-nos mandrosament, esmorzar el que trobàvem a l’armari si és que ens havíem recordat d’anar a comprar alguna cosa el dia abans, ja se sap gent jove pa tou, bé tant de bo haguéssim trobat ni que fos pa tou, sabeu la impotència que agafa a una quan es lleva desprès d’una nit i un matí d’acció i arriba a la despesa on només la saluden les aranyes?. Ostres, caldria ser una mica més curós amb aquestes coses, qui té detalls al llit els ha de tenir a la taula, però res, la meva parella la segona part no la capta. Doncs, això: mandrejar, llevar-se, esmorzar o no mirar per la finestra el dia que fa i decidir com gastar-lo: platja, bici, tendes, tornar al llit... (aquesta darrera era l’opció preferida a partir de la segona quinzena d’agost, quan el temps es torna una mica lletjot). Mentre intentàvem mantenir els ulls oberts i decidir què fèiem, sentíem uns gemecs i una mena de rascadetes o potser eren copets a la paret, pensàvem ja està altra cop la iaia sola.... Hi havia vegades que no sé si era per la tramuntana o què però la iaia en qüestió udolava i xarrupava com si tingués la ràbia. Era en aquestes ocasions quan de vegades, i pel que semblava molt a contracor, els familiars decidien treure-la a fer una volteta, això sí, tapada de dalt a baix mentre estava l’astre rei brillant allà dalt, quan menys llum menys roba però mai descoberta del tot.

El meu company, que és una mica soca (és de números i no té perspectiva només estadístiques i previsions binaries) pensava que tenia una mena d’al·lèrgia o alguna malaltia degenerativa o infecciosa per això la deixaven tancada i si no la duien tapada de cap a peus, fet que en moltes poblacions això ara es convertiria en una mena de delicte i d’atemptat contra la seguretat nacional. Pot ser és molt blanca de pell, però ni l’Iniesta va tant tapat! Era tot un misteri que ens va tenir ben entretinguts totes les vacances. Al final fins i tot varem pensar en que quan tornéssim a Barcelona obriríem una sucursal de la tenda del espia perquè això d’espiar i seguir els moviments in fraganti enganxa... és com el xafardeig de les perruqueries que potser no et cal tapar encara les arrels però hi vas per llegir l’exclusiva de les fotos del divorci de la Pantoja de tal o el casament de la Lady Gregoria de qual.

Per què ens interessa la vida dels altres si prou problemes tenim amb la nostra?. Com deia la meva àvia: “que cada santo aguante su vela”, però si pots aguantar la vela del veí i t’explica quatre xafarderies... buff què be que et quedes. Sempre volem saber el que fan els altres ja sigui per pensar que nosaltres “no estamos tan mal” o per maleir el veí al veure que la seva gespa sempre és més verda que la nostra (sort que a Barcelona no tenim aquests problemes vivint en capses de misto de formigó de 20 m2, Pisos per a parelles diuen, és clar es que no pots tenir ni un canari i molt menys fills, com volen que la natalitat del país no baixi?. Ostres, polítics.

Bé, doncs, la “estranya pareja” i la iaia misteriosa seguien amb la seva rutina. Començaven el dia junts i a mig matí el matrimoni s’absentava per anar a comprar o a la platja. Seguíem la rutina amb un got enganxat a la orella i a la paret de la cuina que donava a la cuina dels veïns. En Jan i jo fèiem torns de guàrdia i anotàvem en una llibreteta tos els moviments sospitosos:
9.30 am Marit surt a comprar el pa i el diari
9.45 Marit torna a casa
10.00 Es lleva la iaia
10.15 Esmorzen plegats, riures i xiuxiuejos
11.00 Cops de mobles (en Jan m’assegura que estaven recollint els estris de menjar i escombren, ho diu el que té un màster en tasques domèstiques si no sabia ni que els plats de ceràmica es freguen i no es llencen com si fossin de plàstic. Bé, no dono més detalls de la partició de les tasques domèstiques en les parelles modernes perquè sinó aquest relat acaba amb sang).
11.20 El matrimoni surt. Soroll de porta que es tanca, dos voltes de claus, escales. Comencen els gemecs i les esgarrapades a la porta. En Jan m’ho confirma la iaia està sola.
11.30 Continuen els gemecs i copets cada cop més lleus...
12.00 La iaia hiverna?. “El vampir dorm al taüt”. És la clau per dir que tot està tranquil.
13.30 Comença a venir els veïns del bloc de la platja per dinar. Se sent gent que passeja, nens que criden, veus, estenedors que es mouen, portes que s’obren i es tanquen. La vida torna. La iaia contraataca... Torna a gemegar i a fer copets, estossega. Deu notar que estan a punt d’arribar. Cal destacar que té una mica el comportament dels gossets quan l’amo el deixa sol a casa. Estrany no?. Confesso que m’angoixa una mica: no sé si pot ser perillós per nosaltres però sigui com sigui és depriment i esgarrifós.
14.00 Ja està. Han tornat a casa, fan el dinar. Sorolls de cassoles i l’extractor.
14.05 Bronca a la iaia perquè remena l’estenedor de la terrassa. En Jan diu que ha sentit no se què del “sol”... i “dolent...”
14.27 Dinen. Soroll de coberts, llaunes que s’obren, riures i xiuxiuejos.

Nosaltres també dinem i fem la siesta, però abans elaborem un seguit de teories:

Jo: “Està malalta” o “És senil” o “És muda” o totes les opcions alhora.
Jan: “Un matrimoni ha raptat una àvia i la tenen narcotitzada” o “té la lepra o alguna malaltia contagiosa i no la deixen sortir” o “és de Los Otros per això és fotosensible”.

Conclusió: el meu xicot està fatal, però ja no sé que pensar potser té part de raó. Tot és massa estrany.

En Jan proposa anar a demanar sal i intentar esbrinar què passa. L’aturo, ara no són hores si de cas al vespre. Jo també havia pensat anar a saludar amb algun pretext i mirar de treure’n alguna informació, preguntar-li, subtilment, per la família i demés tot i què amb aquests veïns només hi tenim una relació cordial de veïns d’estiueig. Anem a fer la migdiada, el siesta com diu el meu holandès errant, en Jan. No deixo d’admirar la capacitat de intercanvi sexual, del gènere, que tenen aquest país quan parlen castellà. En fi, un altre misteri per resoldre. Se’m tanquen els ulls.

Dormíem plàcidament abraçats amb la carícia de la suau brisa marina que entrava per la finestra quan, se sobte, ens desperta un gran terrabastall que ens deixa sense alè. Correm a la terrassa: el estenedor de la terrassa dels veïns ha caigut, ni rastre de la iaia i el veí baixa tot esverat donant un gran cop de porta. Al ca d’uns segons veiem la iaia mig tapada amb una espècie de xal que surt al carrer i comença a sentir-se unes breus explosions. La iaia va de gairell o mig saltant però abans de que pogués avançar un metre més el gendre li ha fet un placatge espectacular. La tapa de seguida i d’una revolada se l'endú dins. Porta que estanca enèrgicament i crits. Ens preocupem. En Jan vol anar a preguntar si els cal ajuda. Proposo que esperem. Escoltem, silenci, xiuxiueig, plors, gemecs. Què fem?!. En Jan per mesures expeditives. Vol trucar a la policia i denunciar un segrest o abusos a discapacitats o maltractaments d’ancians. M’hi oposo. Ens prendrien per sonats. És imperatiu esbrinar què passa.

Recordo una fotografia que vaig veure en la còmoda de l’apartament dels veïns quan ens van convidar a sopar, per allò de estrenar l’apartament plegats i de establir els primers contactes de cortesia. La foto estava sobre un moble que tenien al menjador, una espècie de còmoda, així la va anomenar la mestressa a l’indicar-me on guardaven les tovalles per parar la taula. Jo, al contrari que en Jan, sóc una convidada activa i m’agrada col·laborar o, almenys, oferir-me per ajudar en el que calgui. Ell s’apalanca al sofà amb una cervesa i distreu al personal. Bé, cadascú té uns valors o uns tòpics que defendre: catalans “formiguetes” i els jueus (ell és jueu per part de la rebesàvia) són els reis de l’espectacle com deien Monty Python: “Si vols fer un espectacle a Broadway necessites un jueu” i aquí teniu el meu showman particular: Jan Allen Mankevich). Tornem al tema. La foto. En la fotografia en qüestió, que en Jan no recorda ja que justament la seva atenció i la del nostre amfitrió estaven acaparades per justament, l’aparell del costat de la foto, una tele on 22 tius, meitat blau-granes meitat merengues, amb calça curta, es jugaven la virilitat, l’orgull nacional o no se què). Total, recordo que en la fotografia, que semblava tenir uns quants anys ja que la nena havia perdut les dents de llet del davant, apareixia la família al complert matrimoni, la filla, l’avia i un home al seu costat que havia perdut encara més dents que la seva neta però malauradament per ell ja no li tornarien a créixer. L’avi, vaig recordar, hi havia un avi!.

Era ja l’hora de sopar o gairebé, el meu rellotge estomacal no m’enganya i menys si no havia berenat. Amb en Jan parlàvem d’anar a sopar fora, en un restaurantet romàntic vora la platja, feia molt bona nit i no tenia ganes de seguir escoltant per les parets. Volia esbargir-me una mica. Com si aquell dia ja haguéssim baixat la persiana de la nostra Tenda de l’Espia fins l’endemà. En Jan em va proposar la pizzeria del passeig que feia pizzes enormes amb les que et podies enredar amb la mozzarella que semblava una teranyina gegant. Ell diu que és perquè són italians i per ell és sinònim de romanticisme però en realitat sé que és per un dels seus traumes infantils en que associa romanticisme a escenari de La Dama y el Vagabundo. Em va explicar, amb el seu castellà capgirat, que quan era petit tenia una gosseta amb la qual va provar de reproduir l’escena de l’espagueti però sense èxit. Un freudià tindria moltes coses a dir d’aquest individu. Però em va enamorar el seu brindis amb cava quan tothom deia “Salut!”, ell creient que en sabia molt anava dient “Olé!”. Tanta maria en l’ambient per aquell país d’allà dalt no pot ser bo. Però és dolç com el meu Bambi.

Un cop a la pizzeria, varem demanar l’especial del dia, que es composava segons d’inspiració o ressaca del cuiner en qüestió. Aquell dia portava: mozzarella, fulls d’espinacs frescos, rècula, passes, pinyons, maduixes i, sorpresa...hi havia fet una mena de bombolla enmig de la pasta on hi havia el ingredient sorpresa. El ingredient Proust el vaig anomenar, posteriorment. Al partir una pizza, els holandesos, veïns indiscutibles i hereus de la enginyeria alemanya cap-quadrada procedeixen de la mateixa manera: tan se val dissenys, decoracions i/o obstacles. Pel mig és pel mig, ras i curt. En Jan va partir la pizza, repartint la sorpresa a meitats iguales. Va ser llavors, quan es va revelar el secret: cigrons. Al tastar-ne un em va venir un flash a la ment, vaig recordar aquella foto de la còmoda dels veïns i l’olor a cigrons estofats i del puro que es fumava l’avi desprès de cada àpat. Des de que no hi és aquestes olors han canviat per gambes, pasta, fideuàs o paelles, carn fregida... Vaig desfer-me del garbuix de mozzarella i vaig plantar a Jan un petó als morros per l’excitació del descobriment. Ell no entenia res però el va rebre de bona gana i es va entestar a demanar un espagueti per poder fer reproduir la seva escena frustrada ja que la nit el confonia. Després d’haver pagat el compte, l’única cosa que en Jan a après la fórmula catalana a la perfecció: “et convido i pagues tu” i d’engolir dos gots de grappa per cap, obsequi de la casa per tant bonica representació, ostres, no hi ha com tenir un geni de l’espectacle a casa, varem tornar a casa mentre la lluna plena ens observava penjada al cel.

L’endemà, un diumenge mandrós i calorós ens va convidar a dormir gairebé fins a les 11 de matí. Els veïns, com cada diumenge, es veien complaguts amb la visita de la filla i del nou promès, cada setmana en tenia un de recanvi, que la plantaria quan conegués les mogudes estranyes que es donaven en aquella casa i, sobretot, quan la seva sogre li riuria totes les gràcies dites i més i se li enganxaria com una rèmora fent-li una rosca descarada que es notava encara que no fossis lampista. Quan més simpàtica i enganxosa es feia la sogre menys li duraven els futurs gendres però les ganes podien més que ella. No volia que la vaixella i la liquadora de regal que havia obtingut com a regal preferent en el banc on treballava es quedessin passats de moda. Així que quan un regal preferent d’aquestes característiques arribava ella n’apartava un exemplar per “una clienta preferent”, la seva filla, que nomes néixer ja va ser obsequiada amb tres carnets: el membre de la Església catòlica apostòlica i romana, el del barça i una llibreta amb un compte multi-punts de la entitat bancària on treballava la mare. Una filla amb un futur força marcat per les aparences pel que fes la carrera que fes i tant se val la vida que volgués portar repetiria fil per randa la de la seva mare: jove professional i casada amb el plus d’uns estudis superiors cosa que la mare va ser una mena de self-made woman, d’aquella generació en que tots als 13 anys ja treballaven i mica a mica, fins on era.

Aquell diumenge prometia poc, amb la visita de la filla, la família, al complerts, àvia “embolicada inclosa” havien sortit fora a passar el dia. En Jan va suposar que potser passarien el dia fent espeleologia ja que no hi havia cap metro a la zona on amagar la iaia del sol. “Sobretodo no te pongas al sol”. Recordava amb claredat les paraules de la filla a la seva mare l’endemà abans de deixar-la sola a casa. El sol...el sol... Ostres. Un moment, si li parla vol dir que sent així que no és sorda!. Un punt del guió descartat, però pot ser muda perquè gemega força i pocs cops se la sent parlar només s’intueixen xiuxiuejos que fan tota la família quan estan junts. Està clar que no volen aixecar sospites. Doncs amb un equip de futurs professionals de l’espionatge paret per paret ho tenen magre. Els descobrirem, ens faran entrevistes i reportatges als mitjans de comunicació que ens serviran de una genial propaganda per la nostra futura botiga d’espies. No se sent res, no hi ha ningú només el sol que ens dona de ple al llit aprofitem per fer el ronso sota l’astre rei.

Les hores passen, en Jan s’avorreix d’estar a casa i em proposa d’anar a fer un tomb abans de sopar. Casualitats de la vida o misteris de l’univers just quan sortim per la porta... arriba el cotxe dels veïns. Descarreguen la compra. En Jan proposa que ens oferir-me ajudar-los així quants més facin cadena més aviat acabarà el periple i de pas nosaltres esbrinarem alguna cosa. Accepto i ells accepten l’oferiment. Comencem a descarregar el maleter, sembla que hagin donat un avís de guerra atòmica i nosaltres no ens hem adonat. Quantes coses caben en un turisme caravan d’aquests tan llargs que fan ràbia. Potser esperen visites? Potser el iaio o un altre nuvi pantagruèlic?... En Jan pensa el mateix crec perquè mira les bosses d’una manera un tant sospitosa i em mira a mi, com dient: “Veus?, va pregunta alguna cosa”. Vull preguntar però no sé què ni com, em fa l’efecte que se’ns veurà el percal que s’adonaran que sabem alguna cosa i ens mataran o raptaran o vés a saber. Enfia-te’n dels que fan bona fila... No puc més. Pregunto:

Jo: Ostres, quin munt de coses, què espereu visita?
Ella (la filla de l’àvia): Home, així no ens cal sortir a comprar tan sovint.
Jo: Ah,clar. Més còmode. En jan li fa mandra agafar el cotxe. Ell el que no sigui anar en bici...
Ella: Ah, si clar.
Jo: I què, molta gent al súper?
Ella: Bé, com sempre.
Jo: sort que aquí obren diumenges, festius i el que calgui, han d’aprofitar els pixa-pins.
Ella: Sí, l’hivern és llarg i dur en aquests llocs. Han d’aprofitar, sí.
Jo: Veig que ha vingut la seva filla amb un noi, no?. Clar quanta més gent més cal comprar.
Ella: sí, sí.
Jo: Què espereu algú més el cap de setmana? Nosaltres potser tindrem visita el vinent, el meu tiet segons per part de pare que és policia municipal, bé en teoria estudia per ser-ho ens pot ajudar.
Ella: Ah, què teniu algun problema?
Jo: (sobreexcitada intentant que no es noti) Eh?, Ah, no, no, tot va de meravella.
Ella: com has dit que vindria un policia.
Jo: (per dissimular) ah però res de visita per conèixer els veïns, dic el Jan, el poble, bé tot una mica.
Ella: Ah, què bé.
Mentrestant s’obra la porta i la iaia vol sortir, la dona parla amb ella i la convenç que es quedi dins el vehicle fins que acabem.
Jo: Ostres, quant de menjar no... ni que fóssiu un regiment. Per cert com està l’avi? (posada de pota fins el fons...)
Ella: (dissimulant) L’avi... oh, sí el meu pare
Jo: (Tirant a diana) El dels cigrons estofats!, trobem a faltar la bona oloreta.
L’àvia nerviosa dins del cotxe, sentim que remuga.
Ella: Sí, ja... Va morir, l’hivern passat.
Jo: Ostres, quin greu! Com que veia que havíeu comprat tants cigrons pensava que ens visitaria aviat... (fotent la pota més i més endins, en Jan té la cara desencaixada, sua sense parar i vinga treure bosses del cotxe com un autòmat).
Ella: El meu pobre pare, al cel sia. Li agradaven tant.
Jo: Sí, me’n recordo, Em sap greu. Com ho porteu.
Ella: Gràcies, bé, bé, home la mare que està fotuda.
L’avia es desempallega del cinturo i obre la porta del cotxe i surt despavorida mig tapada fent unes estranyes explosions i mig aixecant-se del terra d’una cama. Gemega com una possessa i mira el cel.
Ella: (que s’adona crida al marit) Mané! La agüela!! Que se va!!!!.
Manel, que si fos americà hauria jugat a la NFL deixa les bosses que duia, i surt corrents atrapant l’avia a mig camí. La tapa com si s’hagués de cremar per la llum i se l'endú a casa.
Jan: Què no es troba bé?
(Li trepitjo el peu). Aixxx.
Jo: Es clar encara està afectada ho sento.
Ella: Ho porta molt malament, l’enyora tant que tenim por que no faci una altra bestiesa.
Jan: Ja n’ha fet alguna?
(li torno a trepitjar el peu, més fort) AIxxxx. Aixxumm (fa veure que esternuda, ostres quin actoràs).
Jo: (excusant-lo) Home, clar una pèrdua així tan recent amb els anys que duien junts...
Ella: (seca) Bé, gràcies, aquesta és l’última. Ja ens veurem. (marxa).

Nosaltres sortim a fer un vol i decidim que el que ha passat és massa fort per viure-ho tan de prop, així que l’endemà llogarem una piragua i anirem a la Cala de les Roques Planes on diuen que s’han vist balenes darrerament).

Dilluns, tot el dia fora. Quin descans. Arribem a quarts d’onze del vespre. Torrats pel sol i pel vi de bóta del xiringuito caminem abraçats fent tombs sota l’estel que ens guia cap a casa. Bona nit i tapa’t que demà serà un altre dia.

Voilà! Un nou dia. A les 6 del matí un bondadós jardiner ens ha ofert el seu desconcerto grosso de poda, sega i bufadora. “No lo intenten en sus casas”. Que “A qui matina déu l’ajuda” una altra sentencia arxiconeguda, li dono menys confiança que a la hipòtesis inicial o a una altra com “Dios los cría y ellos se ajuntan”, amb un respecte a la saviesa popular i a les creences multi-vàries. En fi. Si ens haguéssim de guiar per aquests paràmetres diríem que matinar amb o sense ajuda en ple mes d’agost, sense cap previsió de excursió o viatge i amb ressaca, és un despropòsit de “toma pan y moja”. No negarem la raó de certs refranys i frases sàvies però tampoc els hi concedim al 100%. Els temps de la fe cega ja han passat, concretament des de que Nietzsche va afirmar, rotundament, un dia sense sol en el que volia anar a la platja “Déu ha mort”. D’altres més agosarats van afirmar “El rei ha mort” però adonant-se immediatament de les nefastes conseqüències de la seva estupidesa van reafirmar-la anunciant seguidament “Visca el rei” abans de que els oients distrets processessin mentalment la seva negligència anterior. Bé, en un món de cites i dites. Tot està per dir i tot està per fer.

Doncs, seguim desprès d’aquest llicenciós excursus amb els fets que ens atenyen.

Recapitulem:

Dimarts oh no, però sí, 13. El calendari gregorià no menteix mai. Sant Gregori era un sant baró que dominava les matemàtiques així que sí, dimarts 13, les 6 del matí. Llevats a cops de mala música, pels bemolls d’un jardiner. Ressacossos i atordits sense cap idea precisa de com resoldre l’enigma que tenim paret per paret abans de que s’acabi la setmana i haguem de tornar a casa com a futurs empresaris d’un ofici pel qual som negats, en Jan alies “el showman holandjueu” i una servidora ens posem les piles per resoldre el cas. Tracem un pla abans de que es llevi la família X, és a dir la família dels investigats o “Dios los cría y ellos se ajuntan”, “los raritos duermen juntitos” i d’altres dites... El pla és esmorzar, fregar els plats i fer el llit deixant tot enllestit per quan es llevin la família X tenir ja el got a la paret per escoltar fil per randa tots els moviments i veure tots els gemecs sospitosos. Ho fem.

Les 10 del matí. El marit ha tornat fa uns minuts amb el pa i el diari i para taula pel esmorzar familiar. Amb un individu tan sistemàtic que fa el mateix cada dia a la mateixa hora , com Kant, qui necessita un rellotge. 10.05. Ding!.Microones, la llet és a punt, 10.11 Plaff. Mollla i olor de torrat. Torrades fetes. 10.13 Culleretes a la taula. Soroll de cadires. 10.15 Esmorzen. Riures i xiuxiuejos. Les 11 cadires que es mouen i soroll de plats i coberts que es recullen. Algú frega els plats a la cuina. L’estenedor. Porta, porta. Porta de l’entrada, tres voltes de clau. El matrimoni surt, l’àvia ja està sola i tancada. Les 11.20. ara vindrà l’estoneta de gemecs i copets de la percussionista sènior. Em ve al cap la imatge de la iaia al cotxe mentre ajudàvem la família a treure les bosses del súper: pàl·lida, tapada de cap a peus i quan va provar d’escapar-se semblava posseïda o fumada com aquelles hippies que criden i veneren el sol, i de cop aquelles deflagracions i ella mig de gairell com un gurú que s’enlaira però no pot. Pobre marit, sort que ha traspassat sinó quin panorama veure la teva companya de tota la vida com perd el nord. Però, un moment. En Jan em menciona la foto de l’avi i els estofats de cigrons. Molta coincidència que l’avi no hi és i compren cigrons en pot per dotzenes, per ells sols?. Jo també ho trobo estrany. Però, no tant si com és normal i la filla m’ho va confirmar amb els monosíl·labs i farses idiotes que vam bescanviar mentre descarregàvem les bosses:”el troba molt a faltar”. Potser els cigrons li recorden al marit?. Hi ha associacions estranyes però científicament corroborades ja que son condicionaments experimentals que han tingut èxit i han col·locat al científic en qüestió en el pedestal dels The Very Best of... En Jan, traient el tema, el recorda el condicionament que va estudiar... (aquí el seu discurs es torna inconnex no sé si per culpa de la traducció mental que fa o per la ressaca d’ahir). Insisteix en el porter del Sevilla F.C. ara no caic però li segueixo la beta. Li canto tots els que recordo. Ara entenc perquè serveixen certes col·leccions de cromos. Kameni, Valdés, Casillas, Pinto, Aranzubia, Iraizoz, Reina, Leo Franco...un cop entrats en dictadors m’adono que no tinc més cromos quan Jan reacciona: El salchicha de Palop!. Uns segons dramàtics després processo, rectifico i reformulo: LA salxixa de PAVLOV!. Bé, el noi s’esforça i això demostra que m’estava escoltant, li perdono, ric traient importància i li faig un petó. Ell em dona la poteta.

Un cop aquí i per la Llei de Pavlov les cigrons poden tenir en l’àvia el mateix efecte que la magdalena en Proust. Sinestèsies: un cigró, un record o potser es necessita una quantitat més elevada o que estiguin cuits d’una determinada manera. Sigui com sigui aquesta era la nostra hipòtesi que d’altra banda la olor de quan l’avi feia el seu plat magistral i que l’àvia necessités acumular cigrons d’una manera malaltissa, juntament amb els intents de volar cap el cel, cap el seu amor. La mort de l’avi i el comportament de la família estaven estretament relacionats, malgrat no sabíem encara de quina manera.

De sobte un timbre ens fa sobresaltar els pensaments. La iaia psicòpata s’havia assabentat de que ho sabíem tot i ens veia a matar? L’assassina truca a la porta? Un altre cop el timbre. Dos trucs. Ostres la iaia no pot ser si està tancada. Per un cop vam agrair als veïns que condemnessin la seva mare i sogra respectiva a un confinament controlat quan s’absentaven. En Jan darrera meu, m’insta a que obri la porta. -Qui és? Pregunto abans, per si de cas... -El carter!, contesta la veu de darrera la porta. Obro i em trobo un funcionari de correus que m’insta a que rebi una carta i que signi en nom dels veïns del costat que no contesten. En principi, sé que no és pot fer tal bajanada ni quan pregunten per tu per si és algun requeriment policial o alguna felicitació dels amics d’Hisenda així que mai tinc per costum signar res, però els nervis del moment, la ressaca del dia anterior i els ullets de suplica d’un futur papà (el funcionari tenia la dona ingressada de part i volia assistir a “l’entrega del paquet” que havia de passar d’un moment a l’altre) em van enterbolir la ment. Amb un Xupa-xups pel nadó com a regal improvisat (la relació entre Holanda i els caramels de pal no l’entendré mai), varem felicitar i acomiadar al funcionari. En el fons en Jan és un detallista i un sentimental. Què mono!.

Amb la carta cremant-nos a les mans, ens vam fixar en el remitent: una clínica de Sant Cugat. En Jan la va buscar al Google, una mica complexa de gos policia si que té ho busca tot, encara ens en sortirem amb el negoci...i va trobar que era un centre especialitzat en tractaments i afectacions estranyes. -Si el metge que signa és Gregory House em pixo!. No ho havia quasi ni acabat de dir, quan en Jan, infantil i viciat de les sèries de metges: Anatomía de Grey, Urgencias, A cor obert (la primera relació que va tenir amb el català), House i afeccionat també a les seves sèries de detectius i forenses, on, com deia Einstein: “la rigorositat és relativa”, però hi ha qui s’ho pren tot al peu de la lletra com si fos l’escola de la vida. Agafeu el còctel de sèries americanes, sacsegeu i en surt: en Jan!. I la dèria per les investigacions, cadàvers, sang i els rotllos entre metges i infermeres. O sigui que li menciono House i ell que em pren la paraula i trenca el sobre per veure si realment la signava Gregory House. Més blanca que els vampirs de l’Anne Rice veig atònita com diu: - “Clarisísimamente no!, la carto la signa Gregori Tous però casi...” i riu. No sé si atònita pel fet que hagués obert aquella carta confidencial adreçada a uns altres o perquè realment esperava trobar que signava House reafirmant la seva curta edat mental o perquè al final estava signada per un individu que tenia més cognom de joier que de metge vaig començar a cridar. De sobte, la meva col·lega pàl·lida de la paret del costat també va començar a gemegar i rascar la porta en resposta solidaria al meu sentiment de caos. Minuts d’angoixa i pànic.

Reacciono, “l’inevitable no es pot evitar”, fa fer un savi. Llegeixo, no puedo evitar-lo, com Valmont, que encarnava John Malkovic, a la pel·lícula “Les amistats perilloses” :
“Apreciada Sra. Carmona, bla bla bla... i bla bla bla... lamento haver de confirmar el diagnòstic inicial que, agreujat pels símptomes de senilitat i de forta depressió arrel de la mort del seu marit, gran amant de les lleguminoses. Els atacs bulímics amb ingesta de quantitats massives de cigrons, per recordar al seu marit, han produït en la pacient una estranya afectació causada pels efectes a posteriori, que en condicions normals experimenta tot aquell que mengi cigrons i mongetes: flatulència crònica a nivells anormals. Aerofàgia.

Les quantitats massives de cigrons ingerits per l’organisme d’una dona ja d’edat avançada i amb asma crònica fa que els gasos acumulats en el seu aparell digestiu cerquin una sortida, parlant sense tecnicismes. Vull ser directe per que entengui la gravetat de la situació. Els gasos contaminants de l’atmosfera, juntament amb els alts nivells de radiació solar d’aquests mesos de calor i els gasos despresos pel cos de la seva mare per efecte dels cigrons, conformen una quantitat de gas altament explosiva, perillosa per la seva persona així com per la salut de les persones de 100 metres a la rodona. Per que l’equip mèdic aconsella esperar a iniciar el tractament de xoc un cop hagin baixat els nivells del gas continguts en l’aparell digestiu de la pacient o en èpoques més propicies com són els mesos de fred. Pel que, si no aconsegueix reduir la dosi de cigrons ingerits és imperatiu que mantingui la pacient lluny de la llum solar i que la cobreixi totalment si no pot evitar-ne l’exposició. Altrament pot esdevenir un efecte inesperat i molt nociu per dita pacient.
Espero haver-me expressat amb claredat. Per qualsevol dubte i bla.. bla.. bla...quedo a la seva disposició”.

Atentament,

Dr. Gregori Tous

Impertèrrita i pati difosa. Si m’ho envien el dia dels Sants Innocents em penso que m’han penjat una llufa. En Jan, creien que havia fet un acudit, es planta a riure. Avaluant els fets ara em sap greu haver malpensat dels veïns. Pobres, prou calvari deuen portar amb la dona. No m’estranya que ben entrada a la nit el matrimoni es relaxi al balcó fumant aquells cigarrets que a en Jan li recorden casa seva.

Em va venir un atac de remordiments i de malestar, que riu-te’n tu dels d’Èdip, per haver malpensat d’aquella pobre gent. Li comento que podríem oferir la nostra ajuda coma bons veïns per quan siguin fora fer de cangur de la iaia per torns o alguna cosa així En Jan commogut per la meva natural bondat i humanitat plora i s’ofereix a fer una bufanda de cànem, per la iaia, planta de la qual domina tots els usos. És un sensible. L’estimo tant el meu osset de peluix!. Atabalats i sobrevinguts pel delicte flagrant d’haver entrat en una propietat privada, la carta, i d’haver tingut pensaments impurs vam decidir canalitzar tota aquella violència i perdició moral en una sessió de llit. Ostres cal ser dolent per adonar-se’n de lo bé que va. Mentre tornàvem a la realitat desprès d’un breu descens als inferns de la impuresa, de la qual no em retracto ja que o bé d’aquí i en Jan en això és molt hàbil. Quan ens disposàvem a contradir el títol de la coneguda comèdia i ens vestíem per sopar a l’hora britànica, el maquiavel·lisme porta gana, el benvolgut dimarts i 13 encara ens reservava alguna que altre picardia. Claus que obren el pany de la porta del pis del costat. El matrimoni havia tornat i havíem de lliurar la carta.

Vestits i concentrats davant la porta enfront de la nostra. El pla era argumentar que el carter, borratxo per la celebració de la seva paternitat, era arxiconegut que la seva dona estava a punt tot el barri anava ple ja que es veu que la futura mamà era l’encarregada de la digitalització de la població i la substitució del correu ordinari per l’e-mail, vés quina manera de tirar-se pedres sobre la pròpia teulada, hi ha gent per tot és ben cert. En fi. Som-hi. Parells o senars. Perd en Jan i truca al timbre. El matrimoni, visiblement atordit per que no esperaven cap visita i amb un secret octogenari i explosiu per amagar obra la porta. Enmig de la confusió general per culpa del carter borratxo la seva dona i el paquet postal de fill que venia per e-mail, la barreja explosiva de gasos es precipita escales a baix com una fura i surt al carrer, davant de l’expressió atònita dels ulls de tots els presents driblats a lo Messi . Tot va passar en qüestió de segons: cop de la porta del carrer, la filla crida: “Mama, no sarga ar zo” (és curiós com les fills d’immigrants del sud poden parlar un català força correcte però quan parlen castellà els surt la vena) i de cop pel balcó veiem la bomba amb potes que es desfà de les seves vendes, com la mòmia de Karloff, alça els braços al cel on brillava un esplèndid sol de finals d’agost a mitja tarda i crida: “Ramon” de l’esforç deixa anar un gas catalitzador que l’eleva uns metres de erra i PLOFFFFFFff esferificada en macromoleculars davant dels nostres ulls. No va quedar ni fum. Res. Només les robes que la cobrien havien quedat amuntegades enmig del carrer. Aquella nit tots vam fumar la pipa de la pau. Ningú podia fer res. Fum al fum i gas al gas. Finalment els dos amants estaven junts allà on anem tots en la següent parada del metro de la vida.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

(Nota del director: en aquesta pel·lícula no s’ha maltractat cap animal, cap holandès, ni cap vídua i que consti que Legumbres El Gigante Verde no ens han donat cap xec en blanc per la propaganda de les seves llegums envasades, ni el supermercat en qüestió on van ser comprades. Qualsevol similitud amb la realitat de qualsevol dels personatge so fets narrats en la pel·lícula és pura casualitat pel que defugim tota responsabilitat legal i tot xantatge).

Més AFOlkISMES... i another frases....

2010-08-25T11:35:00.002+02:00

Més AFOlkISMES i another frases....................

català

-“Si es guanyés una neurona per partit de futbol vist, seriem un país de genis”

* Història amb moralina (no proveu a casa sense la supervisió d’un adult).
Mirant el terra de la cuina:
- Què és això? (recull alguna cosa del terra)
-Sembla una llentia seca.
-Ostres, i quan vam menjar llenties?
-El darrer dia que van venir els Sand.
- Però si d’això fa tres setmanes!
- Mira noi, qui guarda troba. Estalvio en la dona de fer feines i ja tinc la llentia que em faltava per fer bullir la olla ;).
( Fastigós).

- “On hi ha aigua hi ha vida”. Ben cert que és! I si veiéssim la vida que hi ha a l’aigua tots veuríem vi.

Español

- Los chinos inventaron la pasta de papel. Gracias a ellos ir al wc se ha vuelto una experiencia suave y confortable, como una visita de Hacienda.

- El papiro dio paso al pergamino, este al papel y este fue substituido por el plástico, material peligroso y fundible en las manos de las mujeres, por lo que los buenos maridos preocupados por llegar a fin de mes han instado a los científicos a que investiguen un nuevo material menos volátil y sin interés.

- Se dice que, en 1954, en la interestatal norte de Arkansas, cuatro vehículos llegaron simultáneamente a un cruce de vehículos y cada uno quería cruzar al otro lado. Al no tener muy claro la prioridad ni poder establecer quien tiene paso rigiéndose al Código, quedaron en sus vehículos pensando una solución o hasta que alguno se atreviera a dar el primer paso. Las obras de renovación de la pavimentación del Cruce de Cuatro Caminos han revelado cuatro vehículos bajo el asfalto primitivo, 56 años más tarde la prioridad sigue en el aire. Mejor dicho bajo tierra, aún se debaten quién debe pasar primero y quien ceder el paso al de su derecha.

- Dice la abuela rezumando experiencia:
¿Amor para siempre? Menuda paparruchada, muy a gusto cambiaba ahora mismo mi sesentón por tres guaperas de 20. Estamos en la sociedad de usar y tirar, no? Pues reclamo mi derecho a ello.

English

- Hello Mr. $, I realize that I love you and I cannot live without you. Marry me and forget the rest!

"No doneu menjar a les ballenes" realitat fabulada

2010-08-25T11:03:00.001+02:00

No doneu menjar a les ballenes

Un tràgic esdeveniment ha sacsejat la bonica cala de les Roques Planes de la nostra població i de retruc les platges d’Indonèsia, al sud-est asiàtic.

L’estranger Jonas R. I la seva parella una aspirant a model Giulia S. van baixar, pel Camí de Ronda que uneix les poblacions del nostre litoral, a la Cala de les Roques Planes, una cala que degut a les pluges d’aquesta darrera primavera roman tancada amb avís de prohibit el pas i zona inestable, pel perill que comporta l’accés, els arbres mig caiguts i les roques que de nit els veïns senten moure’s. La natura ha deixat una empremta ben visible de la seva força devastadora però alhora ha constituït una estampa ben bonica, temptació per qualsevol Adam i Eva imprudents, com Jonas R i Giulia S.

La parella, desatenent totes les prohibicions d’accés a l’indret van baixar per prendre el sol i banyar-se en el que ha quedat com una de les cales verges i “privades” de la zona. Van franquejar la barrera d’accés i van accedir a la cala per les escales, mig destruïdes, salvant tota mena d’obstacles: graons trencats, forats al buit i arbres caiguts per, finalment plantar les tovalloles a l’escassa sorra que el mar encara no s’endut. Un cop instal·lats en tan idíl·lica contrada van decidir banyar-se, el mar estava agitat de fet a la platja onejaven les banderes de precaució perquè l’experiència ens porta a considerar el nostre litoral un tan traïdor i per evitar desgràcies els vigilants han decidit no córrer riscos (recordem d’imprudència del banyista bàvar German G. Que va surar, gràcies a la seva panxa de Tossa fins a L’Escala to desobeint les advertències de perill).

Ens trobem, doncs, malauradament, davant d’un altre cas d’imprudència que desgraciadament no ha tingut el final feliç del any passat on German G. Després d’hores surant al mar va poder arribar a la platja i retornar al seu hotel amb taxi gràcies a les monedes que duia en el Xupaxup que li penjava del coll. Finalment, l’invent que consideraven hortera va resultar útil. La víctima. Jonas R. Seduït per l’entorn i per la seva companya es va abraonar a fer fotografies per recordar aquell dia, que potser més valia que no hagués ni començat. Com era vora el migdia tenia el sol de cara cosa que va fer que entrés d’esquenes a l’aigua mentre fotografiava la seva bella acompanyant a la vora de la platja. Amb l’emoció del moment i els problemes de la càmera nova i els menú en japonès ignorava que el mar s’abraonava cada cop més. Fins que de cop, una de les roques se’l va cruspir tot sencer. L’acompanyant va ser rescatada amb un atac d’histèria i amb símptomes d’hipotèrmia hores més tard. De moment, continua ingressada a l’hospital del Mar de Cava i el seu pronòstic segueix reservat.

Els submarinistes que buscaven Jonas R. afirmen que gairebé a un quilòmetre de la costa es va sentir una mena d’explosió submarina. Els científics que han estudiat aquest fet el relacionen directament amb el tsunami que ha causar diversos ferits a les costes d’Indonèsia, al sud-est asiàtic. La policia científica segueix el cas d’un home que ha aparegut enfilat a una palmera d’una illa del pacífic sud. L’home, que es trobava amb evident estat de shock duia una càmera japonesa a la mà pel què es treballa amb la hipòtesi de que l’individu sigui o turista o japonès tot i que no té els trets d’aquesta ètnia.

(Dies més tard). L’individu que va aparèixer penjat d’una palmera en una illa del pacífic sud sembla que es recupera favorablement i es descarta que sigui japonès ja que parla en algun idioma europeu encara per determinar. Afirma que feia fotos a la seva novia quan de cop “es va fer fosc”. Un indici prou clar perquè la policia el relacioni amb els fets de la Cala de les Roques Planes i amb la balena que ha aparegut eructant davant les costes de Califòrnia. Els ecologistes ja havien advertit sobre casos d’animals marins com tortugues i espècies afectades per la caça japonesa que havien desenvolupat una mena de patologia adversa, una al·lèrgia inexplicable als seus predadors nipons que es traduïa en repetits atacs de singlot quan eren prop d’algun individu o element japonès. Els experts barallen la hipòtesi de que si la balena hagués engolit la càmera i Jonas, el mamífer marí podia haver patit aquesta mena d’atac i haver expulsat explosivament l’agent al·lergogen; la càmera, i al seu portador Jonas, kilòmetres marins enllà. Cosa que els biòlegs marins acaben de confirmar fa pocs minuts. La coneguda com la “Balena de Jonas”, recuperada del tot, torna amb els seus familiars al fons del mar. Jonas i Giulia han tornat al seu país, després d’abonar una sanció per incompliment de la normativa municipal de costes. Els veïns de la Cala de les Roques Planes, denominada afectuosament com la Cala de les Balenes arrel dels fets, gaudeixen, les nits de lluna plena el cant d’aquests grans mamífers que abans havien confós per meres roques planes lliscoses.

Another woman

2010-08-19T17:55:00.002+02:00

Another woman

Be mine!
For my eyes only,
For my lips only,
For my hands only,
Share you heart and soul with me, only.

Leave your world as I left mine.
Come to mine, beg my pardon, and be my slave without crying
You hurt me deep and I’ve not forgiven you yet
But mend you past errors with love, warm and no more lies.

I’m not myself, I learnt from past.
I’m another woman sharing my heart with an old love of mine.
But it’s known that two separated worlds cannot live aside.
Become another man for this new woman that now I am.

Vent de memòria, un poema estivo-existencialista

2010-08-19T17:50:00.003+02:00

Vent de memòria

El vent no em deixa pensar,
Se’m endú els pensaments, les imatges, les olors.
Tots aquells sentiments i sensacions que tenia tan gravades en el cap,
ara fugen i vol airegen, fugisserament, mar enllà i nord endins.

D’aquí cap allà, el vent mou el meu cap i en foragita els esperits:
Revisc la meva infància, jugo amb els amics perduts,
Estimo als antics amants i coquetejo amb els possibles pretendents.
Les possibilitats que hi eren han marxat, tot volant, terra endins i mar enllà.

Ara romanc sola amb l’infinit obert.
Qui vaig ser no importa ja i amb qui va estar ja no hi és.
Només jo i el món, jo i el moment.
Cap on tirar, quin camí agafar: el llarg i correcte o el curt i equivocat?
La vida és curta i els errors es paguen cars, però tan se val.
No vull pensar! només deixar-me anar, a mercè del vent,
mar endins, terra enllà, cap on ningú m’esperi, ni jo conegui.
El món als meus peus i tot torna a començar.

AFOlkRISMES ....

2010-08-16T18:07:00.002+02:00

AFOlkRISMES august 2010

CATALAN

- El pitjor dels miralls és que et retornen a la realitat.
- El pitjor de les roses, no són les punxes ni que es marceixen tan aviat; és el preu.
- M’agrada la mort i assistir als funerals dels altres però del meu... em sembla que m’absentaré.
- Cel o infern? No ho sé, sóc angelicalment diabòlica.
- Què és el que li agradaria que diguessin de vostè d’aquí a cent anys? Per ser la darrera habitant de la Terra, ho porta molt bé.
- Tota l’eternitat tombada en la mateixa postura, amb el que jo em moc al llit? ! Deixaré una nota perquè cada 50 anys em donin la volta, com els bistecs.
- Si fos una muntanya seria un pujolet. Em fa mandra escalar cims més alts.
- Sóc una gran esportista, tinc tots els abonaments dels canals d’esports de la TV.
- La “Vampirització” és aquell procès pel qual l’alumne, a força d’admiració, arriba a igualar el seu mestre i coincideix amb les seves preocupacions i propòsits.
Desprès de llegir això el mestre fa la llista de la compra:
- paper de wc
-detergent dels plats
-Ansiolítics
-alls
-estaques
-bales de fusta i pistola.
- Visca Bacus, fora Aqcus.
- Si el vi fos llet materna, molts seguirien mamant...

- EPITAFIS:
“El darrer que tanqui la porta al sortir”.
“Prego m’enterrin amb roba interior sexy, mai se sap qui em trobaré en l’eternitat.”
“L’altre va quedar pitjor”
“Si ets d’hisenda t’equivoques”
“Cambrer passi el compte a la porta del costat”
“Qui riu l’últim, riu millor” Ja, ja.
- “No tocar, perill de mort” Ostres tenia que haver après a llegir abans.
-“Algú sap si hi ha Wifi?”
- “Aquí no hi ha calefacció, perdoneu però algú ho havia de dir”.
- “Per fi m’he lliurat de l’halitosi”

CASTELLANO

- La vida es como un partido de futbol: dura un tiempo limitado, lleno de faltas, amonestaciones, carreras, juego sucio, algún (hijo) de penalti y un árbitro (Dios) poco justo, con asistentes cortos de vista.
- Einstein, Einsestein????? y Frankenstein no son una trilogía de Mary Shelley.
- El genio de la lámpara siempre es verde o azul y todo el mundo sueña encontrarse con él y luego nos llaman racistas.
- Dios le dio la costilla de Adán a Eva porque Prometeo robo el fuego divino y ya no la podía rostir.
- Si las misas de celebraran en estadios de futbol a lo mejor se llenaban….
- lA. esCRItorA ale,mana EFridE JEliNEk pASA.dE uSar Las norMas de Ort,ografIA y, dEM uchAs OTRas ^cOsA Ke VUelBe VAsTanTE LoKus a SUs EDit..Ores??!!”””””ªªªªªªª%%&& ( Pu.ES No,. e´stA_nADA MaL Eso dE La ANArkIa EsKRiT°a= -------------------------LektORES GRacIAs X lA KomprENSi´´´´oN!?!?...

- El caracol que va primero en la fila de caracoles cree va muy deprisa y los de detrás se quejan de lo lento que van los de delante. Cuantas veces el de atrás no ha estado creyéndose todo un Fernando alonso cuando iba el primero y eran los de detrás suto que se quejaban por su lentitud. Al volante paciencia y si vas con sobrecargo, como los caracoles, ata bien tus pertenencias, las autopistas de la vida y de MOPU son inseguras.

-Un matrimonio que sale de la tienda de comestibles llevando las bolsas de la compra cuando ella le dice a él: "Cuidado con los huevos"... inquietante ¿no? ¿tiene segundas lecturas?...

ENGLISH

-If I had to explain to sb what’s life I’d say “Fuck you”, that would be a great lesson.
- Bells were ancient monks’ Facebook.

NOTÍCIAS CALENTITAS Semanario "Qué calor"

2010-08-13T12:20:00.002+02:00

Noticias calentitas

Semanario ¡Qué calor! 9 al 15 de Agosto de 2010
Impreso directamente desde la plancha móvil de las Rocas del Espigón Norte Copyright Rocas Espigón Norte Costa este 2010

Andorrana Volátil

Se ha encontrado a una andorrana de edad y sexo indefinido muerta en el tragaluz del bloque de apartamentos Don Reposo. Según fuentes policiales, la mujer aparentemente se desplomó, sin protección por el tragaluz del bloque donde vivía, aún por causas desconocidas habría encontrado la muerte (con turno SevenEleven) hacia las 3 y media de la pasada madrugada. Doña Pura, la vecina más madrugadora, la encontró cuando iba a colgar su ropa interior “se lava y queda nuevo” según sus propias palabras, antes de partir como cada día a la misa del primer turno “comulgas y almuerzas”- palabras que añadió a su testimonio.
Los vecinos había tiempo vivían, ya desesperados, el insomnio de la victima ya que, después de la muerte de su marido empezó sufrir ataques de insomnio que aplacaba arrastrando el mobiliario de su apartamento hasta que, exhausta, le entraba la ñoña. Muchas fueron las personas que se habían quejado a la misma víctima y al presidente de la comunidad de vecinos, recibiendo la misma indiferencia, de ambos. Los vecinos, resignados, sólo podían optar por tener paciencia y rezar para que el sueño la atrapara pronto. Algunos, incluso fingiendo una amistad repentina, habían invitado a cenar a la Sra. G. para intentar dormirla con alcohol y otros opiáceos, sin mejores resultados.
La Andorrana G. ha muerto feliz, activa y noctámbula. Algunas fuentes anónimas afirman que se halló una cuerda atada a su garganta con un piano colgando del otro extremo. ¿Suicidio, homicidio u otro desafortunado accidente, provocado por el golpe de calor que nos azota? Lamentablemente, todas las hipótesis quedan abiertas. Las investigaciones continúan mientras los vecinos del bloque viven más felices pudiendo gozar de su reparador sueño nocturno.

Pluma, pelo, pico y …donuts flotador

La ola de calor que se cierne encima de nuestra localidad ha producido unos efectos colaterales: las aves marinas crían profusamente, celosas y orgullosas de su prole, y la playa es, a diario, escenario de batalla por la conquista de un centímetro cuadrado de arena, entre aves y bañistas. El buen clima y precios baratos ofrecidos por los Tour operadores han colaborado a incrementar el turismo hasta un 60%. Conclusión: no toca ni a gramo de arena por pretendiente y por ende la lucha se hace cada vez más feroz.
El ciudadano holandés H. Voop, de 42 años, ha sido contabilizado como la primera baja de dicha disputa. Los testigos afirman haber visto llegar a media mañana al inocente y voluminoso holandés a la playa, con la intención de colocar su toalla por metros cerca de la orilla. Debido a sus anchas y fofas dimensiones, desistió del imposible intento por lo que habría enrollado la toalla y se habría dispuesto a ejercitar sus pulmones hinchando una enorme rueda del tamaño de la paella multitudinaria de Villaarriba. Justo cuando su rostro empezaba a presentar tonalidades liliáceas el fornido holandés se habría adentrado en el mar con ella poniendo su redondo trasero a flote en el agujero de la improvisada embarcación. El Sr. Miopio J., habitual buceador sin escamas de la zona, se vió sorprendido por el peso muerto de un “guiri mastodonte” que se encontró encima sin saber de donde habia salido el cual de poco le ahoga. Miopio J. saliço a flote azorado por tremendo misil y vió como un grupo de aves de peleaba encima del enorme donuts flotante hasta que un pico desgarro la balsa que salió disparada como un globo loco hacia la playa produciendo un impacto que dejço 20 metros cuadrados de arena practicable que picos, patas, uñas, corrieron a defender. Una vez, entregado el cuerpo del holandés errante, cuyo delito habia sido intentar encontrar una salida a la saturada playa, a las respectivas autoridades de su país, el alcalde de nuestra querida población ha anunciado diversas medidas para paliar el problema:
1- Los arroces de los restaurantes de la costa podrán contener algún fragmento de las aves obtenidas por las batidas que se autorizaran en breve Siempre que no sea pico o pata, menudos a los que no se les aplicará el IVA.
2- Abuelos y niños podrán ir con sillas, neveras portátiles, cabañas, cubos, palas, rastrillos y demás artilugios flotantes siempre que no haya un ciudadano extranjero voluminoso ni un nido de dichas aves a menos de un metro.
3- Los extranjeros comunitarios podrán ir a la playa los dias pares y los impares se reservan para los no comunitarios.
4- Los ilegales y pateristas se colocaran en las literas habilitadas para indigentes a primera línea con riesgo asumido de pleamar.
5- Quién no apruebe tales medidas o las considere injustas o demasiado blandas que se abstenga de poner un pié en el disputado territorio costero o que vote a la oposición en las próximas elecciones.

Vecinos y turistas agradecen la prontitud de medidas adoptadas por el consistorio. Las agencias de vacaciones desaconsejan que los extranjeros de más de 2 metros cuadrados viajen a la zona, hasta la época de migración de las aves haya pasado.

Indigestión de medusa con asas

Problemas legales para la conocida restauradora Carme R. cuando la semana pasada su equipó intoxicó a un cliente que juró emprender acciones legales, ante los medios y testigos potenciales que le acompañaban en la habitación del hospital donde el equipo médico le practicó una lobotomía de urgencia.
El paciente ingresó con visibles síntomas de lo que apuntaba ser una ingestión estomacal en toda regla por lo que se le practicó una serie de lavativas acompañado de un profuso lavado de estomago, síntomas agudizados por un ataque de ira que lo dejó en estado catatónico y tuvo que ser operado de urgencia del cerebro.
El indecente tuvo lugar el pasado miércoles cuando Facundo G. se dirigió al prestigioso restaurante para degustar el excedente de medusas atomizadas con trufa blanca y esencia de nenúfar crujiente que se ofrece como delicatessen en dicho local. Un plato exquisito que los paladares de los críticos más exigentes del país y del extranjero han calificado de experiencia cósmica y han alabado por activa y por pasiva la genialidad de la chef ya que al mismo tiempo tiene un doble efecto ecológico al reciclar tan molestos seres marinos en un festival para los sentidos, una vez licuadas y desprovistas de sus urticantes partes.
Ese miércoles el personal del prestigioso local St.Paix, de la localidad costera de la Santa Hora, declararon a los inspectores de policía que llevan el caso que habían pescado ellos mismos las piezas y que las prepararon dejándolas emulsionar como requieren para procesarlas y tenerlas listas para emplatar. Pablo, el pinche, añadió que le pareció ver que en el bol donde maceraban las medusas unas letras que rezaban Spar, pero como la noche pasada se la había pasado sirviendo Mojitos y Caipirinhas hasta altas horas de la madrugada y había empalmado el turno con el servicio en el restaurante ya no estaba seguro de nada. Asegura que es muy buen profesional y que no sirve una copa sin probarla antes “para que esté en su punto justo”, recalcó. El mismo cliente Facundo G. le había extrañado ver una medusa con orejas, pero creyó que era un par de aros de calamar que se habían colado en su plato. El iluso cliente ingerió la totalidad de la bolsa de plástico de una conocida marca de supermercados que prefiere quedar en el anonimato para evitar la mala prensa, con las asas incluidas (como quien injiere un toro con rabo, las dos orejas y la muleta). El ignorante cliente lo atribuyó a los excesos de la cocina creativa que últimamente inunda las cocinas de los locales más selectos de restauración de nuestro país.
Facundo G. ingreso con un importante ardor de estómago, seguramente propiciado por la pintura de mala calidad con las que estampan el logo de dicha cadena de supermercados además del colapso nervioso consiguiente.
Organizaciones como Greenpeace y varias decenas de particulares se hayan enzarzados en una gran contienda a razón de los hechos. Los verdes abogan a favor del derecho de vida de tales seres marinos y por el derecho de reciclaje en los lugares habilitados de los recipientes de plástico, cosa que irrita a los particulares que encuentran muy bien la iniciativa de la famosa restauradora de encontrar un final útil y ecológico a las recicladas medusas y bolsas de plástico. Seguro que esta batalla legal dará mucho de qué hablar durante las semanas que aun nos quedan de verano. La redacción se solidariza con ambos bandos y propina a sus lectores aventajados, con un esperemos valioso consejo: no se fien de las medusas con orejas ni de las bolsas de supermercado que les produzcan urticaria.

Piscina sin fondo

Se conoce que en una céntrica urbanización de nuestra población han desparecido objetos, niños y ancianos que se bañaban cual bolsitas de te en la piscina del Edificio El Letargo.
Al parecer las desafortunadas víctimas, animadas y desanimadas, se encontraban bañándose cerca del centro de la piscina cuando fueron vistas por última vez. A las denuncias de objetos desaparecidos: relojes, pendientes, cadenas, patitos de goma , dentaduras, correctores dentales fueron precedidas de los portadores de tales objetos: ciertos miembros longevos de la comunidad y de los más ciernecitos. Sus respectivos suegros y progenitores iban a reñir a los desdichados al no encontrar el objeto perdido cuando para su sorpresa los portadores tardaban mucho en salir del agua.
Un equipo de buceo de la policía de la población ha confirmado la existencia de lo que denominan “un agujero negro selectivo” al cual se hace responsable de tales desapariciones. De momento se ha enviado un robot sonda al fondo de la supuesta piscina homicida a la espera de obtener nuevas informaciones…

… La población de la localidad isleña de Mahorca se ha visto sobresaturada de extraños objetos y náufragos afectados de una amnesia fulminante que han aparecido recientemente en las playas del noroeste de la isla. Al principio la Guardia Civil los detuvo acusandolos de ser pateristas que presuntamente habían asaltado algun crucero por el camino pero luego se reparó en que los desdichados eran ancianos y niños con relojes y cadenas de bisutería, aparatos dentales y prótesis bucales así que se descartó lel móvil del robo y se barajan nuevas hipótesis que puedan explicar dicha amnesia. ¿Marcianos llegados a la Tierra tal vez?. La apariencia humana y el hecho de que aun no estemos en la fecha propicia para tales desplazamientos interestelares han hecho desistir de tales elucubraciones…

El equipo especial de los Geox de la Guardia Civil ha convocado algunos de sus buzos jubilados, el Batallón senior, en una misión espacial, ahondar en las profundidades de la Piscina del Letargo e intentar ser engullidos por esta para mirar de esclarecer el caso de los vecinos desaparecidos. Sus “viudas” ya preparan un mausoleo de honor en caso de que la misión sea fallida…

…Noticia de última hora:
El equipo especial cola de pato del Batallón Senior de la Guardia Civil ha conseguido penetrar en el misterioso “agujero negro selectivo” de la piscina del Edificio El Letargo. Los radares mostraban actividades submarinas al largo de cientos de kilómetros de la costa hasta las aguas fronterizas de la Isla de Mahorca. Los buzos inconscientes fueron arrastrados por la corriente hasta las playas del noroeste de la isla. Se ha confirmado que el exceso de población y objetos recibidos en esta parte de territorio insular son los niños, ancianos y objetos perdidos en la misteriosa piscina de nuestra población. La policía interroga a los constructores del inmueble a los que podría acusar de negligencia entre otros múltiples y costosos cargos.
La redacción de este rotativo se complace a trasladar un último pensamiento: “Los caminos del Señor y de los arquitectos son inescrutables”. Se informa que en breve se devolverán los objetos perdidos a las familias.

SEGUIREMOS INFORMANDO...

CHISTES Varios (Premiados con el galardón MANDIBULA de ORO 2010)

2010-08-13T12:08:00.006+02:00

CHISTES VARIOS (August 2010)

*Dos marineros de rango se presentan:
- Capitán Barbosa. Mucho gusto.
- Capitán Pescanova. Encantado de freírle, digo de saludarle.

* Dos amigas hablando:
-Mi marido es como una bomba sexual.
- Ah si?
-Sí, pero de las defectuosas siempre se le apaga la mecha a mitad de recorrido. (Lástima que no pueda devolverlo. Su madre murió y en el cielo no aceptan este tipo de “paquetes”).
(- Pues es mio es también como una bomba pero de mano. El solo tira de la palanca y…¡boom!.)

* Madre con hijo y abuelo en la playa:
- Venga Pedrito, vamos al agua.
Pedrito niega con la cabeza
- Venga… vamos al agua que hace mucho calor.
Pedrito inmóvil, recogido en su toalla sigue negando con la cabeza. La madre insiste.
- ¿qué te pasa, tienes frío, te da miedo el agua, crees que hay medusas?
El niño muy concienzudo deja ir:
-No, es que está el agüelo en el agua
-Y, qué- dice la madre.
-Pues que el agüelo siempre dice: “Me cago en la mar saláaaa”. Replica el niño medio llorando.
Ps. Si se hace con mímica gana mucho ;)

*Dos nuevos yuppies:
- Cabalgas en el dollar? (Refiriéndose si invierte, si mueve el dinero)
- Lo hacía era un animal buenísimo pero según dijo mi agente ha muerto.
- ¿Qué?
- Sí, se ve que se precipitó en el Dow Jones, la montaña rusa que sube y baja…
- …

-¿Cuál es la mascota preferida de os informáticos?
- El ratón, porque se zampa el correo basura.
¿y el bicho que más odian?
- El gusano, porque les ataca.

*Va un hombre, ya pasadito, a un herbolario chino, con fama de hacer pociones milagrosas, para que le convierta de nuevo en un crack sexual. El chino le da una poción que ha de beberse antes de meterse en la cama. El hombre cuando llega a casa intuye que su mujer podría estar preduspuesta a algo... y la invita a meterse pronto en la cama. El hombrese toma la poción y cuando le mete la lengua su mujer chilla a lo que el se aparta y empieza a enrollar metros de lengua, rascandose las escamas de la cabeza, se mira en el espejo y sus ojos saltones de poco se le salen de las órbitas. El dia siguiente, cabreado como un muflón, se va al chino a reclara y el chino le dice:
- ¡Homble, pelo si usted pidió hielbas pala conveltilse en cama-león!.

* La gente que dice que amor y sexo son iguales no está desencaminada pues ambas tienen 4 letras. (Trans. People that says that sex and love are the same are right cause both are monosyllables)

* Un grupo de niños:
- Vamos a decir profesiones de padres que acaben en -OR:
- Cantaor
-Conductor
-Actor
-Gestor
-¿ Y tu padre Jaimito?. El niño con cierta timidez dice:
-Ahora es bebedor pero antes fue jugador y perdedor así que gana mi padre!.

CHISTES VARIOS (August 2010)

*Dos marineros de rango se presentan:
- Capitán Barbosa. Mucho gusto.
- Capitán Pescanova. Encantado de freírle, digo de saludarle.

* Dos amigas hablando:
-Mi marido es como una bomba sexual.
- Ah si?
-Sí, pero de las defectuosas siempre se le apaga la mecha a mitad de recorrido. (Lástima que no pueda devolverlo. Su madre murió y en el cielo no aceptan este tipo de “paquetes”).
(- Pues es mío es también como una bomba pero de mano. El solo tira de la palanca y…¡boom!.)

* Madre con hijo y abuelo en la playa:
- Venga Pedrito, vamos al agua.
Pedrito niega con la cabeza
- Venga… vamos al agua que hace mucho calor.
Pedrito inmóvil, recogido en su toalla sigue negando con la cabeza. La madre insiste.
- ¿qué te pasa, tienes frío, te da miedo el agua, crees que hay medusas?
El niño muy concienzudo deja ir:
-No, es que está el agüelo en el agua
-Y, qué- dice la madre.
-Pues que el agüelo siempre dice: “Me cago en la mar saláaaa”. Replica el niño medio llorando.
Ps. Si se hace con mímica gana mucho ;)

*Dos nuevos yuppies:
- Cabalgas en el dollar? (Refiriéndose si invierte, si mueve el dinero)
- Lo hacía era un animal buenísimo pero según dijo mi agente ha muerto.
- ¿Qué?
- Sí, se ve que se precipitó en el Dow Jones, la montaña rusa que sube y baja…
- …

-¿Cuál es la mascota preferida de los informáticos?
- El ratón, porque se zampa el correo basura.
¿y el bicho que más odian?
- El gusano, porque les ataca.

* Los ojos de un argentino conversan entre sí:
- Ché, ¿qué mirás?
-Viste, este…, guau!

* Diálogo entre macarrones:
- Eh, pibe, ¡sos macanudo!
- ¡Cállate macarrón! que tienes más agujeros que un gruller,
- Serás boludo
- Pa boludo el queso que ma rallao y dice que es Light el muy pesao

* El aceite le dice a la sal:
- ¿De donde vienes?
- De la Costa. ¿Y tu?
- De les Borges, le contesta. ¿Oye y ese negro tan espeso?
- Psss (con sumo misterio) Dice que él Vino de Módena.

*Después de una gran riña veraniega, la mujer castiga, al marido, sin vacaciones y lo manda de vuelta a casa a cumplir con la promesa de reformar la cocina, mientras ella sigue 15 días más en el balneario. Una vez de vuelta, se encuentra al marido y 5 tíos tirados por el sofá, mirando el futbol bebiendo cerveza. Ella le recrimina: ¿qué, os traigo una pizza? ¿y los ayudantes que dije que te podías traer? Y el marido, sin apartar la vista del televisor dice: - Pos aquí. La mujer indignadísima revienta: -Mariano, dije PALETAS, PALETAS Y NO PALETOS!.

* Entrevista a un famoso:
- Y la pregunta nº12, ¿Es Ud. supersticioso?
-¿Yo? ¿Que va! Venga la siguiente pregunta, la nº 14.

* Entrevista a una famosa y pija:
- ¿Es ud. Pija?
-Yo, osea, qué va, sólo divina de la muerte, ¿ah que si Borja? (a su chucho faldero de color verde Lacoste con vestido y complementos a juego)

.... SI GUSTAN SE COLGARAN MAS...

VAMPIRE of LOVE (a summer poem)

2010-08-09T17:57:00.003+02:00

I’m not an angel
everyone has a past
and If I'm writing these lines
It's to tell you who I am.

Vampire of love

I’m not an angel…

Today I see red like blue
You’d affected totally my mood
When I’m not with you
I feel a big pain deep inside through
You sucked my breath away
I live like a death

A love poem is like the Law
You desire to serve it
But the Judge is unfair.
Cupid always plays a double play
Living hope and cheating at your back
What a tremendous boy this Cupid
Shooting their poisoned Arrows

You are empty like the wind
Quick as lighting
You broke my heart
And disappeared like a ghost in a dark valley

You, spirit of my storm
Calm down my broken heart
My soul cries for his death
Their poor fellow reduced too dust
The fragile heart of mine
Now won’t beat anymore
For you, Vampire of Love.

El banco (un cuento de verano)

2010-07-20T18:51:00.001+02:00

EL BANCO

Hay un banco en un rincón del parque del que dicen cosas extrañas. El parque es un lugar de juego, de relax, donde reponerse en un día caluroso, bajos esos tupidos árboles que los niños, a menudo, convierten en seres mitológicos o fantasmas de los que huyen en sus alocados juegos.
El banco del rincón era especial: un solitario sofá de piedra gris, con antiguas cenefas medio borradas, yacía esperando las posaderas más diversas que quisieran posarse en él: aquellos que buscaran el lugar más tranquilo y aislado del parque donde relajarse, reflexionar, observar sin ser vistos o dedicarse a actividades menos públicas. Por sus características, y por el espejo follaje del fantasmagórico sauce que lo escondía, solía ser el banco menos transitado del parque. Sólo los habituales al recinto o los especialistas en rincones más apartados sabían y apreciaban su existencia. Casi nunca había más de una persona sentada en él y cuando esto ocurría dicha multiplicidad se debía a fines poco claros: fogosos amantes que se regalaban furtivas caricias, adolescentes que robaban el primer beso de chicas ingenuas o en las horas de menos afluencia, camellos de pacotilla que intercambiaban papeletas o pastillas por un par de billetes y, por las noches, algún mendigo que se colaba en el parque solía usar el banco como cama de piedra. Todo en aquel rincón solitario era rápido, furtivo, casi ilegal.

Aquel banco gris del rincón, desteñido por el paso del tiempo y las inclemencias climáticas, podía llenar miles de páginas con sus historias, de esas páginas que mejor era destruir que guardar, no habría nada en ellas que mereciera la pena recordar: parejas de amantes que engañaban a sus respectivos cónyuges, prostitutas que habían hecho algún servicio “ligero”, camellos que vendían sus productos o la multiplicidad de extraños objetos que aparecían abandonados a su suerte sobre su asiento: pendientes, guantes o calcetines sin pareja, baterías gastadas, alguna moneda de tan escaso valor que ni su dueño se molesto en devolver al bolsillo por tan nimio valor, los céntimos de la miseria que parecen engendrar más miseria, una vez hasta habían unos dientes postizos en el banco. El banco solitario bajo el lánguido árbol llorón que lo cubría parecía el almacén de los objetos desparejados y sin valor. No tenía historias alegres, de juegos alegres como las que presenciaban a diario los bancos centrales del parque que rodeaban el estanque. El triste banco gris apartado y solitario era el refugio preferido de las gentes grises y solitarias que parecían estar atraídos a éste como un imán.

Aquella semana el banco estuvo más frecuentado que nunca. Era extraño ya que en agosto, la ciudad quedaba casi vacía, los niños preferían otros lugares más veraniegos en los que divertirse que no el calor y aridez de la zona de juegos del parque. La escasez de público había propiciado que incluso años atrás las autoridades habían cerrado el parque por vacaciones, con la excusa de evitar las molestias y accidentes que pudieran provocar las eternas obras de los bloques nuevos que construían en los terrenos adyacentes al recinto. Así, el ayuntamiento pretendía incentivar otras zonas económicas de la ciudad y salvaguardar las instalaciones del parque para que en la época de colegio estuvieran en perfecto estado, pero ese año habían optado por dejarlo abierto para evitar las quejas de la constructora que aseguraba que los vendedores paseaban a sus posibles clientes por el parque después de haberles ofrecido la visita al piso de muestra para intentar incentivar la venta con un entorno tan ideal para las familias. Parecía una estrategia acertada, ya que algunos de los clientes se encontraban en el parque donde comentaban la excelente situación y las cualidades del piso de muestra, mientras se imaginaban viviendo en aquel bonito entorno donde sus hijos jugarían con los hijos de la encantadora pareja de vecinos que tendrían en el rellano. Fantaseaban mientras se conocían como si fueran ya vecinos de hecho. Poco se imaginaban que aquel entorno era años atrás una zona marginal de la ciudad que debido a su imparable crecimiento la había absorbido y ahora pretendía ser una zona exclusiva para familias de clase media. La situación económica del país parecía estar reflotando por lo que ahora era el momento ideal para invertir a pesar de quedarse sin viaje de vacaciones.

Esa semana la temperatura en plena canícula era insoportable. El calor parecía especular con la gente, la naturaleza y la bolsa todos luchando por sobrevivir. Allí estaba el triste banco de piedra del rincón, bajo la espesura del sauce llorón, que parecía regalar un remanso de frescor y tranquilidad, en aquel extremo del parque, al que no todos se atrevían a acudir por su alejada situación de las zonas más frecuentadas y seguras. La gente parecía preferir la seguridad de un banco central a pleno sol que la frescura y tranquilidad del banco marginado: “prefiero morir de calor que de un navajazo”, ¡cómo es la gente!.

A Genaro no le importó la situación recóndita de dicho oasis, al contrario. A sus 78 años y habiendo vivido una guerra y una posguerra recibió aquella paz y aquel frescor como un regalo divino, se sentía como en el cielo. Últimamente los fantasmas de su pasado le perseguían constantemente y en aquel escondite parecía haberles despistado. La brisa que soplaba le hizo pensar en María, su amada María. Ojalá viera su batita de flores mecerse por este vientecillo una vez más, pensó, pero eso no sería ya posible, le había dejado hacía un par de semana. La tristeza del recuerdo le hizo marcharse de allí y los fantasmas se fueron con él.

Ana pensó en los días felices en los que su hijito de cinco años le pedía que se escondieran tras aquel banco para esperar a su papá: “Escondámonos allí, mamá, papi no nos verá y le daremos una sorpresa cuando se acerque a buscarnos”. Maldito cáncer, pensó Ana, la hora del almuerzo había concluido. Guardó nuevamente su fiambrera con la comida intacta en el bolso y volvió al trabajo, reprimiendo enormes ganas de llorar.

Pepita recordó cómo le gustaba aquel árbol a Sara. A su hermana le fascinaba que aquel árbol tan espectacular tuviera un nombre tan triste, Llorón. A ella, la disposición de las hojas en sus largas ramas le recordaban un collar de piedras preciosas que había visto en la protagonista de aquella película antigua que ella misma bautizó como “la película del collar llorón”. Pepita miró, por última vez, aquellas ramas moverse y pensó que sería Sara desde el cielo que la saludaba y se abrazó fuertemente al bolso. Se sintió mal por no obedecer la última voluntad de su hermana, que de hecho era una locura: le prometió que, cuando llegara el momento, enterraría sus cenizas bajo su querido llorón del parque, aún sabiendo que la ley de espacios municipales lo prohibía. Con enorme tristeza Pepita miró, por última vez, el sauce y se levantó para coger el tren que llevaría a las dos hermanas al pueblo que las vio nacer, donde esparciría las cenizas de Sara que llevaba contenidas en un receptáculo dentro de su bolso.

Manuel recordaba a Félix como un bohemio romántico y un poco loca. Su fuerza vital le había atraído desde el primer momento, lo suyo era pasión. Había vivido a tope y ahora había muerto por culpa de ello, pero feliz. En aquel banco le dio su primer beso. Recordó como los grises casi les pillan in fraganti por lo que el primer beso robado fue, al mismo tiempo, en cierto modo, una rebeldía al dictador. La pareja se deleitaba en explicar una y otra vez a sus amigos aquel primer encuentro sexual, con la sobreexcitación de poder haber sido descubiertos por la autoridad practicando actos ilícitos en la vía publica. Aquella explosión de sexualidad y desafío juvenil les llevó derrochar lo poco que llevaban en los bolsillos para pagar un cuartucho, de una pensión cochambrosa del barrio chino, y disfrutar en paz de su travesura de juventud, lejos de miradas inquisidoras y otras peores consecuencias. Tanta excitación y su inexperiencia les había llevado a calificar el primer polvo de “annus horribilis”. Félix, maricón, qué ocurrencia, pensó Manuel, riéndose para sus adentros, cuando una inmensa pena le invadió al recordar que acababa de perder a su amor para siempre, víctima del Sida, contra el que habían luchado juntos desde lo que le parecía una eternidad. Los dos días que llevaba sin él le fueron insoportables, el malestar le alejó de aquel triste frío gris y solitario banco, su antaño fogoso banco de los recuerdos sobre el que solían rememorar cada año aquel encuentro feliz.

Diana recordaba, con claridad, el fatídico día en que aquellos policías llamaron a la puerta del piso de su abuela para decirles que sus padres habían muerto en un accidente de coche. La pequeña, al oír la noticia, bajó los escalones corriendo, atravesó el parque, con los ojos llenos de lágrimas, y descargó su rabia en aquel asiento de piedra solitario del alegre parque donde solían llevarla sus padres a jugar, después del colegio. Al pasar por allí aquella mañana calurosa y sentarse bajo aquél espeso sauce llorón, revivió claramente aquel día en su cabeza como si fuera una película. Los viajes y las drogas no le habían servido para nada, en las noches aún se despertaba gritando creyéndose en un banco gris, frío y solitario que no conseguía ubicar, las casualidades de la vida, el destino o su subconsciente le habían guiado, nuevamente, hasta allí para exorcizar los demonios. Pero le perseguían y observaban y, finalmente, la acecharon, pagó la papeleta y pensó que pronto estaría en su habitación de la pensión colgada de las alas de Lucifer, como solía llamar a los chutes cósmicos que se pegaba y que, en más de una ocasión, la habían llevado a urgencias. Cuando se reponía se juraba que nunca más lo haría, hasta que volvía a tener la próxima pesadilla: los agentes nacionales llamando a la puerta de su abuela.

El banco gris de piedra fría, con cenefas descoloridas, del rincón del parque era como un imán de desgracias, la gente hablaba y decía que si la piedra con la que lo habían construido pertenecía a edificios destruidos por la guerra o a un viejo panteón del cementerio. Nadie sabía del cierto de donde habían sacado las piedras para hacerlo pero lo cierto es que el aspecto era más parecido al de una tumba que al de un banco: atraía la desgracia, la soledad y la muerte. Él mismo sabía que era un banco gris, frío y solitario, sin alma, ni comodidad que ofrecer.

Pedro era un hombre gris pero feliz y estaba en la flor de la vida en sus 45 años, a pesar que le gustaría haber sido más alto, menos miope y con más pelo. Malditos genes, pensó, por una parte te quitan pero por otra te dan. Sus padres al igual que sus abuelos murieron pobres pero felices a sus respectivos, y muy respetables, 102 y 94 años. Pedro se lamentaba de no tener más facilidad de palabra y más don de gentes, culpa que atribuía también a los genes. A pesar de no tener muchos, por no decir ninguno, ni novia ni perspectivas de mejora de ningún tipo: ni de relación, ni de atractivo, ni de sueldo, ni de responsabilidad, llevaba una vida justa pero cómoda, a él ya le estaba bien. No pretendía, ni deseaba nada más. Su trabajo de contable le mantenía distraído y las obligaciones eran las mínimas. Su frase preferida, en aquel banco del parque, sonó un poco rara en su cabeza: menos da una piedra. El sabor del pan oleoso de su almuerzo y aquel asiento de piedra le recordaron su niñez en el pueblo, en el colegio de los jesuitas, cuando los niños le tiraban piedras a la hora del recreo y el padre José le consolaba diciéndole esa frase estúpida: “menos da una piedra” mientras él pensaba:¿Si?,¡Pues a mí me dan todas!. Mientras recordaba aquellos días devoraba su almuerzo con una rara calma, podría haber comido más deprisa como otros días para tener tiempo de ir a tomar el café al bar de la esquina y ojear el diario deportivo. El bocadillo de atún se le hacía pesado, insípido. No le gustaba: era oleoso y a trozos jascos le irritaba el gusto de pez y sal que desprendía, pero era barato y rápido de hacer, aburriéndose de masticar aquella goma de pan oleoso se acordó de la abuela Consuelo, que prefería el atún a los bogavantes, según decía, cuando se peleaba por morder un bocadillo de atún con los pocos y gastados dientes que le quedaban, usando un tonillo para convencer y disimular que nunca había probado tal exquisitez. Pedro estaba a punto de dar los últimos mordiscos al bocadillo cuando de golpe sintió la opresión en su pecho, tras unos segundos de intenso dolor y asfixia, agarrandose al bocadillo como un náufrago al salvavidas, balbuceó “piedra”. Cuando el bocadillo, o lo que quedaba, tocó el suelo, él ya yacía en su cama de piedra del rincón del parque abrigado por la sábana de ramas de hojas lloronas. Estaba sólo y murió sólo. Cuando levantaron el cadáver parte del banco se desprendió, partiéndole en dos.

El banco solitario de piedra fría del final del parque no pudo soportar más la fría soledad. De la tierra lo hicieron y a la tierra volvió, polvo al polvo y cenizas a las cenizas.

Dicen que la fuente de piedra fría y solitaria que yace escondida bajo un llorón en un rincón ignoto del parque, a veces deja caer gotas que parecen lágrimas, llora por un banco de piedra frío y solitario que se desplomó y con cuyos cimientos construyeron la fuente. La gente que de ella bebe suelen ser gente solitaria, fría y perdida, que a veces practican actividades un tanto dudosas…

"Sort"

2010-07-14T18:49:00.005+02:00

Qui no té sort, sempre disposa d'altres recursos com el consol, però la sort pot esdevenir un consol, també.
Sabeu la història d'aquell home sord, que no sentí la sirena del vaixell que advertia de col·lisió, i que la seva cama de fusta li jugà una mala passada precipitant-lo per a borda?.
Va surar a la deriva durant tres dies, quan un tauró li devorà la cama bona. Finalment, arribà a una illa deserta. El dia següent li semblà endevinar un vaixell en la llunyania i per avisar-lo, no se li ocorregué res més que fer una foguera i senyals de fum, amb la fusta de la única cama que li quedava, la protèsica, però que el vaixell que veu resulta esdevenir un miratge provocat per l'esgotament, la fam, la sed i la febre de la ferida de la cama "bona", que sort que encara conservava, en part. L'home exhaust, cau desplomat a l'arena i un ocell li devora un ull, borni i coix, esguerrat, ja ho estava, pensa "sort que encara estic viu", al no tenir què dur-se a la boca començà a desesperar-se i barrina com sobreviurà, maleint el mal viatge que el dugué fins on era, tot estirant-se dels cabells i rossegant-se les ungles: sord, cec,coix, calb i afònic pensà: "malgrat tot quina sort he tingut". L'infart clogué, per sempre més, el seu pensament.

La conclusió: sempre hi ha lloc per l'esperança, cal ser positiu i lluitar malgrat no tenir armes.

Les noces del Sol i la Lluna

2010-05-03T18:02:00.003+02:00

L’espai s’il·lumina, entren els convidats a la sala del cel:
Mart i Venus en són els padrins,
al seu darrera, amics i familiars: Saturn, el vell, Urà, el noble, Mercuri el rialler, les galàxies velles criden l’atenció de les més jovenetes que juguen.
Ura i Ceres es llancen mirades insinuants de costat a costat de la gran bòveda.
Tot és apunt: avui el Sol i la Lluna es casen.

El Sol i la Lluna s’han casat i tots els planetes dansen el so d’un ritme antic i copiós que els és grat i que els mou. Volen ja lliures com el vent vers la seva lluna de mel,
Una nit d’amor sense gravetat; engendren uns fillets blancs i radiants.
Avui el Sol i la Lluna són marit i muller, milers d’estels brillen per celebrar aquest gran aconteixement.

Llums radiants i eternes, no us apagueu mai sinó, què en serà de la tieta Terra?.

Blind reality

2010-03-03T20:59:00.001+01:00

I've opened my eyes, widely,
I've tried to watch, but I couldn’t
The fog of real don’t allow me to see the world.

Les grands questions

2010-03-03T20:57:00.002+01:00

Que sais-je?
Qui suis-je?
Ces problématiques m’ont toujours préoccupé.
D’ou je viens? Du con de ma mère.
Où vais-je? À la boîte du bois.
Par contre, celles ci, m’ont jamais inquiété.

Aphorixmecs

2010-02-11T13:21:00.003+01:00

Diu el savi de la neurona en guàrdia:
"Si vols aconseguir una dona... ensenya-li lluentors"
Amb el corb ens compara l'oracle, qui s'ha cregut per jutjar-nos, d'altra banda ens coneix com sa mare.

musicalment acolorit de calor

2010-02-04T18:20:00.002+01:00

Tinc ganes de tastar la mel de la llimona sorda del teu do, res em fa a mi que no soni, ni quan ni fa sol. El cel blanc de vi degota amb els seus raigs porpres, amb gust de lluna amarga, pel trist hivern que fa, sense sol, un do de la mare al si de l'infant que gemega amb un mi ben mol